27 d’abril 2013

El Pere a Madrid

... fent "De Carmen", amb un equip pràcticament nou, que ell ha hagut gairebé de seleccionar i ensenyar.

El Panxo i la More l'han anat a veure i m'han escrit que "nos encantó. Con una gran sencillez escénica y la nota costumbrista del cantaor logran conjugar la esencia flamenca de la homenajeada con una exposición estética propia de la modernidad. El movimiento de las manos, el flujo y reflujo del mar en la playa, el ondular de la cola del traje de faralaes, el juego del amor atracción-rechazo, son resueltos con una magnífica plasticidad de los bailarines y la bailaora."

I, fidel a la seva visió, afegeix que "ante una Carmen Amaya catalana y homenajeada por catalanes en Madrid, y el gozoso descubrimiento de Madrid por un joven mataroní como Pere, cómo dudar de la catalanidad de España y la españolidad de Cataluña." !

Acaba fent-nos enternir "Fue muy emotivo el encuentro con vuestro hijo, lo encontramos feliz. Podéis estar orgullosos de él".

25 d’abril 2013

La Maria, 35 !

Encantadora com sempre, i repartint clavells als amics: el 25 d'abril és també l'aniversari de la gran "grandolada" a Portugal !

Contenta, amb el seu nou i gran projecte de futur, ho varem celebrar a la Pubilla, petit resto de la Plaça de la Llibertat a BCN !



23 d’abril 2013

Tres postals europees


Després de llegir el llibre del Joan, i de comentar els problemes de governança al servei de l'interés general comunitari, penjo aquests tres articles que fan unes pinzellades força interessants de la situació en tres dels grans països (estats membres) que més condicionen el projecte europeu:

- sobre França (FR), de Michel Wieviorka;

- sobre el Regne Unit de la Gran Bretanya (UK), de Robert Skidelsky;

- i sobre Alemanya (D), de Rafael Poch, corresponsal a Berlín.


Cliqueu el botó dret i "obrir l'enllaç" per poder-los llegir còmodament !







I per completar el panorama:
- uns resultats de l'EuroBaròmetre sobre la creixent desconfiança dels ciutadans
- i un dibuix de El Roto a l'extra de El País (25.04.2013), publicat conjuntament amb The Guardian, Gazeta, La Stampa, Le Monde i Süddeutsche Zeitung (diari del sud d'alemanya)





20 d’abril 2013

Majó: ja me l'he llegit !

Efectivament, com ell pretén, el llibre es fresc, suggerent, i es llegeix amb facilitat. Mireu la nota sobre la presentació a l'Omnium Cultural el 17 d'abril.
Anoto aquí alguns breus comentaris i reaccions que m'agradaria passar-li, i que potser desenvoluparé en futures notes.

Uns quants sobre economia:
- sobre el mercat i la planificació (p. 112 i 113), en parlar de la socialdemocràcia europea: diu el Joan que rebutja la planificació estatal, que el mercat, quan funciona bé, és segurament el millor sistema per assignar recursos, i que cal regular-lo per millorar-ne l'eficiència i evitar que sigui una selva. Jo tinc els meus dubtes, i segueixo pensant en les necessàries polítiques que en dèiem industrials. Comprenc que parlar de planificació aixeca vells dimonis (soviètics ...), però em sembla cada cop més indispensable el paper orientador, promotor, impulsor dels governs, en funció d'un projecte raonable de país, de colectivitat ... i del què entenem per benestar.

- sobre el valor real de les activitats (p. 17, 124): parla de les activitats que contribueixen a resoldre una necessitat real i produeixen valor per als ciutadans o per a la societat, i critica les accions de tipus especulatiu que no produeixen cap valor real ni cap utilitat. Absolutament d'acord ! Caldria desenvolupar aquesta idea, i mirar de traduir-la en polítiques i mesures concretes. Podríem mirar molts productes i activitats i mesurar la seva utilitat social real. Per exemple, la publicitat. O alguns models de cotxe. O, passejant per Mataró, reflexionar sobre la conveniència de la gran quantitat de sabateries i òptiques ...

