20 de novembre 2013

UE: potser no sabem què fan ... però sí el què no fan !

Fa uns dies, dijous 14, Ferran Tarradellas, cap de l'Oficina de la Comissió Europea a Barcelona, va publicar un article a El Periódico en el que deia que "una part important del problema és el desconeixement sobre què és i què fa la UE ...".

Per això, explica en l'article, la Unió ha designat 2013 (que ara s'acaba ...), Any Europeu del Ciutadans, amb l'objectiu de colocar les persones al centre del debat ...

Mateixos anàlisis i receptes de fa més de 20 anys, que mostren la incapacitat, la impotència, i una certa manca de voluntat de la Comissió Europea de canviar de lògica de funcionament, de reprendre la iniciativa per impulsar una Unió veritablement participada, cooperativa. Els Estats membres més influents no tenen aquests objectius. Per això van designar Barroso com a fidel i sumís secretari.

Guardo aquest retall d'un diari belga de 1992, amb reflexions crues i dures del president Delors ...

Més de 20 anys després, malgrat nombroses temptatives, els obedients funcionaris, la majoria dels meus colegues, segueixen desenvolupant el discurs tòpic: "si no us agrada Europa tal i com és, milloreu-la, busqueu la manera de fer-la més forta" diu el seu cap Barroso. I envia la comissària Reding a viatjar per Europa per mantenir diàleg amb els ciutadans "sobre l'Europa que volem pel futur". Cinisme tecnocràtic.


Comparant resultats de l'Eurobaròmetre, la conclusió és que en aquests darrers 5 anys, els ciutadans, veient el què fa i el què no fa la Unió, han rebaixat molt la seva confiança en el projecte: un 20% en el conjunt de la Unió, un 10% en els països nòrdics, un 20% en els centrals, un 15% en els meridionals, que arriba fins al 50% en el cas dels españols ! Gairebé només 1 de cada 5 españols confia en la Unió. Dramàtic.









Probablement desconeixen molts dels mecanismes operatius i del qui fa què allà dalt, però sembla que tenen la convicció de que la Unió no fa el què hauria de fer, o que fa molt malament el què ens podria ajudar a tots.








No hi han bones perspectives: el Parlament Europeu, que podria ser un contrapoder democràtic a les derives prepotents dels Estats membres més influents, pot veure reduïda dràsticament la seva capacitat operativa.

La ciutadania, desanimada, desesperançada, pot deixar els escons europeus en mans dels euroescèptics o als antieuropeus.

José Ignacio Torreblanca dibuixa els escenaris possibles a El País del diumenge 17 ...

16 de novembre 2013

PSC: el partit de demà diumenge

El PSC té previst un Consell Nacional extraordinari per decidir posicions en l'embolicat panorama català/español. El vell partit s'ha convertit pràcticament en una organització que distribueix càrrecs i llocs de remuneració (no sempre de treball ...), en funció dels vots obtingudes en les conteses electorals.

I el "partit" que es juga demà diumenge és delicat. Les tensions internes provocades pel petit grup de resistents catalanistes s'han d'apaivagar per recuperar quotes de mercat en ambients més españolistes.

Els termes de la confrontació em fan una mica de pena: tot gira entorn al dret a decidir, una estratègia no sé si paranoica o esquizofrènica (no soc expert en malalties mentals). En qualsevol cas, és una estratègia difícil d'explicar als qui no segueixen el dia a dia les picabaralles dels partits catalans.

A totes les universitats, escoles de gestió, estic gairebé segur que, amb matisos i conceptes diversos, utilitzen un esquema semblant a aquest per ensenyar tècniques i mètodes de direcció:
1.- quina és la problemàtica ?
2.- quins haurien de ser els grans objectius a aconseguir per a resoldre-la ?
3.- quines estratègies són possibles ? quins conjunts articulats d'actuacions permeten aconseguir-los ? quins recursos calen ? quins mecanismes operatius ? quines condicions ambientals ? quins riscos ? ... (ja l'he repetit moltes vegades en aquest blog !)

Ara i aquí, el tema és l'encaix de Catalunya en España, en el context de la diversitat d'interessos i posicions existents a Catalunya i a España. I en el partit de demà diumenge, s'enfronten les posicions dels que dominen l'organització (dirigides, recolzades, pels companys del partit gran germà español), amb les posicions dels minoritaris (Ros, Geli, ...).

