31 de gener 2009

El Rouco, el Millás ... i jo !





M'ha sembla molt pedagògic i respectuós l'article del Millàs. A mi em surten qualificatius més durs: parlo de la mesquinesa, l'hipocresia i el cinisme de gent com el Rouco.

El reprodueixo per la seva contundència.

I aprofito per penjar-hi una foto testimonial meva de l'època. Se'm veu petit, al davant d'una processó, amb 6 anys i pantalons i sabates blanques, a Vilassar, el 1954.



És de película !

30 de gener 2009

Idees pels savis europeus, si em permeten ...

Després de l'anunci de creació del grup de "savis" per reflexionar sobre el futur d'Europa, he tingut l'oportunitat i el plaer intel·lectual de parlar-ne força estona amb el Joan Majó, un dels savis més innovadors i pragmàtics que ha nomenat Montilla, el Joan Majó.

El meu esquema lògic seria aquest:

- la construcció europea ha donat, fins ara resultats molt importants;

- la Unió té dificultats de consolidació originades pel procés d'ampliació, i pels fracassos repetits per tal de millorar el seu sistema de govern;

- amb aquests handicaps, la Unió s'enfronta als importants canvis que les economies asiàtiques, sud-americanes estan provocant en l'equilibri socio-econòmic mundial ...

- ... i ara s'enfronta a una crisi gravíssima que ningú sap quan tocarà fons, i sobretot, no es veuen gaires idees estratègiques que inspirin confiança per superar-la.

La Unió Europea necessita dotar-se d'un projecte, d'una estratègia global coherent, equilibrada, respectuosa, operativa, possible, per sobreviure en aquest marasme que s'acosta, i poder aportar estabilitat i valors socials i democràtics al procés de reordenació mundial.

Els savis catalans poden aportar-hi idees.

Però, sigui quin sigui el projecte, per impulsar-lo amb credibilitat i força, caldrà que els ciutadans europeus l'entenguin, l'assumeixin, i estiguin disposats a jugar-hi, a compartir els esforços i riscos que sense dubtes comportarà.

En altres paraules, poc podrà jugar la Unió Europea en l'escenari mundial si els ciutadans europeus no estan relativament cohesionats, si no hi ha un nivell suficient d'adhesió al projecte, si no hi ha un sentiment de pertinença, de confiança en l'acció conjunta dels europeus.

Per tant, hi ha dos problemes: tenir projecte global, i promoure l'europeisme ciutadà.

Respecte del primer, jo no hi entenc massa, tot i que tinc les meves idees.

Respecte del segon, em sembla que sí que hi ha vies d'actuació concretes a l'abast. No per fer més campanyes de publicitat i propaganda sobre els resultats de la Unió, sobre la pau, la seguretat, el desenvolupament i l'estabilitat que ens ha aportat.

Calen actuacions orientades a promoure vivències compartides d’europeisme, calen iniciatives i programes per promoure la cooperació, l'intercanvi d'experiències, de problemàtiques i d'iniciatives innovadores. Ho he escrit ja moltes vegades en aquest blog (mireu la carpeta sobre la Unió Europea). Només tocant la diversitat europea i compartint concretament problemes i perspectives es pot generar sentiment europeista.

Calen programes concrets de suport a la cooperació tècnica, social, cívica, administrativa basada en la participació concreta de persones, de gestors, de treballadors, de professionals, gerents, administradors. Hem sigut molt temps beneficiaris, ara hem de ser ciutadans actius.

És probablement idealista, ja ho sé. I difícil de predicar i promoure, després de dècades de pensar només en la competitivitat ... Però, o cooperem, o ens ensorrarem tots plegats !


Ahir també, dijous, a la contra de La Vanguardia, el president del Parlament Europeu, HG Pöttering, semblava tenir només els professors d'història com a recurs per animar els ciutadans a votar a les properes eleccions europees.

I avui divendres, l'Antoni Puigverd, amb la seva delicadesa i serenor habitual, a partir de l'experiència Obama, aporta idees sobre definició de projectes col·lectius i creació d'esperit comunitari: s'ha de llegir !



(cliqueu-hi a sobre per ampliar !)

29 de gener 2009

Idees radicals sobre la crisi

El diari francés Le Monde publica avui un article que em sembla molt interessant sobre la crisi.

