30 de novembre 2016

Algunes idees sobre el Patronat de la Fundació Hospital

1. La meva petita història com a vocal del Patronat:
  • l’Ajuntament em nomena el gener de 2016
  • me’n entero per casualitat el març, reunit amb l’Àngels Cantos
  • tenim una primera reunió del Patronat el juliol de 2016, en la que se’ns convida a la missa de ritual ...
  • proposo una reunió per conèixer-nos i compartir idees ... i la Directora (no el president) ens convoca a una reunió informal amb visita prèvia a l’antic Hospital pel 4 d’octubre, per ampliar informació. No assisteix el president, i som 7 o 8 vocals dels 12 nomenats. Molta informació però gairebé gens reflexió estratègica.
  • des de juliol 2016, he enviat 3 ó 4 mails a la resta de vocals del Patronat, amb documents de reflexió i comentaris, i pràcticament no hi ha hagut reaccions ...


2. Revisant antecedents, el Patronat, malgrat algunes problemàtiques importants, delicades i complexes, sembla haver-se reunit només 8 vegades en tres anys, més una petita extraordinària. Segons els Estatuts, el Patronat s’hauria de reunir 4 cops l’any, 12 en aquest període (veure quadre adjunt).



3. En aquest tipus d’òrgan, el President té un paper clau en el seu funcionament, al costat de la Direcció executiva. Semblaria que els presidents no han tingut especial interès en activar o “empoderar” el Patronat com a òrgan efectiu de govern de la Fundació, per exercir “l’alta direcció” que li assignen els Estatuts. Tampoc sembla que els vocals hi hagin tingut molt d’interès: no han exercit la seva capacitat de convocar-lo: poden fer-ho si ho demana un quart dels seus membres, 4 sobre 1+12 en aquesta etapa, 3 sobre 1+10, en l’anterior.

4. Mirant una mica les actes d’aquests darrers 3 anys, sembla evident que:
  • l’assistència és més aviat limitada (justet si arriba als 2/3 dels vocals). A la de novembre 2015, que tenia de fer les propostes de renovació de vocals, no hi va haver quòrum inicial (només 4 vocals de 10 )
  • les temàtiques són gairebé sempre, exclusivament, pressupostàries, contractuals, moratòries i deutes, en les que el Patronat sembla haver-se limitat a escoltar informes de la Direcció i d’experts comptables, i a recolzar les propostes del president de torn ...
  • no sembla haver-hi hagut cap debat estratègic estructurat ...
  • en cap reunió sembla haver-hi hagut algun prec o pregunta significativa d’algun vocal ...
  • després de la renovació del Patronat, a la reunió de juliol 2016, i a la darrera de desembre 2016, alguns vocals hem demanat una reflexió estratègica.


5. De moment doncs, sembla prevaldre la sensació d’inutilitat, de formalitat procedimental del Patronat.
Sembla difícil que el Patronat pugui exercir efectivament les seves funcions reunint-se unes 6 hores l’any (8 reunions, a 2’5 h/r repartides en 3 anys).
Semblaria doncs que la Fundació funciona sota la direcció voluntarista i efectiva de la Directora, supervisada de lluny pel President de torn ... i per uns vocals designats pels grups polítics municipals, que hi són, sembla, més per observar que per exercir la alta direcció de la Fundació.

6. Probablement es tracti d’una qüestió d’enginyeria organitzativa o d’arquitectura institucional. Mirant el context municipal en el que s’integra la Fundació Hospital, resulta que hi ha diverses Comissions i Consells que tenen una composició personal i unes funcions molt semblants a les de la Fundació Hospital.
En realitat, un nucli de persones tracta, probablement, dels mateixos problemes, en tres o quatre òrgans diferents ... Els àmbits d’actuació de la Fundació poden concernir, molt probablement, els Consells Municipals de Benestar Social, de la Gent Gran, de Solidaritat i Cooperació, de Salut Pública, de Joventut ...
I, en ocasions, sembla que encara no n’hi ha prou: el propi Ajuntament, per exemple, va organitzar fa poc una Jornada específica de participació sobre els Casals de Gent Gran, tema important per a ser tractat normalment al Consell Municipal de Gent Gran ...