- sobre el benestar (p. 125): el creixement del benestar no podrà derivar-se del creixement del consum i menys encara del consum material. Tot un repte. En diversos llocs qüestiona el paper del PIB com a indicador útil en el disseny i seguiment de polítiques socio-econòmiques. Efectivament, caldrà repensar, i fer servir, els conceptes de felicitat, de bonviure, de benviure ... i de ben conviure, sobretot.

- sobre la sanitat (p. 119-122): parla de bombolla sanitària. Després de criticar les formes aparentment improvisades i barroeres amb què s'està portant a terme el necessari ajust, proposa tres mesures: (1) introduir en la població la consciència que no sempre són necessaris els tractaments més sofisticats, (2) crear en el pacient la consciència del cost, i (3) introduir algun mecanisme que emmarqui i limiti la capacitat del metge en les seves decisions ...

Les he copiat al Pim recordant-li les meves propostes de l'estiu passat per dotar el CSdM de les necessàries iniciatives i capacitats pedagògiques per millorar aquesta consciència social.

- sobre la trilogia llibertat, igualtat, fraternitat (p. 122), per una nova socialdemocràcia. El Joan ja parlava d'aquest valors en el seu llibre "Després de tocar fons", cap 8 i 9. Em sembla que es tracta d'unes bones regles del joc, d'interrelació social. Però, cada cop més, cal posar-les al servei d'un projecte i d'una concepció de l'home, de la societat ... de l'espècie ! En parlar de la trilogia potser ens oblidem dels ciutadans, de les persones. No hi pot haver llibertat, igualtat/equitat i fraternitat/solidaritat sense ciutadans competents, informats, autònoms, responsables ... empoderats !.

Podem parlar d'economia sense posar al centre del debat l'home, les persones? Ens podem quedar només amb la idea del productor/consumidor/client ? Són aquests projectes, objectius i valors els que han d'orientar el mercat, i no "la recerca per part de cada persona del seu màxim interès ..." com denuncia el Joan (p.123).

No només ens ha de preocupar satisfer necessitats, sinó el fer-ho comptant amb tothom, assegurant que tothom està implicat, associat, que tothom participa activament, dignament, responsablement, i es beneficia, d'alguna manera, en la "producció de bens i serveis". No hi pot haver-hi benestar ni benviure si les persones són marginades dels processos socio-econòmics i polítics. Cal anar més enllà dels clàssics conceptes d'inserció, de cohesió, de participació !

Aquestes idees no són noves, però ara són més vigents que mai si pensem en els milions d'aturats, d'expulsats del sistema, de gent que està "out". Calen altres lògiques, altres paràmetres, altres criteris: el Michel Rocard, per exemple, el 1996, va publicar un llibre extraordinari (Les Moyens d'en sortir), que va inspirar les tant criticades mesures de reducció del temps de treball a França. El meu germà m'ha regalat un llibre del Christian Felber que parla de l'economia del bé comú. La colla del Joan Salicrú fa temps que parla de valors ...


Uns quants sobre l'encaix de Catalunya a Espanya:
- sorpresa perque fa servir la meva (?) imatge de dues qüestions i una sola papereta (p.137), que vaig dir a cal Cuní la nit electoral, que ell va utilitzar després tres o quatre cops, i també d'altres tertulians, després de les eleccions del 25N. N'hi parlaré per verificar l'autoria o inspiració ...

- m'agradaria aprofundir amb ell, també, la qüestió de les eleccions anticipades al 25N, la conveniència d'una consulta (fer parlar el poble) ... i el dret a decidir (p.137). Tinc embastat un article/nota sobre aquest tema;

- és molt realista la seva afirmació de que la nova situació només pot ser el resultat d'un pacte, no d'una acció de violència (p. 139). De fet, i ja ho ha escrit i dit en altres llocs, caldrien tres pactes (entre els catalans, amb Espanya i amb la UE).