S'enfrontaran sense haver consensuat prèviament entre ells, aquí i allà, el seu diagnòstic sobre:
- la problemàtica (punt 1), és a dir, quina és la relació entre Catalunya i España, quins greuges tenim i posem sobre la taula (financers, culturals, polítics, infraestructurals, administratius, ...)
- els grans objectius (punt 2), és a dir, més enllà de procediments i formalismes, quins grans pactes poden assegurar una articulació, un encaix respectuós, just, equilibrat ?

Discutiran d'un aspecte estratègic que, de fet, és un petit detall, una actuació concreta, que hauria d'enmarcar-se en una de les possibles estratègies globals (punt 3). Aleshores, com trobar camins comuns, si no hi ha acord sobre on volen anar ?

Patètic i trist: hi perdrem tots !

L'article del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'ahir dia 15, retrata i explica molt bé aquesta situació i la complicitat entre els dominants instalats aquí i els del PSOE:

L'article està escrit després de l'entrevista al Pere Navarro a can Cuní del dilluns dia 11 a la nit. Hi va haver moments molt intensos, especialment quan Rafael Nadal li feia preguntes molt concretes i el Pere Navarro responia amb l'argumentari de butxaca. Val la pena veure tota l'entrevista, a partir del minut 2h23, però els moments més intensos de l'interrogatori del Rafael Nadal són en els minuts 2h49 i 50.


11 de novembre 2013

Socialdemocràcia ? ... és la dignitat, pocavergonyes !

Fa temps que el debat sobre la necessària reorientació/reconversió de la socialdemocràcia omple els diaris, revistes d'opinió i els papers de la Fundació del Miquel Iceta.

La farsa sobre la sanitat catalana, feta al sí del Parlament dijous passat, pot ser molt útil per aquests debats. Hi ha un problema bàsic de la socialdemocràcia existent: la dignitat en les maneres de fer política. Malgrat les manifestacions cíviques, les elits dominants no han canviat de procediments. I així ens va: les dretes guanyant per golejada, i oportunistes, extremistes i populistes enredant arreu els ciutadans.

No crec que els dirigents instalats siguin reciclables. Han begut massa la lògica del mercat electoral. L'únic que sembla preocupar-los és acostar-se als ciutadans per veure com poden aconseguir el seu vot. Falla el màrketing, diuen. Sortosament, hi ha cada cop més ciutadans que són més conscients, que tenen més dignitat, i que es resisteixen a confiar despreocupadament en aquestes elits depredadores, com les qualifica l'Antoni Puigverd. Avui dilluns escriu a La Vanguardia: "ja es veu que el PP i les elits espanyoles són indiferents al malestar. Però ¿ i el PSOE, que ha reflexionat tant aquest cap de setmana ? ¿ Podem imaginar-lo articulant políticament el malestar, si és incapaç de reformar-se com a partit i si a les administracions on governa o influeix (Andalusia, UGT) actua com una elit depredadora ?" ...

Val la pena, doncs, llegir el Dictamen de la Comissió d'investigació [ aquí ], i, sobretot, [veure i sentir] els posicionaments dels diversos grups polítics presents al Parlament, en la sessió del 7.11.2013. Tota una lliçó de política per a les joves generacions, amb el risc de desanimar els pocs socialdemòcrates clàssics motivats que encara queden ...









Pocs dies abans del debat al Parlament de Catalunya, Albano Dante, animador amb la seva companya Marta Sibina, de la revista Cafè amb llet, va presentar a Mataró, el seu llibre sobre la sanitat catalana. Un dirigent socialista amic em va dir que la presentació es feia en un bar de marginats (El Públic !), i que, de fet, el llibre era resultat ... d'un petit pique entre la Marta i el Bagó ...

Impressiona veure el treball d'aquests dos joves. Probablement hi ha aspectes discutibles, simplificacions o generalitzacions excessives. Però la motivació i la dignitat del seu treball (multat amb 10.000 euros per no ser hipòcrites), és molt superior a la de la majoria de diputats socialistes o republicans dits d'esquerres.

