31 d’agost 2010

Per centrar posicions …


Rellegint les notes penjades aquests darrers mesos, veig que n'hi ha força de crítiques respecte del PSC i dels socialistes en general. Tant pel que fa a les seves polítiques com a les qüestions d'organització, funcionament i militància.

I em sembla que haig de penjar una nota per centrar la reflexió, per clarificar les meves posicions.
- Tinc una especial mania als socialistes ?
- Són els pitjors polítics del país ?
- Tenen les polítiques més desorientades ?
. . . no, pas du tout !

Probablement el què passa és que la seva ineficàcia, els seus disfuncionaments són els que més em dolen.
Continuo pensant:
- que les posicions "socialistes" són les més adequades per promoure una societat justa, cohesionada, solidària;

- que les posicions dites "lliberals", les posicions basades en opcions individualistes, competitives, són pernicioses per la colectivitat;

- que, a Espanya, les posicions del PP són mesquines, demagògiques, dubtosament democràtiques;

- i que a Catalunya, moltes posicions independentistes, nacionalistes (que comprenc i respecto des d'una perspectiva sentimental), cauen sovint en posicionaments que em semblen infantils, poc madurs, molt poc estudiats estratègicament. Les darreres iniciatives radicals i populistes ho confirmen. I és tot un espectacle veure les tensions i negociacions del duet redemptor Carretero / Laporta.

Per això em sap greu que el PSC no sigui més coherent, més radical, més dur contra tinglados i chanchullos, més tenaçment lluitador per la transparència, per la coherència socialista, per la pedagogia democràtica. És una llàstima que els seus criteris i mètodes de funcionament impedeixin que sigui el partit ampli i obert que molts havíem esperat. Que la lògica electoralista condicioni excessivament el seu necessari rol de promotor del progrés social.

Darrerament, fa fàstic reaccionar contra posicionaments antidemòcrates, contra iniciatives demagògiques i populistes del PP, contra les seves trames corruptes i la seva aparent impunitat, contra els gestos miserables de l'Aznar i de la cuadrilla pepera en general. I fa por, molta por, que tornin ...

CiU sembla un partit més raonable, més moderat, més seriós … però és un (respectable) partit bàsicament de dretes, que juga amb l'ambigüitat volguda de la problemàtica nacionalista.

Pel que fa a Iniciativa, l'anàlisi és una mica més complicat. Però, deixant a banda les qüestions personals, potser els hi falta el punt de pragmatisme, de realisme, necessaris per definir polítiques que puguin suscitar amplis consensos. I no veig que inverteixin massa en el què necessiten les polítiques més radicals i innovadores que volen impulsar: la pedagogia, l'explicació, la demostració. Potser pesa encara la concepció d'institució iluminada que ha de dirigir el poble …

Pel que fa a ERC, nacionalistes d'esquerra, és tanta la incompetència que he detectat en la majoria dels seus dirigents i càrrecs a la Generalitat (hi ha algunes excepcions, clar), que no val la pena fer massa anàlisi. S'aprofiten, penso, del sentimentalisme, de la bona fe i senzillesa de molta gent ...

Per tant, malgrat la crua realitat, els amics socialistes continuen representant la força relativament més centrada, més possibilista, més equilibrada …
Dòlen, doncs, els seus dèficits i disfuncionaments.
Dòlen per l'ambició mancada respecte dels seus grans objectius declarats.
I, sobretot, dol que sembli que la tendència és a empitjorar !

Pregant pel federalisme ...


La Montserrat Tura escriu un article molt clar, molt interessant i sentit a El País de dilluns 30.
Planteja el problema, analitza posicions dels principals actors polítics, i planteja objectius federalistes en un moment greu per Catalunya.

Critica els nacionalistes espanyols, els independentistes que no expliquen el camí per arribar-hi, i els nacionalistes/sobiranistes catalans excessivament ambigus, que coquetegen amb els independentistes sense criticar el PP (que és el dolent de la película, certament !).

I proposa el gran objectiu del federalisme, amb els tres primers passos pel dur treball que ens espera:
1. que el govern central assumeixi l'Estatut del 2006 i descentralitzi tot el què es pugui;
2. que s'acceptin explícitament les nacions al si de l'Estat;
3. que s'estableixin mecanismes de connexió real entre les institucions nacionals i les del govern de l'Estat.

