20 de desembre 2015

Entristit ...

Em sento entristit. Potser és l'edat, potser el cansament, potser el sentiment de sentir-me molt minoritari. La majoria dels meus amics celebren contents el "nadal" i disfruten fent pessebres amb els seus nets.

Sento que vaig perdent la batalla cultural, ideològica, en pro de la descontaminació de les ments humanes, en pro de deixar enrere les velles creences i supersticions irracionals. Sembla que la inèrcia és molt forta ... i encara segueixen inoculant, inconscientment, al cervell dels més petits, tota aquella munió de nensjesús, angelets, maresdedeu, santsjoseps i reismàgs.

Jorge Wagensberg va dir/escriure que "al inculcar creencias mezcladas con materiales culturales en la edad en que el cerebro no está del todo formado, a uno le queda la idea, cuando ya es adulto, de que aquellas son verdades garantizadas ..."

Va plegar del CosmoCaixa, després de muntar-lo, quan els "directius" li varen qüestionar que muntés una exposició sobre Darwin !

La meva darrera nota sobre tradicions va ser l'estiu passat (aquí)

Dissabte dia 19, a La Vanguardia, Remei Margarit parlava del solstici d'hivern, i em va donar una mica d'ànims ...
 

19 de desembre 2015

la MATARÓ a Mataró ... encara

Ja fa anys que tinc la mania, l'obsessió de portar la Mataró a Mataró. Per exemple, una idea/parida del 2005 per inspirar la reconstrucció de Can Cruzate, darrera l'Ajuntament, o la proposta de 2009 per posar una maqueta infantil a la Rambla (inspirada en una visita a Gijón el 2008), o la idea del 2013 pel bar Iluro a la Rambla. I en tinc més, que aviat penjaré ...

Malgrat ser vigatà, considero incomprensible que a Mataró no hi hagi cap cosa grossa que recordi el fet extraordinari de tenir el primer ferrocarril de la península.

No és sentimentalisme romàntic: valorar els esforços de les persones i comprendre els progressos tecnològics em sembla fonamental per projectar-nos millor cap el futur. Miquel Biada va tirar endavant el projecte malgrat les incomprensions de les forces vives de l'època, malgrat les inèrcies culturals, malgrat les traves administratives de les institucions.

Incomprensions, inèrcies, traves ... manca de visió política, manca de sensibilitat cap a la cultura tecnològica: aquí es porten més les botiguetes o el gran centre comercial, i es gasten més de mig milió d'euros en restaurar les pintures d'una capella religiosa.

L'únic símbol és l'estàtua alegòrica del déu Mercuri davant l'Estació, com si un projecte tan extraordinari fós un regal caigut del cel. I fa vergonya pensar que la reproducció de la màquina feta el 1948 es guardi a Vilanova.

Fins ara esbossava idees intuïtives i feia propostes voluntaristes.

Però fa poques setmanes, el Nacho ens va fer una magnífica taula de ferro pel menjador. Estan amb ell, als locals de can Fugarolas, se'm va disparar el cervell. Jo buscava una solució similar als jocs infantils, amb fustes, i, de repent, vaig començar a imaginar la possibilitat/factibilitat de construir una maqueta de ferro a grandària real.

Aquest n'és el resultat:
























En definitiva, és possible i fàcil construir una senzilla maqueta a grandària real, molt versemblant, molt sòlida, que permeti a grans i petits fer-se una idea del què era la Mataró del 1848.

Ara caldria precisar el "projecte" (funcionalitat, ubicació, materials ...), avaluar-ne els costos (probablement menys d'un 10% del que s'ha gastat a la capella dels "Dolors" ...), i buscar un grup promotor (tres o quatre motivats cívica i tecnològicament) per aconseguir els recursos de ciutadans (via una campanya "verkami" per exemple), i, si n'hi ha, un o dos grans patrocinadors.

La idea estratègica és fer-la i, després, oferir-la a la ciutat !

Els plànols base de referència:


08 de novembre 2015

El procés ? ... ho tenim malament !

Continuant amb les ambigües maneres de comptar-nos, els resultats de les eleccions del 27-S han estat interpretats de moltes maneres.

Sobretot des de la doble perspectiva:
- un 48% de vots a favor de candidatures independentistes
- un 53% de diputats (62 + 10) sobre 135, a favor del procés independentista

El programa de Josep Cuní el 5 de novembre, a partir d'una enquesta del GESOP a 1600 ciutadans (sembla que és una bona mostra ...), aporta matisos importants. Tenint en compte, lògicament, totes les prevencions sobre intencions, oportunitat, metodologia, ...

Una pregunta-clau, que dóna respostes provocadores, suscitadores de debat:


I anàlisi de les respostes en funció de diverses característiques, entre d'altres:
- de com es defineixen en l'ambigu eix esquerra/dreta,
- del què varen votar el passat 27-S





Els tertulians, Antonio Franco sobretot, parla del vot independentista "instrumental", que vota JuntsxSí o la CUP per forçar posicions radicals, però que veuria bé una negociació. El problema és negociar amb qui ... i què.

I, per tant, quines forces tenim a Catalunya per exigir i obtenir (negociant) un canvi radical de la situació.

Màrius Carol posa sobre la taula quants acceptarien una solució a la basca, i el tertulià independentista del programa salta súbito dient que ell sí !

(afegir link a la tertúlia de 8aldía)




En una temptativa de quantificar aquestes respostes projectant-les sobre vots reals el 27-S, he fet aquest quadre, que confirma, a grans trets, el què diu l'enquesta: 30 - 35 %  de recolzament (només) a posicions clarament independentistes ...


Conclusió:
La força que tindríem definint una demanda clara de canvi radical i contundent seria extraordinària.

Només ens falta un líder (un grup ...) intel·ligent, amb voluntat i coratge, capaç de formular objectius clars i estratègia efectiva, i d'aglutinar aquesta gran majoria.

De moment, si hi és, no se'l veu !

05 de novembre 2015

Unes pinzellades sobre la mentalitat dels innovadors




El País Semanal va publicar diumenge dia 1 un article de Borja Vilaseca sobre els innovadors "visionaris".

Amb tota humilitat, penso que algunes d'aquestes pinzellades retraten bé la meva manera de ser, la meva mentalitat, el meu caràcter.


No sempre és fàcil mantenir aquestes actituds analítiques sobre el perquè de moltes coses, i d'imaginar propostes innovadores al servei de la millora del benestar, benviure i benconviure. L'article conclou que "la veritable bogeria consisteix en seguir fent el què sempre s'ha fet, i esperar obtenir resultats diferents i millors" ...




Interessant també l'anàlisi sobre la predisposició per adaptar-se als canvis i a noves maneres de fer les coses, segons una segmentació que va proposar Everett Rogers:





21 d’octubre 2015

Tecnocratisme europeista ilustrat ...

De tant en tant m'agrada parlar de la Unió Europea. Per convicció (15 anys a BXL mirant de contribuir a una construcció cooperativa i solidària) i per interès personal (la Unió em paga puntualment la meva pensió a finals de mes).