I dos comentaris més sobre la globalització i la Unió Europea :

- en Joan explica els pros i contres de la globalització (p.25 ...), i malgrat els aspectes negatius de l'asimetria globalitzadora, no li sembla adequada una "retroglobalització" que considera il•lusòria. És un tema complicat, i estic d'acord en què cal "desenvolupar els organismes supranacionals necessaris per contrarestar el gran poder de les empreses multinacionals i dels grans trust financers globals".

Però, a més dels organismes, caldria, dic jo, pensar i dissenyar polítiques adequades i efectives per defensar els interessos de tots els països. Si les regles del joc internacional segueixen sent les de tots contra tots, si el criteri principal i únic és la competitivitat, molts països sencers, penso jo, hi perdran, no tindran opcions de desenvolupament.

Quines reflexions faríem si fóssim senegalesos, per exemple ?

Les consideracions que fa el Joan (p. 35 i 36), les fa des d'una regió europea decadent, que veu perdre els seus privilegis i poders en el nou mapa econòmic polític mundial. Tots els països, per garantir la seva cohesió social, haurien de poder fomentar (i protegir) unes bases mínimes agrícoles, industrials, energètiques ... Tinc pendent de llegir (de fa temps) les propostes de l'Arnaud Montebourg: "Votez pour la démondialisation !" ...

- pel que fa a la Unió Europea, comparteixo les seves crítiques a la governança de la Unió.
Textualment diu (p.100) que "moltes de les decisions que s'han pres han estat el resultat, no pas de les deliberacions racionals d'un govern europeu, sinó de les negociacions i transaccions entre ministres de 15 o de 27 països amb interessos nacionals diferents, i amb capacitat d'influència molt diversa ..." i posa émfasi en "la desorientació i la lentitud de les actuacions en una situació de crisi que exigeix rotunditat i rapidesa ..."

Ressalta el Joan la gran "dificultat en posar els interessos generals per sobre dels particulars". Aquesta em sembla que és la qüestió central. En moments de greus dificultats, és difícil aconseguir visions racionals dels governs nacionals. Els ciutadans, pobrets, mal orientats i mal dirigits, desconfiats com mai dels seus dirigents, decebuts dels cants propagandístics, només pensen en els interessos locals i particulars.

I els governs, porucs, mediocres, consoliden la lògica renacionalitzadora de les polítiques i els mecanismes intergovernamentals de decisió. La Comissió, que hauria de ser el govern europeu, com diu el Joan, ha esdevingut una secretaria tècnica liderada pel pallasso Barroso ... que no fa cap gràcia.


Malgrat anys d'esforços contradictoris (constitució avortada, ampliació forçada a 27 ...), continua sent vàlid l'anàlisi de l'anyorat Jacques Delors el 1992:

19 d’abril 2013

No me'n oblido, no ...



Fa uns dies que un colom ve a veure'm al nostre dormitori.
Serà l'esperit dit sant ?

Com que fa dies, em sembla, que no parlo de la jerarquia eclesiàstica i que no he reaccionat al nomenament del nou papa, potser es pensa que estic canviant d'idees.
Ve, s'instala, em mira ... i espera pacientment.

Doncs no, no he canviat.
Espero aconteixements.
I comparteixo dubtes amb en Joan: és millor un papa reformista o un papa tradicionalista ?

I, mentrestant, miro de no oblidar el què tenim per aquí.
Per això penjo dos retalls de El País del dimarts 16.
La posició reaccionària de la jerarquia catòlia i l'absurda situació econòmica i fiscal de l'església, pactada per l'ilustre Zapatero, dit socialista.

Pour mémoire, que diuen els francesos ...


18 d’abril 2013

Enginyeria: el meu "Estudi de Fi de Carrera" de l'any 1973 !


Vaig trobar-me dilluns amb el Joan Tudela, bon amic i company d'aventures els anys de la UGT, a finals dels '70.
Té una iniciativa interessant de coaching redaccional (transFormació), i em fa propostes temptadores per escriure ...

