16 de febrer 2010

l'enginyer Comín, una referència

Després de l'ensurt de diumenge sobre la nostra predisposició a fer "saltar" les coses, he aprofitat per recuperar vells records dels meus inicis. Un de molt important: un article de l'Alfonso Carlos Comín, a la revista El Ciervo, l'octubre de 1962 !.

Jo vaig començar la carrera el 1966, amb ganes genèriques de servir els treballadors, de posar la tècnica al servei de la societat. Però com fer-ho ? En Xavier Manté em va ajudar una mica. I l'article del Comín va ser providencial per mirar de no posar-me al servei del capital, de no colaborar en l'explotació de la classe obrera ! En aquells anys, les qüestions eren així de contundents. Calia definir-se per no caure en "el falso angelismo de los que no toman partido".




L'article em va ser molt útil, i, de fet, vaig seguir un procés molt semblant al que ell intuïa " ... mientras aparecen otros caminos ":







Des dels primers anys '70 vaig començar a fer assessorament sindical clandestí, a donar classes a l'Escola Miquel Biada sobre organització del treball, després vaig escriure el meu llibre sobre l'empresa capitalista (1975), vaig participar en una experiència autogestionària en una empresa (la Roselson !), amb 700 treballadors (l'empresari havia fugit espantat per les lluites sindicals), ... i vaig coincidir amb ell, amb el Comín i amb el Josep Mª Vegara, l'Eduardo Martín, l'Arturo Moreno, el Jesús Salvador (que havien escrit l'extraordinària Guía Jurídica para Trabajadores), a l'Escola de FP del Clot, regida per jesuïtes ... fins que, a primers del 1976, vaig entrar al procés de reconstrucció de la UGT a Catalunya, com a tècnic responsable dels serveis d'assessorament !

Malauradament el Comín va morir molt jove (wikipedia), però té una fundació dedicada a promoure les seves idees.

Les qüestions sobre tècnica, tecnologia i societat, segueixen obertes, però menys cruament plantejades, sembla. Però, aviat, caldrà posar-les sobre la taula amb la contundència de l'Alfonso Carlos !

15 de febrer 2010

Enginyers ... terroristes ?

Un diumenge sobresaltat, després de llegir l'article (seriós) del Moisés Naím a El País. Recull les conclusions d'un article publicat a l'European Journal of Sociology, que constata que "entre los terroristas hay tanta variedad y complejidad como en cualquier otro grupo humano. En general, es poco lo que se sabe de manera irrefutable sobre los orígenes de los terroristas o sobre su perfil psicológico. Excepto que muchos son ingenieros !"

Aquesta sembla ser una dada objectiva, tot i que, aclareix Moisés Naím al final, "sobre els terroristes islàmics hi ha moltes anècdotes, prejudicis i generalitzacions estereotipades, però poques dades científicament defensables ...".

Segons els autors (Gambetta i Hertog), la mentalitat dels enginyers (ens agraden, diuen, les respostes clares i minimitzar l'ambigüitat, i som, sembla, inteligents i professionalment ambiciosos ...), es radicalitza a l'enfrontar-se amb les problemàtiques dels països islàmics.

Seria una qüestió de reacció política, diuen, més que el resultat de processos de reclutament orientats a trovar persones amb moltes competències o habilitats tècniques.

Per pensar-hi ! Diumenge a la tarda no gosava sortir de casa, per por de ser senyalat amb el dit. La gent simplifica molt, i de seguida et poden penjar etiquetes grolleres.

Pel rigor de les anàlisis i reflexions, val la pena llegir l'article sencer del EJS.

He començat a pensar, i, probablement és cert que als enginyers ens agraden les respostes clares i poc ambigües (en Joan diu que som uns caps-quadrats ...). Sortosament ! Hi ha moltes coses (aparells, processos, enginys, artificis, ...) que necessiten solucions pràctiques, precises que funcionin. No sé què passaria si dissenyéssim un motor des d'una mentalitat d'advocat, per exemple. I quan els economistes fan enginyeria financera, o els juristes enginyeria processal, generalment la caguen: en realitat fan marrulleries per complicar les coses i poder treure'n un profit no massa net ...