Les expectatives no són bones. Diumenge 18, Josep Borrell va publicar a El Periódico, un article que m'ajuda a reflexionar i que sembla útil per situar la problemàtica.

Critica els joves universitaris perquè no valoren els 30 anys de pertinença a la UE, els millors de la nostra història moderna, diu, i s'orienten cap a posicions "cupaires" predominants, diu, en zones rurals, que subsisteixen, insisteix, gràcies a les ajudes europees.

No és ben bé així. Si han de subsistir és degut a l'obertura salvatge de mercats que suposa la Unió i als acords de globalització competitiva. Les ajudes pactades, a l'època, eren la compensació per desmuntar progressivament capacitats productives i reconvertir-nos tots en cambrers (excuseu la demagògia simplista !).

Després reconeix que una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La crisi dels refugiats ì, sobretot, la nova dosi d'austeritat pot agreujar molt la situació. I constata que les economies europees, amb l'euro, en comptes de convergir, han divergit més que mai !

Corregir els desequilibris exigiria fortes transferències (fiscals, diu) nord-sud, però que generen desconfiança en les opinions públiques dels estats del nord i condicionen, de fet, la constitució d'institucions fortes i operatives per aplicar les polítiques necessàries.

En aquest context, conclou que el futur de la UE dependrà de:
- si els europeus volen de veritat unir els seus destins,
- i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. És la reflexió tradicional dels tecnòcrates europeistes ilustrats ...

Perquè, en aquestes circumstàncies, els europeus haurien de voler unitat, cooperació solidaritat ... si tota la lògica dominant, ultraliberal, és descarnadament competitiva ? Com imaginar que els líders poden predicar polítiques que exigeixen esforços, si corren sempre darrera de les intencions de vot ?

En dècades anteriors, el procés d'unificació avançava, lenta i difícilment, mentre la gent i els governs tenien la sensació/sentiment de que, efectivament, tots i guanyàvem. Quan les economies anaven bé, quan hi havia superàvits, excedents, acumulació de riquesa gràcies a una posició relativament dominant en el context mundial, era relativament fàcil compartir projectes i polítiques de consolidació i enfortiment de posicions.

Però quan la cosa s'ha posat difícil, amb les grans crisis i la cada vegada més dura i forta concurrència mundial, el panorama a molts Estats membres és, efectivament, molt preocupant, com reconeix el mateix Borrell.

Mentre la lògica econòmica dominant sigui la del tots contra tots, amb regles mínimes de regulació i sense cap mecanisme de govern al servei de l'interès general de l'espècie humana, és difícil buscar consensos de cooperació solidària. El que hi ha és incertesa, angoixa, por, desconfiança, replegament individualista.

La concurrència generalitzada, sense mecanismes efectius de protecció de les capacitats productives bàsiques de cada regió o territori, és perniciosa per els més febles, pels mal ubicats o pels poc dotats de recursos productius ...

Tenen raó els anti-sistema. El sistema actual és ineficient, ineficaç i depredador. I, malauradament, molt difícil de reconvertir per tota la trama d'interessos i de mentalitats manipulades. Petarà, però no sabem com. Cal preparar alternatives de salvaguarda !

20 d’octubre 2015

Esquizofrènia paranoide ...

Mireu el diccionari de l'IEC per precisar aquests conceptes ... que em sembla qualifiquen més o menys l'ambient social i polític català.

Avui la darrera notícia és que, probablement, Carme Forcadell presidirà el Parlament de Catalunya ! S'esgotarán les entrades per veure l'espectacle. Espavilem-nos per aconseguir-ne ! Malauradament, és un símptoma molt eloqüent de la manera de fer política que ens ha portat fins aquí.

Però faig aquesta nota per penjar un article valent i clar de Rafael Nadal, publicat a La Vanguardia divendres passat, 10 d'octubre.

I per insistir en la meva idea de què cal separar objectius i estratègies o procediments.
Un referèndum és un procediment. Exercir el dret a decidir és una manera de decidir entre diverses opcions. Ho he escrit moltes vegades en aquest blog. Fins i tot em sembla que m'he atrevit a dir que és una manera molt ambigua i poc atrevida de dir que es vol la independència.

El Rafael Nadal, en el seu article, interpel·la els dirigents independentistes.
Què estan disposats a fer, pregunta, per atraure els sectors propers que no s'han sumat a la aposta independentista el 27.S ?






Com que classifica aquests sectors en referendistes, autodeterministes, confederalistes, per comprendre-ho, per entendre'ns, he fet un quadre situant a les diferents organitzacions polítiques en funció de les dues grans variables: QUÉ volen i COM ho volen aconseguir ?

La problemàtica de fons és, lògicament, l'articulació, l'encaix, la vertebració de Catalunya en España.

Cal atribuïr percentatges de vots a cada núvol ... i pensar-hi.

Comentaris ?

19 d’octubre 2015

Gerencialisme prepotent ... encara ?

Un grup de familiars i amics de residents a la Residència (municipal) de Sant Josep estem muntant una Associació per formalitzar i legitimar les nostres activitats.

La Residència, situada en ple centre i en un edifici esplèndid, funciona relativament bé, en un ambient obert i acollidor. Però, lògicament, hi ha coses millorables. I això és el que pretenem fer: contribuir, cooperar en la millora del seu funcionament, de l'atenció i cures que reben els residents.

És la nostra convicció i voluntat: implicar-nos en l'acompanyament actiu dels nostres familiars i amics. Una participació individual i colectiva que és prevista en el contracte assistencial signat a l'entrada. I assumida explícitament per l'entitat gestora, el Consorci Sanitari del Maresme: implicar els familiars en el procés assistencial, diu la seva web.

Els familiars i amics de les i dels residents, a partir de febrer d'enguany, després d'una assemblea general, hem començat a compartir vivències, experiències ... i alguns neguits preocupants per disfuncions i desorganitzacions. Reunions entre nosaltres i amb els responsables de la Residència ens han permès sistematitzar problemàtiques i consensuar un diagnòstic: caldria enfortir la Direcció, potenciar els serveis mèdics i millorar la capacitat assistencial.

Vistes les reaccions i les perspectives, ens ha semblat oportú constituir-nos formalment en associació: hem d'actuar amb respecte rigorós a la voluntat del conjunt de residents i familiars, i necessitem la representativitat i la legitimitat que pot donar-nos el seguir uns procediments i maneres de treballar escrupolosament democràtics.

De fet, volem fer el què fan els pares dels alumnes a les escoles quan es constitueixen en AMPA. Nosaltres, fills de residents, amb familiars i residents autònoms, volem constituir-nos en ARFA, una associació de residents, familiars i amics per contribuir a millorar el funcionament de la Residència.

Ho fem en uns moments de canvi: just abans de l'estiu, amb nou govern municipal i nou gerent al CSdM. Hem tingut contactes amb la Directora (inicialment prometedors, després reticents), amb els nous regidors (oberts però a l'expectativa), i amb el nou gerent (acollidor però finalment poc receptiu).

Hem intentat clarificar el context però només hem trobat, via els webs municipal i del CSdM, documents de fa més de 10 anys: no hi ha informació específica sobre qui mana, qui és el patró, qui paga què, què costa.

