28 de novembre 2012

Mentrestant, els "millors" van fent !

Mentre nosaltres, ciutadans, estàvem ocupats amb la transició nacional del Massies, els seus consellers no s'han entretingut:








Antía Castedo, que segueix de prop les corrupteles en l'àmbit de la salut,
amplia la notícia a El País d'avui.


Seria interessant veure com s'ha fet el procés de selecció.
Probablement, formalment, sigui tot correcte.

Però el "quid" són les regles utilitzades:
- quines condicions d'accés, quina "elegibilitat"
- quins criteris de valoració de cada proposta
- quina ponderació de cada criteri en l'apreciació global ...





Per exemple, quan varem contractar una nova "gerència" al Consorci Sanitari del Maresme varem utilitzar aquest quadre de valoració:
(cada membre de la mesa de contractació feia la seva valoració,
es calculava la mitjana,
i es ponderava en funció del pes relatiu
establert a les clàusules administratives)



Miraré d'obtenir informació.

26 de novembre 2012

25 N: dues qüestions, una papereta !

Vaig contactar el programa 8aldia de 8tv per assistir al programa especial sobre resultats de les eleccions, i m'hi varen convidar. Interessant, però molt llarg: vaig arribar-hi a les 8 del vespre i vaig sortir-ne cap a la una de la nit !

Enorme sorpresa pels resultats: tothom perplex. Comentaristes, analistes i polítics.

Les meves primeres impressions son:

- confirmo la idea de que no tenien sentit, com ho vaig escriure aquí fa dies [ nota del 20 de setembre ], [ nota del 22 de setembre ] i [ nota sobre l'encaix del 22 d'octubre ], i ho vaig repetir al programa del Cuní: varen ser unes eleccions esquizofrèniques, doncs calia votar en funció de dues qüestions, dues problemàtiques (encaix i polítiques), amb una sola papereta de vot. Li va agradar la idea i va sortir després tres o quatre cops en el debat;

- insisteixo, després de la fracassada negociació (?) del pacte fiscal, calia haver entès que una gran majoria de catalans havia dit prou (manifestant-se, o no, l'11S), que calia reflexionar colectivament sobre els problemes, les causes i les possibles solucions (8 o 10 mesos), que calia, després, fer una àmplia consulta no vinculant per desdramatitzar l'escenari (amb la Llei de consultes pròpia), i, després, només després, convocar eleccions;

- hi sortim perdent com a país: davant l'establishment de Madrid i, especialment, davant la caverna pepera i mediàtica, el Mas ha perdut. Ja l'esperen per enfotre-se'n ! Com anirà a negociar les problemàtiques que ens afecten ?

- ara més que abans, queda clar que les opcions independentistes tenen un suport limitat: els vots de CiU + ERC + ICV + CUP + SI sumen uns 2,140 milions de vots, és a dir, un 40% del Cens electoral, amb un 25% d'autonomistes i un 30% d'abstencions;

- amb aquests resultats, és evident que caldrà intentar reconstruir ponts. Jo estic per la proposta d'un nou Pacte Constitucional, d'una nova fraternitat (com diu el Joan Subirats), sense deixar-nos enredar, un cop més, amb propostes formals o procedimentals. Federalisme, potser si, però pactant principis, valors i grans projectes vertebradors de país, ben clars. I essent conscients de que aquesta reconstrucció serà més difícil que abans. Allà, hi haurà menys predisposició (ens hauran perdut la por ...). Aquí, menys força propositiva, pel descrèdit general i pels resultats tan minsos del PSC;

- el Parlament tindrà una composició més diversa. Sempre és bo que hi hagin representades totes les visions i sensibilitats. Però com varen repetir els comentaristes, no es tracta només d'aritmètica, de sumar vots: cal articular projectes. I les opcions no són massa clares: CiU amb ERC ? CiU amb PSC ? En qualsevol cas, la governabilitat serà molt més difícil;

