28 de juny 2012

Abans de l'estiu, algunes idees ben anotades ...

Estem en un context dramàtic en que cada dia passen coses sense que ningú ho expliqui amb claredat i es confirma la sensació de què no hi ha cap responsable polític que tingui una idea estratègica clara del què caldria fer.
Modestament, amb alguns companys enginyers hem promogut una reflexió estratègica al si de la nostra Associació. Els resultats, no massa esperançadors, amb molt poques idees realment estratègiques ... Després d'una primera nota per suscitar reflexions més valentes (nota), hem acordat proposar al president unes idees bàsiques per a una possible declaració del colectiu, com una veu necessària de la societat civil, insistint en què, de fet, Així, no, així no podem seguir:

1/ estem en una situació dramàtica, que requereix amb urgència mesures rigoroses, contundents, transparents, ben explicades, i basades en l'esforç equilibrat i solidari de tots;

2/ estem així per l'ambició, la incompetència, la irresponsabilitat impune de molts agents que han actuat sense escrúpols, : banquers, polítics, alts funcionaris ... aprofitant i sobreexcitant valors individualistes i consumistes ... Necessitem normes i iniciatives de regeneració democràtica, per la millora de les maneres de governar, per facilitar un seguiment, avaluació i control democràtic de les polítiques, per poder exigir responsabilitats als delinqüents. transgressors de la llei, la ètica i la moral.

3/ estem en un sistema que no disposa de mecanismes de conducció adequats: ni d'orientació, ni d'estímul, ni de regulació adequada de les activitats econòmiques cap a finalitats d'interès colectiu i general, ni tampoc de penalització de comportaments irresponsables i antisocials ... Necessitem governs, persones i instruments més útils per a la conducció de les activitats econòmiques, no podem limitar-nos als conceptes simplistes, economicistes, basats en el creixement indiscriminat i en els interessos a curt termini.

4/ estem en uns moments crítics i en un context mundial complex que ens obligarà a replantejar valors, criteris, prioritats, ens exigirà innovar en les maneres de produir, treballar, de consumir, de viure i de conviure. Necessitarem reforçar els procediments de reflexió, de debat i de decisió sobre el nou model social que ens caldrà adoptar ...

5/ estem absolutament condicionats pel procés vacil•lant de construcció europea que necessitem consolidar activament, i sotmesos a unes regles globals del joc que caldrà qüestionar en el futur immediat.


Sortosament, aquesta visió entronca bé amb algunes reflexions publicades/difoses aquests últims dies als media:

Una/ la darrera classe del Josep Fontana a Girona, que dona una perspectiva històrica clara i contundent: val la pena llegir-la sencera [ aquí ].
Fontana explica que "... el que estem vivint és una nova etapa, iniciada fa uns trenta-cinc anys, en una llarga història de pugna social. El que estem perdent en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos cents anys de lluites socials que ens van permetre establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per l’intermedi dels sindicats, i guanyar per a tots l’educació pública, la sanitat pública i el sistema de pensions ..."

"Des de fa unes dècades, envalentonats pel fracàs de la Unió Soviètica, derrotat el comunisme, els empresaris, i els polítics que representaven els seus interessos, van considerar que ja podien dormir tranquils, que no hi havia cap necessitat de seguir pactant: havia arribat l’hora de restaurar la plena autoritat del patró, de manipular les lleis i les regles ... i de privatitzar la política ..."

"Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés són avui en gran mesura irrellevants. Són els negociadors els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aprovin. Ells són els que asseguren als polítics el diner per sortir elegits i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses ..."

"El resultat és una “gran divergència”, diu Krugman. Un procés d'enriquiment considerable dels més rics i l’empobriment de la major part dels altres, la fi del repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i treballadors, del pacte que havia estat la base de l’harmonia social dels anys de postguerra ... Les dificultats que estem passant no procedeixen de l’evolució fatal dels mercats, sinó que formen part d’una acció deliberada per canviar la línia d’evolució que ens havia dut, amb l’estat de benestar, a l’establiment d’una societat relativament equilibrada ...".