(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo)
Algunes frases em semblen claus:

- les Français apparaissaient profondément choqués par la crise ... aujourd'hui, il y a de la colère ...

- ... un profond sentiment d'injustice qui peut déboucher sur une révolte ...

- cette crise n'est pas seulement économique et sociale. C'est avant tout une crise de la morale. On a oublié l'homme et privilégié le profit, et c'est aussi une crise du sens ...

- ... a leurs yeux, le monde est devenu complètement fou. Lorsqu'il n'y a plus de repères, toutes sortes de dérapage peuvent se produire ...

- la solution à ce qui est une crise sociétale n'est pas qu'économique. Il faut refonder le contrat moral et social. L'opposition souffre de la même déficience que le gouvernement. Elle s'enferme dans une vision par trop économiste et quantitative. C'est pourquoi, je n'exclus pas une crise profonde du politique.

28 de gener 2009

IVALUA, una bona iniciativa pel país

Amb una mica de retard, però aprofitant que acabo de rebre aquesta magnífica foto (excuseu el narcissisme ...), penjo unes idees respecte d'IVALUA, el recent constituit Institut Català d'Avaluació de Polítiques Públiques. La foto correspón a la primera Jornada de l'Institut:















Pel que fa les idees:

1/ la primera, sobre el rol d'Ivàlua: vol ser promotor del sistema d'avaluació de polítiques públiques.
Com ja els hi he comentat als responsables (Josep Mª Vallés, Blanca Làzaro), em sembla que si parlem de sistema, caldria parlar més aviat de sistemes de govern, sistemes que comporten un seguit de fases, d'etapes, de funcions, entre les que hi ha la funció d'avaluació.

Pensar en l'avaluació independentment de les altres fases o etapes de la governació pot limitar-ne l'eficàcia. L'avaluació d'un programa mal concebut serveix per ben poc. Sense un bon sistema de seguiment i de mesura de realitzacions i resultats, l'avaluació serà probablement molt poc útil. En el context actual, la preparació i disseny de polítiques exigeix avaluacions prèvies (assessments) de les estratègies possibles que aportin estimacions útils de resultats i d'impactes en temps útil.

2/ la segona, sobre els objectius de l'Institut. Potser caldria articular-los millor, emmarcar-los, integrar-los en els objectius (explicitats o no) de les administracions catalanes, destinataris/beneficiaris de les activitats i serveis d'IVALUA. Són les administracions qui han de promoure la millora dels sistemes de govern (la governança). L'Institut, en el marc d'aquestes polítiques de millora, ha de contribuir a sensibilitzar, a donar suport tècnic, a millorar els mètodes de planificació i d'avaluació, a promoure sinèrgies entre tots els recursos existents al país, a facilitar la cooperació amb altres responsables i experts avaluadors d'altres regions, d'altres Estats, i, especialment, de la Unió Europea !

IVALUA hauria de definir els seus objectius i estratègia, respecte del govern català, a partir dels objectius del Pla de Govern:




3/ la tercera, sobre les sinèrgies, la cooperació i la coordinació amb les activitats avaluadores impulsades des de la Unió Europea. Des de la Reforma del 2000, els canvis en les finalitats, l'organització i els mètodes d'avaluació a la Comissió tenen un interès indiscutible ... i proper. Caldria assegurar aquesta dimensió o perspectiva europea a les activitats de l'Institut, aprofitant l'experiència europea, però, també, poder aportar a la Unió l'experiència catalana en millores de la governança, quan la tinguem sistematitzada.

4/ la quarta, que les activitats d'IVALUA han d'orientarse a les administracions regional i locals, però també a les institucions, organitzacions i empreses públiques. He insistit moltes vegades en la necessària capacitació dels òrgans de govern, de patronats, consells rectors, etc., dotant-los dels instruments necessaris per exercir realment les seves funcions estatutàries, per governar efectivament.

27 de gener 2009

Déu si, Déu no ... quin és el problema ?

En el fons, el problema principal no és si existeix un déu o no, el problema és si els homes podem pensar la nostra vida i la nostra convivència deixant enrere, finalment, supersticions mil·lenàries.

I, sortosament, progressivament, sembla que sí, que els homes, les persones, esdevenim menys dependents, menys gregaris, menys submisos a les normes dictades per les castes eclesials, i prenem l'atreviment de ser lliures, autònoms, responsables dels nostres actes i pensaments.