- el fracàs de l'Artur Mas és molt gran: amb tantes expectatives, amb tantes aspiracions a una majoria absoluta folgada, resulta que perd uns 90.000 vots (un 7'5%) i 12 escons de 62, un 20% ! Alguns comentaristes (Lluís Foix, però sobretot Rafael Nadal), consideraven que hauria de dimitir ... En canvi, la seva actitud després de saber-se els resultats (reclamant, instant, a altres forces a cooperar, a assumir la seva responsabilitat per fer avançar no se sap quin programa), semblava patètica. Després de presentar-se com a "massies" necessari i excloent, ara vol que els altres l'ajudin ...;

- pel que fa el PSC, jo n'esperava una forta davallada de votants. Hi ha sigut: gairebé un 10% menys de vots i pèrdua de 8 escons de 28 (un 28% de menys), però em temo que quedarà dissimulada per la davallada convergent. Malgrat l'article del Pere Navarro a última hora a El País, el partit no sembla tenir massa idees ni estratègies concretes, ni dirigents amb massa ganes de canvis importants. De fet, tinc cada cop més clar que cal un PSC radicalment independent del PSOE, amb qui caldria fer pactes i concertar estratègies. Però soc molt escèptic sobre les probabilitats. Petita anècdota: aquests dies he pogut cotoyer el Maurici Lucena i la Rocío Martínez. Em semblen més uns dirigents comercials o delegats territorials d'una gran corporació, que militants convençuts al servei d'un poble;

- és una bona cosa que les CUP hagin obtingut representació al Parlament: serà un aire nou, fresc, per esventar velles pràctiques. I per ells pot ser una experiència molt enriquidora per aprendre a jugar políticament a primera divisió i complementar la seva presència i experiència municipal.

Penjo el link al video del programa [ aquí ] (és molt llarg i jo surto a les 3h47 !), algunes imatges del programa a can Cuní, i un quadre comparatiu de vots absoluts !





































[ AFEGIT ]
(2) Avui dilluns, 26, en el seu programa principal, el Cuní, fent balanç de la jornada d'ahir, m'ha fet sortir altra vegada per explicar la meva visió del procés.
Mireu-lo ! M'ha emocionat ! Aquest és el link directe al ( clip )

3) El dimecres següent, 28.N, en el debat amb Joan Ridao, Francesc-Marc Àlvaro i Antonio Franco, va tallar un moment el debat per tornar a passar el meu clip !

(4) El dilluns 3 de desembre, entrevistant al Santiago Niño Becerra, altre cop va fer referència a la meva frase !

(5) El diumenge 9 de desembre, en un article al diari ara, Imma Tubella, rectora de la UOC fa referència a la meva intervenció" "Ho va descriure molt bé un ciutadà durant la nit electoral ... Teníem, va dir, només una papereta per a votar dues qüestions de màxima importància."

(6) I encara més: el dijous 27, en un altre tertúlia a can Cuní, el meu admirat Rafael Nadal tornava a fer referència a la meva frase ...
 

20 de novembre 2012

Què pensen els ciutadans catalans ?

La majoria d'enquestes dona prioritat a la distribució d'escons al Parlament: sembla que el més important és la capacitat de decisió, i, sobretot, tenir la meitat més ú dels diputats.

Artur Mas i CiU voldrien la majoria absoluta per poder decidir autònomament. Sembla que no pensin en les possibilitats de pactes amb partits que tenen propostes que van en la seva mateixa direcció: ERC, SI ... i amb reserves ICV. Una mostra trista de la nostra cultura democràtica ...

Darrerament faig servir la imatge del teatre de titelles per sobre de la ciutadania: una cosa són les picabaralles de cada grup, amb els seus projectes i propostes, amb els interessos de partit i dels seus líders, i una altre les vivències, les visions dels problemes, les aspiracions i els sentiments dels ciutadans.

Tots els partits, i la majoria de periodistes, primen l'espectacle dels escons. A Galícia, a les darreres eleccions autonòmiques d'octubre, el PP va perdre gairebé 1 de cada 5 votants (uns 140.000 sobre 790.000), i, malgrat això, la majoria els donava per guanyadors. El PP considerava que els resultats avalaven les seves polítiques a Madrid !.

