30 d’agost 2012

La Joana Pera ha mort ...


... després de més de 10 anys de patir la terrible enfermetat descoberta per Alzheimer.
Hem seguit molt de prop tot el seu procés, fatalment sense esperances, ara per ara. Per això, en el fons, he pensat que era bo que, finalment, s'hagi acabat.

Hem intentat acompanyar el Quim, el seu home, que l'ha cuidada amb un carinyo exemplar.

Dimarts 28 varem fer l'acte de comiat al Tanatori. Senzill, molt viu, emotiu. M'encanta constatar que poc a poc, colectivament, som capaços d'organitzar aquests actes autònomament, sense la presència, sovint esperpèntica i fora de lloc, dels funcionaris eclesials.

Miraré d'aconseguir els texts que van llegir el Quim, els fills, la germana, la consogre, companys de feina ... recordant la Joana i lamentant l'estroncament brutal d'una vida intensa.

Havia imaginat prèviament l'acte i els continguts de les intervencions recordant la Joana. I havia pensat intervenir, espontàniament, al final, per complementar-les, per atrevir-me a dir, en nom de la Joana, gràcies a tots els qui l'han acompanyada tots aquests difícils anys.

Però el Quim va fer una intervenció final molt, molt maca, recordant, per exemple, a la seva cuidadora, la Aida. I em va semblar que trencaria l'encant, jo que no sé parlar massa bé en públic.

Ho deixo escrit aquí: si pogués, la Joana diria un gràcies ben fort i sentit a tots els qui l'han cuidada, especialment el Quim.

I jo afegeixo que també cal donar gràcies a la Juliana que ha cuidat i estimat el Quim.


La mani de l'Onze de setembre ...

Els diaris i xarxes bullen davant la jornada de reivindicació nacional. Com si després de l'11 de setembre tot fes preveure que hi haurà la proclamació de la independència de Catalunya com a nou Estat d'Europa.

De fet, jo sento la necessitat de manifestar-me, per exemple:
- per reivindicar la dignitat dels catalans,
- per protestar contra les manipulacions de les élits messetàries i algunes perifèriques,
- per sospirar (encara ?) per solucions federalistes amb els altres pobles d'Espanya,
- per exigir solucions més equilibrades i justes als problemes comuns,
- per plorar per la nostra incapacitat colectiva de proposar i exigir solucions radicals i transparents,
- per denunciar les misèries de les nostres organitzacions polítiques,
- per demanar responsabilitats als taurons i rèptils que han provocat tant d'estropìci,
- per reclamar formes de governança efectives al servei dels pobles ...


Desconfio de les maniobres pel pacte fiscal ...

Pel que sembla, la mani de l'11 de setembre tindrà un to radicalment independentista ...
Alguns cartells diuen que cal marxar sobre Barcelona ... i els convocants diuen que és unitària, tot i que sembla que no convoquen els partits.


Buscant idees i referents assenyats, he mirat la web del PSC.
No hi ha rés, cap referència a una jornada malgrat tot, tant especial.
No hi ha (o no he sabut trobar), un posicionament "oficial" del PSC sobre la Diada.

A l'agenda, fins ara, el què hi ha és això: una sardinada i una executiva.

Potser perquè encara som a l'agost i amb les vacances, ja se sap. Amb l'esperit funcionarial que hi predomina, haurem d'esperar la setmana vinent, hi ha temps ...

Quina llàstima, quina pena, quina tristor ...

Aquest exemple confirmaria el què diu Antoni Puigverd a La Vanguardia del dimecres: el PSC no té rés a dir als seus votants, ni creu que els seus votants tinguin rés a escoltar, fora de protecció a canvi de vots ... El PSC és mort, conclou l'Antoni, incapaç de trenar les dues ànimes catalanes ...



"Es pot anar cap a la ruptura amb Espanya amb aquest deure intern no resolt ?", es pregunta l'Antoni ...





Llegiré els diaris aquests propers dies per veure què puc posar a la pancarta ...


[AFEGIT]
Precisament, llegint diaris, el divendres 31 d'agost, Joaquim Coll escriu a El Periódico que el PSC no està tan mort com molt voldrien ...
I destaca que l'acritud de les crítiques al PSC contrasta amb els silencis davant les contradiccions de CiU i els seus escàndols de corrupció. Cita el cas Millet, però oblida tota la operació de les ITV en la que Oriol Pujol, el fill de l'amo, apareix com un vulgar mafiós !