Dues/ el decàleg del Josep Ramoneda a El País el diumenge 24, sobre el què caldria fer: un petit decàleg molt en línia amb el que hauríem de dir els enginyers. Diu el ramoneda que "Se dan, por tanto, las condiciones de emergencia que justifican un Gobierno de unidad. Pero no basta. Un Gobierno de unidad solo tendría sentido para emprender una gran tarea de reconstrucción del país, que pasaría, por lo menos, por los siguientes puntos:

- acelerar al máximo la resolución de la crisis de la deuda, afrontando la inevitable cuestión de las quitas y organizando las condiciones de rescate de un país que es imposible que pague lo que debe;

- abrir un proceso de investigación parlamentaria y judicial para depurar a fondo las responsabilidades de lo ocurrido estos años en el sector financiero para ofrecer a la sociedad una elemental reparación práctica y simbólica;

- sentar las bases para el reequilibrio de la economía española con especial atención a la exportación y al tamaño de las empresas;

- afrontar la construcción del Estado posautonómico por una vía racionalizadora y no centralizadora;

- restablecer la noción de responsabilidad después de unos años en que las élites han actuado bajo el principio de que todo era posible con toda impunidad;

- renovar y regenerar las instituciones básicas del Estado empantanadas en inexplicables disputas de castas y de intereses;

- reformar los poderes corporativos en la vía de una real redistribución del poder;

- modificar toda la legislación - empezando por la fiscal - destinada a reforzar los intereses de los que más tienen;

- revitalizar los mecanismos de participación política para que los ciudadanos puedan volver a hacer oír su voz y recuperar así una democracia que languidece;

- y desde luego impedir la imposición de un Gobierno desde el exterior en caso de rescate.

Quizás así se rompería el clima general de pesimismo y, por tanto, la pulsión negativa que no hace sino reforzar la sensación de parálisis colectiva ..."



Tres/ la monja Forcades a TV3, parlant del capitalisme i la ètica ...
No m'agraden les prèdiques econòmiques o sanitàries fetes des dels hàbits de monja ... Si no fos monja no sé si sortiria tant a TV3: hi ha moltes altres persones o experts que diuen coses molt semblants i no els convida ningú: no tenen el punt exòtic de la Forcades. I acabar l'entrevista a la tele pública (nostra ?) parlant de Crist i cantant una pregària, em va semblar una mica patètic ... Sembla que està de moda. En les sessions de treball del Pla Nacional de Valors que impulsa la Generalitat, també s'acaba cantant ...

Però les idees polítiques, econòmiques, socials que explica la senyora Forcades, les comparteixo en molt bona part. I les explica d'una manera molt pedagògica i entenedora ! Capitalisme, esquemes mentals, finalitats socials ... vaga general, llibertat, ... tot amb una radicalitat simple i innocent.

El [ vídeo ] és llarg (gairebé una hora), s'ha de soportar el presentador ... però val la pena veure'l. Des de la seva posició, la monja sembla tenir més coratge que els membres de la Junta de representants de l'Associació d'enginyers, sembla tenir mes rigor analític, més visió global, més capacitat de formular adequadament els problemes, més perspectiva per imaginar innovacions útils ... que els enginyers que han participat en la reflexió colectiva.




Quatre/ el [ discurs ] del president de l'Uruguay, José Mújica, a la conferència Rio+20, sobre els valors i el concepte de felicitat, sobre les aspiracions colectives, sobre la preeminència de la política sobre els economicismes tecnocràtics: interessantíssim, convincent, des del cor ... d'un president !



Cinc/ la nota pessimista del Paul Krugman, premi Nobel, que ve a dir, en el seu darrer [ article ] que no hi han cuyons, que, en aquets moments dramàtics, els qui podrien actuar, els qui tenen responsabilitats, sembla que hagin abdicat, que deixin els pobles indefensos davant les potents forces econòmiques: la seva conclusió és que "los fundamentos de la economía mundial no son, en sí, tan preocupantes; es la casi universal abdicación de la responsabilidad la que me llena, a mí y a muchos otros economistas, de una sensación de angustia cada vez mayor ".