Aquí, l'Artur Mas, en comptes de promoure una reflexió serena, convoca unes eleccions esquizofrèniques que molt probablement "guanyarà", i molt partits especulen amb el que pensa i el que va voler dir el poble català el passat 11 de setembre.

Què diuen les enquestes ? Una petita mostra dels resultats, a partir de les del darrer cap de setmana, amb rigor i fiabilitat variable:
- El País: 2.500 enquestes de Metroscopia
- La Vanguardia: 1.000 enquestes de Feedback
- El Periódico: 800 enquestes de Gesop

Resumint i simplificant molt, del conjunt de ciutadans de Catalunya:

1/ sobre el sentiment de pertinença:
- gairebé la meitat es sent català/català, o més català que espanyol,
- un 40% es sent tant català com espanyol, i només un 10% es sent més aviat español o només español.



























2/ sobre l'encaix de Catalunya a España
- els conservadors o reaccionaris estarien al voltant del 20/30%;
- els possibilistes o reformistes al voltant del 30/40%
- els escèptics a les reformes, pro-independència al voltant del 35/40%



























3/ sobre les respostes en un possible referèndum per la independència, depén de la pregunta:
- un 46% diu que votaria a favor de la independència,
- i gairebé un 60% respondria que si a la pregunta que proposa Artur Mas (un nou Estat de la Unió)






























[ AFEGIT ]
Dimecres 21, La Vanguardia publica aquest quadre que és molt ilustrador: vots nacionalistes respecte del Cens total de ciutadans que poden votar.
En el millor dels casos, només un de cada tres ciutadans expressa explícitament (votant) la seva confiança en els "nacionalistes" ...






És evident que, per sota (o per sobre !) de la composició del futur Parlament català, aquesta realitat condicionarà possibles estratègies.
I està per veure com influirà la campanya electoral sobre aquests sentiments i visions. Les interpretacions seran de tots els colors.
Llàstima no haver fet les coses al revés: primer debat, després consulta àmplia no referendària, finalment eleccions i/o referèndum.

Visiblement no son "els millors" els qui ens condueixen per aquests tortuosos camins.

I ja s'està discutint quina serà la pregunta d'una futura consulta.
Perquè no deixar que la ciutadania s'expressi amb alguna cosa més que un si o un no ?
Misèria de la classe política, incapaç d'innovar en formes i procediments: sempre ho han fet així !

16 de novembre 2012

Els puentes rotos de l'Antoni Castells

Antoni Castells ha publicat, de fet, una carta oberta al seu amic Fernando Vallespín, en forma d'article a El País, amb el títol Los puentes rotos. i que és la reacció a un article previ de Vallespín a El País, sobre el Manifiesto, els intelectuals i les piulades via twitter.

Expresa d'una manera clara i entenedora la trista realitat, les dues percepcions molt diferents sobre les relacions Catalunya/España, que separen malauradament a dos bons amics.

Explica molt bé algunes de les idees que jo vaig resumir en una nota en aquest blog el passat mes de setembre. Em sembla que som molts catalans, cada vegada més:
- que estem farts, tips, cansats de tanta incomprensió, de tant explicar i mirar de fer pedagogia;
- que pensem que ara tocaria als españols fer-nos alguna propost coherent i respectuosa;
- i que, mentre no arribi, volem canviar la correlació de forces respecte dels españolistes recalcitrants. Construint catalanitat. Obrint nous camins. Democràticament.



15 de novembre 2012

Vicenç Navarro, sobre nacionalismes i manifestos


Val la pena guardar les referències d'aquests dos articles.
Hi ha algunes coses repetides, però tenen força interés.
M'ha agradat, per contundent, l'anècdota de la bufetada i l'escopinada !  (per anar al seu blog, aquí )


[ accés ]






[ accés ]



14 de novembre 2012

Els "manifiestos" des de Madrid

El de més de trescientos ...
"por una solución apropiada y respetuosa":



... i el dels "leales a la Constitución"




La Crida federalista i d'esquerres


La trobo poc contundent i poc engrescadora:

- molt poca anàlisi del problema: algunes frases referides a "les veritats a mitges i exageracions diverses", als "greuges i incomprensions que s'han anat acumulant", alguna crítica a "l'esquerra espanyola majoritària que no ha volgut jugar a fons la carta federal" ...