El nou gerent, després de visitar la Residència i parlar amb els seus responsables, ens ha dit, fa pocs dies, i resumint, que la Residència és de lo millor que hi ha a Mataró i comarca, que els nivells de recursos i d'atenció són molt acceptables, que hem de sistematitzar les reunions amb la Directora, que no cal augmentar la seva presència (2 dies a la setmana ...), que no cal augmentar la presència setmanal dels serveis mèdics perquè estan sempre disponibles, i que promourà la millora de la comunicació entre personal assistencial i els familiars.

Pel que fa a informació i participació, s'ha limitat a informar-nos que el pressupost anual de la Residència és d'un milió i mig d'euros/any, i que el darrer anys el dèficit va ser d'uns 40.000 euros, dada força acceptable.

Pensa que el govern de la Residència l'ha de fer el Consell Rector del CSdM, doncs l'Ajuntament va traspassar-li la responsabilitat de la gestió anys enrere. I que la "participació" de residents i/o usuaris s'ha de fer via els representants municipals o comarcals en aquest òrgan de govern. Òrgan que s'hauria de limitar, segons ens va dir, a fer el seguiment de les activitats del Consorci i a ser destinatari del retiment anual de comptes que ha de fer la gerència.

No és ben bé així: segons els Estatuts del CSdM, correspon al Consell Rector l'orientació general de les funcions del Consorci ... aprovant plans plurianuals d'actuació (art. 11).

El Consorci té un pressupost anual d'uns 105 milions d'euros. Si el Consell Rector dedica els seus debats als temes en funció del seu pressupost, probablement dedicarà a temes de la Residència uns 20 minuts l'any, suposant que es reuneixi unes dues hores un cop al mes, cada mes ...

M'ha sorprès negativament, doncs, l'actitud, les respostes i el posicionament de fons. Ha mostrat la seva perplexitat davant la idea d'una associació de residents i familiars (quina necessitat no entenia), ha fet una defensa (tecnocràtica) del funcionament de la Residència, i ha desestimat (fredament) la possibilitat d'imaginar alguna forma participativa de governança: enteneu-vos amb la Directora ...

El 2003, amb el primer govern post-pujolista, la consellera Geli, inspirada en Joan Prats, va impulsar noves maneres de governar els Consorcis. Lluny del burocratisme de l'ICS, volia superar el gerencialisme prepotent que imperava als consorcis i hospitals gestionats des del Consorci Hospitalari de Catalunya. I va encarregar al Servei Català de la Salut potenciar els òrgans de govern, els Consells Rectors, i enfortir la dinàmica territorial propera als problemes, amb els Governs Territorials de Salut.

La temptativa va durar uns 2 o 3 anys. El corporatisme tecnocràtic dels gerents i dels alts responsables del Departament van diluir els esforços i temptatives. Els nous governs de la Generalitat, a partir de 2011, amagats darrera les exigències de la limitació pressupostària, van deixar de banda les tímides iniciatives d'obertura rectora.

Som, sembla, on érem fa 10 anys. Després de totes les crisis, de tots els discursos sobre transparència i regeneració democràtica, sembla que el gerencialisme segueix predominant. Aleshores, el Carles Manté va anomenar "dissens" a la contraposició de les meves propostes de rigor i transparència gerencial, amb la necessitat de l'eficàcia assistencial. Jo considerava que el rigor i la transparència eren factors necessaris, generadors d'eficàcia, i condició indispensable per una major implicació de tots els professionals. Ho predicava també, amb el seu Informe sobre Bon Govern i Transparència el conseller Josep M. Vallès. I, malauradament, com sabeu, vaig perdre.


I, en aquest context, quin és el posicionament municipal ? De moment, pel que fa a la Residència, sembla que van aterrant ... Ho he escrit i els hi he dit: es pot delegar la gestió però no la responsabilitat general. Si la Residència és municipal, l'Ajuntament ha d'assumir-ne la orientació general.

El Consorci, el seu gerent i la Directora han d'assegurar el bon funcionament. Però els representants de la ciutadania, des de la perspectiva de l'interès general, han de decidir els criteris i les grans orientacions sobre recursos econòmics i tècnics, sobre ingressos, subvencions i quotes, sobre polítiques de personal i de condicions de treball, sobre l'organització dels serveis assistencials i mèdics, el reglament de règim intern i els contractes assistencials, la promoció del voluntariat, sobre informació i comunicació, manteniment, etc.

No es poden limitar a participar al Consell Rector del CSdM. Si la Residència és municipal, l'Ajuntament és el contractador dels serveis, i per tant, en definitiva, qui ha de manar, qui ha d'establir els principis i condicions generals de funcionament, garantir una participació efectiva de tots els concernits, i avaluar els resultats de la prestació de serveis. No només des de dins del Consell Rector, on és un participant més. Des de la seva condició de patró principal, ha de fixar les grans regles del joc.

Més encara, després d'haver declarat, en l'Acord de Govern pel progrés de Mataró, el juny passat, que l'acció de govern "prioritzarà la participació ciutadana i la relació entre l'Ajuntament i les persones, amb una gestió moderna i transparent, amb un govern obert i amb canals de participació de la ciutadania ...".

Per tant, des de l'Associació hauríem d'exigir una gestió eficaç, oberta, transparent i participada de la Residència Municipal. Necessitem disposar de tota la informació bàsica sobre el seu funcionament. Hauríem de demanar maneres concretes de cooperació per implicar-nos activament en l'assistència diària, maneres que cal precisar en un nou reglament de règim interior.

I volem també canals adequats de participació en la definició de les orientacions generals que han de condicionar la prestació de serveis del Consorci Sanitari del Maresme: caldria imaginar un òrgan d'orientació general, municipal, amb participació dels gestors, dels usuaris i d'altres associacions concernides.

16 d’agost 2015

Visita al Museu del Disseny de Barcelona

Divendres 14 de maig, a les 5 de la tarda. Visita tranquila: 8 o 10 persones en total. Un edifici espectacular, pensat per sobrevolar un excalèxtric que ja no hi és, i que deu haver costat milions molts.

Volia anar a dalt de tot a veure la vista sobre els treballs de remodelació de la plaça. Impossible: la gran vidriera inclinada tanca l'auditori que, lògicament és tancat al públic, i només accessible als participants en els actes que s'hi fan.

Quina pena, quin contrast amb els nous museus que hem visitat. Per exemple, el nou Pompidou de Metz, que ofereix una visió espectacular sobre la ciutat. I per veure les vistes cap a ponent, has de tenir metre noranta ...

Malgrat tot, els espais i volums son enormes: a més dels pisos, hi ha extenses sales al subsòl. No hi vaig veure pàrking i acostar-s'hi en cotxe o moto és complicat. Els voltants però són molt agradables pels vianants, amb vistes molt bones sobre la torre AGBAR.