De tota manera, jo sempre he sigut un enginyer atípic: en acabar la carrera vaig fer estudis de sociologia del treball. El meu projecte de final de carrera (ara és material pel futur museu tèxtil !), va ser un estudi sobre les polítiques organitzatives dels empresaris del tèxtil a Mataró !

I la meva vocació era posar la tècnica al servei dels treballadors, i promoure processos autogestionaris d'organització de la producció. El llibre que vaig publicar quan era jove (1976) pretenia dotar els treballadors de coneixements tècnics per poder concertar dignament les seves condicions de treball. El meu camí professional era esdevenir un tècnic sindical expert assessor en condicions de treball, i anava bé, fins que quatre xoriços ugetistes es varen entravessar en el meu camí.

L'estiu del 2008, en aquest blog, feia aquest comentari: "Potser, els enginyers, tenim la imatge de professionals que fan bé la seva feina, pragmàtics, sistemàtics, sintètics, organitzats, lògics, calculadors, gens romàntics, realistes, ... Em sembla que també hem de ser prospectors, enginyosos, planificadors, innovadors, estrategues, animadors dels canvis tecnològics i organitzatius, motors dels canvis necessaris". (mireu la nota).

Efectivament, sempre m'han motivat les formes de cooperació, de participació, de govern compartit, i, també, motivat per l'eficàcia i l'eficiència social, els mètodes de planificació i d'avaluació d'iniciatives i polítiques colectives ...

12 de febrer 2010

Memorial entranyable ...

... en homenatge als represaliats pel franquisme, amb 30 anys de retard, com varen senyalar els qui varen parlar.

La crònica de l'acte, al Capgros.

Molt interessant, rigorosa i emotiva la intervenció de la Margarida Colomer, donant xifres, explicant vivències i sentiments. Miraré de trobar-la per recollir les dades quantitatives més colpidores.

Malgrat l'objectiu de l'acte, la gravetat i la impunitat de la sistemàtica, calculada i continuada repressió política, social, laboral, cultural ... ahir a la tarda no hi havia cap bisbe !
On era la jerarquia catòlica, l'esglèsia oficial ?

Debat i Promoció de les TIC ?

Rebo informació d'una Jornada sobre Tendències Tecnològiques de Futur:

En realitat és una (Jornada) de 3 hores, de 4 a 7, amb una agenda molt precisa:
- una xerrada de 15' per presentar les tendències,
- 8 exemples d'uns 10' per explicar experiències i visions des d'empreses concretes,
- i mitja horeta, 30', de preguntes.

Sense ànim de criticar, faig aquesta nota només per recordar la concepció que teníem als inicis de l'ICT (l'Institut Català de Tecnologia pels eventuals joves lectors ...), a finals dels '80, sobre les missions o funcions dels centres públics de tecnologia.

La idea era que, davant la dinàmica trepidant de canvis, d'innovacions, d'informacions ... calien estratègies (públiques) de seguiment, d'anàlisi, de valoració, que asseguressin una funció d'intermediació (des de la perspectiva de l'interès general i de la transparència), entre tota aquesta dinàmica evolutiva i els gerents, els experts i professionals potencialment usuaris de les noves tecnologies.

En les notes de treball prèvies a la creació del TIC.SALUT, el 2005, ho dibuixava així:


En definitiva, es tractava d'analitzar sistemàticament, de manera continuada i rigorosa, els nous productes, les noves eines, les noves maneres de fer, per deduir-ne tendències i perspectives útils, en temps útil, als emprenedors i professionals. Es tractava d'aportar valor afegit, d'afegir valor contrastat a les informacions i propaganda que desborden normalment els receptors.