- moltes crítiques a CiU i PP, lògiques, però potser massa a les propostes secesionistes o independentistes ...

- molta raó en denunciar que "no hi hagut a penes controvèrsia democràtica, on els interrogants de la ruptura hagin pogut ser debatuts àmpliament en el marc d’un debat públic basat en els principis del pluralisme democràtic", i reclamen a les forces polítiques d'esquerres "que facin un esforç pedagògic, i que s’atreveixin a parlar clar i apostin per explorar i explicar a la ciutadania els camins d’un federalisme nou ...",

- desig ingenu de s’engegui un moviment federalista d’abast espanyol, que serveixi també per subratllar que són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen ... i per aconseguir que la major part de la ciutadania ( ? ) de Catalunya pugui sentir-se còmoda i reconeguda ...

- i cridant als progressistes de Catalunya a votar formacions amb programes d'esquerres i amb una renovada i potent opció federal.

Las matemàtiques ? fem pedagogia i no siguem estúpids !

Luis Garicano, catedràtic d'Economia i Estratègia a la London School of Economics, publicava dimarts 13, a El País (Cuarta Página !), un article titulat "Son las matemáticas, estúpido !", defensant l'interès de les matemàtiques, de saber argumentar ... i d'un bon nivell d'anglès, per promoure l'economia (no la societat) del coneixement.

Aviat farà 15 anys del llançament del procés dit de Bolònia, molt mal explicat i pitjor aplicat al nostre país. Però les idees, reflexions i propostes continuen essent vàlides, penso: una altre lògica en el disseny dels processos d'aprenentatge (tot al llarg de la vida ...), unes altres estructures i mètodes pedagògics, uns altres continguts adaptats als canvis econòmics i socials. L'objectiu: millorar eficàcia dels sistemes educatius europeus i fer-los més comprensibles, transparents i comparables. (una nota meva sobre Bolònia).

Potser des de Londres no es segueix prou bé aquest procés. I la meva experiència europea em fa pensar que, des de Madrid, encara menys. Però, parlant de coneixements i de competències, és molt necessari tenir sempre present l'anomenat European Qualifications Framework (Marc Europeu de Qualificacions). Malgrat la "sopa" de conceptes (qualificacions, competències, habilitats, coneixements, títols, diplomes, graus ...), sembla clar que és útil parlar de tres conceptes bàsics: coneixements, aptituts i competències.

Recordant l'apreciat president Jacques Delors, és interessant anotar aquí que, en el seu Informe per a la UNESCO, del 1996, proposava orientar l'educació de manera que els nois aprenguessin a fer, a conèixer, a ser i a conviure.

En definitiva, saber matemàtiques, saber argumentar, i en anglès, sembla molt convenient. Però, veient l'espectacle polític d'aquests dies, potser val la pena recordar la necessitat extrema de promoure iniciatives i polítiques concretes per dotar, els joves, i els grans, de coneixements, aptituds i competències per millor conèixer, comprendre i actuar, per viure i conviure molt millor de com ho fem ara.

Aquests dies es pot constatar, malauradament, que caldria millorar les aptituds per pensar lògicament, per imaginar creativament solucions, per saber analitzar racionalment problemàtiques, per saber identificar objectius, i per elaborar sistemàticament estratègies d'actuació. Que caldria fomentar competències com ara escoltar, dialogar, respectar, gestionar sentiments i emocions, com ara les d'assumir conscientment, autònomament, les responsabilitats personals i colectives ...

En comptes de convocar precipitadament aquestes eleccions, el president Mas, si hagués volgut respectar efectivament l'interés general, el de tots els ciutadans, el de tot el poble català, hauria d'haver proposat un procés més democràtic, més adaptat a les necessitats comprensives de la gent.