25 d’agost 2012

Empoderar la ciutadania


La paraula no existeix encara al diccionari de l'IEC, però tot arribarà. De l'anglès empowerment: reforçar, enfortir, donar poder, donar capacitat, donar competències. Té un sentit diferent al conegut apoderar: atorgar o delegar poders, prendre possessió d'algú o d'alguna cosa amb violència ...

No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...

Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:

- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.
Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."


- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.
Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."


- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;
Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".


- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?
Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."

Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".



Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?

Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.


La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.

Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.

Aprofito per recopilar notes en aquest blog on he parlat d'aquesta idea:

- clicant a la recerca el mot [empowerment],

- o buscant més en general, les notes guardades a les carpetes [iniciatives ciutadanes], [el sindicat de ciutadans], [sobre militància i partits], ...

24 d’agost 2012

Eurovegas i els bisbes

Ja era hora !

Sense massa ressò, sembla, els bisbes varen expressar a finals de juliol, les seves crítiques a la iniciativa Eurovegas. Impulsada pel mafiós corruptor Adelson, està molt ben acollida pel Govern català i molts alcaldes de tots colors, sembla, amb l'excusa simplista de la creació de llocs de treball. Per contrarestar efectes nocius, en paralel, el Govern impulsa un Pla Nacional de Valors ...

Ara, és el mateix abat de Montserrat, símbol del cristianisme progressista qui alerta contra el cost humà del projecte. Magnífic ! Una mica tard: sembla que la decisió s'anunciarà abans de dues setmanes ... Coneixent les maneres dels bisbes i cardenals, potser ho diuen ara perquè intueixen que la decisió dels experts del cràpula apunta cap a Madrid. O no: potser és al revés, i ara s'han espantat en veure concretar-se el projecte.

En qualsevol cas, benvinguda la presa de posició !

Contrasta amb la del seu jefe, el cardenal Martínez Sistach, que ens tranquilitza dient que "Maria Assumpta, amb el seu amor matern, té cura dels germans del seu Fill (tots nosaltres, suposo) que encara peregrinen i es troben en perills i angoixes, fins que siguin conduïts a la pàtria benaurada ..."

Tindrà més cura dels germans catalans del seu fill o dels germans madrilenys ? Posada a intervenir, no podria agafar per la orella al cràpula i estalviar sofriments a tots els germans d'arreu del mon ?

A finals de 2005, va venir a l'Hospital de Mataró i em va tocar rebre'l, com a president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. Em va caure bé, varem xerrar una estona dels joves, semblava ben normal.
Quan li llegeixo els seus escrits a La Vanguardia, em quedo amb les ganes de retrobar-lo i de dir-li: "Escolti, això que escriu, s'ho creu de debò ? Pensa realment que la "verge immaculada preservada de qualsevol taca de pecat original ... fou emportada en cos i ànima al cel i exaltada per Déu en qualitat de Reina de l'univers ..." ? ... home !

Em sembla un escrit fet per a nenes i nens de 3 o 4 anys. Quan en parla amb adults, no se'ls hi escapa el riure ? Potser és la calor d'aquests dies, però a mi, si !

Per cert, l'article és gairebé el mateix que va escriure fa 3 anys, el 10 d'agost de 2009, i que també vaig anotar en aquest blog !

22 d’agost 2012

Avui, les Agudes ...

... passejant, des del Turó de l'Home.

Un dia molt clar, vistes a Montserrat, la plana de Vic, l'eix transversal, Montjuic, el port de Mataró ...

Haviem fet un intent fa tres anys, l'agost del 2009, i no varem arribar-hi per la boira ...



A mig camí, un helicòpter de la Generalitat,
potser veient la meva edat i pes ...
ens ha preguntat si tot anava bé ...

Bromes a part, en realitat ens han explicat que fèien pràctiques de salvament.

Semblaria més lògic que fessin vigilància de focs: la calor era terrible !









Hem parat a dinar a La Masia, a l'entrada de Sant Celoni. Molt bona relació qualitat/preu/servei/entorn ...

I ens hi ha portat la fidel Virago.

A la tornada, de Sant Celoni fins passar Parpers, semblava que passessim per un forn de llenya.

Jo anava amb pantalons curts i les cames em cremàven !

12 d’agost 2012

Un "trespeus" pel NOTE de Samsung



... molt senzill, fàcil de portar, molt útil en gairebé tots els terrenys, i tirat de preu ! Com veieu, és un petit fildeferro enrotllat al llàpis que porta integrat el telèfon/tablet. És una bona manera d'explotar les moltes possibilitats fotogràfiques de l'aparell.






