29 d’octubre 2012

Soroll que fa passar les ganes de parlar

(entrada generada directament des de la versió digital del diari ara )

Fa referència als barroers comentaris que generalment i anònimament algunes persones fan als escrits i notícies dels diaris digitals. Per llegir l'article: Soroll que fa passar les ganes de parlar, i és del director del diari, Carles Capdevila.

Jo hi vaig fer el següent comentari (signat Pep Molsosa):
Absolutament d'acord amb les reflexions.
Però jo trobo a faltar, en els mitjans, uns mecanismes de filtre que netejin totes les impertinències, totes les animalades sense sentit.
Caldria adoptar un codi del bon comentarista i aplicar-lo, per garantir l'interés i la necessitat d'aquestes reacccions, d'aquest diàleg.
Començant per identificar clarament els comentaristes: no és ètic disparar amagat des de la trinchera ...

24 d’octubre 2012

Un cafè amb llet per la sanitat catalana ... i un tallat per la justícia !

En un temps que sembla molt curt, la justícia ha condemnat als joves editors de la revista Café amb Llet a pagar una indemnització de 10.000 euros a Josep Mª Via.

El País del 23 d'octubre ho explica així:
El Juzgado de Primera Instancia número 37 de Barcelona ha condenado a Albano Dante y Marta Sibina, editores de la revista Cafeambllet, a indemnizar con 10.000 euros a Josep Maria Via por considerar que la publicación atentó contra el honor de este alto cargo sanitario al acusarle de “enriquecerse a costa de hundir la sanidad catalana”. Según la sentencia, dictada por la juez Maria Millán Gisbert, la revista no ha demostrado la veracidad de esta acusación.

Josep Maria Via, actualmente presidente del consejo rector del Hospital del Mar y con una larga trayectoria en cargos de gestión de la sanidad catalana, denunció a Cafeambllet por un vídeo que la revista colgó en Youtube con el nombre de El mayor robo de la historia de Cataluña.


Per llegir tot l'article a El País, cliqueu [ aquí ]

Quina justícia la d'aquest país ! Presumptes corruptes passen mesos i anys abans de rebre sentència.
O, en molts cassos, la desesperant lentitud procedimental acaba portant a la prescripció dels delictes.

Comentant l'article de El País, un lector diu que "mientras Ramón Bagó (más de 12 millones de euros adjudicados a su empresa sin cumplir la legalidad en Badalona), Carles Manté (pagos sin justificación por más de 1,1 millones de euros en Reus), i Josep Prat (más de 200 millones de euros de deuda tras su nefasta gestión en Innova , con pagos irregulares por doquier), aún siguen sin condena alguna ..."

Aquesta parella de professionals (una infermera i un periodista) batallen fa temps per clarificar el merder sanitari català, que fa molta pudor. Però com que sembla que es passen una mica en les formes, en els qualificatius, denúncia i condemna ràpida.

Mireu i sentiu la seva reacció, la seva defensa, en un video (un pel llarg ... ), al youTube:

On són, què fan tots els mecanismes institucionals, tots els partits d'esquerres,
davant les denúncies versemblants de corrupteles, malversacions i favoritismes ?

Malversar milions d'euros pot acabar sortint gratis.
Acusar algú, simplificant, per fer-se entendre, de robar, ha acabat amb una pena de 10.000 euros.

 

23 d’octubre 2012

Nacionalismes ?


Penjo un article abominable d'un advocat español, publicat avui per El País. Barreja sense pudor, sense rigor, els Balcans, els israelites, els sioux, els talibans, la OLP, Hamas, la teocràcia iraní, els nacionalismes integristes i teocràtics ... i el nacionalisme català. En salva el nacionalisme español, que "afortunadamente, desapareció hace años ...".




Antoni Puigverd, ahir, a La Vanguardia, parlant dels objectius inicials del PSC (fer un sol poble de la complexa societat catalana), i fent una crítica del segon Manifest (Crida a la Catalunya federalista d'esquerres), compara els nacionalismes español i català. Cal no oblidar el què explica.




Després denuncia a la intelectualitat española d'avui, que ni vigila, ni critica ni combat el retorn de la visió excloent de la nació española. La prova, una més, l'article de l'advocat Jerónimo Páez a El País. Insisteix en que només hi ha dos camins: o la submissió o la ruptura !

Trist, molt trist.

22 d’octubre 2012

Per racionalitzar el debat sobre l'encaix ...