Sis/ ... i, finalment, el toc català: l'esperpèntic i aclaridor posicionament de l'ídol nacional de la cuina, el murri Ferran Adrià.
Sempre he pensat que, a més de la seva innegable capacitat imaginativa i innovadora, la seva qualitat principal és el màrketing i el sentit del negoci. Explica que, de fet, té molts contactes amb aquesta gent (gàngsters especuladors d'ultradreta ...), amb qui ja ha colaborat ...

15 de juny 2012

Ja m'he comprat el NOTE !

Després de tant de pensar-hi, de resistir les pressions dels amics, de buscar arguments i justificacions, de comparar preus ... me l'he comprat al MediaMarkt de Mataró, per 499 euros. És un combinat de tauleta com l'iPad, i de smartphone com l'iPhone.

De fet, me l'he comprat per entendre perquè pot servir una eina així. És com un exercici professional, d'aprenentatge i de reciclatge tecnològic. En altres paraules, me l'he comprat per saber, eventualment, perquè me l'havia de comprar ...

Primera sorpresa: és la versió alemanya, que amazon.fr oferia fa temps, molt bé de preu, a uns 430 euros. A la FNAC encara el venien fa pocs dies a 629 euros ...

Segona sorpresa: sembla que, efectivament, és collonut i molt smart ! Quan li he dit que tenia un compte al Google, s'ho ha muntat tot solet: m'ensenya sempre que vull el meu calendari, i quan arriba un mail em fa un petit xiulet. També s'ha ubicat i m'ha dit que, a Mataró, on sóc, fa sol.

De moment, el faig servir via el meu wifi. La setmana vinent, segona fase: aniré a contractar una línea adequada a Orange. Després, tercera fase, contactaré amb usuaris veterans que m'expliquin la seva experiència.

01 de juny 2012

... comunista, jo ?

Ara fa més de 40 anys, l'any 1971, quan jo treballava a Gèneres de Punt Enrich com a adjunt al Director de Producció, encarregat d'estudiar mètodes, temps i altres iniciatives per la millora de la productivitat, el Director General, al seu despatx, em va preguntar secament: Molsosa, vos sou comunista ?
Jo em vaig posar tot vermell, i ho vaig negar, evidentment: jo em considerava socialista autogestionari. Però no era el moment d'entrar en detalls ... Poca broma: finiquito i al carrer, si no era plenament lleial a la ideologia dominant.

El Director General intuïa correctament alguna cosa: els vespres, de tant en tant, em trobava amb treballadors per aconsellar-los sobre com actuar sindicalment per defensar millor els seus interessos. Era l'any 1971, el Franco encara en tenia per 4 anys, i els moviments sindicals clandestins feien molta por.

Ara fa pocs dies, en una sessió de treball al colegi/associació, per haver escrit (vegeu la nota del 22 de maig) que "Des de la defensa del rigor econòmic i pressupostari, hem de re-situar les persones i la colectivitat al centre de les polítiques. Hem de ser capaços de decidir colectivament, conscientment, concretament, cap on volem anar i com podem anar-hi ..." un company em va dir que les meves propostes tenien un tufillo "comunista".


Com diuen molts opinadors als diaris, sembla que en època de crisi les posicions clàssiques dreta/esquerra es polaritzen.
És cert. Es confirma que davant de problemàtiques cada cop més dures, hi ha dues lògiques o estratègies personals:
- els que reclamen més llibertat ... per buscar més obertament solucions individuals;
- i els que voldrien més cooperació ... convençuts que les millors solucions son les colectives.


Els qui se senten més forts reclamen menys condicionants per poder lluitar millor tots contra tots a la selva, i els més febles, o els més conscients, busquen sortides comunitàries convençuts que els esforços colectius són més productius ... per la majoria.

Llibertat individualista enfrontada a solidaritat cooperativa: aquesta és la disjuntiva.


Ahir al vespre, al local d'Omnium Cultural, el Rafael Nadal deia que ara més que mai hauríem de ser prou inteligents per aconseguir que 1 + 1 fessin 3 ...

A la selva, sovint, l'1 contra 1 fa 1,5 ... pel més fort !