Aquesta evolució qüestiona l'estatut i la supervivència de la casta que s'atribueix ser intermediària, portantveu, d'un déu que, diuen, va venir fa dos mil·lennis a salvar-nos.

Però, poc a poc, els homes anem construint uns valors autònoms, una ètica humanista, positiva, solidària, optimista, confiada ... i conscient dels límits de la condició humana.

Penjo uns quants exemples que dona gust de llegir, i que, per a mi, són senyals d'esperança en l'espècie humana.


( cliqueu-hi a sobre per ampliar-los ! )










Enllaços:
- Declaració d'Amsterdam ( IHEU);


- a les afirmacions del CSH;


- al manifest dels Ateus de Catalunya;


- al tercer Manifest Humanista


Calaixos pivotants, una real innovació

Disfruto amb el plaer de veure objectes ben fets, funcionals, bonics, agradables, sensuals, ...
i tant de bo si són barats !
Podeu veure més detalls a la web STYLEPARK

26 de gener 2009

Savis per Europa: una bona notícia !

Ho va anunciar ahir el president Montilla, i em sembla una bona idea. Es tracta de pensar sobre el futur de la Unió. És a dir (penso), pensar sobre què podem fer plegats, sobre les finalitats de la Unió.

És un bon moment, és una iniciativa convenient i necessària, sobretot veient la crisi que s'apropa.

Estaria bé que els "savis" pensessin en un model europeu, però, també, de com hauríem de jugar-hi nosaltres: la Unió no pot ser una cosa (un conjunt de polítiques) que es fa a Brussel•les i que ens condiciona, ens protegeix, o que ens ajuda. Els ciutadans no podem ser només beneficiaris de les polítiques europees.

Fins ara ha sigut massa així, i per això el projecte europeu queda lluny, i se'n hi envà encara més si s'acaben els calers.

Com hauria de ser l'Europa nostra de cada dia ?
Com podríem promoure el sentiment europeu ?

Les estratègies no passen per inundar els ciutadans amb campanyes publicitàries sobre les virtuts de la Unió (que són moltes). Els sentiments venen de l'experiència viscuda, concreta, i aquesta s'adquireix amb activitats pràctiques, participant activament, positivament, en accions amb altres europeus. Compartint, contrastant, comparant, intercanviant, imaginant plegats noves solucions, nous productes, noves maneres de treballar.

Ciutadans, professionals, administradors, gerents, treballadors, ensenyants, metges, enginyers, advocats, governs locals, departaments, agències, institucions, tots hauríem de poder tenir la nostra petita dosi de cooperació europea. Per millorar el nostre sentiment europeu i l'eficàcia del nostre treball, per assegurar-nos mantenir els coneixements i les competències que necessitarem tot al llarg de la nostra vida !

Probablement em faci pesat: però el fet de que en la Llei d'Educació no aparegui la idea de la Unió Europea és un símptoma xocant. Tots els departaments, totes les institucions i organismes haurien de definir la dimensió europea de les seves polítiques, haurien d'integrar el nivell europeu en els treballs d'anàlisi i d'elaboració de les seves polítiques.

La Unió és un nivell administratiu i polític més. Ho ha dit en diverses ocasions el propi president, sobretot (excuseu la immodèstia), des que ho vaig escriure el 2004 en l'Informe sobre el Patronat Català proEuropa.

El nou Tractat en procés difícil de ratificació (veurem ...), té un article sobre cooperació administrativa (el III-285), que podria servir de "base legal" per iniciatives i programes de cooperació interadministrativa (especialment la regional i local, vist des de Catalunya).

La via hi serà, probablement. Ara només falta visió i voluntat consensuada !

21 de gener 2009

La Conferència Oberta, ... aquest cop si ?

M'encanta la voluntat i tossuderia del Raimon Obiols en impulsar, amb molts altres companys, la reflexió col·lectiva sobre problemàtiques i noves perspectives polítiques.
Acaba d'escriure en el seu blog
10 comentaris sobre la Conferència Oberta.

M'ha agradat el vuitè:

A qui ens adrecem? Al “mainstream” català actiu. A tots aquells i aquelles que se senten responsables de Catalunya. A tots aquells i aquelles que fan o volen fer coses per millorar el país, a través de la seva professió, de la seva participació en una o altra associació, a través de la seva activitat social o cultural.