El debat és molt complex i es fa des de posicions i interessos molt diversos.

Malauradament, el joc d'interessos i tàctiques partidistes electoralistes complica encara més la situació, i és la que acapara titulars als media.

Però per sota d'aquest teatre de titelles, hi ha la realitat de les situacions, de les problemàtiques, de les mentalitats, dels sentiments i de les emocions de la gent.
Que l'espectacle no ens faci oblidar el món real ...

Per això val la pena mirar d'utilitzar mètodes de reflexió que ens ajudin a fer més transparent la problemàtica i les diverses opcions possibles. Continua essent molt útil l'esquema bàsic que utilitzàvem a la Comissió Europea, després de la reforma de l'any 2.000:

Per racionalitzar la reflexió i el debat caldria doncs:

1.- primer: definir bé la problemàtica i les seves causes
Hauríem de consensuar els greuges, llistar-los i explicar-los bé:
- una solidaritat excessiva: no és que no volguem pagar, volem ser solidaris amb límits;
- unes decisions estratègiques de l'Estat clarament desfavorables (infraestructures, trens, aeroport ...)
- un model d'España centralitzada i anti-autonomista, revisant compromisos de la transició (Aznar/FAES ...)
- atacs contra les nostres polítiques educatives i culturals orientades a la cohesió social
- una degradació de les institucions (Rei, Tribunals, Senat, partits ...) i de la legitimitat democràtica
- menyspreu de la catalanitat
- . . .
... que tenen la seva explicació en una mala articulació/encaix entre Catalunya i la resta d'Espanya.
Després del pacte constitucional de 1978, la construcció de l'Estat de les Autonomies s'ha anat degradant.
La crisi d'aquests darrers anys ha agreujat aquesta problemàtica fins a fer-la insostenible ... per a molts.


2.- segon: clarificar el què volem
Caldria explicitar que volem una Catalunya:
- capaç d'organitzar autònomament, democràticament, la seva convivència,
- capaç d'orientar el seu futur de la millor manera possible en aquest mon globalitzat i interdependent,
- cohesionada social i culturalment
- oberta a la cooperació amb altres pobles
- ben integrada a la Unió Europea
- . . .


3.- tercer: identificar les opcions estratègiques possibles
A partir del mètode proposat, el quadre següent és una temptativa de sistematitzar
les posicions que progressivament es van manifestant des dels partits, medias, associacions, professionals, ...
i pretén facilitar identificar i comparar els necessaris elements d'anàlisi de cadascuna d'elles. (cliqueu per ampliar !)







4.- quart: ponderar tots aquests elements i optar per la estratègia més "raonable" ...
Difícil, perquè hi ha elements emocionals, subjectius, històrics, ...
Però la situació és prou delicada, i estem en un context europeu i mundial tan complicada i incerta, que cal ser molt fins i rigorosos en la reflexió i en la decisió de cadascú.



17 d’octubre 2012

Les elits de l'Antón Costas


Article interessant del sempre interessant Antón Costas. (cliqueu per ampliar, o aneu a la versió digital a El País)
Tinc algun amic que encara parla de la burgesia i de la lluita de classes ...

Anàlisis com aquesta mostren l'evolució de les classes o elits dirigents en el complex mon globalitzat en què vivim, i ajuden a entendre millor les mentalitats i els interessos dels qui decideixen les dinàmiques colectives.

Costas parla de 4 tipus d'elits:

1.- l'elit política econòmica europea, moguda per una ideologia (neocon ?) ;

2.- l'elit burocràtica (experts i alts funcionaris de BXL, del BCE, del FMI, ...), falta de coratge intelectual ...

3.- l'elit empresarial sotmesa a la competència internacional, obsessionada per la competitivitat ...

4.- l'elit financera i de les grans corporacions

És suggerent la seva consideració: aquestes elits han perdut la necessària "simpatia" cap als demés en prendre decisions econòmiques (que propugnava Adam Smith, diu el Costas), i que és bàsica per garantir la cohesió social.

Aquestes elits "no tienen ningún escrúpulo moral en defender la austeridad, los otros les son absolutamente ajenos ..." y "han roto los lazos emocionales con las clases medias y trabajadoras, y ya no se ven compartiendo un futuro común", el que explica la "ceguera respecto a las consecuencias de unas políticas que derrumban la esperanza de la mayoría de la gente en el futuro."