Diu la Tura que

Però la qüestió és:
- què farà concretament el PSC per treballar en aquest sentit ?
- quina estratègia concreta, quines iniciatives pràctiques desenvoluparan ?
- com "alzará la voz clara y unánime" en favor del federalisme ?
- intentará "seduir" el PSOE, com diu la jove renovadora Rocío Martínez-Sampere ?
- promourá fe i confiança en el líder màxim Montilla ?
- escriurá articles i declaracions als diaris ?

Hi ha, entre d'altres, dues maneres de fer política:

- la dels que segueixen creient, com ho fan els qui van a Lourdes o a Fàtima, que pregant i pregant, de genolls si cal, suplicant si s'escau, esperen i confien en que, finalment, un dia, hi haurà un miracle, i rebrem una concessió magnànima d'un poder reconvertit;

- la dels qui, més pragmàtics, intenten treballar, actuar concretament, per establir el que els francesos en diuen un "rapport de forces" (una correlació de forces/interessos) que permeti aconseguir el què ens sembla just, legítim i democràtic.

No esperem regals: algú escribia fa poc que, a Espanya, ja no ens temen ni ens respecten …

Aquest dies, preparant la discussió sobre els pressupostos (la gran decisió política anual), el Zapatero negocia amb el PNB i amb CiU.
Jo no sé qui negocia i en base a què els interessos del meu país, de la meva nació,
des d'una perspectiva federalista progressista i solidària.

Potser, probablement, és que soc poc creient …

29 d’agost 2010

Més renovació al PSC


Divendres passat, La Vanguardia publicava una entrevista amb qui, diuen, podria ser una possible aposta de Montilla per a la llista electoral del PSC: la Rocío Martínez-Sampere i Rodrigo (Barcelona, 1974), 36 anys, militant del PSC des de 2003 (29 anys), llicenciada en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra, i amb un màster en economia i un màster en ordre públic i administració pública a la London School of Economics de Londres.

Segons la Viquipèdia i la web del Parlament, ha treballat com a:
- docent a la London School of Economics and Political Science de Londres (1997-1998), quan només tenia 23 anys, i a la Universitat Oberta de Catalunya (2002-2004) entre d'altres.
- economista a les empreses IDEA i Fabian Society (1998-1999), 2 anys
- coordinadora de l'equip de recerca de la Fundació Rafael Campalans (2000-2004), de la que és patrona i membre de la seva executiva;
- tècnica analista del govern local en el Centre per a la Innovació Local de l'organisme autònom Flor de Maig, de la Diputació de Barcelona (2000-2002)
- responsable del gabinet del president de la fundació CIDOB (2000-2004), el Narcís Serra.
- tècnica a la Direcció d'Anàlisis i Prospectiva de l'Oficina del President de la Generalitat de Catalunya del 2004 ençà.

És diputada al Parlament de Catalunya des de les eleccions de 2006, i em sembla que té un perfil i característiques semblants a la Laia Bonet i la Núria Parlon ...
Algunes opinions, derivades probablement d'un argumentari bàsic:
Molt significativa, i simpàtica, la proposta: seduir l'esquerra espanyola ... quina inocència jovenil !


Aquesta renovació m'ha fet pensar en un "vell" article de 2004 de Vicente Verdú, a El País:
(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo !).









Jo ho he intentat, de ser simpàtic, m'agrada estar bé amb la gent, cooperar, treballar plegats. Però m'ha resultat difícil fer bona cara davant corporatismes, egoismes, mesquineses, corrupteles, i incompetències ...

Els MOLSOSA PUJAL

L'amic Ramon Salicrú, que disfruta enregistrant memòria colectiva, em demana quatre ratlles sobre "els molsosa".

Som a Mataró des de l'any 1954, vinguts des de Taradell, via VIC, passant (uns mesos) per Vilassar de Mar.

El nostre pare Ramon MOLSOSA i VALL-LLOVERA era, sí, de Taradell (Tardell, pronuncien allà), a pocs quilòmetres de VIC. El seu pare (l'avi Josep MOLSOSA) hi treballava d'escrivent en una gran empresa tèxtil. L'avi Josep havia estat dipositat a la Casa de Maternitat de Barcelona el 1890, però acollit per una família de Taradell, i estudiat uns anys al Seminari de Vic. Va ser també, durant força anys, secretari del Jutjat. Els vespres feia classes d'aritmètica i gramàtica a casa seva, i el nostre pare l'ajudava. La seva mare (la iaia Teresa VALL-LLOVERA) treballava a la mateixa fàbrica tèxtil. Els Molsosa Vall-llovera varen ser 4 germans: la Rafela, el Ramon (1920), el Daniel i el Lluís.