A tots aquells i aquelles que valoren la importància de la gestió, les idees i els projectes col·lectius.

És a dir, als que no accepten el pragmatisme sense valors ni idees, i que tampoc accepten les idees vagues i desresponsabilitzadores, sense conclusions ni concrecions.

A tots ells els hem de convidar a treballar, pensar, conversar, imaginar, proposar, treure conclusions, actuar, amb nosaltres. A les generacions més joves i, entre elles, d’una manera especial, als joves professionals que veuen avui, en el descabdellament de la crisi, fins a quin punt han estat enganyats pel discurs ultraliberal i les seves promeses.

La intenció és bona. La qüestió és el com.

De quina manera aconseguir aquesta implicació desinteressada en un context on gairebé tots els qui hi són tenen i defensen interessos personals concrets ? Com generar credibilitat, confiança, vocació de servei col·lectiu, com encoratjar a pensar, a imaginar noves solucions i propostes, si massa sovint el que pesa és la lògica corporatista, la por a canviar tradicions, la incapacitat per liderar les necessàries innovacions socials ?

No ho dic jo, ho ha escrit repetidament el mateix Raimon en els seus documents.

Però, malgrat l'escepticisme, compta amb mi, si vols, Raimon !

20 de gener 2009

Vaques a Madrid: per fí tenen la Cow Parade !

Una iniciativa extraordinària, simpàtica, que es defineix com The World’s Largest Public Art Event.

A Brusel.les la van fer el 2003.
Ja vaig penjar unes fotos en aquest blog, i aquí n'hi ha una altre -->

A Barcelona, el 2005, la més maca va ser, potser, la que imitava Colom












... i ara les vaques són a Madrid, on hi ha aquesta estrellada europea, força maca.




Curiosament, la web de la CowParade de Madrid no cita Barcelona com a precedent !


Val la pena estudiar tota la iniciativa, és molt innovadora, participativa, amb molt d'impacte social.

Després de l'aconteixement, es subhasten i els beneficis van a entitats socials.

Al Flickr hi ha moltes fotos ...

Cloaques i pantans digitals ...

Molta gent escriu i participa en els diaris electrònics reaccionant a notícies i comentaris.

Però, massa sovint, coberts per l'anonimat, les contribucions són reaccions viscerals sense interès, on es fa difícil destriar les opinions coherents i raonades, i converteixen l'espai obert en un pantà emmerdat, en una cloaca, tal com descriu molt bé el F.M Alvaro ...

Què es podria fer ? Sembla difícil corregir aquests mals usos fer alguna cosa per arreglar-ho. Els publicistes dels diaris deuen estar encantats potser pels accessos que genera aquesta participació fàcil o, també, la lectura d'aquest tipus de comentaris viscerals ...

Però pels lectors seriosos, probablement es desanimen en llegir la tercera animalada.

Establir controls o preinscripcions deu ser difícil i feixuc, i limitaria molt probablement l’espontaneïtat de les participacions. Potser la via seria recomanar i promoure la signatura de les reaccions i comentaris, com a codi deontològic lliurament assumit pels internautes o intercomunicadors. I acostumar-nos a no llegir comentaris si no semblen ben signats.

Cal pensar-hi !

19 de gener 2009

Professionalització general, si ...

La setmana passada llegia la notícia en una carta al director de El Periódico.

No en sé rés de la seva història i circumstàncies, però m'ha semblat necessari penjar la notícia per un si de cas ... Potser no hi havia prou demanda (?), potser ja hi han altres centres que donen aquesta formació (?), potser la oferta no ha sabut estructurar-se prou bé (?) ...

Llàstima, penso !





Quan es parla de prospectiva de noves competències i de nous treballs, es parla, també, d'augmentar el nivell general de tots els professionals, de professionalitzar tots els oficis. Dijous 15 va venir a explicar-ho en directe el Xavier Prats, director a la Comissió Europea.

Malauradament, encara tenim, massa sovint, experiències desagradables quan assistim a espectacles en directe on falla el micro, la regulació del so, els llums, ... Una mica més de professionalitat aniria molt bé !