I de fer-ho amb la participació còmplice dels concernits, en grups d'experts representatius, amb usuaris, amb productors/subministradors de solucions tecnològiques. Aquesta era la raó de ser dels instituts o centres tecnològics públics. I hauria de ser l'objectiu principal d'un Pla públic de promoció de les TIC. La Jornada citada sembla tenir menys ambició ...

Aquí ens fiem del que ens proposa la multinacional IDC. Jo desconfio d'aquests aparells, sobretot després de veure, des de la Comissió Europea, com funcionen.

Acreditació de competències TIC !


Quina agradable i simpàtica sorpresa, navegant per la web !

A mitjans del '90, a la Comissió Europea, acabat de ser nominat cap d'Unitat a la Direcció de Formació Professional, vaig predicar les noves formes d'acreditació de les competències adquirides de manera formal, no formal, informal, o treballant, per tota l'Europa (15) ! Aquest és el poster de la conferència de Dublin:

La idea era molt bona, en el marc de les propostes del Llibre blanc Ensenyar i Aprendre, de 1995. Per fomentar la formació i l'adquisició de competències entre els joves i els treballadors en general, calia, dèiem, assegurar un reconeixement d'aquesta major qualificació. I que, per obtenir aquest reconeixement (de facto o de iure ...), calia pensar en noves formes d'acreditació, complementàries a les formals, complementàries als títols que donen les Universitats i els centres de formació.

Llàstima que un expert de la Comissària Cresson va entossudir-se en promoure l'acreditació europea de qualsevol competència (matemàtiques, màrketing, ...), a distància, i sobre un suport de targeta electrònica, i això va desacreditar, justament, l'iniciativa !

Acreditar competències en l'ús de les TIC és més fàcil: la pròpia eina pot testar, aprofitant, probablement, tots els tutorials informatitzats que porten incorporats !

La iniciativa ve de lluny, doncs (mireu la nota en aquest blog, d'abril de 2007). I té altres vies, com les d'acreditació de competències i de validació de coneixements i experiències que de fa temps, també, facilita el Departament d'Educació (anar-hi).

Sense entrar en la definició dels nivells i continguts, ni en l'apreciació de la qualitat, el rigor, la pertinença o la fiabilitat de l'instrument de mesura per avaluar efectivament les competències, sembla una iniciativa interessant, que va pel bon camí !

10 de febrer 2010

Lloem déu ?

Confesso que em fa mandra parlar encara d'aquestes coses, mentre d'altres sismes/terratrèmols econòmics i socials fan trontollar la nostra desorientada societat ...

Però per casualitat, he trobat tres coses relacionades que penjo, per recordar-les:

1/ l'article dur de Martín Caparrós (Un dios cruel), a El País semanal del dia 7, dedicat pràcticament tot a Haití. Després de recuperar una mica d'història de terratremols (Lisboa !), i el seu impacte sobre les ideologies i religions (Rousseau, Voltaire, ...), reflexiona:

Los haitianos del mundo todavía prefieren pensar que hay un dios, aunque ese dios los condene a la pobreza sostenida y les mande, de vez en cuando, desastres espantosos; les sigue dando a cambio la ilusión de que hay un orden, un viso de justicia y, sobre todo, una opción de otra vida. Para salvar esa última esperanza aceptan un amo que los maltrata más allá de lo pensable: que los mata a miles, mezclados, sin sentido, pura cólera ciega ... El miedo no sólo no es zonzo; es, sobre todo, tan despiadadamente poderoso.

Así que, a pesar del mal despendolado –a pesar de terremotos y de hambrunas, matanzas y tsunamis–, millones siguen arrodillándose ante un dios que lo hace o lo permite. Y, para más inri, lo proclaman ... Si yo creyera que ese dios existe –si creyera que en algún lugar del infinito pulula un ente todopoderoso que no usa su todopoder para impedir estos desastres–, si yo creyera que hay un dios tan hijo de puta como para matar de un golpe a cien mil muertos de hambre, y si ese dios fuera mi dios, mi amo, intentaría protegerlo: me pasaría la vida negándolo, diciendo a todo el mundo que no hay tal cosa, que cómo se le ocurre, ¿dios?, ¿un dios?, ¿eso qué significa?