7. Per tant, amb uns presidents i vocals implicats en aquesta diversitat d’òrgans amb competències i funcions tan similars, és comprensible el reduït interès en dinamitzar aquest Patronat. No funciona, no exerceix, en definitiva, perquè probablement no té massa sentit pràctic ...

8. Reconduir aquesta situació del Patronat exigeix una reflexió prèvia sobre la multiplicitat “d’òrgans de participació” en la direcció/gestió d’aquest tipus de serveis i d’activitats municipals.

9. Pensant en el futur, per millorar la governança de la Fundació, caldria clarificar qui “governa”, qui dirigeix, i com.

Una primera, enfortir la Presidència i dinamitzar el Patronat com a òrgan efectiu de govern, assumint els vocals el compromís de dedicació necessària considerant la importància i complexitat de les responsabilitats de la Fundació, i buscar maneres de convenir o concertar estratègies amb els òrgans municipals concernits, per evitar duplicitats i millorar l’eficàcia ...

Una altre opció seria concentrar les funcions del Patronat en la gestió prospectiva del Patrimoni de la Fundació, en la gestió de la motxilla històrica (moratòria, deute, concurs creditors...), subvencionar activitats amb els recursos econòmics eventualment disponibles, i buscar d’altres subvencions per a les activitats exercides pels recursos operatius de la Fundació.

Aquests recursos operatius es podrien reconvertir en un “centre” executor d’activitats funcionant sota la orientació estratègica d’alguns Consells Municipals concernits, i d’acord amb les grans prioritats municipals. La Direcció hauria de proposar objectius i activitats i fer balanç anual de resultats davant els Consells Municipals.

Valdria la pena veure com es “governa”, per exemple, el Centre 3 Roquetes.


20 de novembre 2016

Al magatzem de màquines velles de Vilanova

Aprofitant que la Montse anava a Saifores a parlar dels valors democràtics que poden transmetre les Escoles Bressol, vaig fer de xofer per poder escapar-me a Vilanova a veure el Museu del Ferrocarril. Després de cercar mitja hora pàrquing, vaig deixar el cotxe a més d’un kilòmetre del Museu, que és al costat de l’Estació.

Fa molts anys, intentava promoure la idea d’una TECNOTECA, i la pensava com un instrument per conèixer i aprendre del passat per imaginar i projectar el futur. Un instrument per fer pedagogia tecnològica, per ajudar a les noves generacions a entendre el com i el perquè els enginyers i tècnics havien fabricat eines i màquines. La dimensió sentimental dels objectes és important pels avis, però els joves necessiten comprendre.

Des d’aquesta perspectiva, el Museu em va semblar molt poc pedagògic. Per això parlo d’un magatzem (net i polit) de màquines de tren velles. Una gran esplanada amb les velles màquines ben aparcades, cadascuna amb un petit cartellet amb quatre ratlles d’explicació, en tres idiomes, això sí. Entre totes, majestuosa, la nostra Mataró encara viva ! Vaig fer-li 50 o 60 fotos de detall: no abandono la idea de fer-ne una reproducció com varen fer, el 1980, els del petit poblet belga de Vresse, o la instalada al flamant nou museu de Schaerbeck, el TrainWorld.

Però no vaig veure cap explicació o cap maqueta explicativa de com funciona una màquina de vapor, una dièsel o una elèctrica, o una dièsel-elèctrica o una dièsel amb transmissió hidràulica, o cap explicació comparativa de potència i de consums de carbó, de dièsel, d’electricitat ... Probablement tenen material documental, però no en exposició.

En l’espai de recepció, simplificant, alguns materials per nens, alguns contes infantils, algunes petites i senzilles reproduccions americanes de màquines de tren americanes, un espai de jocs ferrocarrileros per infants, alguna maqueta, alguns llibres d’especialistes ... i poca cosa més. Bé, si, una petita “Mataró” de bronze, un xic matussera, a 55 €. I un petit detall significatiu: el Museu ha cedit un vagó-restaurant a l’Ajuntament de Callús !

A la sortida, un mural com ara el que jo proposava per a la nostra Rambla, davant de l’Iluro [nota].
I al parc de l’estació, una petita màquina de tren per jugar-hi els nens, molt senzilla, amb tecnologia semblant a la que vaig proposar, també, fa temps, per la nostra ciutat ...