És evident que una gran majoria de catalans n'està tip, fart, de l'encaix actual, de les relacions amb els governs, administracions i institucions de l'Estat. I que l'11 de setembre moltíssima gent va sortir al carrer per dir prou, per expressar les ganes de canvi.

Quin hauria estat el procés més lògic, raonable, educat, democràtic ?
Davant del bloqueig de les relacions amb el Govern de l'Estat:
1. Parlem-ne, discutim a fons quins problemes tenim i quines en són les causes principals. Parlem-ne i discutim-ne sistemàticament, obertament, públicament, en una campanya impulsada pel Parlament, per exemple, amb una implicació forta i coordinada de tots els mitjans de comunicació, públics i privats;
2. Identifiquem els grans objectius possibles i concrets, de cara al futur, de com voldríem viure i conviure;
3. Elaborem les diferents estratègies possibles, identificant i mesurant pros i contres, recursos necessaris i condicions, processos d'impulsió i procediments de decisió ...
4. Consultem-nos, interroguem-nos, colectivament, serenament, sobre qui recolzaria cadascuna de les opcions;
5. Conegut el problema, enteses i debatudes les alternatives per la gent, els possibles objectius i estratègies, els costos i beneficis, i les opinions dels ciutadans ... convoquem eleccions per que decideixi, finalment, el poble, democràticament, responsablement, cap on vol anar.

En comptes d'aquest procés lògic, se'ns convida, amb presses, a votar, amb una sola papereta, quin futur encaix amb España preferim, i qui volem que governi la sanitat, l'educació, l'economia o que reformi l'administració pública. Molts ciutadans tindran sensacions esquizofrèniques ... I la majoria amb els qui parlo, reaccionen amb un fatalisme impotent i desesperançat: és la política, noi, diuen.

Per moltes matemàtiques i estadístiques que es facin, molt ben explicades i en anglès, estem fent, ens estan portant cap a situacions estúpides que, raonablement, molta gent no voldria. Molta matemàtica, probablement, però molt poc rigor en la planificació estratègica democràtica: el catedràtic Garicano hauria de reflexionar-hi ...

Tot depèn dels objectius pretesos: si volem un poble madur, format, autònom i conscient, exigent i responsable, si volem ciutadans esforçats i compromesos, no subsidiats ni beneficiaris passius de l'Estat del benestar, si volem una democràcia viva i participativa, ... calen iniciatives i polítiques concretes de promoció de competències i actituds més enllà de les matemàtiques i discursos en anglès.

En àmbits socials i culturals, no n'he vist iniciatives educativo/formatives orientades a empoderar la ciutadania, orientades a facilitar competències i actituds bàsiques per l'anàlisi rigorós i sistemàtic de problemàtiques, per identificar objectius i elaborar estratègies operatives, per compartir, debatre, consensuar o concertar accions cooperatives per resoldre colectivament problemes comuns. (una nota meva sobre l'empoderament ) i (una nota meva sobre mètodes de planificació )

En moments com aquest ens agradaria que, colectivament, fóssim un electorat exigent i responsable, que no ens podessin entabanar amb discursos populistes o amb iniciatives messiàniques. Però, també, en altres moments, en el dia a dia, a la feina, a les associacions, o a les comunitats de veïns, aquestes competències i actituds son absolutament necessàries .

Des dels partits progressistes i d'esquerres, cal invertir en aquestes competències i actituds necessàries al ben viure i bon conviure. El contrari del què fa, sistemàticament, per exemple, Tele5 i la caverna mediàtica madrileña.

En les àmbits empresarials, en les reflexions estratègiques, és habitual utilitzar els DAFOs. Són enfocs relativament simplistes, perquè el marc general, els objectius, són coneguts i assumits implícitament: maximitzar beneficis, consolidar poder, ser més competitius que els altres. Aplicar-los a les administracions, com es fa sovint, sense explicitar objectius finals, sense buscar estratègies coherents i articulades, sense mesurar recursos i resultats que facilitin el poder retre comptes, és molt poc democràtic.

