22 de setembre 2013

Pinzellades antwerpenoises

Hem estat una setmaneta a BXL per enllestir el lloguer del nostre piset. A un matrimoni finlandès molt simpàtic, i que, com els catalans, miren molt la pela. Però sembla que tenen bon gust i aprecien els detalls originals que varem incorporar al projecte inicial belga de l'apartament. Molt diferents de les dues famílies japoneses que ens l'havien llogat fins ara, i de qui no recordem ni la cara ... només el nom: Kobayashi i Miyatake.

Hem aprofitat per veure els amics i antics colegues a la Comissió. Cap novetat rellevant: tots a l'espectativa grisa i pacient. I amb les rutinàries iniciatives: Diàleg amb els ciutadans, Redactar millor ...

I, un cop més, confirmació de lo malament que españols i catalans gestionen els seus dossiers al Fons Social Europeu. Els procediments són complicats, però els altres Estats i regions se'n surten molt millor. Per disfuncions pròpies sembla que fa més d'un any que no rebem els calés que ens toquen. Amb l'Anna Repullo comentem les inèrcies de les polítiques regionals i de la mai consolidada Euroregió del Maragall. Tot i això ... anem tirant i fent via !

Musclos i sabayon amb els Bardolet. El Jaume, president de l'ANC a BXL, molt convençut i motivat, comparteix la necessitat d'una candidatura catalana conjunta en les properes eleccions europees. tot i que és conscient i escèptic de les dificultats clàssiques de la politiqueria: en Duran vol anar a la llista per retirar-se a BXL, ERC vol confirmar la seva força electoral ...
Aquest diumenge el El País recull les seves opinions.


El dimecres ens varem escapar, amb pluja i fred, a Antwerpen. I varem descobrir algunes coses noves:
- el nou MAS (Museum aan de stoorm, Museu a la vora del riu ?), probablement l'últim gran edifici de l'època passada, pensat per "épater el personal";
- el futur Red Star Line Museum, que serà inaugurat el cap de setmana que ve, i que vol recordar la línia marítima Anvers/Antwerpen / New York;
- el cafè Horta, sobreposat a estructures del conegut arquitecte;
- i el nou Palau de Justícia, inaugurat el 2006: no hi ha cap lletrero, ho varem saber pels mapes. Més informació, aquí !







13 de setembre 2013

Clarificar ambigüitats: opinar o decidir ?

El Joan Majó publica avui un article, al diari ARA, en què demana acabar amb la confusió sobre la voluntat dels ciutadans catalans, fugir de l'ambigüitat, defensa l'expressió democràtica via una consulta absolutament necessària, i proposa clarificar els objectius ...

Compartint el sentit general de l'article, vull fer-hi alguns comentaris i precisions per anar-nos aclarint, com ell demana.

1. Es molt diferent organitzar una operació de consulta de la opinió o voluntat dels catalans, que organitzar un referèndum per decidir si volem ser independents. Es molt diferent exercir el dret a opinar colectivament que exercir el dret a decidir.

Si l'acció ha de ser pactada després d'un procés de diàleg, veig molt difícil que puguem fer un referèndum decisori. No m'acabo d'imaginar la casta dirigent españolista acceptant que els catalans puguem decidir, ja, si volem ser independents o no ... ni tampoc veig clara la nostra força o capacitat per imposar-ho, malgrat els milions que varem fer via dimecres 11.

Així doncs, cal clarificar si parlem de consulta d'opinió o de referèndum per decidir, si parlem del dret a expressar la nostra voluntat, o del dret a decidir, ja, el futur de l'articulació amb España.


2. Pel que fa el contingut de la pregunta d'una eventual consulta, el Joan diu que el què importa és que el resultat deixi clar què volem els catalans. He sentit molts líders demanar que la pregunta sigui clara i contundent: en definitiva, independència si o no.

Si es fes un referèndum decisori, vinculant, és evident que la resposta ha de ser si o no a una pregunta senzilla i clara. Però si el que es tracta és de conèixer la opinió dels catalans, saber què volen, probablement seria millor organitzar una consulta amb tres o quatre preguntes amb dues o tres opcions cadascuna. Ho vaig proposar ja fa uns mesos: mireu aquestes notes del maig passat: la del dia 2 i la del dia 29.


3. Per tant, clarificar els objectius estratègics vol dir, de part dels líders i dels dirigents polítics, de part del govern i del Parlament, mesurar forces, recursos, possibilitats i probabilitats, i optar entre pactar o exigir:
- un referèndum amb una pregunta clara i senzilla per decidir ja si volem ser independents,
- una àmplia consulta als ciutadans de Catalunya per opinar sobre l'actual articulació amb España i, en consequència, sobre les vies futures d'interrelació de Catalunya amb España.

Estratègicament, i pensant en la correlació de forces realment existent, una consulta d'opinió seria, ara per ara, un pas, una etapa, un gest democràtic molt important, necessari i convenient, per avançar amb seguretat en les nostres posicions. Per contra, perdre un referèndum decisori suposaria hipotecar el nostre futur per molts anys ...



Deixeu-me dir i recordar, abans d'acabar, que n'estic tip i fart d'aquesta relació nostra amb España, que ja no tinc ànims per seguir fent pedagogia, ni cap gana de demanar excuses per voler gestionar democràticament, autònomament, les nostres coses. Mentre no vegi una voluntat àmplia i clara de cooperació respectuosa, equilibrada i lleial de la part des españols, jo pensaré en termes radicalment independentistes. Ja n'hi ha prou ! Ja ho vaig escriure, també, fa unes setmanes: jo estic per la unió lliure dels pobles ! Mireu la [ nota ] si us interessa.


[AFEGIT]
El dimecres 23, a La Vanguardia, Francesc de Carreras, catedràtic proper a Ciutadans, publica un article que va una mica en el sentit que acabo d'escriure, insistint en les diferències entre consultar i decidir.

No comparteixo algunes de les seves idees (la sobirania resideix en el poble español ...), però m'agrada el pragmatisme: coneguem la voluntat dels catalans, i, després, decidim el procés a seguir en funció dels resultats. D'acord !

Recullo els paràgrafs més concrets de l'article:

12 de setembre 2013

A la gran Via Catalana del Maresme mataroní

No ens hi varem inscriure formalment, però varem sentir el desig de ser-hi, de compartir els sentiments d'indignació i de manifestar la voluntat democràtica de canviar radicalment la nostra dependència de l'España mesetària castellana.

Al vespre, amb el Cuní, el diagnóstic va ser contundent: som al final d'una etapa, s'ha acabat la vella política.
Cal una nova política per uns temps nous !

Quatre imatges pel record:




















Adjunto un petit resum de l'article de Josep Ramoneda d'ahir, dia 12, a El País, plantejant la qüestió fonamental:

















I el Gabilondo, en el seu clip a la web de El País, diu molt ben dit, que tenim una classe política que fa vergonya ...