Parlant del meu llibre del 1976, em diu que se l'ha llegit tot i que el troba molt ben escrit, molt interessant ! Parlant-ne, recordo la gènesi: el meu projecte final de carrera. El Josep Mª Brunet el va veure i em va animar a aprofitar l'esforç i publicar un llibre sobre organització i condicions de treball, orientat a sindicalistes i a professors de tecnologia i formació professional.
Ho vaig fer i el llibre va sortir (uns 2.000 exemplars), el 1976.

Per seguir endreçant records, me'l torno a mirar i em fa gràcia rellegir la motivació de l'estudi/projecte, la justificació i la bibliografia utilitzada.

De fet, no sé si hi han hagut, a l'Escola, altres "proyectos" d'aquest estil: tecnològic (estudi de tecnologies) i sociològic (estudi de comportaments).
A mi em va servir per aprendre tot el què no m'havien explicat en els 5 anys de pas per l'Escola ...

Deia el 1972/1973 que "al finalizar sus estudios, el autor sintió la necesidad de analizar más profundamente la problemática de las Técnicas y Métodos de Organización del Trabajo. En cierto modo como reacción a la enseñanza basada en asignaturas, tendentes a dar una información, unos conocimientos, pero sin tocar lo suficiente las causas y factores que han conducido precisamente a estas Técnicas concretas."

I seguia dient que pensava que "es necesario ampliar la panorámica, para analizar correctamente la evolución general de estas técnicas, y poder, entonces, deducir unas leyes o relaciones más o menos definidas que expliquen la realidad que se está viviendo en las empresas de nuestro país, por ejemplo."

En la justificació, constatava que "la mayoria de trabajos que se presentan como proyectos de fin de carrera consisten en la aplicación de una serie de técnicas estudiadas a unos problemas concretos. En este caso, el enfoque es distinto ... el objeto lo constituyen las mismas técnicas ..." perquè, deia "debe ser preocupación fundamental de la Escuela, y sobre todo en esta época, el formar ingenieros con capacidad de análisis y de previsión de situaciones futuras. Capacidad para relacionar disciplinas diversas, para descubrir interrelaciones y poder modelar, en sentido de análisis de sistemas, el funcionamiento de un proceso productivo ... "








Per llegir els documents
és millor clicar
el botó dret i fer
obrir l'enllaç ...




Ja he comentat en altres notes en aquest blog, totes de 2008, el contingut dels estudis d'enginyeria:
  • sobre l'ensenyament de l'enginy [nota], l'esperit d'invenció i la innovació,
  • sobre el déficit d'enginyers i els continguts dels estudis [nota],
  • sobre la participació dels enginyers a les administracions públiques [nota],
  • i encara més sobre els enginyers [nota], amb l'anècdota dels ponts del Tàmesi (Thames), els comentaris del Nueno, els meus sentiments d'estafa ...

Majó: el benestar consumista no és sostenible

Ahir dimecres 17 vaig anar a la presentació del llibre del Joan a Òmnium Cultural del carrer Argentona.
Presentació àgil, en forma de diàleg entre el Joan i el Joan Catà, tot i que no hi va haver preguntes o comentaris del públic assistent (una trentena ?).


Vaig anotar quatre idees del Joan, tant pedagògic com sempre.

La que em va agradar més és aquesta que titula la nota: el benestar consumista no és sostenible. El consum no és la font principal de la felicitat.

Llegiré el llibre per buscar els elements justificatius i aprofundir en la idea.






De tota manera, a les primeres pàgines (10 i 11), ja he llegit que el llibre "està pensat per a la gent, no per als estudiosos ... per a gent preocupada pel què passarà els propers anys i a qui costa d'orientar-se dins del desgavell actual, gent inquieta i intel·ligent que busca, sense necessitat de grans formulacions conceptuals, orientacions per comprendre ... per saber quins vents bufen i, per tant, no equivocar-se en escollir les rutes ..."