A dintre hi ha quatre exposicions permanents, derivades de l'origen integrador d'aquest museu: Arts Decoratives, Ceràmica, Indumentària i Arts Gràfiques. En els 4 pisos o nivells hi ha:

1/ productes dissenyats de manera funcional i agradable per a la vida quotidiana: hi ha la nostra campana de metacrilat, la meva bici plegable dels anys 60, el minipimer, llums, ...


















2/ objectes decoratius: baguls, calaixeres, capçaleres de llit, tocadors, ...

3/ vestits d'aristòcrates i senyors des del 1550 fins a avui, que mostra tots els trucs per figurar, aparentar, fer-se veure de les classes socials privilegiades ...

4/ mostres de disseny gràfic des del 1940 fins el 1980. Un espai enorme per ensenyar cartells. Segur que hi ha mitjans tecnològics per mostrar-los de manera més directe, senzilla i barata. A més, les explicacions són minúscules i separades gairebé un metre del visitant. Al realitzador li haurien de treure el carnet de grafista ! Finalment, quina llàstima que no hi hagi rés d'abans de la guerra, que no es presenti una mínima perspectiva històrica del que ha estat la comunicació gràfica, tant rica, al nostre país ...



En els espais per exposicions temporals, n'hi havia una titulada snow-water on vaig veure una parida de les meves. El seu inventor té molta més capacitat que jo per comunicar/vendre les seves idees.





En definitiva, pensant en la utilitat social d'aquest museu que devem haver pagat entre tots, el balanç és més aviat pobre. Potser per això érem 8 o 10 visitants ... I no és excusa que fos l'estiu. Tants milions per ensenyar vestits i mobiliari d'aristòcrates, quatre cartells, i molts objectes quotidians. Amb poca voluntat pedagògica del què i del perquè. Un títol molt ambiciós i enganyós per tant poc contingut. Malgrat que diuen que no han seguit la museografia convencional, sembla massa un gran i bonic magatzem d'antigalles. Una oportunitat perduda.

Sort que el catàleg és esplèndid. I que, segons la web, hi ha moltes activitats complementàries que caldria valorar.

Senyora alcaldesa, tot un repte de futur.

10 d’agost 2015

l'últim heroi segons l'Antoni Puigverd

... que ho explica en la seva columneta a La Vanguardia d'avui dilluns.

La penjo per mantenir viva la memòria d'aquella misèria.
Justament ara fa un any vàrem reviure la retirada, de Camprodón a Prats de Mollò [ nota ]

04 d’agost 2015

Un interruptor ...

Dilluns 3 d'agost, a La Vanguardia, aprofitant l'espera de la gran convocatòria electoral, Sergi Pàmies escrivia sobre l'eutanàsia.

Comentava dues o tres cartes de lectors de La Vanguardia: una d'un que no volia ser un ancià (Miquel Pucurull, del 6 de juliol), i un'altre que deia que ell tampoc, i que, sobretot, no volia ser un vegetal (Emilio Gelpi, del 12 de juliol).

Reivindicava la possibilitat de disposar d'un interruptor, i de legalitzar el dret a prémer-lo ! (com s'escriu això ?)

Com que vaig 4 cops per setmana a la Residència, estic més sensible a aquestes reflexions.
De fet, jo veig els ancians que estan relativament bé, com la meva mare. Però hauria de veure què passa als pisos de dalt ...

Curiosament, la carta d'Emilio Gelpi fa les mateixes reflexions que vaig escriure el gener de 2011 en el meu document de voluntats anticipades [nota].

Darrerament, però, considerant les perspectives econòmiques dels meus fills, estic pensant en canviar-lo: hauria d'estar disposat, segons les circumstàncies, a viure uns anys de vegetal perquè puguin aprofitar una mica la meva pensió, si la UE encara s'aguanta i la puc seguir cobrant !

Penjo també un acudit molt pertinent de le Chat: s'hauria d'allargar la vida pel mig, no per l'extrem final !

08 de juliol 2015

La CUP fa seva la meva proposta de doble volta !


Ahir a la tarda, al Parlament, el Quim Arrufat va fer una proposta original i no esperada per les patums convergents. Descolocats, varen denunciar "cursa de gesticulacions", mentre el president no para de fer-ne. La hipocresia habitual. Però la gent d'ERC sembla que la veu bé. Veurem com concreten possibles acords.

No sé com hi han arribat. M'encantaria saber-ho. Però, de tota manera, pensant amb inteligència i imaginació, i, sobretot, sense condicionants partidistes ni interessos personalistes, sembla fàcil arribar-hi.

Content, pensant en què, potser, les meves prèdiques han tingut ressò, vull recopilar aquí la gestació de la meva proposta de la doble volta electoral: primer eleccions consultives per comptar-nos, convocant immediatament eleccions executives o constituents per desenvolupar el procés en funció dels resultats.

Després de moltes notes al blog i al facebook, aprofitant el debat sobre les llistes i dels gestos de l'Artur Mas, després de tot el papanatisme dels "pastorets" del procés (Monegal),  vaig fer una carta a La Vanguardia, a El Periòdico i a l'ARA insistint en fer unes eleccions a doble volta.





La Vanguardia la va publicar el 8 de juny, fa just un mes. I ahir, 8 de juliol, la CUP la fa seva públicament, al Parlament.



















Recopilo aquí el meu "procés" particular:

- la proposta inicial l'havia formalitzat ja el novembre de 2014 [nota], com una carta al president, després de la seva macro-conferència posterior al 9-N. Vaig enviar-la per mail a totes les persones influents que conec. Escepticisme silenciós ...

- de fet, l'abril de 2014 havia fet unes consideracions metodològiques sobre el prusés [nota], proposant una consulta només per comptar-nos, no per decidir rés, no un referèndum. La Llei catalana de Consultes, sense aquestes finalitats "rupturistes" hagués pogut servir i deixar sense arguments l'españolisme integrista. En la nota hi ha un recull de notes precedents (des del 2006 !), especialment a partir del 2010, quan el procés pel dret a decidir s'escalfa.

- el juliol de 2014, quan el Miquel Iceta va agafar la direcció del PSC, vaig enviar-li una [nota] de propostes per sortir de la lògica del procés, i donar perspectives als socialistes radicalment raonables. Me les va agrair, i varem quedar en fer un café més endavant ...
Tal com van les coses, aquella nota pot tenir encara utilitat en el futur, si es confirmen les dades de la darrera enquesta del CEO.

- el setembre de 2014 vaig penjar una [nota] davant de l'11 de setembre i, sobretot, de les declaracions del nou dirigent socialista Pedro Sánchez. Escrivia que em semblava que no havia entès rès, però, també, que aquí, a Catalunya, el procés era ambigu i mal dirigit ...

- l'octubre de 2014 feia una [nota] insistint en la necessitat de canviar de "frame" i organitzar una àmplia consulta no referendària, i un'altre [nota] criticant la gesticulació federalista formalista i buida de la "declaración federal" feta per federalistes españols, i insistint en un necessari Pacte d'Estat sobre l'España que voldrien (ells), abans de discutir les possibles reformes en les regles del joc.