Casualment, comentant els resultats de les eleccions americanes, vaig poder veure a la tele les anàlisis de Gabriel Colomé, dirigent socialista català, molt competent i rigorós expert en aquestes qüestions, i que dirigeix un màster de Màrketing Polític a la UAB. Perquè no es promou, des de l'esquerra, un Màster en Pedagogia Política ?

12 de novembre 2012

Per l'Alicia Romero, amb molt de carinyo

... després de llegir la seva defensa de l'alternativa sensata del PSC, a la revista Tribuna Maresme de novembre 2012.

Amb "carinyo", amb respecte i simpatia pel seu coratge, i amb ganes de ser positiu.

M'interessen i em preocupen les iniciatives i propostes "dels meus",
de la gent que, de bona fe, amb bona voluntat, busca solucions colectives a problemes colectius.

Ja sabem quines prioritats i valors orienten als líders de CiU i, sobretot, els del PP.
Els partits de dretes propugnen despejar el terreny de joc de manera que els individus forts i competitius puguin aconseguir millor els seus objectius: és la selva, el campi qui pugui, on guanyen els més forts, els més hàbils, els més competitius ...

Llegint doncs l'escrit de l'Alícia, voldria aportar aquests tres comentaris:

1. acabar amb la crisi ? Alícia, companys: la crisi no s'acabarà !
No estem en una crisi temporal, que passarà com d'altres crisis passades. Estem entrant en una nova època, en un nou context mundial, que de ben segur ens obligarà a canviar molts esquemes i prioritats.
Cal analitzar a fons les tendències, explicar-les, fer-ne prendre consciència a la gent, evitant donar la impressió de que, tard o d'hora, això s'arreglarà i tornarà el "benestar" que teníem fins fa poc.
Cal buscar nous camins, noves estratègies, un model realment nou de societat, noves maneres de produir i de prestar serveis, noves maneres de consumir, de compartir, noves maneres de viure i de conviure.
Calen noves lògiques, nous sistemes més sostenibles, més racionals, més cooperatius, menys competitius, més justos i solidaris !
I cal acompanyar la gent, cal afavorir aquesta evolució, vetllar que la transició cap a una nova època sigui el menys traumàtica possible. Els partits d'esquerres han de fer menys màrketing i més pedagogia !


2. una solució federal ? M'agradaria que el PSC aparegués com el principal defensor dels interessos dels catalans i de Catalunya, en un context español cohesionat.
Tinc la convicció (i alguns milions de ciutadans la comparteixen) de que ja fa temps que se'ns pixen a sobre, i perdoneu l'expressió.
No cal aquí repetir els greuges. Només un darrer exemple: els diaris d'avui diuen que del pressupost de Rodalies, 4.000 milions d'euros, només se n'ha executat el 7%.
Ja és hora de dir prou. Per fer-ho, per dir-ho, molts varem anar a la mani de l'11.S.

M'agradaria que el PSC es posicionés clarament: pensa que cal dir prou ?
Ja no serveixen respostes ambigües: hi pensarem, ho mirarem, ja en parlarem ...
Si la resposta és afirmativa, aleshores caldria explicitar concretament, enèrgicament, amb respecte però amb contundència, què és el què volem des de Catalunya, què és el què està disposat a defensar el PSC.

Per exemple:
- solidaritat amb regles raonables, clares, transparents, comprensibles;
- infraestructures concebudes segons un model no centralitzat i gestionades amb mecanismes radicalment autònoms;
- respecte absolut per a les polítiques educatives, sanitàries, culturals i lingüístiques, de serveis, decidides democràticament pel nostre Parlament;
- depuració, regeneració i racionalització radical i democràtica del sistema institucional i de l'administració pública;
- etc.

Tots aquests elements haurien d'integrar-se, després, en una proposta de nou Pacte Constitucional. L'Albert Aixalà proposava un nou Pacte Federal amb Espanya, i el Joan Subirats demanava una nova fraternitat ...

