27 de novembre 2009

Eleccions al Colegi d'Enginyers Industrials

Aquest dijous 26 hi ha hagut eleccions per a la renovació de 13 vocals de la Junta de Govern del Colegi. Sobre un total d'uns 10.000 colegiats (no he trobat el número exacte a la web ...), hi ha hagut 1.376 vots expressats, dels quals, 1.332 de vàlids.

D'aquests:
- 16 han estat en blanc ( 1,2 %);
- 682 ( 51,2 %) candidatura de l’A a la Z per a la integració;
- 634 ( 47,6 %) candidatura Acció i Renovació Colegial

La candidatura guanyadora representa la continuitat de l'equip governant, i, l'altre, un intent de renovació més voluntarista que rigorós (m'ha semblat).

En qualsevol cas, el què és simptomàtic és que només ha votat un 13% dels colegiats, i que els càrrecs renovats tenen un suport explícit del 7% dels colegiats.

Per pensar-hi !

26 de novembre 2009

Espanya ? ... deixem-ho estar !

Un gest bonic i necessari, el dels diaris catalans. Penjo els paràgrafs que m'han agradat més.

Les regles del joc democràtic, sí, però no amb aquest arbitratge caduc, ineficaç, incompetent i manipulat. Les regles, sí, però salvaguardant l'esperit bàsic del pacte constitucional.

Tal com estan les coses, no puc sentir-me espanyol. Perquè m'hi hauria de sentir ? Que ens donin algún argument !

He participat en el procés de construcció europea. Amb dificultats, però malgrat tot ha valgut la pena, val la pena. Viatjant pels diversos pobles europeus, m'he sentit sempre respectat, he notat sempre interès per la nostra història, la nostra cultura, els nostres projectes, les nostres manies.

Espanya va sotmetre Catalunya fa segles, i el franquisme ens va reprimir i colonitzar. Recuperada la democràcia, fa dècades que intentem reconstruir un Estat obert, divers, plural. Però sembla que, probablement, més de la meitat dels espanyols no ho veuen clar.

Deixem-ho estar ...
Varem fer molts esforços els anys '70 amb la fusió PSC-PSOE. Els '80, vaig poder participar en el que se'n va dir "los catalanes en Madrid", al Ministeri del Joan Majó, a Madrid (estretament controlat per l'Alfonso Guerra). Sempre mirant de no ferir susceptibilitats, de no aixecar massa el cap, demanant disculpes per pensar diferent. Des de BXL, constatava la dificultat d'articular la participació catalana en la dinàmica comunitària.

Ja n'hi ha prou ...
Sembla que no serveixen de rés els esforços raonables i pedagògics. Probablement hem fet coses malament. Però jo ja n'estic tip. Aixequem el cap amb dignitat. Si volen alguna cosa més que els nostres calés, que ens ho proposin, que ens ho diguin. Ara els toca a ells. Que donin arguments i propostes per fer-me sentir espanyol. Mentre arriben, jo català europeu. Amb dignitat. No és una "posició política" estratègicament elaborada: és un crit, un sentiment !

I no juguem a petits referèndums simbòlics. Ara calen accions més serioses, més ambicioses !

25 de novembre 2009

Jornades de la Unió Europea

Vaig anar dimarts al segon dia de les Jornades de la Unió Europea que organitza cada any la Diputació de Barcelona, i guardo aquí algunes impressions i notes personals.

La primera i més interessant, la introducció de l'amic Manel Camós. amb el seu estil de dir les coses serenament, suaument, gairebé dolçament. Ens explica que el Jean-Marie Colombani publica un article a El País que diu pràcticament tot el què ell mateix pensa de les darreres designacions al capdavant de la Unió.



La més important, la precisió sobre les funcions del nou "president": no presideix, de fet, la Unió, sinó que presideix el Consell Europeu, i és responsable de la seva organització i coordinació: un facilitador ! Aquí teniu el paràgraf més aclaridor de l'article:

També aporta idees sobre les funcions de la nova "ministra d'exteriors". És interessant llegir-lo sencer, aquí.

La conclusió final és que patim les derives "nacionalistes" dels anys de Blair, Schröder i Chirac, i que el futur de la Unió dependrà del què vulguin els francesos i els alemanys ... com diuen sovint els francesos !




La Diputació va distribuir una nota sobre l'agenda de la presidència espanyola del Consell (primer semestre 2010), des d'una perspectiva local.

N'he tret que la presidència proposa reforçar/desenvolupar la governança multinivell la cooperació territorial entre diferents nivells de govern, complementària de la subsidiarietat, prevista en l'estratègia decidida a Lisboa el 2000, i relativament poc aplicada fins ara. A mi m'agradava parlar de millorar l'articulació de competències entre diferents nivells, més que de la seva delimitació jurídica, sempre tècnicament complexa i difícil.