Jo penso que no només hi ha un problema emocional, de distància psicològica. Els valors predominants en aquestes elits son la cobdícia i l'individualisme, la lluita descarnada en una selva complexa, canviant, competitiva i incerta.
La solidaritat, la cooperació, l'interès general dels homes, de l'espècie, del planeta ... els hi queda molt lluny !


[ AFEGIT ]
Diumenge 21 d'octubre, Josep Ramoneda escriu a El País una columna (La Europa del miedo),
en què parla d'aquestes elits tecnocràtiques de BXL i dels Estats. Molt interessant, dura i trista, de tant realista !

La UGT dels '80, sindicat de serveis ?


Ha mort el Paulino Barrabés, tresorer/administrador de la UGT dels anys '70.
Hi havia tingut contactes quan treballava per a la UGT confederal (!) a Madrid, com a assessor del Joaquín Almunia, responsable d'estudis i programas ...
Era un personatge gris, tancat, distant. Especial, com d'altres de la Comissió executiva d'aleshores: els Manolo Garnacho, Manuel Chaves, Manolo Simón (el de relacions exteriors ...), ...














Penjo la notícia perquè la periodista diu que va voler posar en marxa un sindicat de serveis: viatges, vivendes, assegurances ...

I m'ha fet pensar en els debats recent a l'associació d'enginyers. Jo vaig criticar (i segueixo criticant), que els dirigents pensessin més en un model tipus RACC d'oferta de serveis, que no pas en una associació viva i participada.
Més que serveis a clients, aquestes organitzacions haurien d'oferir espais de trobada i de cooperació, d'intercanvi i d'interrelació entre companys.

Mateixes derives mercantilistes en organitzacions de companyerisme i solidaritat, impulsades per jerarquies poc habituades a cooperar ...

Ni aleshores ni ara han tingut èxit les meves propostes. Llàstima ... .

15 d’octubre 2012

Potser caldrà revisar compromisos ...


... després de les eleccions, per assegurar que tenim totes les forces a punt, i que no hi han pedres estranyes pel camí. (clicar per ampliar i llegir !)














Per completar el panorama, s'hi podria afegir que la dona del senyor Josep Martí, secretari de Comunicació del Govern de la Generalitat, la senyora Susana Bouís, va ser nomenada de seguida Directora General de la Funció Pública catalana ...
(mireu la meva nota d'aleshores, el febrer de 2011)




Prou. Difícil esperar rés del PSC ...

Ingenu com sóc, de tant en tant pensava que potser hi haurien canvis al PSC i que potser podria tornar-hi a militar al partit que vaig impulsar operativament a Mataró i el Maresme, fins a finals dels anys '70. Vaig abandonar militància el 2008 ( link ).

La decisió d'aquest cap de setmana penso que trenca tota esperança. Malauradament.

El Pere Navarro ha designat com a numero 2 de la seva llista a Maurici Lucena (des del sector més catalanista es tem que sigui per suggeriment del PSOE ...), un jove tecnòcrata ambiciós i venedor de fum (diu que el 2030 anirem a Mart ...), amic del Miguel Sebastián, colaborador fidel del Montilla i de la Chacón a l'administració de l'Estat a Madrid, que diu que té el carnet del PSC (?), però que ha fet tota la seva vida professional a Madrid, dels 24 fins ara, que en té 37 ( la seva web ) ...

- des de setembre del 99, amb 24 anys, fins el maig 2004, consultor d'anàlisis econòmics al despatx del Solchaga. Colabora amb el futur ministre Miguel Sebastián en la redacció del programa del PSOE.

- amb 29 anys (!), el 2004, el Montilla l'anomena Director General del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), molt probablement sense haver estat mai en una empresa industrial. Sembla que els directius del CDTI l'anomenàven "el becario" ... Hàbil maniobrador, sembla, des del seu càrrec aconsegueix ser, també, entre molts altres càrrecs, president del Consell de l'Agència Espacial Europea !

- amb 35 anys, el 2010, la nostra Carme Chacón el coloca de vicepresident a ISDEFE (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España), fins el febrer de 2012, en què deixa el càrrec, en el marc del canvi de color del govern de l'Estat.

Després del canvi de govern a Madrid, potser orfe de padrins amb poder, deu haver pensat que era bo tornar cap a Catalunya ... on sembla que no el coneix ningú.
Un vell militant membre del Consell Nacional del PSC diu que no l'havia vist mai, ni havia sentit parlar d'ell fins ahir ...