Quan jo hi era, a la Comissió, i predicàvem polítiques innovadores de formació per promoure l'ocupació, varem organitzar, el 1996, un seminari a Merseyside, a Liverpool, en el marc d'una acció pilot impulsada, també, pel Parlament Europeu. I vaig poder veure el LIPA, el Liverpool Institute for performing Arts, on es donava aquest tipus de formació tecnològica a tots els professionals dels espectacles. A més, un dels principals promotors era el Macca, el "sir" Paul McCartney, l'ex-Beatle.

Llàstima, repeteixo, si aquesta demanda (necessària) d'aquí s'ha quedat realment sense oferta. Voldria dir (confirmar) que massa sovint, els grans discursos són només això, i que malgrat els centres i serveis d'estudis i prospectiva, tenim uns forats preocupants en el nostre sistema formatiu.

Encara més sobre ateísme ...

... tot i que el què em preocupa, insisteixo, és l'humanisme.
Però potser cal fer, amb les creences irracionals i les supersticions el que proposava Alain Souchon en una de les seves cançons: "passez votre amour à la machine, fait-le bouillir !"

Doncs això: passem els teísmes a la rentadora, fem-los bullir, per veure què en queda de net !

Dos articles del cap de setmana, a La Vanguardia i a El País:









I una campanya als USA, animada pel Richard Dawkins:

18 de gener 2009

Obrint portes i finestres a la raó !

Ha estat un cap de setmana emocionant.

Motivat per la campanya dels busos sobre l'existència d'un déu, m'he passat hores navegant per la gran finestra, saltant els oceans. I he trobat molta cosa.

Per sobre del debat simplista generat per la publicitat als busos, he trobat moltes associacions que pacientment, rigorosament, valentament, reuneixen a moltes persones que volen viure la seva vida buscant sentit i coherència en la lògica, en la raó, en la cooperació amb els altres.

He trobat molts noms i etiquetes, però els que més m'han agradat són els que es declaren humanistes, i consideren que les persones, sense "supernaturalismes", sense influències "sobrenaturals", han de tenir la capacitat i responsabilitat d'orientar les seves vides cap a la seva realització personal, en la perspectiva de millorar el benestar de la Humanitat.

El debat sobre l'existència d'un déu interessa, sobretot, als qui es consideren els seus intermediaris, viuen de predicar la doctrina que ells consideren dictada pel seu déu, i volen consolidar posicions de poder i d'influència per assegurar el seu futur i el del seu tinglado. Prediquen "fe" i "creences", temen el pensament lliure i racional, i els encanta, sobretot, la submisa gent de bona fe ...

A mi m'interessa vertebrar un discurs, una lògica, una manera de pensar que pugui ser útil per millorar concretament el desenvolupament de les persones, la seva consciència, la seva responsabilitat i autonomia, la seva convivència social.

Vivim en democràcia, però necessitem valors, necessitem un discrus moral. La democràcia és vista massa sovint com un conjunt de regles formals, neutres, per facilitar la presa de decisions.

Els partits socialistes progressistes, massa ocupats en gestionar, en administrar, i, sobretot, en guanyar eleccions i mantenir càrrecs, han desatès de fa temps la promoció de valors. Basant-se en el possibilisme i el pragmatisme, evitant temes que puguin provocar la pèrdua de vots, prefereixen anar al darrera dels valors socials dominants en comptes de liderar iniciatives de progrés cultural i social.

Quins valors practiquen realment molts dirigents socialistes ?

Les idees, manifestos i experiències de les associacions humanistes que poden se accessibles via internet són una autèntica mina a explorar.

Alguns exemples:

(cliqueu-hi a sobre per ampliar !)






Més imatges sobre el "fet" religiós ...

El cap de setmana ha estat intens, si !
Començant per aquesta reflexió de El Roto que no m'ha agradat massa (és el primer cop des de fa anys !)

És evident que els qui no compartim les pràctiques de la casta vaticanista ens haurem d'organitzar: no en una esglesia, però si en un moviment (humanista ?) per rescatar el bon sentit natural de les coses.



Una prova més, de Mijas (Màlaga):

L'impacte dels busos ... divins



Probablement mai, amb tants pocs calés, s'havia aconseguit tant d'impacte mediàtic en un àmbit tant emboirat ...

13 de gener 2009

Déus, Ateus ? ... Jo, Humanista !

Probablement la campanya del bus sigui xocant i tingui prou impacte. Però potser hauríem de resituar el debat i la qüestió original, com ja he dit en diverses notes d'aquest bolg.