La Pia Bosch, diputada al Parlament des de finals de 2006, es va mostrar molt contenta amb els posicionaments del Comitèi de Regions. I dels documents del Congrés de Poders Locals i Regionals del Consell d'Europa (CPLRE), de la Conferència de Presidents de Regions amb Poder Legislatiu (REGLEG), de la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE), i, també, del recentment constituït grup interregional de regions amb competències legislatives REGLEG-CALRE al Comitè de les Regions. Em va semblar molt ilusionada ... amb un pel d'innocència potser per la inexperiència.

Em va sorprendre gratament saber que en els propers mesos s'iniciaran els treballs per elaborar un Llibre blanc sobre l'envelliment, i la idea de promoure un programa per l'envelliment actiu. Miraré de participar-hi !


Ens varen distribuir també un document amb les propostes de la Generalitat per a la presidència espanyola. De les moltes contribucions, m'ha quedat:
- el posicionament clàssic a favor del creixement sostenible i la competitivitat europea. Potser hagués calgut suggerir promoure una reflexió sobre els "límits" de la lògica econòmica dominant i les propostes cada vegada més justificades de buscar una altre lògica basada en la cooperació i la concertació. Penso, pel què diuen molts, que aquestes estratègies que ara per ara es consideren una mica utòpiques, esdevindran necessàries d'aquí a 5 o 10 anys.

- la proposta de constituir un Observatori de l'Administració Pública ... (euromediterránea ?) No tinc tota la informació, però em sembla que la llavor que ja tenim a Barcelona, el Centre Europeu de Regions (antena de l'IEAP de Maastricht), no la sabem fer germinar. Probablement per manca de visió i de competència. I ara volem que ens donin un altre tinglado, muntat i pagat ? Potser sí ...

- l'ex-president Maragall parlava d'educació, educació, educació. El seu germà, l'Ernest, en aquest document hi ha colocat només 10 ratlles, davant de les 62 que corresponen a cultura, multilingüisme i esport. És coherent amb el trist fet que en la nova Llei d'Educació de Catalunya no surti la paraula Europa ... Sort que s'anuncia una conferència internacional (europea ?) a Catalunya sobre noves capacitats pel futur de l'ocupació i l'exigència d'enfortir els serveis públics ocupació per dotar-los de capacitats per la intermediació i la orientació, l'avaluació de capacitats, la gestió individualitzada de processos d'aprenentatge, etc.

De les intervencions del matí del dimarts, molt breument:
- encantat de què un alcalde (Carles Ruiz, Viladecans), considera que, relativament, els Ajuntaments no necessiten tant més recursos europeus com més know-how, més saber fer, més idees per fer front a problemàtiques cada cop més complexes i a exigències d'una ciutadania més diversa. Ja era hora !

- i satisfet de que el Joan Subirats, expliqués aquesta mateixa idea, recordant que hem aprés molt de la Unió, que la Unió no resoldrà els nostres problemes (els dels Ajuntaments), i que ens cal aprendre a cooperar. L'elaboració prevista d'un Llibre verd sobre cooperació territorial, en el marc de la política de cohesió podria ser una bona oportunitat.

22 de novembre 2009

Navegant així ... tornaran !

Llegint els diaris, veient-los per la tele, dóna la sensació de què hi ha molta incompetència al govern de Madrid.

Que un capità de pesquer, imprudent, temerari, irresponsable, coneixedor dels riscos, es faci atrapar per uns pirates, i que això faci trontollar tot el govern d'un Estat com el nostre, és el darrer exemple que em faltava ...

He fet aquesta versió de la propaganda del PSC per les generals de 03.2008, que ja havia retocat una miqueta en aquest blog. Mireu-la !

21 de novembre 2009

El dream team de la mediocritat, diuen a BXL

Probablement no podia ser d'una altra manera. Els Estats membres estan gelosos de les seves competències. Han designat dues personalitats relativament grises, seguint els mateixos criteris que van utilitzar per designar Barroso com a president de la Comissió.

Veurem com actuen. Al menys no ha sortit Blair. Michel Rocard, decebut, diu que l'Europa política és morta ...

Quan els designats, el Van Rompuy és belga total, i pot fer bé feines de coordinació.

La Ashton, baronesa laborista, em preocupa. Diuen que és inexperta i fluixa: "cette apparatchik travailliste n’a absolument aucune expérience internationale et, de l’avis de plusieurs personnes qui ont travaillé avec elle à la Commission, elle a été particulièrement mauvaise depuis sa prise de fonction le 3 octobre 2008 : absence de travail, mauvaise connaissance des dossiers, sens diplomatique réduit ..."

M'ha semblat interessant l'anàlisi d'un eurodiputat ecologista francés, Pascal Canfin. Considera que "Herman Van Rompuy est un véritable homme de droite. Cela ne doit pas surprendre puisqu'il était acquis que ce serait une personnalité de droite qui aurait le poste de président du Conseil et une personnalité socialiste qui aurait le poste de Haut représentant. Les gouvernements, très majoritairement de droite, ont donc choisi quelqu'un qui se positionne bien à droite".