A qui pot representar aquest jove ? Quina agrupació, quins militants l'han proposat ?
Quins valors militants, de cooperació i companyonia pot tenir, si lo seu és escalar càrrecs ?
Quin coneixement té de la realitat catalana ?
Quin sentit té colocar tecnòcrates, experts, assessors ... al Parlament ?

El Periódico diu que "la direcció (del PSC) el considera un actiu per apuntalar un programa econòmic alternatiu a la fe de CiU en les retallades, i un bon enllaç amb els empresaris per fer calar la seva aposta de moderació davant de la ruptura ..."

11 d’octubre 2012

La Guardia Civil a l'Escala ...

Aprofitant el "revuelo" dels avions al Ripollés, he enviat unes fotos a La Vanguardia.


















Publicat a les 12h00, a les 17h00 havia rebut 1.350 visites i una vintena de comentaris, la majoria contraris, molt crítics i exaltats.
Val la pena fer-hi una navegada ( aquí ) per veure el clima dominant.

Cap a les 20h00 ja eren 1.700 les visites, i els 25 comentaris ( 1,5% dels visitants), segueixen gairebé tots amb el mateix to.
Per exemple, un dels més "correctes" diu que el meu escrit "és estúpid, incongruent, mal informat i fruit de la paranoia ..."
Un altre diu que em vaig sentir provocat perque tinc "un trauma infantil de quan el teu pare et pegava amb el cinturó ..."

Jo continuo pensant que no tenia cap sentit raonable la presència de la lanxa de la Guardia Civil. Ho he consultat a un dels meus referents morals (l'Antoni Puigverd !), i em diu que "no té dubtes sobre el que dic dels guàrdia civils. L'estat és molt fort. No deixaran que això passi sense moure'l tot" ...

Seria interessant conèixer l'opinió de les autoritats locals. He enviat un mail a l'alcaldia de l'Escala ...



10 d’octubre 2012

Una volta per Europa ...

L'objectiu inicial era Bruxelles: mantenir contactes amb ex-colegues ... i mirar com van les negociacions de les qüestions salarials i de les pensions !

Varem sortir dissabte 29, fent escala a Orleans a casa la meva germana. Per començar, l'acompanyem a una festa d'aniversari: del marit de l'Anne, la que em va fer bolcar del kayak, el 2008, sota el principal pont d'Orleans (link). Un dels convidats, amb unes dots d'animació extraordinàries, va muntar un petit espectacle inteligent i divertit. Que poc costa passar-s'ho bé amb una mica d'imaginació i companyonia !

Després varem descobrir el nou i flamant tramvia que ha canviat la fesomia del centre relligant les perifèries.
















A BXL varem aprofitar l'acollida gentil del Rafa i l'Emi, i des de casa seva varem anar trobant vells amics i colegues: meus, seus (de la Montse) i comuns. I visitant els indrets anyorats, el nostre apartament, els parcs i carrers, i, com no, un Quick i la llibreria Filigranes ...

Pel que fa la meva pensió, tret de la retallada que fa temps es veu a venir, sembla que no tindria de tenir problemes de continuïtat.

Pel que fa els funcionaris, tots tenien una impressió comú: quina "locura" aquesta marxa cap a la independència ! Molta pedagogia, encara: no és que no vulguem pagar, és que la solidaritat té uns límits, sobretot si, a sobre, et maltracten, et menyspreen, t'humilien i promouen decisions estratègiques clarament discriminatòries, afavorint l'Espanya centralista imperial. Dur, difícil, molta feina a fer !

De tota manera, sembla que ells van a la seva: tinc la impressió, malauradament, que darrerament, la Unió no es veu, no existeix, excepte per les qüestions crues del "rescat". Vaig preguntar a la Laura (EAC), què pensa i què pot dir la Comissió (malgrat no tenir competències directes, sí que pot acompanyar), sobre el tema de l'augment de l'IVA als bens i serveis culturals. No hi havia pensat ...

L'Angela (REGIO) m'explica els greus problemes de països com la Romania per pujar al carro de la modernitat europea (manca d'infraestructures, de base econòmica "competitiva", d'estructures públiques de gestió, de quadres dirigents honestos i competents ...). De les problemàtiques generals de la Unió, sembla que, dins la Comissió, no se'n parla. Llegeixen els diaris i ... cada uno a lo suyo.