Seguint amb "utilitats", m'he descarregat l'aplicació LAPSEit per fer fotos cada determinat lapse de temps (cada 10 segons o cada 20 segons per exemple), i després n'obté un petit clip (un "render"). És útil per veure sortides o postes de sol ...

11 d’agost 2012

Una petita estada a la Vall Fosca

Hem fet una breu escapada per descobrir la Vall Fosca, atrets pel nou Museu Hidroelèctric de Capdella (que ja funcionava fa uns 10 anys, però que aquest juliol passat s'ha inaugurat "oficialment", integrat en la xarxa de museus tècnics de Catalunya), i pel telefèric de Sallente a l'estany Gento.

Primer encert: trobar els apartaments que Josep Montané té a l'era del Marxant, a la Pobleta de Bellveí, a l'inici de la Vall. Com a casa: molt ben acollits, menjats, i, sobretot, informats pel Josep. Acollidor, amable, emprenedor, dinamitzador de la Vall. Ha fet una mica de tot. Per exemple, venia els 127 de la SEAT que nosaltres varem comprar, a mitjans dels '70, per 135.000 pessetes (uns 800 euros d'ara ...). Però, sobretot, va treballar molts anys a la central hidroelèctrica i al telefèric. Una persona que sap, perquè les ha viscut, un munt de coses sobre la història tecnològica de la Vall. Ens va explicar molt bé la història de la central i el seu impacte econòmic i social entre la gent.

El 4.12.2011, el Miquel Barceló recordava en una columna a La Vanguardia els inicis de la construcció dels embassaments i centrals hidroelèctriques al Pirineu (el 1911, la Canadenca ...). La història de la Central de Capdella impulsada per Emili Riu (mort en l'oblit a Madrid ...) és un complement important, necessari, a les explicacions del Miquel. La petita nota de Martí Boneta (UB) és força clara i entenedora.

El museu és senzill però digne. Ens varen faltar les explicacions de les visites guiades a les turbines i generadors, que funcionen. Però aconsegueix situar-te en el context econòmic, social, tecnològic i industrial de l'època. Amb una centraleta telefònica com la que utilitzava la Montse, als seus 14 anys, a can Subirá !


Com a curiositats, la petita església construïda davant la central. Sembla que no hi era en les construccions inicials. Hi havia escola, hospital i cine ... i un batalló de la guàrdia civil per mantenir l'ordre social. Però ... i l'ordre moral/espiritual ?











L'antic hotel-restaurant és ara en venda: tal com tenim el país, podríem pensar en enginyers joves, prejubilats, o jubilats per muntar-hi una residència per fer turisme tecnològic, amb el suport de la nostra associació !




Un altre dia varem anar a l'embassament de Sallente, on hi ha una central reversible: a la nit, aprofitant excedents d'energia de la xarxa elèctrica, puja aigua cap al llac de dalt, l'antic Estangento. Quan tenia 20 anys, els amics excursionistes en parlaven sovint d'aquest llac. Em semblava un nom estrany, i ara veig que, de fet ... és l'estany Gento ! Varem pujar-hi amb l'immens telefèric que amb poc menys d'un quart d'hora puja els gairebé 400 metres de desnivell. A dalt, un refugi pensat per ser hotel i restaurant ... que només serveix begudes ! Quina llàstima, quina pena, quina manca de capacitat mobilitzadora. Potser amb els nous temps, quan esdevinguem més pobres i els avions siguin cars, algú aconseguirà fer-ho funcionar ...


Del mateix llac surt una "via verda", l'antic camí ferrat que unia l'estany amb la cambra d'aigües situada 5 o 6 quilòmetres enllà, a sobre de la central. Passeig extraordinari, tranquil, pràcticament pla, a més de 2.100 metres d'alçada, amb vistes impressionants, i amb l'emoció de travessar, a peu, uns quants túnels a les roques, vigilant no donar-nos cops de cap, i de no trobar alguna vaca pel mig !










Varem fer voltes per la Vall. Natura, pau i tranquilitat, molta tranquilitat.
Per començar, a la mateixa Pobleta de Bellveí, hi varem descobrir una antiga "mola" de gra, moguda per aigua, que també servia per produir electricitat. Em va recordar el molí d'Amaiur, a Navarra. És propietat d'una noia arquitecte amb qui hauria de parlar ... per visitar la mola i per implicar-la, si vol, en una xarxa de turisme tecnològic (haig de vendre la idea a la Carme Terra !).





A Peramea varem assistir a una xerrada sobre oficis antics.
Pels diversos pobles penjats als cims, on hi viuen 8 o 10 persones, molta "arquitectura" rural de fustes i teules ...






Hi tornarem !