... per a una qüestió molt interessant !Efectivament, la qüestió que ha preocupat i preocupa, que inquieta a la majoria dels éssers humans, és, més o menys, aquesta:
- d'on venim ? perquè existim ?
- com s'ha generat tot el que coneixem, l'Univers, el món, la vida, els homes ?
- quins mecanismes regulen tota aquesta realitat tan complexa ?
- quines forces actuen sobre tots nosaltres ?
- hi ha algú que s'ocupi de nosaltres ?
- què passa quan ens morim ?
- etc.
Els éssers humans han donat diferents respostes, en el temps, a aquest conjunt d'interrogants, condicionades per el què en podríem dir el nivell històric de coneixements.
Per exemple, en determinades èpoques, els homes (i les dones, no les oblidem !), que no entenien el perquè del vent, es van inventar el déu del vent, personatge que, imaginaven, tenia una capacitat de bufera impressionant, i dirigia les corrents d'aire segons no sabien ben bé quins criteris i finalitats. I probablement l'invocaven demanant vents favorables.
No sóc expert en el tema, però, curiosament, els deus tenien una certa imatge personalitzada, com si fossin, de fet, homes molt poderosos, que vivien per sobre dels homes normals, que podien escoltar súpliques i pregàries, i concedir favors. Com ho feien els homes més forts i poderosos, com ho feien els reis ...
En ampliar el coneixement sobre les coses, els homes hem anat despejant incògnites, com ens ensenyaven a fer de petits amb les matemàtiques. I ja no pensem que hi hagi un deu dels vents: sabem que els moviments de les masses d'aire, provocats per factors com ara les temperatures o la pròpia rotació de la terra, genera el què percebem com a "vent".
Encara queden moltes incògnites, encara hi ha molts interrogants difícils d'entendre. Per això, potser, encara hi ha déus presents en els cervells, en les consciències dels humans. Encara hi ha moltes intuïcions, moltes creences, sobre aquest conjunt de qüestions.
Recordeu, com a anècdota i exemple, la nota que vaig escriure sobre darwinisme i creacionisme, posant com a exemple el nostre estimat llimoner i les seves punxes ... ( link )
El que sembla evident és que les explicacions, les intuïcions, les creences, les imaginacions, les possibles i hipotètiques respostes a aquestes qüestions ... les han elaborat els propis homes.
Es a dir, els deus són una imaginació dels homes: de fet, mai s'ha demostrat pràcticament l'existència de déu. Molts hi creuen, molts tenen fe, però ningú, ni el mateix "déu", ha demostrat clarament la seva existència.
Recordem també l'entranyable acudit del meu admirat Philipe Geluck que fa dir al seu gat que, després de ser creat per deu, l'home, en agraïment, va crear déu ! ( link ).
De petits ens deien que déu (el deu dels cristians ...) va crear l'home "a su imagen y semejanza". Més aviat sembla que ha sigut l'home (els cristians) qui ha imaginat, qui ha creat un déu humà, un deu pare omnipotent ...
Déu és la resposta fàcil a les incògnites encara no resoltes. I el déu pare omnipotent, que ens vegila, que ens castiga i ens estima, la resposta comprensible dels nostres avantpassats de fa segles i mil·lenis. Però per nosaltres, avui, "déu" hauria de ser la X de les equacions que progressivament cal anar despejant.
Per tant, avui, després de tot el què hem vist, de tot el què hem après, de tot el què coneixem, no té sentit preguntar si creus o no en deu.
Una altre manera d'enfocar el tema és preguntar: existeix déu ? és a dir, segons el raonament que acabo de presentar, existeix (hi ha), encara, un conjunt de respostes que no coneixem (déu) ?, un conjunt d'incògnites ( X ) que cal anar esbrinant ? La resposta contundent, SI !
Cal centrar-nos doncs en les preguntes pertinents, en les respostes que cadascú dóna a aquests interrogants, a aquestes qüestions:
- com intueixes, com t'imagines el perquè de l'univers, del món, de la vida ?
- com t'expliques aquest tinglado tan fenomenal en el què tots vivim ?
- com penses que son les forces que impulsen i condicionen les realitats que coneixem ?
- etc.
El José Luís Sampedro, en el magnífic llibre que va fer amb el Valentí Fuster, deia que ell intueix que hi ha una energia còsmica que explica l'univers canviant que coneixem ( link i link ).
Resumint: no em pregunteu si crec en déu, pregunteu-me com imagino la gran X que encara ens queda per despejar !
- com intueixes, com t'imagines el perquè de l'univers, del món, de la vida ?
- com t'expliques aquest tinglado tan fenomenal en el què tots vivim ?
- com penses que son les forces que impulsen i condicionen les realitats que coneixem ?
- etc.
El José Luís Sampedro, en el magnífic llibre que va fer amb el Valentí Fuster, deia que ell intueix que hi ha una energia còsmica que explica l'univers canviant que coneixem ( link i link ).
Resumint: no em pregunteu si crec en déu, pregunteu-me com imagino la gran X que encara ens queda per despejar !
2 comentaris:
Hola Pep,
Sempre m'ha agradat molt com tractes, sense complexes, el tema de la religió.
Personalment crec que hi ha una part bona en la religió, que és l'intent de definir un model de convivència entre persones. La idea de respectar el proisme.
D'altra banda, la religió s'ha mostrat una eina molt eficaç a l'hora de manipular, des de les institucions eclesiàstiques i poders polítics a vegades, a les persones. L'intent de mantenir aquest poder a tota costa l'han transformat en una idea anacrònica, desfasada i contradictòria en el temps actual.
Una de les persones que més m'ha influit en tots aquests temes és l'etòleg Richard Dawkins, especialment amb el seu llibre "El gen egoista".
Un dels capítols del llibre aplica la teoria de l'evolució a les idees (memes), i parla de com algunes idees tenen més capacitat de ser transmeses de ment a ment i propagarse o evolucionar que d'altres, al igual que passa amb els gens. És interessant l'anàlisi que fa de la idea de Deu usant aquesta linea de raonament. Et passo uns enllaços per si et son d'interes:
http://es.wikipedia.org/wiki/El_gen_ego%C3%ADsta
http://es.wikipedia.org/wiki/Clinton_Richard_Dawkins#Sobre_religi.C3.B3n
Joan,
apuntes un tema molt interessant, sobre el que tinc previst reflexionar: moral i religió.
Jo sempre m'he sentit bé amb els elements essencials de la moral cristiana, que, de fet, es corresponen molt a la Declaració dels Drets Humans.
No tinc cap problema amb la moral de la religió, tinc problemes amb la "religionització" de la moral !
Cóm és que ningú més, ni l'esquerra, predica una moral "progressista", per exemple ?
L'iniciativa de l'assignatura Educación para la Ciudadania és un primer intent modern d'explicitar una moral democràtica, bàsica.
Però es pot anar més enllà i afegir elements de cohesió, de solidaritat, de cooperació ... despullats de tot element de superstició religiosa.
Hauríem d'estimar els nostres veïns perque diuen que un deu pare, prenyant la mare del seu fill utilitzant un colom missatger, va fer venir aquest fill a dir-nos-ho ?
Publica un comentari a l'entrada