Diu el Joan que "pensar i entendre han de servir per actuar, per canviar", que és més "un home d'acció que no pas de pensament",
i que l'acció "ha de ser la consequència de l'anàlisi, la reflexió i la comprensió ...".

Al final de la xerrada, vaig comentar-li, a ell i al Catà, que el tòpic "sortir de la crisi" no és vàlid, per molt que, sobretot, els mitjans, els periodistes, però també els polítics, insisteixin dia rera dia en la idea. De tot el que veiem i constatem, de totes les dades que se'ns presenten, se'n dedueix que més que sortir d'un túnel, hem entrat ja en una nova época que serà molt diferent à èpoques passades.

Potser és aquest el sentit del títol: ja som en un altre món, el món que ve ja és aquí.
Ja estem vivint en condicions precàries, penoses, a les que ens hem d'acostumar, re-aprenent a viure i conviure.

Haurem de ser capaços de repensar el benestar i el benviure, de concebre la "felicitat", amb altres criteris, amb altres comportaments, amb altres maneres de viure i de conviure, altres maneres de treballar, de cooperar, de produir ben i d'oferir serveis ...

Quan abans deixem d'esperar la "sortida de la crisi" i ens dediquem a imaginar noves formes de resoldre el qui ha de fer què i per a qui, millor. Quines necessitats, quines prioritats, quines motivacions, quines limitacions ...

Si situem els problemes europeus en el context de la globalització, si veiem les tendències consumistes als països emergents, sembla evident que la dinàmica socio-econòmica del segle passat, s'ha acabat.

16 d’abril 2013

Els enginyers tenim opinió: la Declaració de novembre 2012 ...

... publicada ara, l'abril del 2013, i que, malauradament, segueix tenint tota la vigència !
Mireu-la i llegiu-la ! [Declaració]

És el resultat d'un procés intern de reflexió, impulsat per enfortir les nostres capacitats d'anàlisi i d'elaboració de propostes estratègiques.
El president de l'Associació ens va "delegar" la missió a la Comissió Delegada de Cooperació,
i ara presenta els resultats del nostre treball en l'editorial de la revista "FULLS".










Abans de l'estiu, amb la feina a mig fer, i amb la situació progressivament degradada, ja varem publicar un crit d'atenció amb 5 punts: [ així, no ! ]

14 d’abril 2013

65

Els dos principals protagonistes d'aquell 14 d'abril del 48 ... i el pare, puntal necessari !


13 d’abril 2013

Ara més que mai, republicans !

Ho he penjat a la finestra de casa.
I la foto m'ha quedat (excuseu) de concurs !

Les reixes, el cel blau, el reflex de l'estalada a casa del vehí ...

Hi ha moltes raons per exigir-ho, de fa anys.

Però potser la que més m'interessa és que ja va sent hora de fer-nos grans, adults.

Aquest poble nostre tant maltractat pel feixisme franquista i la moralina hipòcrita de l'esglèsia, ha de fer-se gran, hem d'esdevenir ciutadans autònoms i responsables, plenament sobirans de la nostra convivència i destí.

Per un moment he pensat en Portugal: van tirant, enfrontant greus dificultats, i no sembla pas que necessitin un rei !

Per a què serveix un rei ? ... Inèrcies del passat !
Ja ni ha prou de suportar collonades i romanços.

Sense donar-nos compte, centrem tot el debat els aspectes jurídics de les seves corrupteles.
I els advocats més espabilats, buscaran forats legals per blanquejar els xoriços.

On és l'exigència de comportaments ética i moralment exemplars ?

Més enllà de tacticismes legalistes (em diuen que el Roca ha acceptat la defensa per tornar favors ... perquè, de fet, viu també de relacions !), els ciutadans hauríem de condemnar amb contundència algú que, amb totes les evidències, va fer servir el seu parentiu amb el Rei per fer negocis venent fum.