El pare, després d'anar a la guerra amb la quinta del biberó, i de la llarga mili a Madrid, va treballar d'escrivent a can Blancafort, una fàbrica d'embotits de la Garriga. A l'hotel Doré, on dormia, va conèixer la nostra mare, la Carme PUJAL i RIERA.

La mare (1923) era doncs de La Garriga, i de jove cosia per altres famílies i feia feines a la casa de la seva mestra i per un dentista que hi tenia llogada una habitació. El seu pare (l'avi Sidru PUJAL), treballava de llenyataire als boscos, fent costals pels forns de pa. La seva mare (la iaia Rosa RIERA), filla del Brull, al Montseny, feia feines a cases i repartia diaris en temps de la guerra. Els Pujal Riera varen ser 6 germans: el Ciscu, la Maria, el Pepet, la Carme, en Carlos i l'Àngel.

En casar-se el 1947, els nostres pares varen anar a viure a VIC, on el pare va seguir treballant pels Blancafort, a la botiga d'embotits que tenien, a Vic, i fent suplències al Banc Popular, on ben aviat el varen contractar a ple temps. A Vic varem néixer jo (1948) i el meu germà Isidre (1952). La meva germana Glòria naixeria ja a Mataró, el 1959.

El 1954 el Banc va proposar-li un trasllat per fer d'apoderat a la sucursal de Mataró. Els pares varen acceptar el repte pensant que el clima era millor, que hi havia el mar, i, sobretot, bones escoles pels fills. Anys difícils, cultures diferents, i residint al carrer Pizarro, a la frontera amb els camps de pagés. Va trobar-se amb un director precursor de pràctiques que ara semblen freqüents i a qui el Banc va despedir per estafador. Aleshores, el pare, precedit d'una merescuda fama de rigor i d'honestedat, va ser nomenat director de la sucursal.

Pocs anys després, el varen fitxar els fabricant dels mitjons Molfort's SA per assegurar la direcció administrativa de l'empresa. La família ens varem traslladar al bloc de l'Aliança, a la Ronda de Joan d'Austria. Motivat pels números i els comptes, va fer comprar un dels primers ordinadors que varen funcionar a les empreses mataronines (un Gamma10 de BULL), a finals dels '60.

El pare va morir el 1992, amb 71 anys. La mare segueix ben trempada amb els seus 87, vivint al pis de l'Esplanada, on s'havia traslladat la família el 1979.

Segons el que sabem, i el que diu el Google, hi ha molts Vall-lloveras, Pujals i Rieras, a Catalunya, però, en canvi, els Molsosa som molt pocs: un a Taradell, uns quants encara a VIC, un parell a Torelló, un altre grupet a la Garriga … i això sembla ser tot.

De fet, la nostra saga MOLSOSA sembla començar quan un jutge de Barcelona, en virtut del que preveia el Reglament del Registre Civil, va posar aquest cognom al nostre avi ...

Perquè "molsosa" ? Continuarem cercant ...

27 d’agost 2010

Cultura federal ?

Aquest any s'ha millorat el magnífic camí/passeig que va de l'Escala a Sant Martí d'Empúries. Nou paviment, nova iluminació … és una rambla de salut, molt concorreguda ! Caminants, ciclistes, patinadors, corredors, i el petit tren que passa 2 o 3 cops cada hora, a l'estiu.

Es devia fer l'inauguració oficial, i a més dels grans cartells explicant qui ho paga, han posat aquesta original placa al petit pont a l'inici del camí, on hi ha el monument a la flama olímpica (BCN'92).

Que per arreglar un caminet així s'hagi de mobilitzar el secretario general del mar, del Ministeri corresponent de Madrid, és molt simptomàtic. Potser caldria afegir-hi el nom d'algun director general de Bruxelles, origen probable dels calés … que tornen a casa després d'un llarg camí.