Però, senyala Canfin, "les socialistes européens de leur côté pouvaient également choisir une personnalité aux valeurs de gauche affirmées tout en étant ouvert aux nécessaires compromis qu'impose le poste. Or leur choix s'est porté sur une travailliste britannique qui, en tant que commissaire européen au commerce extérieur, n'a en rien montré une vision alternative à la mondialisation libérale que l'on connait depuis plusieurs décennies. Ce choix reflète donc également la dramatique faiblesse du camp socialiste en Europe à incarner et promouvoir une alternative au libéralisme, pourtant en forte crise de légitimité".

Ashton, tot i venir d'un Estat que no volía política estrangera comuna, haurà de dirigir el muntatge del nou servei de relacions exteriors de la Unió. Probablement, el Foreign Office anglés (que, insisteixo, és el British Foreign & Commonwealth Office), l'ajudarà gustosament, interessadament, discretament.

Com en el "SÍ, MINISTRE", ara serà "SI, Cathy ... no et preocupis". Aquests anglesos ...

19 de novembre 2009

Ves per on, gràcies al LUIGGI ...

... millorarà la capacitat operativa de la Sindicatura de Comptes !

Tenen raó els opinadors que diuen que la corrupció és en l'ambient, en el paisatge.

Com és possible aquesta situació, ... i que no passi rés ?

Tots callaven, còmplices, sota la manta. El Síndic, constatant la seva impotència, la seva incapacitat de fer cumplir la Llei, perquè no feia un cop de puny sobre la taula i plantejava la qüestió: o hi anem en serio, o dimiteixo ?

(el ROTO, a El País, el 17.11.09)


L'article, de Jordi Barbeta, explica que el Codi Penal (llei orgánica 10/1995), en l'article 502, "tipifica como delito aquellas acciones u omisiones en que pueden incurrir autoridades y funcionarios por el hecho de obstaculizar las investigaciones de los órganos de de control externo, por negarse a transmitir documentación expedientes o informes que les sean solicitados o dilatar indebidamente el envío".










De tota manera, si, finalment, les normes s'apliquen, o es fan aplicar, amb condicionants contundents com el que planteja el president Montilla, estupendo !

M'encanta constatar que la tercera mesura que prepara el Govern, el debat al ple municipal dels Informes de la Sindicatura, era la que jo proposava, el 1996, quan treballava a la DG de la Comissió Europea que gestionava el Fons de desenvolupament regional (FEDER). En comptes d'ampliar el nostre equip d'auditors, semblava millor exigir mecanismes autònoms de control. A més de controlar l'ús dels fons estructurals, hauria servit per millorar les capacitats d'autocontrol dels governs regionals, per millorar la qualitat dels seus mecanismes democràtics. Ho vaig explicar als amics Joan Colom i Antoni Castells, que eran aleshores a les institucions comunitàries (Parlament i Tribunal de Comptes europeu).

La jerarquia d'aleshores a la DG REGIO (Landaburu, ...) no tenia encara suficient confiança en els governs estatals i regionals, i aquets governs no estàven tampoc per mesures tan "transparents". La meva proposta no va tirar endavant, malgrat anar en línia amb el què anomenàvem "capacity building". Resultat, més burocràcia ineficaç i costosa, i menys valor afegit europeu. I segueix plovent a BXL ...

Júniors, sèniors ? ... competents, capacitats !

Em va sorprendre la designació de Núria Parlón per ser alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Em va semblar molt jove per afrontar una situació tan greu.

El Manel Mas em va fer relativitzar la meva impressió en recordar-me que ell va ser alcalde de Mataró amb 34 anys !









Curiós com sóc, he anat a veure el blog d'aquesta nova líder socialista.
Les entrades dels darrers 6 mesos són:
- el 8 de juny, una nota a primers de juny sobre resultats de les eleccions europees;
- el 10 de juny, una nota sobre bons i dolents: la petita politiqueria ...;
- el 16 de juny, una nota de propaganda sobre la L9, un projecte de la Generalitat;
- el 15 de setembre, 3 mesos després, una nota per lloar el gran timonel, el President Montilla;
- ... i el 12 de novembre, 2 mesos després de la darrera, una nota per dir que és candidata a l'Alcaldia
( la detenció de l'alcalde Muñoz havia sigut el 27 d'octubre, 15 dies abans )

Potser utilitza altres vies de comunicació. Però veient aquesta dinàmica bloguera, no sembla pas que tingui una gran vocació o voluntat comunicadora, ni un estil pedagògic que vagi més enllà de la propaganda, ni una mica de la valentia o coratge necessaris per afrontar problemàtiques difícils. Diu que treballarà per la transparència, el rigor i la participació, ... i no escriu, no explica rés sobre els fets més importants, més greus dels seu Ajuntament en dècades ! Prudent i discreta sí que ho sembla ...

Haurà de liderar la difícil reconversió d'un equip de govern amb majoria absoluta, que, pel què sembla, no devia tenir una dinàmica de treball massa cooperativa. Necessitarà competències i capacitats més concretes que les de repetir tòpics i generalitats partidistes sobre les bondats dels governs socialistes ...