19 de novembre 2016

Una trobada per recuperar memòria sindical a la UGT

Dijous passat, la UGT va organitzar una petita trobada de 2 hores per reivindicar el paper del sindicat en el període de la “transició”, de finals del franquisme fins a mitjans dels 80, més o menys.

No havia estat mai a la seu barcelonina del sindicat, des del juny del 1979. I les primeres impressions al local de la Rambla de (Santa) Mònica, 10 varen ser una mica tristes. A la recepció, el mateix aire gris de les administracions dels anys 50 i 60. A l’esquerra unes àmplies estanteries oferint descomptes i serveis de tot tipus (com fan la Vanguardia o el RACC ...). Fa uns anys vaig penjar una [nota] comentant aquesta orientació als "serveis" del sindicat.

Al costat, un despatx d’oficina de viatges d'El Corte Inglés. Al fons a l’esquerra, el despatx de la sectorial de jubilats i pensionistes, que coordinaven la compra de loteria. Com a documents, el llibre "El fil roig", editat el 2013, sobre la història del sindicat, i un parell de números de la revista "Llengua i Treball", quin sentit no acabo d'entendre ...




























Ens vàrem reunir unes 30 o 40 persones en una sala del primer pis. Retrobades amb alguns històrics de les federacions i amb el José Luís Rodríguez, membre del Secretariat Nacional, i de la federació de químiques, el 1979, quan jo també n’era. No em va dir rés, jo tampoc ...

El Rafa Madueño va explicar les batalletes corresponents i va marxar al funeral del Francesc Casares. De passada, quan va veure’m a la sala, va fer referència al nostre suport com a assessors econòmics i jurídics. El Paco Parras va fer una intervenció citant noms i noms, com si fóssim en un funeral. I el Josep Mª Triginer va explicar aquells anys des de la seva experiència i vivència polítiques al PSOE. No recordo que mencionés el PSC, però sí el procés de unitat de finals dels ’70.

Algunes intervencions:
  • el José Luís Rodríguez, reflexionant sobre valors i ideologia (!) ...
  • un fill que no hi era a l’època, però agraint al seu pare, que sí que hi era, i seia al seu costat, els valors socialistes i sindicalistes que li va transmetre. Es varen abraçar i es varen fer un emotiu petó;
  • el Joan Pintó, del tèxtil, mà dreta del Damián Joya;
  • el convidat Manuel Zaguirre, encara a la USO, que va agrair la convidada i va explicar alguns detalls de les relacions d’aquells temps entre els dos sindicats socialistes ... i el front comú davant la potent maquinària de les Comissions Obreres. Ens diu que té a punt de publicar un llibre/memòria que titularà, més o menys, sembrando memòria para el futuro ...
  • el Joan Tudela, que treballava aquella època en l’àrea de comunicació del sindicat, amb el Rafael Jorba, va fer una intervenció molt respectuosa criticant que JM Triginer parlés del procés d’unió amb el PSC, sense gairebé mencionar-lo com un petit problema sense importància ... I va fer referència a mi i a d’altres companys que vàrem anar a consolidar la reconstrucció del sindicat;
  • . . .
Per alusions, vaig decidir finalment intervenir. Hi havia anat només a mirar, tant lluny em sento, malauradament, dels dirigents històrics del sindicat. Vaig començar dient que no volia retreure rés a ningú. Però com que un fill havia agraït el comportament socialista del seu pare, jo volia recordar també el meu pare. Jo havia triat fer enginyeria d’organitzacions industrials per poder contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors, des d’un sindicat. El meu pare va fer un gran esforç per que jo pogués estudiar-la, però li va costar assumir la meva opció sindical ...

El juny del 1979, el Secretariat Nacional (Fuertes, Luigi, Noguera, Soto, ...), ens va fer fora a l’Arcadi, l’Emili, l’Isidor i a mi, assessors del sindicat (jo era cap dels serveis tècnics al “despacho numero 6”), com a gossos: al carrer, ja, i sense subsidi. Ho vaig repetir dues vegades: com a gossos ! I vaig explicar que el meu pare no va entendre res.