El socialista Jordi Terrades en la seva intervenció va marejar la perdiu intentant tirar pilotes endavant: un sistema molt complex, herència franquista compensada per la iniciativa social, a consolidar i millorar amb un futur pacte nacional per a la salut. I va demanar que la Sindicatura de Comptes, l'Oficina Antifrau, els Tribunals de Justícia i el Parlament facin la seva feina.

Feina discreta la que fan, que ha permés que els pillastres i tramposos, com els anomena Marc Vidal, d'ICV, hagin sortit guanyant: cap gol encaixat contra aquestes 4 grans potències ! Malgrat totes aquestes estructures, lleis i procediments ... i les auditories, la impunitat i la irresponsabilitat segueixen, doncs, guanyant. Entre uns i altres, entre tanta maranya discursiva, han aconseguit, sí, tapar-se les vergonyes ...

video

A la premsa, petites notes, excepte El País ...


09 de novembre 2013

Ja ha arribat la Zoé !

(reconeixem-ho: el nom és molt original, vida en grec, i farà que se'n parli ...)

Va costar una mica, però dijous al vespre, cap a les 11, va arribar, a la Maternitat.
De moment, es porta molt bé i a tots en cau una mica la baba.

Primeres fotos de l'esdeveniment ...


... i les seves primeres paraules !
Protestona com el seu avi, va bé per ser d'esquerres ...
video

Però passat el primer ensurt, sembla que se sent molt acollida i dorm plàcidament !


Les dones de la família ...
i la sortida de la Maternitat amb un 4L, tal com va sortir ella del Casal de Curació de Vilassar, ara fa 35 anys !

03 de novembre 2013

Pedagogia ? ... són els interessos, estúpids !

Des dels anys 70 que fèiem pedagogia amb els companys del PSOE d'aquí i a Madrid. Excusant-nos de semblar diferents, defensant les nostres maneres de fer i de parlar, reivindicant els nostres legítims interessos, criticant opcions centralistes ...

Els resultats són aquí. La majoria dels nostres interlocutors no entenen de discursos: compten, molt més que nosaltres, els seus interessos concrets. I quan fan discursos, és per fer demagògia i enredar els incauts ... com ho fan o ho feien els gitanos (excuseu la referència, molt popular fa unes dècades).

També a la Comissió Europea vaig fer molts esforços pedagògics, proposant millores en la concepció i gestió de les intervencions estructurals. Els directors a la DG del Fons Regional i a la DG d'Educació reconeixien el meu treball i l'interès de les meves propostes. Però farem el què volen els anglesos, em deien. I jo, com que jugava en el bàndol dels espanyols incapaços de pensar estratègicament més enllà dels calés, perdia sempre.

Penjo tres referències de La Vanguardia d'avui diumenge:

El Pere Navarro i l'Antonio Balmón diu que aniran a Madrid a explicar com ho vivim aquí ... Més enllà de les lògiques partidistes i dels càlculs electoralistes, comparteixen les anàlisis de Germà Bel ? Sortint de la trampa del "dret a decidir", estan disposats a explicar, per exemple, les problemàtiques lingüístiques i culturals, la redistribució territorial i el model de desenvolupament de les infraestructures, on les intencions del poder es perceben més bé, tal com explica el Germà Bel ?


Bel diu que es tracta de problemes estructurals, de fons. La disjuntiva és, diu, entre l'assimilació pura i dura, la dilució de la identitat nacional catalana, i la separació amb la creació d'un Estat propi.



Un lector de La Vanguardia recupera posicionaments del Gaziel, que aquests darrers dies ha estat utilitzat com a referent "moderat", i cita algunes cartes seves, dels anys cinquanta, en que diu que es tracta d'un mal sense remei, que l'únic remei que té és un impossible ..."

02 de novembre 2013

30 idees i promeses pels enginyers



Era previsible, es veia a venir: al procés electoral no publicitat només s'hi ha presentat una candidatura: enginyers 3.0.

És continuista (hi són tots els que hi han ara), però amb voluntat, diuen, molt renovadora. Tindrà una tasca difícil: moltes inèrcies, manca de recursos, dificultat de definir un projecte engrescador pels companys, risc de deriva empresarial (promoguda per interessos concrets i amb diners disponibles ...).