Però, a més dels calés, m'ha xocat el personalisme de l'iniciativa. M'ha fet pensar en èpoques anteriors en què els polítics concedien graciosament favors … Quina ha estat la contribució del senyor don Juan Carlos Martín Fragueiro ? Haver tingut la sensibilitat d'acceptar cedir uns recursos per a una obra necessària ? No haver-nos fet esperar massa en la demanda dels escalencs ? Són els seus recursos ? No ! Una petita part dels recursos que els catalans paguem via impostos …

Per tant, la placa (i com aquesta moltes més !), podria dir alguna cosa com ara:
"Els ciutadans de l'Escala i de Catalunya,
pagant els seus impostos, han fet possible l'acondicionament d'aquest camí per a que tothom en pugui gaudir.
Disfruteu-lo, respecteu-lo, cuideu-lo, és vostre !"


Resumint, menys personalismes anacrònics, més capacitat/poder de decisió … en un marc de concertació federal, si cal i si ho accepten, de polítiques i prioritats !

23 d’agost 2010

19 quilos de menys en 3 mesos !

És possible, jo no m'ho creia ! Vaig anar a la dietista per fer contenta a la Montse, però absolutament escèptic. No em sentia amb prou força de voluntat per mirar de controlar el menjar i baixar pes poc a poc.

Però el règim dels "polvos", em va sembla interessant. Ho deia a l'inici de l'experiència. M'ha anat de conya. És una solució radical, concentrada, intensa … i fàcil de seguir: rés de càlculs, només polvos i pastilles. Resultat, espectacular: 19 quilos de menys (de 100 a 81), en 3 mesos (19 d'abril al 19 de juliol), i 15 centímetres menys de circumferència !

Des de fa un mes que segueixo una vida gairebé normal (m'he saltat algunes etapes …), sense passar-me, i segueixo amb els 81. Veurem.

El sistema és senzill, fàcil: els polvos són bons, l'organització és pràctica, els resultats progressius estimulen.

I els efectes colaterals, estupendos: ja no ronco, la pressió m'ha baixat, i els índex de colesterol són gairebé de nen petit !

Les dificultats venen de la vida "social", de veure els altres menjar, de tenir dinars de treball inexcusables, o dels viatges: a casa tot és més senzill. Ho haig de confessar, a Bruxelles, a Munich, vaig pecar una miqueta (musclos, frankfurts, ...). Però cal una certa flexibilitat !



Ara predico l'experiència, i animo a qui ho necessita a intentar-ho. Abans, quan veia gent "obesa", m'hi sentia unit, solidari, compartint la desgràcia, la mala sort, de disfrutar menjant tenint un cos que acumula massa greixos. Ara no, ara penso que si un és obès, en general, és perquè vol, o perquè no sap que hi ha sistemes senzills de reduir pes ...

Miraré de controlar-me i de reeducar-me progressivament !

14 d’agost 2010

El Pere, ballant al Teatre Romea !





























La notícia, a El Periódico del 14:





... i després, el TELENOTÍCIES/MIGDIA del dia 31 d'agost explica el muntatge sobre el Somorrostro [video]



(Heu de fer arrencar el video, i portar el cursor fins el minut 53' 20",
després de la de la mort del ciclista Laurent Fignon ...)

13 d’agost 2010

Simpàtica descoberta a BEAUNE: la JOSEPHA !

Tornant de München, parada a Beaune, que ja coneixiem: petita ciutat del vi, capital de la Bourgogne.

Buscant sopar, vàrem trobar aquestes simpàtiques noietes a una galeria d'art.

Amb el Google descobrim que les fa la Josepha, i que en fa centenars !
Val la pena mirar la seva web !











Només mirar !
He demanat el preu, i una d'aquestes noietes de tamany natural es ven per uns 25.000 euros + IVA !

Aterrant al nostre (trist i dissortat) país …

Llegueixo avui a La Vanguardia una entrevista curta a la Laia Bonet (38 anys), que sona com a número 2 de les llistes socialistes per les properes eleccions. De l'entrevista i del CV a internet, simplificant, es dedueix que fa estudis fins el 99, que fa tasques docents i de recerca universitària fins el 2004 (32 anys), en que s'afilia al PSC i entra directament a l'executiva del partit a Valls.