Frente a desgracias como ésta, el verdadero creyente no tiene más remedio que fingirse ateo y, quizá, viceversa. Así que hay que dudar de casi todo, como siempre ...

2/ la lletra d'una cançó (Déu, el nostre refugi, del Salm 45), en un vell vinil dels molts que estic digitalitzant aquests dies. És en un "single" de finals dels 60, del Jaume Arnella (!), dels cristians progres, i que tots cantàvem inocents, ignorants encara:

Déu es per a nosaltres un refugi i un castell, en l'adversitat hi trobem un gran auxili.
Res no temem quan la terra se somou, quan dins la mar les muntanyes trontollen.
Ja poden bramular i escumejar les seves aigües, i al seu embat estremir-se les muntanyes,
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.
(estribillo ... )
Les aigües dels canals alegren la ciutat de Déu, la mansió mes santa de l'Altíssim.
Déu és enmig d'ella, no pot trontollar; és Déu qui la socorre quan apunta l'alba.
(estribillo ... )
Veniu, contempleu les gestes del Senyor, Ell que ha obrat prodigis a la terra.
Arreu del país ha fet cessar els combats, ha fet miques l'arc, ha trossejat la llança.
(estribillo ... )
"Per fi reconeixeu que jo soc el vostre Déu, que domino els pobles, domino la terra".
El Déu dels exèrcits és amb nosaltres, el Déu de Jacob ens és la ciutadella.

(Podeu escoltar la canço clicant aquí ... i veureu com té un aire d'himne patriòtic, militar, combatent ... )

3/ i, finalment, les consideracions de Gianfranco Ravasi (papable), ministre de cultura del Vaticà, a "La contra" de La Vanguardia d'avui dia 10, menys estridents que les del seu colega Munilla, però igualment ilustradores. Victor Amela li pregunta:
¿Qué lugar ocupa Dios en la catástrofe de Haití? ¿El de creador?
“Para dar respuestas, cualquiera es capaz; para hacer verdaderas preguntas... hay que ser un genio”, dijo Oscar Wilde, y dijo bien.
Ya, y yo no soy un genio, es verdad... (afegeix V. Amela)
Y yo le daré alguna respuesta: Jesús, en la cruz, gritó: “Padre, ¿por qué me has abandonado?”. Porque Dios creador decide participar de la imperfección de lo creado, Dios decide ser también víctima, sufrir y morir. Dentro de la tragedia vive también Dios ...

I Amén, al.lucinant, dic jo ! ( ... fins i tot utilitzant, aquí sí, la "l" geminada !)

04 de febrer 2010

La llar Cabanelles ...

... poc a poc, però avança !

Quan colaborava com a president del Consell rector del CSdM, ja en parlàvem (el 2005 !), a iniciativa de Carles Manté (numero 2 o 3 del Departament, aleshores), i amb el Jaume Clupés, per donar una orientació innovadora i humanista als tractaments lligats a la salut mental de les persones, lluny dels històrics i malaurats "manicomis" ...


Poc a poc, sembla, el projecte avança: una bona notícia !
Les obres s'iniciarán el 2012 ... miraré de mantenir el cap endreçat i equilibrat al menys fins el 2015 !

El Capgrós dóna els detalls de la presentació a Can Palauet (no n'he tingut notícia ...), i del projecte arquitectònic (... del Manel Brullet !), i de les funcions del nou centre.

Fent política amb el cul ...

... excuseu l'exabrupte !

No vull escriure massa: se'm notaria el mal humor de ciutadà desconcertat, decebut !
I no vull entrar en el fons del tema. El que trobo indignant és que malgrat que alguns membres del partit socialista parlin de pedagogia, el govern Zapatero actua com un "trilero" en el tema de les pensions (malauradament, probablement, també en d'altres ...).