I la seva dona, filla de Rei, que d'inocent i de càndida no en té rés, en comptes de vetllar per la seva funció i la del seu pare, consentia.

Quina tristor deixar en mans de "leguleyos" el judici ètic i moral que el poble, els ciutadans, hauríem de ser capaç de fer !

Qualsevol "bon père de famille" hauria sigut molt més contundent amb un gendre aixì i una filla que es fa l'innocent !

Ara més que mai, republicans !

Homenatge a José Luís Sampedro

... que va morir diumenge a Madrid, als 96 anys.

11 d’abril 2013

Tot el què m'han trobat ...

Dilluns a la tarda vaig anar a urgències a l'Hospital. De fet, no hi vaig anar: m'hi va portar en Joan (gràcies !).

I va ser una mica almodovarià, per filmar-ho, sí.

Feia 10 o 15 dies que tenia sensació de mal al pit i al braç esquerra. Símptomes de mals dolents,
però no tan forts per preocupar-me o per prendre nitroglicerina. Pensava que ja em passaria. I que en parlaria a la (Dra) Maria Bartolomé, dilluns 15.

Però la Montse que tenia hora amb ella aquest dilluns 8, li ho va explicar a la Bartolomé, i la Maria li va suggerir que anés a urgències. Jo era a BCN reunit i dinant amb els antics de la UE, i li vaig dir que potser dimarts al matí després de fer la Declaració amb la Roser.

En Joan, arribat de Roma, em truca per dir que ja són aquí, que com estem, i jo li explico que estic a casa, que tinc una mica de dolor, i que potser l'endemà aniré a l'Hospital. En Joan es quadra, i em diu que hi vagi de seguida. Com que jo relativitzo, al cap de 10 minuts (potser 8 ...), es presenta davant de casa amb el cotxe i em porta cap a urgències (gràcies).

Tots dos ben macos. Només arribar, obtingut el paper d'entrada, en Joan truca en Pim per assabentar-lo. Entrevista de filtratge, amb el Joan al costat, bon company. Una infermera joveneta i baixeta, de llavis carnosos, em fa un electro i una anàlisi de sang. Li costa una mica trobar la vena ...

Una metgessa molt trempada, petiteta, espavilada, que semblava saber ja amb qui estava parlant (ex-president ...), m'explica, ens explica, el què estan mirant. En Joan escolta i controla. Em faran una radiografia complementària del tòrax. Seguim la ratlla vermella. Paper a la bústia, radiografia ràpida, i de retorn per la línia ara blava cap a urgències.

Em diuen d'esperar en un passadís. Aprofitem per fer el relleu: en Joan se'n va (merci encore) i ve de seguida la Montse. El cap d'urgències es presenta, molt amable, i ens instala en un box sols i tranquils. De seguida apareix el cardiòleg de guàrdia. Ja m'havia visitat fa un any i mig, uns minuts, a la Gatassa, sense gairebé mirar-me, i amb una veu fluixa i monòtona. Ara, obert, xerrant molt expressivament, transfigurat, ens dona totes les explicacions, i més.

De fet, no tinc cap problema cardíac. Tranquil, cap dels símptomes ni dels resultats de les proves no indica problemes cardiovasculars. Ja puc llançar la nitroglicerina !

Torna la metgessa petita, molt trempada i amable, i ens explica que potser hi ha un problema bronquial, doncs veu una ombra en la radiografia. Demanarà un escàner més precís. Em trucaran per programar-lo. Informe de sortida i cap a casa. Whatsapp d'agraïment al Pim: així, això és una sanitat de luxe ! que feliciti als professionals !

Dimarts a la tarda em truquen: escàner pel dijous de bon matí. Me'l fan puntuals i un ratet després la doctora, molt amable, que també escriu sense mirar el teclat, m'informa dels resultats: rés de rés, tret d'alguna petita rascadeta a la melsa que protegeix el pulmó, sense importància. El dolor potser té un orígen muscular, o potser alguna cervical que interfereix el fluxe nerviós ...