L'Antoni Puigverd, el dilluns 16 a La Vanguardia, cita l'Anton M. Espadaler per alertar del llenguatge polític antic, erosionat que utilitza Parlón, i que les paraules més repetides (transparència, rigor, participació) sonen a buides, a tòpics d'uns polítics professionals que administren de manera "ensimismada", des del seu món, els assumptes municipals.

Els opinadors parlen de les "tareas històricas nuevas" i de les inadequades i "vetustes" pràctiques polítiques que desenvolupen els nostres polítics (Daniel Innerarity, citat per F-M Alvaro a La Vanguardia del 4.11.2009, "Un tiempo nuevo"), de la tendència a "despolititzar" el treball dels governs per derivar cap a la simple administració de recursos per resoldre problemes.

Pensant en el "después de la crisis", Antón Costas a El País de diumenge 15, parla de reestructuracions que necessitaran grans esforços, grans lideratges, grans capacitats per dissenyar iniciatives polítiques innovadores, creïbles, i per aconseguir generar les necessàries complicitats per aplicar-les efectivament: Otro problema permanente que nos va a dejar esta crisis ... es la quiebra de valores. La corrupción, fraude, abuso, desigualdad, injusticia, desconfianza es de tal naturaleza que, si queremos mantener la legitimidad social de la economía de mercado y la eficacia de las reformas y las políticas económicas, tendremos que reconstruir una política del bien común. Una política que reduzca las desigualdades, fomente la fraternidad y el sentimiento de justicia, y sirva de cemento entre los que “tienen” y los que “no tienen”.

Parla de les grans polítiques. De les tasques històriques noves, que hauran d'assumir, també, els governs locals.

Veurem què fa la Núria Parlón. Tant de bo les meves intuïcions de gat vell siguin equivocades. Tant de bo.

Interessant ECUADOR !

Fa uns dies el bon amic Xavier Manté va enviar-me un discurs del president de l'Ecuador, Rafael Correa. No coneixia pràcticament rés d'aquest país. Però el discurs em va impactar molt positivament, i he navegat una mica per la web governamental.

Amb sorpreses interessants: la Llei sobre la Transparència, el Sistema de Informació per a la Governabilitat Democràtica, ... i una Constitució amb molts drets per promoure el "buen vivir", però, també, amb deures i responsabilitats pels ciutadans.








Penjo aquí els paràgrafs que m'han semblat més interessants del discurs:
(No hi he posat les consideracions sobre l'esglèsia: són dures, clares, contundents. Mereixen una nota a part).

Hoy muchos analistas se sienten satisfechos porque en teoría América Latina tiene democracia. Yo sostengo que tenemos tan solo elecciones, y que aún falta mucho para tener verdaderas democracias ...

Los pobres socio económicos no dejarán de ser pobres con caridad ... sino con justicia, y eso implica el cambio en las relaciones de poder dentro de la sociedad. En realidad, en América Latina captar el poder político es tener apenas una porción minoritaria, algunas veces insignificante, del poder, puesto que los poderes fácticos que siempre han dominado a la región, poderes económicos, sociales, informativos e incluso religiosos, permanecen prácticamente inalterados con los cambios de gobierno ...

La opción preferencial por los pobres no es el asistencialismo o caridad y menos las espiritualizaciones ajenas a la realidad de dolor cotidiano. Se trata de atacar frontalmente y extirpar de raíz las causas de la inequidad y la injusticia, y para ello se necesitan de verdaderas revoluciones, democráticas y pacíficas ... es decir, cambios radicales, profundos y rápidos de las estructuras políticas sociales y económicas. Para los poderes dominantes, esto es populismo e incluso comunismo ... para las oligarquías latinoamericanas, hasta hacer pagar impuestos a los ricos es comunismo.

En Ecuador, hemos apostado por la Revolución Ciudadana. Hemos dicho que la Patria requiere un cambio profundo, rápido y en paz, y para ello el primer gran logro ha sido la aprobación, por la inmensa mayoría de los ecuatorianos, de una Constitución que es un hermoso canto a la vida, al ser humano, a la Naturaleza ... y que no es producto de una época de cambios, sino de un auténtico cambio de época.

La desventura de las naciones latinoamericanas ... no tienen que ver con un destino manifiesto o con el carácter de sus ciudadanos, mucho menos con el conformismo con el que deberíamos esperar en la otra vida lo que no se tuvo en la terrenal. La desdicha tiene responsables, nombres, apellidos, conceptos, ideologías, y, entre esas causas, la teoría del mercado, el neoliberalismo, los lacayos criollos, el colonialismo y neo colonialismo.

La nueva conducción económica del Ecuador priorizará una política digna y soberana, es decir, más que liberar mercados, liberar al país de los atavismos y poderosos intereses nacionales e internacionales que lo dominan, con una clara opción preferencial por los más pobres y postergados; y priorizando al ser humano sobre el capital. No podemos rebajar la dignidad del trabajo humano a una simple mercancía. Ya es hora de entender que el principal bien que exigen nuestras sociedades es el bien moral, y que la explotación laboral, en aras de supuestas competitividades, es sencillamente inmoral.