- després va venir el 9-N, vaig anar a votar amb una [papereta] pròpia, i vaig comentar els resultats en una [nota] que recuperava la imatge de la paret alta, molt alta, i, recordant que, probablement, no tenim prou forces per saltar-la. Ho reconeixia Francesc-Marc Àlvaro.

- a finals de novembre 2014 vaig fer la "carta al president", i el desembre vaig insistir en les dues voltes en una [nota] sobre PODEMOS i el procés.

- el gener 6, ja de 2015, penjava una [nota] demanant a Mas i Junqueras parar la gesticulació, acabar amb ambigüitats, i que no es caguessin a les calces, i aprofitava per clarificar la meva proposta. El 10 de gener un'altre [nota] criticava tanta conferència, tans SMS, tanta gesticulació, insistint en l'interès de la doble volta.

- el 14 de gener 2015 reproduïa un [article] molt clar de l'Antoni Puigverd demanant que no maregessin més les perdius, i, a primers d'abril 2015, denunciava en una [nota] que ens continuaven marejant, i insistia: "primer comptem-nos, després proposem estratègies. Primer mesurem forces democràtiques, després imaginem camins. No concertem rutes sense tenir una confiança raonable en la seva factibilitat".

Després, ja ve la carta i el posicionament de la CUP al Parlament.

16 de juny 2015

Construint noves tradicions

El DIC de l'IEC diu que la tradició és un costum que ha prevalgut de generació en generació.
Normalment, un acte, un gest, una trobada, una activitat tenen un origen, un començament, que, en repetir-lo periòdicament, esdevé un costum, ens hi acostumem ... fins que esdevé una tradició.

Aquests dies, després de la renovació de càrrecs municipals electes, a Galícia hi ha hagut un trencament de la tradició que venia del 1669: els alcaldes de Santiago, del Ferrol, de A Coruña ... no han anat a la Ofrenda al Santísimo Señor Sacramentado per proclamar-li la seva devoció ...

Han obert una nova etapa en els costums, ara progressivament democratitzats. Amb el temps, pot ser que esdevingui una nova tradició homenatjar científics locals reconeguts, com a fet el nou alcalde de A Coruña.

Fa molt temps que discutim de les tradicions missaires. Hi ha tradicions com festejar l'arribada del hivern, de l'estiu, la nit més curta i el dia més llarg, la verema del primer raïm, etc., que tenen plenament sentit. Algunes, malauradament, l'Església les ha reconvertit en festes pròpies: Sant Joan, Nadal, la Pasqua ... i tots, creients o no, funcionem amb aquestes etiquetes cristianes: què farem per setmana santa ? Ens han contaminat els mots ...

A mesura que m'he fet gran, m'he tornat més radical respecte a les innocents tradicions catòliques: el pessebre, els pastorets, els sants i les santes. Confesso que a primers dels '90, a Bruxelles, vaig muntar uns pastorets amb la gent del Casal català. I, quan teníem 20 anys, amb el Julià Cots (que acaba de morir), organitzàvem misses del gall a Sant Bartomeu ...

Però ara ja n'hi ha prou, ja ens hem fet grandets i demòcrates.

Com pensar el tema de les tradicions ?
Doncs mirant endavant. Construint noves tradicions mirant endavant, explicitant propòsits i projectes, concertant el què volem ser, com volem viure i conviure, cap on volem anar colectiva i individualment.

Hauríem d'imaginar actes, gestos, trobades, activitats que, en anar-los repetint periòdicament, en acostumar-nos-hi, ens ajudessin, a tots plegats, a viure i conviure millor, a cooperar més solidàriament per ser més humans i més feliços tots plegats.

Pel que fa a les tradicions que tenim, les hauríem de revisar, per veure si contribueixen efectivament a millorar el projecte de vida personal i colectiva de la majoria, si contribueixin a millorar la nostra manera de ser conscients, autònoms, responsables i solidaris, si afavoreixen una millor convivència. Quina magnífica tradició la del llibre i la rosa en plena primavera !

Perquè no reconvertir la tradició religiosa i consumista dels "reis", en activitats més pedagògiques pels infants ? Hem d'estar tota la vida sotmesos a aquesta tradició que l'Església aprofita per conrear, des de ben petites, les ments innocents dels nostres fills i néts ?

Pensant en les innocents tradicions "nadalenques", i, en general, en algunes de les "tradicions" que es mantenen i fomenten des de l'escola, recupero aquí unes reflexions del Jorge Wagensberg:

- a El País del 5.04.2015 deia que "debería estar prohibido enseñar creencias.
Se puede enseñar la historia de las creencias, però no a creer en verdades por definición blindadas
...";

- a La Vanguardia del 16.05.2015, feia aquesta afirmació rotunda:



Per provocar una mica: anirà el nou alcalde a la missa de Les Santes ?
Malauradament, penso que es mantindrà la tradició.

Intentem muntar, amb imaginació, coses útils que esdevinguin tradicions en la perspectiva d'una millor vivència i convivència.

13 de juny 2015

Permís per punts: una ITV mental cada 2 anys ?


Ahir a la tarda i avui he passat 12 hores en un curs de rehabilitació de conductors. Infraccions: haver passat en vermell, quan encara no s'havien posat verds, dos semàfors "peatonals" amb càmera de control (a Mataró/carrer S Antoni, 4 punts, i a Montgat/antiga nacional, 4 punts), i no posar-me el cinturó després de consultar el mapa per entrar a Granada, 3 punts.

Porto gairebé 50 anys conduint cotxe i moto, amb prop d'un milió de kilòmetres (20.000 l'any ...), sense haver provocat cap accident. Només n'he tingut tres, crec recordar.

El primer, en no poder esquivar amb la Vespa un Delfín que no havia respectat un stop al carrer València, entrant a Barcelona, el 1968. No em va passar res, només el parafangs de davant abonyegat. Però unes iaies em varen voler reanimar amb aigua del Carme i jo, esportista abstemi total aleshores, vaig quedar mig colocat ...

El segon, un cotxe se'm va empotrar darrera del meu Ford Escort perque no va veure que el semàfor es posava vermell i no va frenar, l'any 1985, al carrer Aragó.

El tercer, quan un conductor belga es va passar un semàfor vermell i se'm va empotrar pel costat de la Ford Trànsit, el 1995, al boulevard del general Jacques, a Bruxelles.

És veritat, com ha dit un altre dels assistents, que penso que soc un conductor àgil, hàbil i expert, i que vaig més aviat a l'idea que no pas mirant les boniques senyals de trànsit que coloca una guàrdia civil.

Per tant, he anat al curs amb la profunda convicció que les sancions (pèrdua de 9/12 punts del meu crèdit) han estat absolutament desproporcionades pels fets i pel meu CV "routier". M'ho han confirmat funcionaris de la Campana, que ja coneixen l'atracament infundat que suposen els dos semàfors-trampa.

No entraré ara en el tema de les multes dels 2 o 3 darrers anys per conduir un "vehicle mixte adaptable" a velocitat excessiva (+10 ó 15 km/hora ...). Espero que amb uns papers del fabricant, unes horetes de gestions i algun centenar d'euros, m'estalvii problemes en el futur. Sense tocar rés, modificant un petit codi, el meu cotxe senzill, sòlid i funcional podrà circular com tots els altres cotxes. Burocràcia coneguda.