Amb el Denis, com sempre, sobrevolem una mica el mon i aterrem parlant de com participa Espanya en la dinàmica europea quotidiana. Sembla que és el pitjor Estat membre a l'hora de justificar propostes i despeses. Al Madrid capitalí i burocràtic li fa mandra fer els deures que exigeix l'actuació compartida amb altres Estats. Resultat, la DG de Pressupostos està aturant pagaments compromesos: patètic !


El dijous 4 sortim cap a Itàlia, per acompanyar familiars i amics al comiat del Fredi Ametller, mort a Barcelona a finals de juliol.

Uns 400 primers quilòmetres de pluja fortíssima, comme d'habitude... Passem per Strasbourg: les autopistes alemanyes son gratis, i, en aquest trajecte, sense límits de velocitat. Com que, darrerament, no passo de 130, cal anar amb compte. Travessem Suïssa pagant la vignette de 35 euros i passem sense pagar els 16 quilòmetres del túnel de Saint Gothard, sota el massís de San Gottardo (Gotthard Strassentunnel ...).

Fins a Milano, cap problema. Després, cap a Bologna, trobem autopistes molt mal senyalitzades plenes d'italians que corren més que els alemanys ! Volíem parar a Regio, a l'Emilia Romagna, però després de voltes i voltes, entrem a la ciutat i no aconseguim trobar on dormir. A Bologna ho aconseguim, en un hotel ben situat (Astoria), a l'entrada de la zona de vianants, on comença la via dell'Indipendenza !

Impressionant ciutat, amb tot el centre d'edificis "porticats". Molta història, molt viscuda, i molta modernitat orientada. L'antiga Borsa convertida en un espai cultural extraordinari. En una de les façanes, una placa recorda els "uomini di ogni stirpe e nazione" morts pels nazis als campi di sterminio, per tenir-los en compte en la "lotte supreme della libertá umana per l'indipendenza dei popoli, per l'avvento d'una societá piú giusta, nel pacifico consorzio di tutte le genti ..." Genial !

























A l'entrada d'una església en reconstrucció, trobo el periodista Ernesto Ekáizer, que he llegit i vist molts cops a la tele. M'atreveixo a parar-lo per fer-nos una foto i enviar-la als meus amics argentins. Molt obert i amable, accepta, i passem una estona parlant del què ell anomena la locura catalana de CiU. Faig tot el possible per explicar-li el meu punt de vista. Veurem: l'han contractat a RAC1, com a tertulià del Toni Clapés, els dimecres.



Finalment, cap a San Giacomo, per la cerimònia de comiat del Fredi. Desde Bologna fins a Orvieto, i a Civitella del Lago. El primer centenar de quilòmetres fins arribar a Firenze son com un rally: una autopista recargolada plena de túnels, en obres, circulant tothom a més de 130, a un pam dels camions i de la vorera, sempre amb un italià al darrera, a dos metres, que demana passar !

En la majoria de trams, machaconament, ple de cartells anuncien que per la nostra seguretat, la velocitat és controlada. Ningú els hi fa cas. I, espero, ningú controla. Sembla una mostra de l'individualisme italià complementat amb l'hipocresia de les burocràcies administradores que han de fer el seu paper. Si posessin i cobressin les multes, el país podria pagar tots els seus deutes, però els italians es moririen d'angoixa conduint ...

Dissabte, a San Giacomo, una trobada molt maca, emotiva, sentida, viscuda, molt humana.
Alegres i contents per retrobar-nos, pensant que així ho voldria el Fredi, però sentint cruament la seva absurda absència.
Tot molt ben organitzat, tots acompanyant la France i les seves filles, que han perdut el marit i el segon pare ...
I al Joan que sent el buit del seu amic germà.
Gaudint de l'autonomia i la dignitat dels humans, recuperant poc a poc l'organització d'aquestes cerimònies tant de segles manipulades i monopolitzades per l'església i els capellans.
Amb les cendres, sota l'ametller, bandera roja, bufanda del Barça, llibres, tabac i guiski.




















L'experiència de tornar a dormir a la furgoneta, no massa reixida: caldrà millorar alguna cosa ...
Diumenge, de bon matí, la tornada: 1.200 quilòmetres de raig fins a Mataró.
En passar per Aix-en-Provence, un record pel meu bon amic Josep Vidal Font. Espero poder veure'l aviat.
En total, 4.130 quilòmetres, moltes sensacions i més emocions.