La falacia de la competencia ... es un principio ya bastante cuestionado entre agentes económicos al interior de un país, pero es un verdadero absurdo entre países pobres, donde debe primar la lógica de la cooperación, de la coordinación, del desarrollo mutuo ... la globalización neoliberal, inhumana y cruel ... nos quiere convertir en mercados y no en naciones, ... nos quiere hacer tan solo consumidores y no ciudadanos del mundo... sin acción colectiva ni mecanismos de gobernanza.

La más nefasta herencia que dejó la larga y triste noche neoliberal en América Latina es el nuevo evangelio del mercado: “buscad el lucro, y el resto se os dará por añadidura”. Es decir, como manifestaba el fallecido premio nobel de Economía James Tobin, gracias a la alquimia del mercado, un execrable defecto humano como el egoísmo, de la noche a la mañana se convirtió en la máxima virtud individual y social.

Por supuesto, todo proceso de cambio implica resistencias. Sin embargo, la paz no es solamente la ausencia de guerra. La insultante opulencia de unos pocos en América Latina, al lado de la más intolerable pobreza, son balas cotidianas contra la dignidad humana. Queremos construir verdaderamente un continente de paz que solo puede estar basada en la justicia. La paz sin justicia es simplemente pacificación.

Discurs a la Oxford Union Society (26.10.2009)

La mà del TITI

El TITÍ, per dos cops, acompanya la pilota amb la mà, la centra, i un company marca. Probablement més de 15 milions de persones ho varen veure. Menys dues: l'àrbitre i el seu ajudant a la banda. I va ser gol.

I els simpàtics irlandesos, dignes rivals d'un campió una mica pedant, en declivi, amb un entrenador discutit (que sembla d'orígen català: Domènech), amb una sensació d'injustícia, d'impotència, es queden fora del Mundial.




En el tenis, cada jugador té dret a demanar revisió electrónica dels punts dubtosos. No sembla tècnicament difícil preveure, en els partits d'alt nivell, la revisió de jugades dubtoses. Sempre m'ha semblat que el futbol està dirigit per gent molt poc innovadora ...


El diumenge 22, John Carlin fa una reflexió molt imaginativa a El País:


El mateix dia, Dagoberto Escorcia, a La Vanguardia, també parla sobre la honestedat dels futbolistes, amb exemples concrets (César, jugador del Barça, va tirar fora un penal injustament senyalat) , i fent referència a la possible utilització de tecnologies com es fa en el tenis.

18 de novembre 2009

Please, si us plau ...

Mireu que clar, que senzill, que maco !

És una campanya nova de la British Humanist Association, que ja va fer la campanya als busos anglesos sobre la possible/discutible existència d'un déu represor/controlador.

La traducció seria, més o menys:
SI US PLAU, NO M'ETIQUETEU,
DEIXEU-ME CRÈIXER I ESCOLLIR PER MI MATEIX
...


Al fons de l'anunci apareixen les etiquetes: nen budista, nen catòlic, nen protestant, nen modernista, nen ateu, nen mormó, ...

Elemental, no ?

12 de novembre 2009

Estirant, estirant ... va caure el mur !

... de Berlín, és clar, el 9.11.89, ara fa 20 anys !

El Pep Andreu em va convidar a parlar-ne a TV de Mataró (l'autèntica ...), amb la Teresa Carreras, el Toni Segarra, el Juli Sanmartin i el Blai Serena.

Escenari molt de cafè de "havent sopat", cadires poc còmodes per treballar, intervencions potser massa llargues (no cal tallar als 59 segons, però tampoc deixar enrotllar-se massa ...), en fi, qüestions metodològiques que s'haurien de plantejar els amics de la nova TV mataronina/maresmenca.


Pel que fa el tema, varen sortir vivències personals i consideracions diverses. El tema barreja l'element simbòlic, extraordinari, amb el debat de fons, sord, dur: perquè es va enfonsar (implosionar) el comunisme soviètic ? ha guanyat definitivament el capitalisme ?

















Resumint les meves aportacions:

1. entre d'altres factors (nomenclatura, corrupcions, repressions i manca de llibertat, competència militar i econòmica amb els americans i amb el "món occidental", en un entorn hostil de guerra freda, ... ) també va ajudar-hi les limitacions operatives de la planificació econòmica centralitzada, burocratitzada, ineficaç i ineficient.

2. el comunisme es va enfonsar, i va suposar la fi de la utopia anomenada comunista. Però, com diuen molts opinadors als diaris, les qüestions que pretenia resoldre el comunisme continuen gairebé totes vigents ! La principal, donar respostes justes i cooperatives a problemes colectius. El capitalisme, la competitivitat descarnada, la producció guiada pel benefici, l'egoisme i la cobdícia com a valors predominants, demostren dia a dia els seus límits.