Tornant al curs, m'ha semblat que l'objectiu és tenir-te 12 hores tancat fent-nos reflexions morals per canviar les nostres actituds al volant. Bones intencions, mètodes no massa rigorosos, molta insistència en la conducció sota efectes de l'alcool/drogues, però molt frapant el testimoni vital d'un accidentat de moto.

Jo m'he quedat amb la idea de què hi ha moltes senyals absurdament colocades, que hi ha normes que caldria modificar o flexibilitzar, com permetre les motos anar per determinats carril-BUS o pels vorals de les autopistes en determinades circumstàncies, que hi ha alguna arbitrarietat en els actes sancionadors, que potser són més efectives mesures pedagògiques que repressives ...

He penjat diverses notes en aquest blog fa anys:
- el 2007, ironitzant sobre el canvi climàtic [aquí];
- el 2008, proposant carrils més estrets per millorar els fluxes de circulació [aquí];
- el 2008, fent propostes per millorar la seguretat dels motoristes [aquí];
- el 2011, insistint en que les motos puguin passar pel carril bus  [aquí] ...

Però, probablement, els efectes generals del curs han estat positius ... tots hem sortit amb compromisos declarats, que tant de bo durin ! Jo he dit que miraré de fixar-me més en les senyals i els radars (per evitar multes ...), que faré més atenció a la conducció després de beure (no era massa conscient dels riscos, ho reconec), ... i miraré de posar-me sovint el cinturó quan vagi en cotxe.

Però em sembla que son bones les intencions per millorar la consciència i el comportament al volant. Fins i tot m'ha semblat genial la idea d'un assistent que ha proposat que tots els conductors passem una ITV "mental" cada dos anys. Un parell o tres d'hores, en grups reduïts, reflexionant i confessant-nos, conjuntament, sobre maneres de conduir. Podria ser molt útil per a la circulació i la convivència cívica.

08 de juny 2015

Eibar: un xino i jo al Museoa

Dissabte dia 6 vaig sortir a les 6 del matí cap a Bera (Navarra), a buscar la Montse. 600 km, 6 hores justes. Després, jo volia anar a dormir a Eibar, però els amics de la Montse ens ho varen desaconsellar: és una ciutat lletja, sense cap interès, deien ...

Varem anar a dormir a una caseta encantadora d'uns amics, gairebé sobre l'aigua, a Deba. Perfecte.

Però després vaig convèncer la Montse que la ruta lògica de tornada passava per Eibar, i que podíem aturar-nos un moment. Flexible com és, de vegades, va acceptar. Aquest matí hi hem anat. Encauada en una vall, plena d'edificis industrials, molts de tancats, no semblava que tingués massa coses d'interès. Molts balcons amb banderes blaugranes, sobretot que ahir al vespre la burocràcia futbolera anunciés que l'equip potser encara es podria quedar a primera: l'Elx baixaria per reiterades marrulleries econòmiques i comptables !

Ens hem parat a mig poble, hem passejat un centenar de metres ... i cap al cotxe. Però en tornar, hem vist un lletreros: hi ha un Corte Inglés (!) i un Museoa. He pensat que potser tindria algun interès, i hem anat a buscar-lo. Hem preguntat a un ciutadà. Ens ha mirat amb cara de sorpresa, molt estranyat, però ens ha dit on era. En una cinquena planta d'una antiga fàbrica mig amagada.

La Montse m'ha donat mitja hora: de l'exterior, no convidava gens a entrar ... De fet, a dins, només érem un xino i jo !
M'han fet descompte per l'edat: de 3 euros a 1'50.

Però, a dins, una gran sorpresa. Moltes armes, lògicament, però també bicis, motos, màquines de cosir i de planxar, de torrar pa ... (Lambretta, Mobylette, Alfa, ...), sense oblidar la formació professional, sempre present a Euskadi. Un museu molt pedagògic, amb molta perspectiva històrica, del passat, del passat recent, del present i mirant (sospirant) cap al futur.

Molt inquietant que ells, amb tota la seva gran tradició industrial i de mecànica de precisió, no vegin clar el seu futur. Aquí els discursos més assenyats diuen que hem de recuperar teixit industrial. Difícil, ho tenim molt difícil, als països del sud de la Unió. L'economia de l'absurd, que diu el Burgaya [link].


Val la pena anar-hi !

04 de juny 2015

Petites reflexions al facebook: recordatori pour mémoire

Com que darrerament penjo (breus) reflexions al facebook, tinc una mica descuidat el blog.
Per lligar ambdós canals, murs o pissarres, anoto aquí les darreres notes penjades després de les municipals del 24 de maig:

- [aquí] comentari sobre la governança a l'Ajuntament de BCN i l'independentisme: anem malament ...

- [aquí] insistint sobre la proposta de la doble volta electoral

- [aquí] proposant preguntar al Rei què li semblen els xiulets: vosté com ho veu ?

- [aquí] unes reaccions a l'entrevista a l'ETSEIB amb joves estudiants

- [aquí] comentant l'entrevista a Artur Mas, en la que es declara escèptic no intransigent ...

- [aquí] recollint propostes operatives del Joan Subirats a El País de diumenge 31 de maig

- [aquí] reaccionant a l'indigne programa sobre el "procés" després del 24.M al punt.cat de TV3

- [aquí] recollint reaccions de dos referents principals, després del 24.M: del Rafael Nadal i de l'Antoni Puigverd

- [aquí] recollint més reaccions, ara del Miquel Puig, guru convergent inteligent ...

- [aquí] reaccionant a la mesquina campanya del govern convergent per tapar resultats i mantenir el caliu ... pagant tots

- [aquí] comentant la xerrada del vigatà Josep Burgaya al Foment: l'Economia de l'absurd ...

18 de maig 2015

Govern local de les entitats sanitàries

(en elaboració)

Després de la xerrada d'interpel·lació del 6 de maig, i de les moltes converses amb el Carles Forns, vaig intentar formalitzar una intuïció sobre una qüestió gairebé obsessiva en l'esquerra militant: la participació al Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme.

Per aclarir-me jo mateix he fet una primera nota de síntesi de la idea sobre governança, que hauría de servir com a "document màrtir", per afegir/retallar/canviar el què calgui. La vaig penjar al mur del facebook el 15 de maig [link]

En síntesi, em sembla que centrar la qüestió de la "participació" en exigir presència al Consell Rector del CSdM respon a una visió simple de lluita reivindicativa. Més que de participació, en el context d'unes eleccions municipals, hem de parlar de la governança dels instruments que incideixen en la salut dels mataronins.

Ara fa 10 anys, el Carles Manté i la Marina Geli, inspirats pel Joan Prats, varen intentar promoure Governs Territorials de Salut. Bones intencions, però, probablement, amb solucions complicades. Més estructures de poder que maneres de fer més efectives. Jo havia fet comentaris simplificadors sobre composició i funcionament, però en defenestrar-me el febrer de 2006, es va acabar la (meva) història.