Fernando Ónega, a La Vanguardia d'avui dijous, considera que estem veient (també a l'oposició !), actituds que constitueixen "una antologia del trampeo, del descaro, del oportunismo y la frivolidad ...".

Obsessionats probablement en les seves trifulgues, obliden que els partits d'esquerres haurien de tenir els ciutadans com a companys, i haurien de governar pedagògicament.
Potser no en saben més: "el Gobierno no sabe presentar sus iniciativas, que equivale a decir que no sabe gobernar" ... Governar des del què en dèiem "l'esquerra", suposa explicar, argumentar, raonar, convèncer.

Es tracta de tres passos bàsics, de manual:

1/ explicar àmpliament a la gent quin és el problema.
Tan difícil és dedicar un temps a presentar el problema de les pensions als ciutadans ? Amb tants mitjans de comunicació, tants experts comunicadors, tants gabinets d'imatge, tants analistes d'impacte mediàtic ... ningú ha pensat en explicar de manera clara i entenedora on som i quines son les perspectives ?

2/ elaborar estratègies possibles i suscitar el debat.
Cal suscitar reaccions, comentaris, suggeriments, alternatives possibles... i contrastar-les, avaluar les possibilitats/dificultats respectives, consultar representants. Debatre donant la cara, explicant.

3/ i finalment, decidir, és a dir, governar: proposar la millor política possible, buscant el recolzament polític necessari per adoptar-la al Congrés, si cal.

No sé si manca convicció democràtica, respecte pels ciutadans, capacitat de lideratge, valentia, coratge ... o és que hi ha incapacitat, irresponsabilitat, por, covardia.

Sembla que treballin amb el cul ! (i insisteixo, excuseu l'exabrupte ...)

Les crisis: com en els vells temps !

Xerrada molt interessant, que m'ha recordat els temps de les reunions clandestines parlant de democràcia i socialisme ... ahir a BCN (unes 30 persones, organitzadors de Ciutadans pel Canvi inclosos). El 60% teníem més de 60 anys, però els conferenciants ens van reconfortar recordant que hi ha molts i molts joves activats contra aquestes crisis !

Informacions i anàlisis contundents, esfereïdors: canvi climàtic, pic del petroli, esgotament de recursos, països "rics" amb greus desequilibris i problemes de salut mental, ... això no s'aguanta !
Tant de bo que, quan salti, quan peti, puguem caure dempeus !

Cal predicar aquesta nova consciència: el temps de la cobdícia, de l'egoisme, del tots contra tots en una globalització desenfrenada, té els dies/mesos comptats. No per l'acció dels ciutadans conscienciats, sinó per l'esgotament pràctic del petroli i dels recursos naturals.

Algunes anotacions:
- sobre agricultura: no té sentit l'agricultura subvencionada, però tampoc especialitzar els països "del sud" en agricultura per l'exportació.

- sobre energia: a Alemanya, el 95% de les plaques solars fotovoltaiques estan instalades en cases i edificis particulars. A Espanya, és al revés: 95% en instalacions concentrades en "horts" solars controlats per les grans empreses.

- sobre els instruments/indicadors de mesura socio-económica. El PIB ja no serveix, i cal anar definint com volem viure, i quins han de ser els indicadors de la qualitat de vida, del bon/ben viure.

- sobre el gran poder del mitjans de comunicació, condicionats per la publicitat. Cal vigilar el què es diu sobre ecologia perquè Gas Natural, Repsol, Danone truquen descaradament per que juguen amb l'amenaça de retirar publicitat. Com ho fa El Corte Inglés quan hi ha vagues en els seus centres. TV1 va emetre un programa molt de temps retingut pocs dies després de suprimir la publicitat !

- un símptoma desconegut: alguns governs poderosos estan comprant terrenys, milions d'hectàrees, com a prevenció de futurs difícils ...


El millor, comprar i llegir els llibres !