Professionalment, resumint, des de l'entrada en política el 2004, en aquests darrers 6 anys, ha estat:
- 2 anys assessora del Grup Parlamentari Socialista,
- 6 mesos assessora del Conseller de Governació,
- 20 dies adjunta a la Secretaria General del Departament de Presidència,
- 4 mesos responsable de suport tècnic al Departament de Presidència,
- i 3 anys fins ara (des d'abril 2007), Secretaria del Govern !

L'entrevistador la presenta com la cara visible de la renovació interna del PSC.

Algunes respostes significatives:
- Eso del alma catalanista del PSC a los de mi generación nos parece un discurso anacrónico. El catalanismo no pertenece a una facción del partido, sino a todo el PSC. Si este debate sobre las supuestas dos almas tuvo sentido fue quizá hace mucho tiempo ...

- Lo importante es que tenemos un líder y un proyecto claro ... Los números y las obras del gobierno de Montilla están ahí y son incuestionables. El PSC quiere seguir impulsando el catalanismo social ...

- Actualmente los 25 diputados del PSC en el Congreso tienen voz propia y hacen lo que la ejecutiva del partido considera oportuno. Esos 25 diputados son la voz del PSC en Madrid. ¿Votar contra el PSOE es la manera de defender nuestra catalanidad? ...

- No puedo pensar en pactar con CiU porque no sé cuál es su proyecto. No sé si quieren la independencia de Catalunya o no, si quieren buscar el apoyo del PP o no ... CiU con sus votos hizo a Aznar presidente ... Hay demasiados interrogantes en torno a la figura de Artur Mas ...

- (coneix la data de les eleccions ?) No (risas). Sólo la sabe el president Montilla, y es bueno que sea así.

Probablement és una persona treballadora, brillant, amb matrícules, i una excellent administradora a l'administració. Però per representar a tot un colectiu social, jo preferiria algú amb més experiència a la vida real. Si això és la renovació, què voleu que us digui: no ho veig massa clar ...

Un article a El País de diumenge 15, sobre l'allunyament dels intelectuals del PSC, aporta més elements sobre l'estat de les seves "ànimes":

- Ramoneda diu que "El PSC está sufriendo una grave crisis que le está alejando de su electorado y de los intelectuales, que le reprochan no tener proyecto de futuro más allá de la gestión diaria y de no haber dado con el punto de firmeza en sus relaciones con el PSOE … Le han quitado el alma al partido. Y cuando se la quitas, se desinfla. Parece que se dedica a la gestión de las cosas y la política es más que eso … los socialistas, tras la elaborada complicación del Estatuto, se han quedado sin discurso … Hace demasiado tiempo que actúa pero no piensa. Es una versión muy radical del pragmatismo" ...

- Xavier Rubert de Ventós " … sostiene que el PSC es casi otro partido … El PSC tenía un corazón dividido en dos familias, una venía de la inmigración del cinturón y otra de la burguesía de izquierdas. Esto funcionó un tiempo y era un producto resultón, pero ya se acabó … el PSOE acabará absorbiendo al PSC, al que casi considera una “franquicia” … O tal vez se genere una ficción útil de unión electoral".

Aquest allunyament d'intelectuals o de la "burgesia d'esquerres" es complementa amb el desencís de gent de classe mitga o de professionals, dels militants clàssics per la democràcia, les llibertats, el progrés, de la gent motivada, emprenedora, militant, compromesa, desinteressada, … que no suporta la lògica de funcionament intern del PSC (i d'altres partits).

Ho explica també avui, a La Vanguardia, l'Antoni Puigverd:
"… en la sociedad catalana la meritocracia está de capa caída. Los mejores tienen con frecuencia el paso bloqueado. No es el mérito o la capacidad lo que determina el acceso a un empleo interesante o de responsabilidad, sino el interés del partido, casta, gremio, parentela o red clientelar."
"… Gregarismo, endogamia, nepotismo, concesiones arbitrarias e información privilegiada caracterizan este nuevo feudalismo que asfixia con corsé de hierro las carnes de la sociedad. Este vicio estructural impide a los mejores ocupar el puesto en el que se les necesitaría; impone el pariente o amigo en el lugar del más apto, sitúa la sumisión por encima de la aptitud y al forofo por encima del sabio." (... o del capaç, del competent, del responsable, del rigorós, de l'honest, ... afegeixo jo !)