3. què fer ara i aquí ? Ara, en la campanya, o en els debats futurs al Parlament, el PSC hauria de dir clarament què pretén defensar davant de "Madrid" ...
Una reforma constitucional ... per fer què ?
Noves formes i procediments, sí, ... però per a quins objectius ?

El PSC no s'hauria de quedar emmerdat al mig del debat independentisme/centralisme, amb la petita bandereta del federalisme innocent.
La gran bandera hauria de ser la dels interessos legítims i raonables dels catalans:
- ben explicada aquí, a tots els catalans,
- plantada amb fermesa davant dels altres pobles d'Espanya,
- i assenyalant clarament els responsables (del color que siguin ...), d'aquestes problemàtiques maneres de governar.


11 de novembre 2012

Socialistes la nit del 25.N: ocupar el carrer Nicaragua ?

Dissabte vaig assistir a una trobada, a Saifores, del grup de militants del PSC que promou un NOU CICLE. Molts coneguts, vells militants, simpatitzants, amics, resistents, decebuts ... gairebé un centenar de socialistes encara motivats per treballar per una societat millor i més solidària.

És un dels diversos grups i moviments interns del PSC (Avancem, QuoVadis PSC, Congrés des de baix, ...), que tenen dificultats per actuar, debatre i proposar millores en el marc formal del partit, i que conviuen amb iniciatives externes com la de l'Ernest Maragall amb la promoció d'una Nova Esquerra Catalana [ web ].

La majoria d'intervencions (molt poc ordenades ni moderades ...), varen ser molt riques, sentides i viscudes, però poc centrades en les principals qüestions que el Raimon va posar sobre la taula. És evident el neguit, la insatisfacció, la necessitat de dir, d'expressar, de compartir el que no es pot fer pels estrets canals oficials.

Un petit resum personal de les intervencions dels participants:

- queixes radicals, molt crítiques, contra la direcció i l'aparell del partit, que consideren al servei d'alguns grups amb interessos particulars (Baix Llobregat, Chacón, els diputats al Congrés de Madrid, ...), que controla mesquinament els congressos, i que decideix en funció de criteris de fidelitats personals més que d'opcions polítiques i vàlua personal (van citar els cassos de Maurici Lucena, de Rocío Martínez, Laia Bonet ...);

- crítiques/autocrítiques a tants anys de gestió i d'administració de recursos, sense visió estratègica ni promoció de valors radicalment socialistes;

- desconcert davant l'ambigüitat, les contradiccions i el descrèdit de les actuacions, dels posicionaments i de les propostes del partit davant les qüestions de l'encaix de Catalunya amb España: alguns confessen que es senten avergonyits en intentar demanar el vot en les properes eleccions, que són incapaços de convèncer els seus familiars o amics més propers ... amb missatges que, diuen, no es creu ni el mateix Pere Navarro;

- molta preocupació pel futur del partit, conscients de la necessitat d'una força potent d'esquerres davant del panorama de l'espai d'esquerres progressistes a Catalunya, i, també, del nou context de crisi mundial;

- crides a una refundació del partit, a canviar el model del partit, a recuperar els valors i les maneres del vell PSC ... malgrat l'escepticisme de molts dels presents, que veurien més factibles noves iniciatives des de fora. L'Obiols va insistir en la necessitat d'un procés d'autoorganització (que no vaig entendre massa bé ...);

- molts van expressar la seva forta lleialtat al PSC, la voluntat de seguir militant malgrat les dificultats, i d'altres manifestaven la seva lleialtat a l'aspiració socialista, més que al vell i (podrit) instrument ... Consens ampli sobre la necessitat d'un partit realment sobirà, que, eventualment, faci pactes amb una lògica federal amb el PSOE;

- desencís per la manca de líders forts, capaços d'orientar i d'impulsar aquesta renovació/refundació, i manca d'idees i projectes clars i convincents que puguin suscitar una nova militància i recuperar el suport d'una àmplia majoria de ciutadans;

- diverses propostes pel dia després, pel 26.N: molts demanaven una dimissió general de tots els responsables d'haver portat el partit fins aquí. En el dinar, alguns proposaven ocupar el carrer Nicaragua la nit del 25.N, exigint canvis radicals en la direcció i en les maneres de dirigir !