3. els problemes que tenim com a espècie humana són molt greus:
* és evident que el mercat sense governança mundial ens porta al desastre (l'autobus sense conductor ...);
* la cobdícia i l'egoísme, el creixement pel creixement, com a motors econòmics, condicionen un progrés solidari;
* que els desequilibris entre zones i regions sembla que s'agreugen;
* que les desigualtats entre persones (la pobresa ...) son cada cop més intolerables;
* que els recursos naturals s'estan esgotant;
* que el canvi climàtic pot ser irreversible;
* que les migracions están perturbant els equilibris socio-culturals;
* que el creixement demogràfic complicarà encara més les coses;
* que els radicalismes étnics i religiosos poden impedir concertar solucions equilibrades;
* que, malgrat les aparences, probablement, la salut mental, l'equilibri mental de les persones, empitjora ...


4. i nosaltres, què ? cofois, indolents ? el Daniel Innerarity alerta de la "vetustez" de les nostres pràctiques polítiques davant les tasques històricas noves ! La majoria de dirigents polítics i empresarials estan esperant que s'aclareixin els núvols, que passi la tempesta. ... Les intuïcions que ara semblen utòpiques esdevindran necessàries: haurem de repensar què vol dir "benviure" i buscar una lògica alternativa a la competència i la competitivitat: la cooperació, la coordinació, la concertació, ...
(... estimulat pel Xavier Manté, preparo una nota sobre Correa, president de l'Ecuador ...)

5. un petit brot d'optimisme: finalment, el Tractat de Lisboa (reducció tosca de la tan desitjada/esperada Constitució de 2004), i malgrat les mesquines trabetes d'un president malhonest, s'ha pogut ratificar. La Unió Europea tindrà nous mecanismes de funcionament que li haurien de permetre de recuperar un paper significatiu a nivell mundial, per fer front als problemes greus que, sense dubtes, ens esperen ... No és probable que ho faci per defensar polítiques solidàries, però sí que pot aportar una mica de racionalitat al merder general.

6. un petit núvol preocupant: qui seran els escollits per dirigir/impulsar la nova etapa ? En aquest regateig obscur i perillós, si els anglesos guanyen (Blair, Miliband, ...), malament. Fins que pleguin, haurà passat una dècada: 10 anys perduts, desaprofitats, mentre els altres països no paren !

Un gest digne, exemplar !

( cliqueu-hi a sobre per llegir-lo ! )

És clar, precís, entenedor !




Mireu les seves conclusions:
- no hem estat a l’altura de les circumstàncies ...
- dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en cap a casa compungits i amb el cap cot ...
- no tenim autoritat moral per recriminar a tercers errors que hauríem hagut de ser els primers a corregir ...
... que vingui sang nova neta de qualsevol màcula per aplicar el bisturí i recompondre el que entre uns i altres no hem sabut gestionar.

08 de novembre 2009

Iniciativa social de renovació democràtica

Val la pena seguir aquesta experiència, des dels seus orígens, el 2004, però especialment aquesta crida d'ara per intentar influir en les eleccions angleses de 2010 ... amb propostes contra la corrupció, per una renovació democràtica !

No podem esperar massa de la nostra "classe" política, calen iniciatives ciutadanes autònomes !


(cliqueu a sobre per agrandir-la !)



link a POWER 2010

link a la POWER Commission

05 de novembre 2009

Despenjar creus intangibles, obrir finestres !

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dit que la creu a les aules viola la llibertat de religió dels alumnes. Indignació, estupor de l'aparell vaticà, del govern italià, i, lògicament, de molts altres integristes.

Però m'ha xocat les declaracions de Pier Luigi Bersani, ex-comunista, nou lider del Partit Demòcrata Italià: "Un'antica tradizione come il crocifisso non può essere offensiva per nessuno. Penso che su questioni delicate come questa, qualche volta il buonsenso finisce di essere vittima del diritto". (si Marx ho llegis ... )

Aquí alguns també se'n en foten quan es proposen tímids canvis per racionalitzar el nom de les coses ... Aquesta conyeta catalana, aquestes actituds relativistes, cíniques, interessades mostren, em sembla, que, de fet, no hi ha projecte de futur. Volem mantenir tradicions, però no tenim camí. Estem sota massa creus ...

Els opinadors públics denuncien que patim actituds i mentalitats poc favorables, que ens impedeixen resoldre els greus problemes que tenim sobre la taula, i, sobretot, els que diuen que s'acosten: cofoisme decadent, conformisme, tradicionalisme, corporatisme, gremialisme, conservadurisme, relativisme cínic, histerisme moralitzant, ... endogàmies esclerotitzadores, lleialtats i fidelitats que tapen la professionalitat, el rigor i l'eficàcia.