Tecnologia i professionalitat alemanes …

Confirmant els tòpics sobre els alemanys (la feina ben feta, el disseny inteligent, eficient, de les coses …), penjo algunes notes i imatges per la memòria.

La nota, per confirmar el què ja vèiem des de BXL: a les cadenes de TV alemanes, la probabilitat de que fent zapping vegis programes sobre treball i tecnologia és altíssima. Molt més que la de trovar brossa i conyeta en les catalanes o espanyoles !

I les imatges:
- un cuiner extraordinari al resto Nordsee, de la Viktualienplatz …

- l'indicador funcional al confessionari d'una església,
al centre de Munich, indicant disponibilitat, llengües i horaris :











- algunes peces vistes a la Pinakothek der moderne
(hi ha la "alt", l'antiga, la "neue", la nova … i la moderna !):




- la màquina Programma 101, d'Olivetti, que jo utilitzava el 1971 a la Comissió Mixta de Coordinació Estadística (amb els Vegara, Obiols, Flos, Casco, Brunet, …). Es podia programar amb unes instruccions complexes, i guardava informació en targetes magnètiques. Un dia que la vaig deixar treballant sola fent un carrerer de Barcelona, els companys es van intrigar i em varen buscar preocupats …

La guardo encara al traster !












- el primer ordinador portàtil, l'M21, que Olivetti em va facilitar quan treballava al Ministeri d'Indústria a Madrid, el 1985.

Només pesava 14 quilos, i el podia portar els caps de setmana, al pont aeri, cap a casa a Mataró per acabar alguna feina pendent. No recordo si tenia un disc dur, i utilitzava disquets "floppy" per guardar informació i programes. L'estiu el portava a Clarà, i la Maria hi feia els seus primers treballs !
















- la màquina d'escriure IBM Selectric,
que el meu pare adorava
(ens en va regalar una a cada fill ...),
i que imprimia amb unes boles intercanviables. Guardo la màquina i les boles !








El 1979 hi vaig fer tots els treballs per a la Fundació Friedrich Ebert, després que el Luigi trenqués la meva carrera a la UGT …

En descàrrega dels "polítics" ...

És fàcil criticar els polítics, i sovint amb raó !
El Forges se'n en fot ...





... però l'Antoni Puigverd (LV del 7.08) fa un toc d'atenció: no és fàcil "fer política" si tothom vol viure a la seva peixera ... si els ciutadans són "intemperants" (si no són moderats, mesurats, en el seu comportament), si són incapaços de fer-se càrrec de la complexitat de la vida social, especialment en temps de crisi !

Tot i que la ciutadania és així, diu, perquè ha estat malcriada, esperant el "mundo de colorines" que els hi han promés !

(cliqueu la columna per ampliar-la i llegir-la !)

12 d’agost 2010

Retorn a München, l'agost de 2010

Varem ser-hi el 1982, 10 anys després dels jocs olímpics. Ara, el 2010, 28 anys després, les carpes transparents segueixen acollint càlidament, majestuosament, activitats esportives i festives. És un plaer passejar pels camins i turonets, veient les estructures transparents que cobreixen l'estadi, la piscina i la gran sala d'esports.











Teníem l'hotel a la mateixa vila olímpica i varem anar-hi passejant, passant abans per les espectaculars instalacions de BMW ... constatant canvis significatius: l'antic museu situava la història de les màquines en el seu context social, econòmic, polític. Tenim encara un magnífic poster.



Ara, l'edifici principal té per finalitat "épater" el personal, fomentar l'imatge de luxe de la marca.

El museu renovat és un cant al disseny, la potència, la velocitat, la competitivitat: rés del que s'ensenyava abans. Només fets, no paraules (!), tret d'alguna pinzellada per deixar veure, de lluny, per nostàlgia tecnològica, algun taller de fabricació dels anys '20.




Una tarda, per casualitat, varem trobar-nos a la plaça on els nazis feien les seves concentracions. La Königsplatz, la plaça del Rey. Impressiona. Només un petit cartell, en un raconet, explica que la vergonya ha impedit, fins ara, fer-hi altra cosa que escombrar-la de tant en tant …

A l'antiga seu del partit nacional-socialista (a la dreta de la imatge aèria) és previst construir-hi un centre de documentació per la memòria i l'aprenentatge crític d'aquella terrible experiència ...