La meva idea i proposta d'ara s'orienta a empoderar l'Ajuntament, a situar-lo com a primer orientador del funcionament del CSdM i de les altres entitats que treballen per la salut dels mataronins.

L'Ajuntament no pot limitar la seva capacitat "política" a tenir representants en el Consell Rector. L'Ajuntament ha de tenir la seva visió de la problemàtica municipal de salut, ha de ser capaç de formular objectius i prioritats, i ha de poder concertar amb el CSdM, de tu a tu, sobre bases i dades clares (en el marc de la política general del Departament de Salut), les activitats i programes de treball del Consorci i dels altres prestadors de serveis del territori, començant per l'ICS.

Caldrà imaginar les maneres i procediments que que facin compatible aquesta potestat municipal amb la necessària eficàcia operativa, i que garanteixin la necessària comprensió dels problemes i de les opcions decidides pel conjunt de la ciutadania. Cal buscar un procés de concertació estratègica més que plantejar noves estructures formals o litúrgies procedimentals. I repensar, de passada, els objectius i el funcionament del Consell Municipal de Salut ...

Un cop decidida aquesta articulació Ajuntament/CSdM i altres prestadors de serveis de salut, caldrà pensar i decidir maneres concretes de "participació" (ara sí) dels treballadors i de representants d'usuaris en el funcionament ordinari del CSdM.


Mentre feia aquestes reflexions, el Joan Subirats publicava un article interessant a El País de diumenge [link], en el que demanava, entre d'altres coses, una mica de calma per poder plantejar programes estratègics més meditats i profunds, per repolititzar la vida, per poder discutir a fons els valors i els instruments, els programes i els projectes, per poder decidir constantment ...

I, en el mateix sentit, en Cinto Amat recull al seu blog [aquí] unes recomanacions del Daniel Innerarity sobre el tempus polític, que jo he comentat via facebook [link]

Després, he penjat diverses notes al meu facebook sobre posicions d'alguns partits:

- sobre la campanya ICV [link], reivindicant més participació (d'usuaris i treballadors), i no tant noves maneres de governar (dels electes locals !). Marta Ribas ha parlat de reconquerir la sobirania en matèria de salut pública, i Esteve Martínez de mobilitzacions, de tenir un peu al carrer i un altre a l'Ajuntament. Però en el programa-marc d'ICV, el punt 180 diu que impulsaran "la governança comunitària de la salut. Vetllarem per la participació de les persones i grups en la millora de la salut, mitjançant els Consells Municipals de Salut i la recuperació dels Governs Territorials de Salut. Així com promovent la participació directa en els òrgans de govern dels centres proveïdors." En aquesta línia, proposen que la Coordinadora en defensa de la sanitat pública participi en el Consell Rector del CSdM, però no parlen de recuperar el Govern Territorial ...

- les propostes del PSC en educació [link] podrien ser un bon exemple a aplicar a l'àmbit de la salut ...

- la Marina Geli, en un acte recent a Mataró sobre l'Estat del benestar [link], no va fer cap referència a la governança dels serveis de salut del territori ...

Ampliar ... revisar programes del PSC i els d'ERC + MES

12 de maig 2015

Links a notes del facebook !


Tenir dues pissarres on penjar notes, comentaris, reflexions, fotos ... és una mica complicat.
Cal pensar què poses en una o en l'altre.

Al bloc tens més extensió i possibilitats de presentació, però la difusió és més limitada.
Al "mur" o pissarra del facebook, és més senzill de penjar i la difusió és immediata.

Fins ara, tenia el problema d'interrelacionar les dues pissarres:
- des de la pissarra del facebook era fàcil donar un link a una "entrada" al blog, però no al revés;
- des del blog, no sabia com donar un link directe a una nota al meu facebook (o al d'altres !)

En alguna ocasió vaig buscar ajuda/help al tutorial del facebook, sense trobar la solució.

Avui, per casualitat, ho he trobat: de fet, en la mateixa nota del facebook,
hi ha dos "camps" que, posant-hi a sobre, et donen un link unívoc a la nota.
I clicant el botó dret, pots copiar la drecera per fer-la servir al blog ... o en un mail !

Per exemple, podeu d'anar a aquesta nota meva del facebook clicant [ aquí ]

Content, ho faré servir !

06 de maig 2015

Propostes per millorar la Sanitat a Mataró

Ahir vaig anar a l'acte d'interpelació als candidats mataronins a les properes eleccions municipals, sobre la Sanitat a Mataró. Un acte amb representants de 8 partits polítics que es presenten. Érem unes 50 persones en total: 4 o 5 organitzadors, una quinzena d'acompanyants dels participants que actuaven de claca activa, 4 o 5 professionals de la salut, i poc més d'una vintena de ciutadans. Un organitzador retreia a la ciutadania mataronina remugant la seva absència ...


Molt ben organitzat per la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública de Mataró/Maresme, en colaboració amb la Federació d'Associacions Veïnals de Mataró, que venen treballant fa temps al si dels moviments ciutadans per la Salut: Dempeus per la salut pública, la Marea Blanca a Catalunya, impulsada pel Parlament Ciutadà animat per l'Itziar Gonzàlez Virós ...

Ben organitzat, les tres interpelacions bàsiques eren sobre la participació al Consell Rector del CSdM, sobre el dèficit històric, el projecte de Llar Cabanellas i la situació de l'antic Hospital, i, en general, sobre la privatització i mercantilització de la salut, amb especial referència als 10 punts del Manifest de la Marea Blanca ...

La meva impressió és que, malgrat els anys i les experiències, hi ha desconeixement sobre composició, missions i funcions del Consell Rector, hi ha consens respecte de l'inutilitat de les estructures formals de participació local en les polítiques de sanitat, i es fa molta simplificació demagògica sobre els consorcis i el què vol dir públic i privat. Donava la impressió, curiosament, que només CiU tingués projecte proposant un consell assessor/senat que fos la pedrera per optar al consell Rector ...

Problema greu l'històric dèficit de l'Hospital de Mataró, i consens relativament ampli sobre el tractament financer molt desequilibrat que discrimina negativament el Maresme, sembla, respecte d'altres comarques catalanes.

Simpàtica reflexió/proposta del Tarsici suggerint que l'Església pagui l'IBI i amb els calés s'acondicioni la Llar Cabanellas ... El Carles Forns va preguntar si es comprometien a pactar per anar tots junts on calgui a reivindicar: tots varen dir que sí, alguns amb la boca petita. El de la CUP va dir que, de tota manera, la força està al carrer ...

Potser si. Però caldria potser revisar maneres de mobilitzar la gent: ahir, a la sala, érem una vintena. A fora, el carrer era buit. Valdria la pena repensar objectius, maneres, formes i estructures de participació efectiva. A nivell local, la regeneració democràtica en aquest àmbit és possible, factible i necessària !

El Consell Rector no pot servir només per fer misses formals però sense capacitat efectiva, ni voluntat, de regir el Consorci, això acabarà malament. Cal un esforç d'imaginació operativa per establir noves formes de governança. No pot limitar-se, per dir-ho cruament i amb tots els respectes, a donar l'oportunitat d'expressar-se als 8 o 10 de sempre.