Com a conclusió, hi va haver acord general en enfortir els mecanismes d'animació del grup, considerant els temps difícils que s'apropen.

Prudent i respectuós com m'agrada ser, no vaig intervenir veient que el temps s'esgotava.
Però vaig anotar algunes idees meves que podrien ser útils de cara al futur:

- la "política" dels partits ha de ser alguna cosa més que preparar eleccions i aconseguir poder en les institucions i governs. Hi ha molts altres àmbits on cal actuar per millorar la consciència, l'autonomia, la responsabilitat i la solidaritat dels ciutadans !

- no sortirem mai de la crisi: estem entrant en una nova època en la que els vells i simples esquemes econòmics i polítics probablement ja no serviran. Cal anar més enllà dels senzills esquemes rics/pobres, forts/febles, els de dalt/els de baix, els de la socialdemocràcia compassiva i reparadora ... per promoure, també, canvis radicals en els criteris que orienten els processos econòmics: el benefici, la cobdícia, el consum exacerbat, el creixement sistemàtic com a únic objectiu ...;

- cal enfortir els mecanismes, les eines, els procediments de generació i promoció colectiva de noves idees, iniciatives i propostes. El "nou" partit socialista hauria de ser, més que mai, un instrument potent i eficaç de reflexió cooperativa, de formació d'equips i de líders competents i capaços d'orientar democràticament la societat cap a noves maneres de convivència solidària i sostenible ...

05 de novembre 2012

Monument a Colom: una petita idea !

Sembla que les autoritats municipals han encarregat al Colegi d'Enginyers Industrials un Informe sobre els riscos, els possibles plans d'emergència, un sistema d'evacuació i la millora de la protecció dels visitants del Monument ...


Penjo aquí una petita idea (a desenvolupar !), que ja he enviat al degà del Colegi i al president de l'Associació: proposo construir, al costat de la gran columna, una escala metàlica de cargol, permanent, que simuli un màstil de la seva "carabela", i conectada per dalt, amb una entrada/pont des de la "torre de vigilància" ...

El "màstil" hauria de tenir una pell de planxa metàlica perforada, per evitar claustrofòbia. De fet, l'efecte de pujar i baixar seria semblant al de les torres de la S Familia ...

Aportaria seguretat indiscutible, i complementaria el monument amb una referència explícita a la nau que va fer servir per atravessar l'Atlàntic ...

Una altra perspectiva:













Estaria bé que els enginyers tinguéssim una altra imatge, menys lligada a normes, reglaments, seguretat ... El patró dels enginyers hauria de ser Leonardo da Vinci !
Imaginació, innovació, creativitat ...

01 de novembre 2012

Misèria intelectual, mesquineria política

La Carmen Chacón ha comparat, a Tele5, el desig d'independència de molts catalans amb les ganes de construir un "mur de Berlín" ...






















Critica durament les propostes d'Artur Mas, especialment la "feroz y falaz campaña sobre el expolio de Cataluña por España ..."
Fins ara no havia piulat, tot i ser la numero ú del grup socialista català al Congrés.
Què fa la Chacón per representar dignament la problemàtica catalana a Madrid, i defensar els nostres interessos, en aquests moments tan delicats ?


I l'original José Montilla diu que els referèndums són una eina dels dictadors, com Franco.



Si aquesta és la mentalitat de qui vol liderar la socialdemocràcia espanyola, o la del que reposa ara plàcidament al Senat després de ser ministre español i president de la Generalitat catalana ... malament !


Pocs dies després, les eleccions i consultes del 6 de novembre, als Estats Units,
deixàven en evidència les consideracions de Montilla:

I el diumenge dia 11, el Marcelino Iglesias insisteix amb arguments deplorables ...
(vegeu l'article a El País aquí)