Es parla de l'oasis català, que, diuen, ara seria un femer, i a mi em sembla un pessebre. L'Antoni Puigverd parlava fa 2 anys (nota blog 24.09.07) de "clanes familiares, grupos de presión, patriciado cultural, estirpes políticas, familias judiciales, tribus económicas, apellidos históricos, aristocracias de partido o sindicato, castas de traficantes de influencia, hermandades generacionales y nuevos clanes políticos o económicos ..." Jo hi afegia les germandats religioses …

Parlava Puigverd de feudalisme, constatant que "… no llegan arriba los que más mérito acumulan, sino los que mejor obedecen a los aparatos ... está desapareciendo la meritocracia social que permitió a Catalunya salir del pozo del siglo XVIII y liderar la revolución industrial en España. En aquel tiempo, el trabajo, la vocación, el riesgo y el espíritu de superación presidían la vida social … Ahora, en cambio, prima el compadreo, el contacto, la influencia … La sociedad más liberal de España se ha convertido en la más conservadora".

I acabava lamentant que hi ha "demasiados tapones, filtros, obstáculos, murallas internas y espacios impenetrables para un país que está en riesgo de decadencia y que no puede permitirse el lujo de perder su mejor riqueza: el capital humano ! "

Pensar creativament, analitzar sistemàticament experiències externes (UE, OCDE, ...), imaginar, innovar, proposar, compartir, debatre, concertar, consensuar ... tot això fa por, incomoda, neguiteja. Prima, penso, la indolència, l'obsessió per evitar riscos, la discreció per evitar impactes mediàtics. Manca voluntat i capacitat per explicar, per predicar, per raonar i justificar les decisions, per fer pedagogia política de les polítiques.

La creu de l'aula és visible i concreta. Nosaltres tenim altres creus que no es veuen, que són virtuals, intangibles ... Dues contribucions que conviden a despenjar-les i a obrir finestres:

- la del F-M Álvaro (La Vanguardia, 4.11.09). Criticant la deontologia apresurada i els discursos angelistes, i denunciant que ningú s'atreveix a abordar seriosament la reforma del conjunt de lleis, regles i controls que provoquen aquests problemes de corrupció, cita al professor basc Daniel Innerarity: "Lo que va en contra de la política no es la inmoralidad, sino la mala política. La actual pérdida de credibilidad de los políticos corresponde menos a la corrupción que atenta contra las reglas de la moral privada que a la vetustez de los usos políticos en unos escenarios que están determinados por tareas históricas nuevas. El problema no es la carencia de virtudes, sino el saber escaso, la pobre iniciativa e imaginación, la indecisión y la rutina, la falta de conciencia de las nuevas responsabilidades que llevan consigo los cambios sociales y políticos".

- la del JM Vallés (El Periódico, 3.11.09). Alerta sobre els efectes negatius "d'una entrada precoç en política sense equipatge professional previ" i senyala que "són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats ... i la creixent mediocritat" dels qui s'hi dediquen.

Això fa que els partits ja no puguin "donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents", perquè "han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa ..."

Insinua algunes vies, per acabar dient que això no canviarà "sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica" (... el meu sindicat !)

03 de novembre 2009

Corrupció ? Una estratègia per una governança eficaç i transparent !

El president Montilla va fer una declaració institucional el dijous 29 d'octubre, arran de les detencions de Santa Coloma, i l'acabava dient que esperava que "tots plegats, institucions, empreses i societat civil, aprofitem aquest moment per fer una profunda reflexió sobre com podem millorar, encara més, el comportament ètic de les nostres organitzacions."

Vaig enviar una nota al Miquel Iceta comentant que em semblava bé i necessari "predicar, promoure comportaments ètics", però que atesa la realitat i els valors predominants, caldria també pensar en mecanismes, procediments, condicions de treball per garantir millor que no hi hagin disfuncions i corrupcions. De fet, és una reacció semblant a la que vaig fer en aquest blog a l'article del Joan Majó del 10 d'octubre a El País, i que titulava "Lleis i valors ? ... sí, però també millorar els sistemes !"

El Miquel em va demanar, gentilment, si li podia fer una nota al respecte. Li he fet, encantat. Podeu llegir-la sencera a la meva web documental (Conferències, notes, propostes).

Començo per mirar de definir millor la problemàtica (tal com predico en els seminaris de planificació estratègica), i recordo que, a més dels casos concrets, i ha un context general relativament preocupant, ineficient i poc transparent.

Des d'aquesta constatació, escric a la nota, em sembla que caldria fixar tres objectius globals per a una iniciativa política progressista i concertada:

1/ fer avançar la colectivitat cap a maneres de funcionar cooperatives i solidàries, cap a noves formes de governar obertes i participatives;

2/ contribuir al desenvolupament d'una ciutadania formada i competent, conscient, autònoma i responsable;

3/ disposar d'un motor potent i eficient per orientar, liderar i impulsar els necessaris canvis cap el progrés social solidari: uns partits polítics reconvertits, i, probablement, uns nous instruments polítics complementaris i autònoms.

Per aconseguir-los, cal una estratègia integrada, un conjunt de mesures coherents i ben articulades. Molt esquemàticament:

1) reformar els motors/instruments de canvi i de progrés social, els partits polítics "d'esquerres", els partits que pretenen treballar pel progrés solidari. Els partits de dretes tenen altres lògiques: mireu el PP ...