Parlo amb l'infermera de l'ambient general. Estan perdent la ilusió ... malgrat els esforços del Pim, que li reconeixen.

Insisteixo al Pim que mimi els professionals. És a Barcelona negociant. Ara no sé si podré seguir criticant els qui utilitzen influències.
Penso que, potser, com que vaig colaborar voluntàriament al Consell Rector dos anys, unes petites atencions bé me les mereixo ...

Cap a casa, content. La Montse encara més. Podré seguir fent-li companyia i donar-li suport.
Els nanos encara em necessiten: en Pere per consolidar-se, la Maria per portar a terme el projecte que té entre cames.


A l'agafar la moto, petita sorpresa. Tot el què m'han trobat: la moto en un lloc no formalment autoritzat, però que no molesta ningú. Un petit detall que ja fa anys havia intentat canviar: més pàrking per les motos. Les bicis sembla que no hi pugen a l'Hospital ...


Al país, de tota manera, la debacle continua. I caldrà negociar molt, si.

10 d’abril 2013

Euròcrates, encara ...


Dilluns 8 d'abril varem fer una reunió de la "delegació" de la secció espanyola de l'AIACE, l'Associació Internacional d'Antic funcionaris de les Comunitats Europees. L'ordre del dia el vaig penjar al blog d'antics de la UE que tinc "en proves" [ link ].


Temes a tractar: conveni amb el Servei Català de la Salut, participació en el Consell Català del Moviment Europeu, voluntariat, declaració de bens a l'estranger ... i les pensions !




Amb el CatSalut sembla que hi ha bones perspectives, tot i que el millor és que pugui seguir utilitzant la meva tarjeta ...

Amb el CC del Moviment Europeu, desaparegut malauradament el Lluís Maria de Puig, el Joan Colom va fer una intervenció sense massa trempera, proposant uns objectius indefinits (alguna xerrada de tant en tant ...), i amb un simple formulari de paper per inscriure'ns (que va desaparèixer de seguida ...), i una quota de 31€/any.

Un assistent rellevant va senyalar que, en 10 anys, ningú l'havia convidat a incorporar-s'hi. Va citar una carta d'un lector de La Vanguardia (8.04.2013) criticant, un cop més, els euròcrates, demanant accions en la nostra defensa. Jo no ho vaig dir res (semblava que hi havia molta pressa), però amb un president de la Comissió com el Barroso, que sembla que vol un tercer mandat (!), és molt difícil que la ciutadania comprengui bé quin és el paper de la Comissió i dels seus funcionaris.

La batalla per una Comissió motor de la construcció equilibrada de la Unió i garant del cada cop més difícil interès general europeu, fa anys que està perduda. Estem en la lògica intergovernamental ... reduïda a uns quants, pocs, Estats membres. Fa setmanes que vull escriure una nota sobre la situació de la Unió i les perspectives, però no tinc gens clares les idees. I les poques que tinc, no son bones ...

Curiosament, l'actitud del Joan (ex-vicepresident del Parlament europeu), em va semblar comparable a les dels dirigents de l'associació d'enginyers: acostumats a manar i dirigir, tenen moltes dificultats a generar dinàmiques obertes i participatives "bottom-up".
Quina llàstima, especialment ara que estem, malgrat que ningú ho sap, en l'any europeu dels ciutadans !

Amb la qüestió del voluntariat, el company Salmurri va explicar que havia participat en una reunió a Madrid per saber què fer si cal ajudar algun company desvalgut. Es tracta doncs d'un voluntariat endogàmic: quina llàstima. De retruc va sortir el tema del Team Europe (obscur ...) i de les xerrades Back to School (complexes de tramitar ...): la grisor habitual.

Amb la Declaració de bens a l'estranger, rés a afegir a la videoconferència de fa uns mesos. Confirmar que sembla que se'ns tracti com a defraudadors i que les sancions son fortíssimes, confiscatòries. El procediment és molt senzill, si ho fa un assessor amb accés telemàtic directe als servidors informàtics d'Hisenda.