Presentar-se com a "ateu" sembla anar contra, ser negatiu, definir-se contestant la "fe" i la "veritat" dels creients.

Ara trobo aquesta organització anglesa, la British Humanist Association, iniciadora de la primera campanya dels busos allà. I m'ha semblat que és just el què cal: afirmar-nos, en positiu, amb valors, com a humanistes.

La declaració sobre la seva visió, les seves finalitats i objectius, em semblen clares, directes i molt pertinents: treballar plegats per un món "where people are free to live good lives on the basis of reason, experience and shared human values".

11 de gener 2009

La Ola, molt més que una película !

Hem anat amb la Montse a veure-la aquest dissabte, animats per la Mite. Impactant, s'ha de veure, no us la perdeu !

Per sortir dels tòpics, etiquetes i clichés tradicionals sobre el feixisme, tot i que la propaganda espanyola ha incorporat l'esvàstica, que no apareix en l'original !

Per pensar en els mecanismes, sempre presents, d’interrelació entre les problemàtiques i les necessitats de les persones, i les lògiques de grup.

La película ensenya una "agrupació" d'estudiants amb formes dures i violentes de submissió dels individus al grup. A mi m'ha fet pensar però, que hi han també, altres formes d'agrupació que utilitzen mecanismes de submissió molt més subtils ...



Dos links:

- a la viquipèdia, per info,

- a la web espanyola de promoció

Quan tenia 18 anys, el 1966, vaig pensar en fer estudis de direcció de cinema a la (única) Escuela Oficial de Cine, de Madrid. La grisor de l'època em devia desanimar. Si ho hagués fet, ara faria una película sobre aquests mecanismes subtils ...


(En català ben escrit película s'ecriu pel•lícula, ja ho sé. M'agradaria apuntar-me a un grup per la supressió de la "ela" geminada, que em sembla inùtil ...)

Governança ? Fem Guardiola !

Feia dies que volia penjar una nota sobre el Pep Guardiola.
La Vanguardia se m'ha anticipat. I el New York Times també.


L'article de Màrius Carol, és molt interessant tècnicament.






L'article del New York Times fa gràcia: fins i tot a l'altra banda de l'Atlàntic se'n adonen del "fenomen" !




La meva reflexió era de pensar que, a més de bon jugador i bon tècnic, a més, i sobretot, és bona persona, i té un bon sentit sobre les coses, sobre els problemes.

Ha trencat els esquemes viciats de tota la tropa de paràsits que viuen de discutir, de publicar, i d'opinar sobre futbol. És senzill, clar, directe, transparent. Sembla que ha generat un clima de confiança i de motivació entre tots els jugadors. I predica una idea fonamental: que el futbol és un joc, on les matemàtiques i les estadístiques són útils, però que, també, és un joc on en qualsevol moment pot sortir un gol i canviar totes les previsions o prediccions.

Els experts en governança i lideratge l'haurien de seguir i aprendre: no és marruller, no és mesquí, li agrada el treball ben fet i la cooperació entre tots els membres del grup, i, de moment, sembla tenir paciència i ganes de fer pedagogia entre la tribu de periodistes empallegosos generalment força excitats.

Veurem com reacciona si un dia, probable, les coses no surten tan rodones com fins ara. Confio en que el seu estil facilitarà reaccions serenes i equilibrades. A seguir !

El setembre de 2007, vaig penjar una nota sobre un article al suplement NEGOCIOS de El País, que parlava dels problemes del management, i on Borja Vilaseca citava l'opinió d'un expert dient que "para ser un buen jefe hay que ser buena persona" . Doncs això !

08 de gener 2009

Creativitat, Innovació ?... la maionesa !


El 2009 ha estat declarat per la Unió Europea any de la creativitat i de la innovació (link), tot i que la web de l'any comença per dir que cal imaginar !

Es tracta d'animar activitats i debats entorn d'aquestes idees: no hi ha pressupost significatiu, només voluntat de promoure mediàticament iniciatives necessàries per millorar la competitivitat de la Unió.