2) imaginar mesures per recuperar la ilusió democràtica, la implicació de la gent, de la ciutadania, per evitar desafeccions, desànims, populismes, irracionalitat, extremismes, i promoure una cultura de la responsabilització ...

3) millorar les maneres de governar. Molt breument, millorar:
- les maneres d'escollir els governants (llei electoral, llistes, votacions, ... )
- les regles del joc que regulen el treball dels funcionaris, establint mecanismes de regulació de les denúncies d'irregularitats i de protecció dels qui alerten
- la implantació efectiva de la programació pressupostària, eina bàsica per una governança transparent;
- la realització de consultes sistemàtiques, la utilització de l'expertesa, la publicació justificada de les iniciatives polítiques;
- els mètodes de gestió (del formalisme procedimental a la responsabilització efectiva i continuada per les decisions preses ...), la normativa sobre concursos i contractacions, sobre ajuts i subvencions, ...


4) fer especial atenció a les reformes possibles del Règim local ... donant més poder de control al ple municipal;

5) millorar capacitat d'intervenció, recursos i mètodes de treball dels organismes de control, les Sindicatures;

6) revisar la governança de les empreses públiques, institucions, fundacions i organitzacions participades per l'Administració:
- composició, funcions i condicions de treball dels òrgans de govern;
- millora dels seus mètodes de treball passant de la lògica del [pressupost de despeses + memòria anual], a la lògica de les [orientacions estratègiques + balanç anual de resultats]
- enfortir la transparència de la seva gestió, publicant les actes de les sessions amb els acords presos ...
- exigir la realització periòdica d'auditories periòdiques de gestió que completessin les tradicionals i relativament poc útils auditories comptables.

A rumiar doncs, a treballar, som-hi !

02 de novembre 2009

Pixant fora de test ?

Una militant m'increpa dient-me que, de vegades, en denunciar corrupteles, pixo fora de test, que no penso en els interessos del partit i dels militants. Aprofito la provocació per resumir la gran quantitat d'articles als diaris que aquest cap de setmana han parlat de la corrupció.

1/ el primer (ja m'excusareu) l'article a El País de diumenge, d'Enric Company, que recull idees meves penjades al blog sobre el famós Luiggi i els seus orígens. Ajuden, penso, a entendre una mica més el perquè de les seves pràctiques corruptes.

2/ el segon, una reflexió del Toni Soler a La Vanguardia del diumenge. L'acabo de criticar amb duresa per en fotre-s'en de la proposta de canvi de noms religiosos, per defensar les tradicions que marca l'Esglèsia i El Corte Inglés. Però en aquest article té raó: diu que "el problema de la clase política no se halla tanto en la minoría corrupta sino en una mayoría indolente ... y que la actitud de los corruptos no sólo es atribuible a su tibieza moral individual, sino a la fuerza de un contexto, de un paisaje, en el que se sienten amparados ..."

3/ el tercer, una reflexió (força original) des d'una perspectiva cristiana: J-I Saranyana diu que hi ha un virus en la naturalesa humana (la avaricia), que "viene de lejos, y tiene que ver con el lamentable episodio de la manzana, es decir, con el pecado original, se crea o no ...". I precisa que "no toda la corrupción es fraude al fisco, cohecho, prevaricación o tráfico de influencias. También es corrupción trabajar mal."

4/ el quart, els comentaris del Joan Majó sobre votar en blanc. Inteligent i clar com sempre, el Joan diu que no hem de mirar tant si un partit té casos de corrupció, com si aquest partit té mecanismes preventius per evitar aquests casos, i el què fa concretament quan es descobreixen. Proposa que els partits es dotin de mecanismes anticorrupció interns, però independents, per actuar preventivament. I segueix dient que "Probablemente esto no se hace por temor a que perjudique a la imagen del partido. Yo creo exactamente lo contrario. Pienso que el prestigio de una formación política aumentaria muchos puntos si actuara así y aún más si el propio partido destapara (sin necesidad de ninguna provocación externa) casos de corrupción que descubriera en sus afiliados y eliminara tanto los casos como a los afiliados ... ". Absolutament d'acord.

5/ el cinquè, el recull d'algunes opinions d'experts feta per Javier Ricou a La Vanguardia de diumenge, en el que apareix la idea que jo predico també de fa temps: la creació de sistemes de contrapoder, la meva intuició del sindicat de ciutadans !

6/ i els darrers, el comentari de Francesc Codina, a l'Avui de dissabte: "no n'hi ha prou que un polític sigui individualment honest. Cal que, a més, estigui disposat a ser implacable amb els colegues que no ho són, sobretot si són del mateix partit". Dit d'una altre manera, "Cada vez que se antepone la solidaridad gremial a la condena de hechos reprobables, o que prima el cálculo electoral, la corrupción abandona la periferia del sistema para instalarse peligrosamente en su interior" (Frente a la corrupción, editorial de El País de diumenge)

Per tant, seguiré pixant fora de test sempre que calgui.