Finalment, amb les pensions, el company president honorari d'AIACE, ex-sindicalista alemany, ens va tornar a explicar amb molt de detalls la petita història de "la mèthode" i les perspectives dels estira i arronsa entre Comissió, Consell, Parlament, Tribunal de Justícia. Ens retallaran segur, tot i que no sembla massa probable que ens apliquin el prelèvement del 6% ...


I amb el dinar, cop d'efecte: varem anar tots a La Camarga, al carrer d'Aribau. No varem veure micròfons ni rastre d'espies. Menu variat a 45 €/cap. Tampoc va sortir rés d'interessant. Sort de les xerrades amb els companys de taula, vells coneguts.

Impuls europeista, cap ...
malgrat el bon ambient !

Spring break a Bruxelles

Aquí encara en diuen "setmana santa" o vacances "de Pasqua" ... contaminats com estem per la cultura i les tradicions catòliques. Però avui he llegit en el suplement de cultures de La Vanguardia, aquesta expressió: les vacances (el tall) de primavera, l'spring break. Miraré d'utilitzar-lo, provocadorament, seguint la moda facilona del "week-end".

Varem anar a BXL en cotxe, per despedir/acomiadar el respectuós i amable llogater del nostre petit piset belga, a Auderghem. Cita el dimarts 26 a les 9'00, amb el llogater japonès i l'expert que va fer-nos l'état des lieux à la sortie du bail. Tot correcte, precís, ràpid ... en bons pères de famille.

Pujant, varem dormir a Langres, en un hotelet d'encant. És la ciutat on va néixer Diderot, impulsor decisiu de l'Encyclopédie. Gairebé tot el poble hi fa referència. Personatge especial: entre les moltes activitats, va ser amic de la tsarina Caterina II de Rússia, la qual sembla que va declarar que acabava les seves converses amb ell "amb les cuixes macerades i negres de cardenals ..." [wikipèdia]

Jo tinc a casa uns quants volums de la seva enciclopèdia, i, fa un anys, l'agost del 2009, a Madrid, vaig trobar un llibre molt interessant sobre ella. Vaig explicar-ho en una nota en aquest blog [link] ...

A BXL, curiosament, gairebé no varem contactar amb els tradicionals amics "europeus" ni vaig visitar cap institució. Excepte un necessari sopar amb el flamant nou delegat de la Generalitat davant la Unió Europea, l'amic Pere Puig i Anglada. Com sempre, i en 5 minuts, ens va preparar un sopar senzill però excelent ! Varem compartir diagnòstic. El vaig veure motivat, ilusionat i ja molt situat. Coratge, Pere !

Un altre dia varem sopar (i dormir) a ca'ls Bouzas/Manté. Ens hostatgen càlidament i els acompanyem, compartim, dissentim enriquidorament en algunes anàlisis, i ens ajudem en tot allò que podem.

I un altre dia, a l'Arrossoir, resto amb significances leonardiennes (regar l'Europa amb petits projectes, donar pa a les oques, ...), varem sopar amb la Jeanne i el Marc, bons amics de la Montse.





Varem anar a veure si creixen els arbres empedrats del Parc de Woluwe: entre 2004 i ara, poca cosa.



Una volta per Mechelen i una escapada a Leuven-la-nova per veure el nou Museu Hergè. Molta tecnologia multimèdia, amb un iPhone per visitant. Però tanta tecnologia que, de fet, es pot veure gairebé tot ... des de casa ! Cal reflexionar sobre els "museus".

Per contrast, el Technopolis de Mechelen és un bon exemple d'instalacions actives, quotidianes, participatives.






I vaig fer l'experiència prou interessant de contractar wifi a casa via FON: 5'90 euros per un dia.












Passejar, passar comptes, preparar oferta per a nous llogaters ...
una setmana freda, però calmada i tendra amb la Montse.
Hi hem de tornar !