Detall curiós, la Comissió ha nomenat 22 ambaixadors de l'any, entre els que hi ha 3 catalans: Adrià, Mariscal i Savall. Jo em queixo de que no juguem prou pràcticament ni políticament a la Unió, però sembla que en el camp mediàtic se'ns dóna prou bé !
De fet, i tornant a la Unió, cal recordar que, durant les décades dels '80 i '90, la majoria de petits programes europeus tenien una gran justificació mediàtica, per vendre Europa, com ja he explicat en els meus documents. Amb resultats evidents en termes de participació (fins a crear una certa dependència amb el tòpic europa=calés), però menys en termes de resultats i de "mainstreaming" polític.

Des del 2000 les polítiques de cooperació estratègica s'han reforçat molt en la majoria d'àmbits (ocupació, recerca, educació, ...), i aixó és molt bó per a la Unió. Però la Comissió i el Parlament probablement enyoren els gestos mediàtics i han promogut aquesta simpàtica iniciativa.
En un article a El País del 4 de gener, Daniel Innerarity l'aprofita per advertir que la creativitat i la innovació no es decreten, que no són el resultat mecànic d'una decisió de govern.

M'ha fet pensar en la reflexió d'un expert americà en parcs tecnològics, que als inicis dels '80 va venir a obrir unes Jornades d'ESADE: ens va dir, irònicament, que no calia seguir amb les Jornades, que era molt fàcil crear parcs tecnològics: es busca una cruïlla d'autopistes, s'hi posa una universitat, camps de tenis i de golf, algunes empreses, alguns serveis (fax aleshores), i ja està.



Jo ho recordo sempre parlant de la maionesa: es posen tots els ingredients en un morter (ou cru, oli, sal i unes gotes de suc de llimona, diu la Viquipèdia), es barreja una miqueta, ... i ja està.

Doncs, no, sembla que és més complicat, que s'ha de saber fer moure la mà de morter amb cura i decisió per aconseguir una bona articulació/integració sinèrgica (de la batedora elèctrica en parlarem un altre dia ...).


Algunes idees de l'article de Daniel Innerarity, que val la pena llegir:
Propiamente hablando, la creatividad y la innovación son algo que no puede exigirse ni producirse de una manera decisionista. Lo que está a nuestro alcance es crear las condiciones necesarias, aunque no suficientes, en las que puede surgir y evitar las rutinas o restrictores que la imposibilitan radicalmente.

Los procesos de innovación no son sólo procesos económicos, sino que tienen lugar en un amplio contexto de realidades institucionales, estructurales y políticas, que a su vez interactúan en espacios regionales y supranacionales.

Es indudable que los poderes públicos tienen a su disposición una capacidad configuradora que favorece la innovación, en la cultura, en la sociedad civil, en las organizaciones y las instituciones. Pero favorecen la innovación determinados elementos culturales, que en parte puede propiciarse con las políticas públicas y en parte se deben a procesos que se inscriben en el largo plazo.

Una sociedad abierta al aprendizaje, capaz de cuestionar sus certezas, evidencias y rutinas, de afrontar el efecto desestabilizador que todo ello supone. Una sociedad que no compite tanto por recursos materiales como por las destrezas que tienen que ver con el saber en un sentido muy amplio ... con la capacidad de distanciarse de las propias rutinas, de lo sabido, de los estereotipos y tener la capacidad de no contentarse con lo adquirido ... la innovación resulta de estar en disposición de aprender ...
(i de canviar, dic jo).

I acaba senyalant que necessitem "un enorme esfuerzo de imaginación colectiva".

Calen doncs, probablement, animadors, incitadors, provocadors, conciliadors, ... cal fer saltar taps ! Mireu la meva nota sobre les KIC (sobre les Knowledge Innovation Communities de l'Institut Europeu d'Innovació i Tecnologia), del 2 de gener: calen morters, ingredients, recursos, participants, ... i una bona mà de morter !

07 de gener 2009

Regals per l'any de la crisi ...

Per anar-nos preparant a les eventualitats que ens anuncien,
ens hem portat/comprat:
  • una bota per guardar aigua de pluja de 420 litres (comprada a aiguadepluja.cat), i que ahir, dia 6, ja varem omplir amb la pluja de la tarda que ens va regalar el cel !

  • una màquina de cosir, que serveix per traspassar competències i experiència de la iaia, i que permetrà a la Maria poder ser una mica més autònoma, fer petites creacions ben dissenyades, i aprofitar tot el què troba !









  • ... i una segona càmera pel Pere (comprada ja fa uns mesos) per fer "trabajillos"...


Comencem bé el 2009 !