21 d’abril 2015

Altre cop a Granada ...

... per quarta vegada: la Montse ha anat a Granada a predicar. El 2009 (1  2), 20102014 i aquest any. I sempre deixa les educadores molt satisfetes i contentes. I a mi, envejant-li el poder valoritzar la seva llarga experiència professional: un luxe, li dic. Molt útil socialment, perquè ho fa des del pragmatisme inspirat en el piklerisme de Lòczy.

Tornem al Carmen de la Victòria (sobre els moros), i deixem el cotxe tancat 3 dies en un parking del centre. A l'anada, com l'any passat, multa. Aquest cop per circular a 123 qm/hora amb un "vehicle mixte adaptable" que només pot circular, diuen, a 100 qm/hora !

Ho he preguntat a la Ford i sembla que podria ser que, efectivament, m'haguessin venut el cotxe no com a familiar sinó com a furgoneta de reparto, que diu el Joan. A la factura diu que és una Kombi ... Ara, més papers, inspeccions, i calés. Responsabilitats ? ... tip de tanta burocràcia formalista i estúpida ...

Mentre la Montse predicava, vaig quedar-me al Carmen a llegir el llibre del Jose Antonio Gonzàlez Casanova regal del Joan, varem tornar a pujar i baixar per l'Albayzín, varem retrobar els argentins artesans del vidre (reez), vaig anar al Parque de las Ciencias, vaig passejar pels carrers granaínos i vaig poder veure la Feria del Libro, amb més d'un terç de llibres religiosos ...

Els vespres, a les 9, fèiem unes tapes amb els organitzadors, encantadors. Una nit varem tornar a la Alacena de las Monjas, al Realejo. Volia retrobar la Rocío, per dir-li "no te lo va a creé ... pero hemos vuelto !" Llàstima, no hi era, estava malalta ...

Els comentaris que he penjat al meu "mur" del facebook:


17 d’abril 2015

Mecanismes contra la corrupció local ?


El 27 de març La Vanguardia publicava una nota sobre la Conferència Municipal del PSOE a Madrid.

Ilusionat, vaig escriure al meu "mur" a facebook, que "potser m'han fet cas: el 2009 vaig enviar una nota al Miquel Iceta amb propostes concretes anti-corrupció, incloent mesures de protecció dels "whistleblowers". Em va fer explicar-les al Jaume Collboni, al Parlament, i ara, potser, el Collboni les ha fet "passar" a Madrid ..."

Adjunto l'article de La Vanguardia:

Aquests dies, he demanat al Panxo que m'envii el document resultant de la Conferència del PSOE, per veure el detall de les mesures aprovades.

I miro també el document de la Convenció Municipal del PSC.

Decepció: no hi ha pràcticament rès del què suggeria l'article de La Vanguardia.

Només una tímida proposta en el document del PSOE, per "habilitar un modelo de sugerencias e ideas para recibir propuestas de los ciudadanos, sin que se les exija su identificación personal ..." (punt 29).

En el del PSC, malgrat un lideratge més fort del propi Collboni, tampoc hi ha cap mecanisme concret de lluita contra la corrupció, ni res de la protecció dels whistleblowers dels que vaig parlar-li, i que semblaven interessar-li molt.

Llàstima: molt de compromisos étics, de voluntarisme genèric en transparència i avaluació, però pocs mecanismes concrets per prevenir la corrupció.

Qui els ha fet caure ?

Poc que avançarem ...


13 d’abril 2015

L'Avaluació, encara ...

El diari ara parla avui dilluns d'avaluació (p.12).

Excuseu la immodèstia, però, probablement dec ser un dels ciutadans catalans (i españols ...) que ha fet o impulsat més avaluacions de polítiques públiques. Si les ponderem en funció dels recursos utilitzats per les polítiques avaluades, és gairebé segur.

A la Comissió Europea, vaig estar uns 10 anys planificant i avaluant les polítiques estructurals comunitàries (FSE, FEDER, ...), i, després, les polítiques d'educació i cultura. A partir del 2000, formava part del grup d'avaluadors de la Comissió que varem participar a l'elaboració del Llibre blanc sobre Governança, i que varem impulsar l'aplicació concreta de les metodologies d'avaluació, en el marc de la gran reforma dirigida pel comissari Kinnock, de la Comissió Prodi.

La imatge que utilitzava per "predicar" les reformes a la Comissió ...













Des d'aquesta perspectiva, llegint l'article, sembla que aquí encara estem als anys '90, abans de la reforma dels mètodes de treball de la Unió Europea a la que pertanyem. Aleshores predominaven les metodologies ex-post, que servien ben poc per millorar la presa de decisions. La Comissió aportava milions d'euros per cofinançar avaluacions que donaven uns resultats discutibles dos o tres anys després d'acabar els plans i programes. I, sobretot, quan les noves polítiques ja havien estat decidides !

El gran canvi a partir del 2000 va consistir en centrar l'avaluació en el propi procés de planificació (avaluacions ex-ante, en dèiem). De fet, la planificació es feia en funció de l'avaluació de l'impacte estimat de diverses estratègies possibles. L'avaluació tenia d'aportar elements útils en temps útil !

El conseller Castells, en el primer govern després del pujolisme, va promoure l'anomenada programació pressupostària, (vegeu la meva nota en aquest blog), seguint una metodologia que simplificava i millorava les pràctiques comunitàries.

Però reformes revolucionàries com aquestes, només poden implantar-se i, sobretot, mantenir-se si hi ha un fort acompanyament "polític" resultant d'una clara visió i voluntat d'impulsar-les. Ni la reforma del Kinnock ni la del Castells varen durar massa, malauradament.

I sense planificació racionalitzada, no serveix de massa parlar de transparència. Sense definir bé la problemàtica, els objectius, l'estratègia decidida, els recursos a emprar i els mecanismes de "mise en oeuvre", d'execució, poc clara i comprensible pot ser una política. Saber quants diners s'han gastat és interessant, però no permet parla d'eficàcia i d'eficiència, que és el què importa !

N'he parlat sovint en aquest blog. Vaig fer-hi referència parlant en una recent Jornada sobre racionalitat i política, organitzada per Ivàlua al Palau Macaya, el 16 de març passat. Vaig fer un petit comentari al meu "mur" del facebook el 17. I ara tinc fotos de la meva intervenció ...


















Tornant a l'article de l'ara, cap referència, com ja és habitual, a l'experiència i propostes de la Comissió Europea, però fent referència a Sao Paulo, al Banc Mundial, a l'OCDE i a l'ONU, que sempre queda bé citar-los ...

El professor de la UPF diu que aquestes pràctiques "comencen a treure el cap" a Europa: home, informeu-vos una mica !

Un petit recull per no oblidar reflexions i propostes passades:
- nota (12.2008) amb links a PPT's meus sobre planificació i avaluació;
- nota (01.2009) saludant la constitució d'Ivàlua;
- nota (02.2009) parlant de transparència i rendició de comptes;
- nota (03.2011) insistint sobre avaluació i planificació.