Haig de confessar que, personalment, estic una mica decebut. Fa gairebé 6 anys que coopero activament en dues Comissions. He fet aportacions significatives, penso, a totes dues: manifestos, documents de treball, informes ... He fet aportacions a les assemblees generals sobre governança, i en els treballs sobre els nous estatuts de l'Associació: els articles sobre instruments de cooperació són pràcticament meus.

En un rànking sobre ganes i mèrits, especialment per la innovació, hauria de sortir ben posicionat. Els criteris deuen ser uns altres, com passa a d'altres estructures socials (partits, sindicats, ...). Decebut doncs, i desmotivat, desilusionat, davant de la gran força dels companys establerts.

Caldrà esperar i veure la composició de la nova Junta Directiva, els gestos que vagin fent, i les iniciatives que progressivament adoptin ...

En qualsevol cas, és un mal símptoma que no hi hagi més candidatures. Expressa poca vitalitat democràtica i manca de visions o projectes alternatius. A les candidatures hi ha tots els coneguts. Han obtingut més de 400 avals, xifra molt semblant a la d'empreses adherides. Pot ser casualitat ... o no.

Sense votació explícita, a qui representaran els 100 membres de la Junta de Representants ?

Temps complicats per l'associacionisme i la cooperació desinteressada, sobretot si cal trencar inèrcies molt arrelades i reconvertir estructures molt consolidades. Veurem.


En una nota anterior [ aquí ], vaig fer uns primers comentaris a les propostes que informalment m'havien fet arribar.
Ara, en veure les explicacions corresponents a cadascuna de les 30 idees/promeses, he reaccionat manifestant dues sorpreses preocupants respecte de dues que conec bé:

1.- la primera, aquesta:

Per explicar-la, parla aquesta companya desconeguda a la nostra Comissió d'Enginyers a les AAPP !

El seu missatge s'adreça als enginyers de les AAPP no colegiats dient que si venen tindran molts serveis ... No hi ha "visió", només oferta genèrica de serveis !

Trobo una falta de respecte i de consideració cap els companys que hem estat treballant de fa anys en aquest àmbit, amb més o menys encert, però amb moltes ganes, sobretot del president i d'altres responsables de la Comissió.


La idea/promesa es desenvolupa així:
El Col·legi és una entitat de dret públic que desenvolupa una funció social d’ordenació i regulació de la professió que considerem bàsica. Malgrat això, el nivell de relació i d’interlocució amb les administracions públiques no correspon actualment al rol social fonamental que desenvolupem. Ens proposem reforçar els vincles amb les administracions competents en matèries relatives al nostre àmbit professional, i establir-hi relacions periòdiques i formals per tal d’assegurar la nostra capacitat de proposició, d’incidència i d’influència en els debats sobre temes tècnics i legislatius.


2.- la segona, aquesta:
Per explicar-la, parla aquesta companya del grup de treball d'eficiència energètica, que diu que és molt interessant compartir experiències. Però sense cap idea estratègica important.

Sembla que no ha servit de res el treball del grup que (per delegació del president), va fer unes propostes concretes per impulsar la cooperació enfortint les Comissions ...

La idea/promesa es desenvolupa així:
Crearem noves comissions o grups de treball en funció dels grups d’interès dels enginyers. Cal buscar que cada professional aporti un angle diferent de la problemàtica per tractar, amb l’objectiu de desenvolupar innovació col·laborativa entre nosaltres. Millorarem la interacció entre les comissions, subcomissions i grups de treball, així com el flux d’informació amb altres associacions i col·legis professionals.




Els altres clips sobre governança, participació, eficiència ... no sorprenen: simplement semblen buits. Molt entusiastes i voluntaristes, però buits. Cultura "twittera" ... i tècniques comunicatives tradicionals, com s'ha vingut fent fins ara: els publicistes per damunt dels professionals concernits.

Ho vaig dir en un dinar a Jordi Renom: les 30 idees i promeses semblen més una shopping-list que un conjunt coherent i ben articulat d'objectius estratègics. N'hem parlat en dos o tres dinars amb el company Jordi Guix. Membres significats de les llistes són membres d'alguna d'aquestes dues Comissions.

Tant de bo el desenvolupament de les idees i promeses sigui una mica més afinat ...
Esperem-ho.