No volia retreure rés a ningú, vaig insistir, però veient algunes maneres de fer d’ara, veient el què ha passat amb el Pedro Sánchez al PSOE, sembla que les maneres no han canviat massa. Reprenent la idea del Zaguirre, cal sembrar memòria pel futur: hauríem de recuperar, també, aquestes històries, per millorar el futur.

A la sortida vaig insistir en l’esperit de la meva intervenció. I em varen fer una foto per a la història ...

16 de novembre 2016

Innocència estratègica davant l’españolisme recalcitrant

Dilluns 14, a La Vanguardia, Francesc-Marc Alvaro criticava la capacitat estratègica de l’independentisme, dient que el seu gran problema de fons és que necessita més múscul, més suport social. Fa servir un “professor” (Andrew Dowling) per dir que caldria convèncer un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als problemes ...

Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...

Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?

El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.

I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...

Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...


08 de novembre 2016

Una galeria virtual de mataronins solidaris

Dilluns dia 7, a Can Palauet, es va presentar el llibre d’agraïment a Pere Hortós. Iniciativa necessària, molt interessant, feta de manera oberta i participativa. Amb tecnologia clàssica: contribucions a un llibre imprès ...

L’estiu passat va morir Julià Cots, el “capellà” que ens va acompanyar i orientar a molts en els nostres 20 anys confosos en una societat grisa sense massa referents progressistes ...

En ambdues ocasions he pensat i proposat que la ciutat (les ciutats ...) haurien de tenir un mecanisme de reconeixement dels ciutadans bones persones que han contribuït a millorar les condicions pel viure i conviure de molts dels seus conciutadans.

Ara, a alguns d’aquests ciutadans, quan són morts i hi ha un nou carrer o una nova escola, se’ls reconeix la seva aportació donant el seu nom al carrer o escola. No m’agrada la idea. Hi ha ciutadans vius que han fet tant o més per la ciutat, però com que no s’han mort, no tenen carrer.

Trobo a faltar un lloc, un espai, real i/o virtual, on tots puguem conèixer i re-conèixer el treball, les aportacions de ciutadans que en altres èpoques en deien “ilustres”. Hauríem de convenir d’unes bases ben clares, uns criteris ben entenedors, rigorosos, objectius, per valorar les aportacions al benestar, benviure i bon conviure dels mataronins, significats i reconeguts, solidaris. I els mecanismes per garantir un procés transparent i rigorós.

Algú s’hi apunta ? Podríem intentar redactar un esbós de bases i una llista de mataronins que podrien servir de test. I fixar un pla de prioritats. Per exemple, per recuperar la memòria dels anys 50 als 80, dels qui ens varen ajudar a resistir i dels qui ens varen ajudar a la recuperació democràtica. En diversos àmbits: polític, cultural, social, laboral, emprenedorial, tecnològic ...






El juliol de 2015 vàrem fer una trobada en record del Julià Cots, a l'antic colegi dels Maristes de Sant Josep. Records personals i familiars molt emotius. Als grisos anys 60, ens va acompanyar a molts a descobrir-nos, a entendre'ns, a comprendre'ns en un context social repressor i tancat. Valdria la pena recopilar i analitzar el què va significar el "fenomen" Julià en aquell Mataró, i la funció social extraordinària que hi va exercir.

Al fb de la Mercè Montserrat hi vaig escriure, el 14 de juny, que potser va ser víctima de les profundes transformacions polítiques i culturals dels anys '70, i que lamentava que no hagués pogut reconvertir la seva funció social en el nou context. Amb la nova democràcia, la majoria dels seus amics varem prendre partit i varem deixar una mica de banda l'esperit unitari inter-personal que transmetia el Julià.

A la trobada, vaig dir que Mataró hauria de fer alguna cosa per recordar a persones com ell, que varen ser referent en valors i comportaments per a molts, que va ser extraordinàriament útil colectiva i personalment. Vaig proposar crear un petit grup per pensar-hi, per imaginar alguna cosa diferent a posar el seu nom a un carrer o a una escola. Com a mínim, una web de ciutadans/mataronins que hagin contribuït significativament al desenvolupament social de la ciutat. Reconstruir Memòria per a tots els conciutadans.