21 d’octubre 2015

Tecnocratisme europeista ilustrat ...

De tant en tant m'agrada parlar de la Unió Europea. Per convicció (15 anys a BXL mirant de contribuir a una construcció cooperativa i solidària) i per interès personal (la Unió em paga puntualment la meva pensió a finals de mes).

Les expectatives no són bones. Diumenge 18, Josep Borrell va publicar a El Periódico, un article que m'ajuda a reflexionar i que sembla útil per situar la problemàtica.

Critica els joves universitaris perquè no valoren els 30 anys de pertinença a la UE, els millors de la nostra història moderna, diu, i s'orienten cap a posicions "cupaires" predominants, diu, en zones rurals, que subsisteixen, insisteix, gràcies a les ajudes europees.

No és ben bé així. Si han de subsistir és degut a l'obertura salvatge de mercats que suposa la Unió i als acords de globalització competitiva. Les ajudes pactades, a l'època, eren la compensació per desmuntar progressivament capacitats productives i reconvertir-nos tots en cambrers (excuseu la demagògia simplista !).

Després reconeix que una gran part de les economies europees segueixen amb alts nivells de desocupació i unes finances insostenibles. La crisi dels refugiats ì, sobretot, la nova dosi d'austeritat pot agreujar molt la situació. I constata que les economies europees, amb l'euro, en comptes de convergir, han divergit més que mai !

Corregir els desequilibris exigiria fortes transferències (fiscals, diu) nord-sud, però que generen desconfiança en les opinions públiques dels estats del nord i condicionen, de fet, la constitució d'institucions fortes i operatives per aplicar les polítiques necessàries.

En aquest context, conclou que el futur de la UE dependrà de:
- si els europeus volen de veritat unir els seus destins,
- i de si els seus líders són capaços de fer entendre a les seves opinions públiques els avantatges de la unió. És la reflexió tradicional dels tecnòcrates europeistes ilustrats ...

Perquè, en aquestes circumstàncies, els europeus haurien de voler unitat, cooperació solidaritat ... si tota la lògica dominant, ultraliberal, és descarnadament competitiva ? Com imaginar que els líders poden predicar polítiques que exigeixen esforços, si corren sempre darrera de les intencions de vot ?

En dècades anteriors, el procés d'unificació avançava, lenta i difícilment, mentre la gent i els governs tenien la sensació/sentiment de que, efectivament, tots i guanyàvem. Quan les economies anaven bé, quan hi havia superàvits, excedents, acumulació de riquesa gràcies a una posició relativament dominant en el context mundial, era relativament fàcil compartir projectes i polítiques de consolidació i enfortiment de posicions.

Però quan la cosa s'ha posat difícil, amb les grans crisis i la cada vegada més dura i forta concurrència mundial, el panorama a molts Estats membres és, efectivament, molt preocupant, com reconeix el mateix Borrell.

Mentre la lògica econòmica dominant sigui la del tots contra tots, amb regles mínimes de regulació i sense cap mecanisme de govern al servei de l'interès general de l'espècie humana, és difícil buscar consensos de cooperació solidària. El que hi ha és incertesa, angoixa, por, desconfiança, replegament individualista.

La concurrència generalitzada, sense mecanismes efectius de protecció de les capacitats productives bàsiques de cada regió o territori, és perniciosa per els més febles, pels mal ubicats o pels poc dotats de recursos productius ...

Tenen raó els anti-sistema. El sistema actual és ineficient, ineficaç i depredador. I, malauradament, molt difícil de reconvertir per tota la trama d'interessos i de mentalitats manipulades. Petarà, però no sabem com. Cal preparar alternatives de salvaguarda !

20 d’octubre 2015

Esquizofrènia paranoide ...

Mireu el diccionari de l'IEC per precisar aquests conceptes ... que em sembla qualifiquen més o menys l'ambient social i polític català.

Avui la darrera notícia és que, probablement, Carme Forcadell presidirà el Parlament de Catalunya ! S'esgotarán les entrades per veure l'espectacle. Espavilem-nos per aconseguir-ne ! Malauradament, és un símptoma molt eloqüent de la manera de fer política que ens ha portat fins aquí.

Però faig aquesta nota per penjar un article valent i clar de Rafael Nadal, publicat a La Vanguardia divendres passat, 10 d'octubre.

I per insistir en la meva idea de què cal separar objectius i estratègies o procediments.
Un referèndum és un procediment. Exercir el dret a decidir és una manera de decidir entre diverses opcions. Ho he escrit moltes vegades en aquest blog. Fins i tot em sembla que m'he atrevit a dir que és una manera molt ambigua i poc atrevida de dir que es vol la independència.

El Rafael Nadal, en el seu article, interpel·la els dirigents independentistes.
Què estan disposats a fer, pregunta, per atraure els sectors propers que no s'han sumat a la aposta independentista el 27.S ?






Com que classifica aquests sectors en referendistes, autodeterministes, confederalistes, per comprendre-ho, per entendre'ns, he fet un quadre situant a les diferents organitzacions polítiques en funció de les dues grans variables: QUÉ volen i COM ho volen aconseguir ?

La problemàtica de fons és, lògicament, l'articulació, l'encaix, la vertebració de Catalunya en España.

Cal atribuïr percentatges de vots a cada núvol ... i pensar-hi.

Comentaris ?

19 d’octubre 2015

Gerencialisme prepotent ... encara ?

Un grup de familiars i amics de residents a la Residència (municipal) de Sant Josep estem muntant una Associació per formalitzar i legitimar les nostres activitats.

La Residència, situada en ple centre i en un edifici esplèndid, funciona relativament bé, en un ambient obert i acollidor. Però, lògicament, hi ha coses millorables. I això és el que pretenem fer: contribuir, cooperar en la millora del seu funcionament, de l'atenció i cures que reben els residents.

És la nostra convicció i voluntat: implicar-nos en l'acompanyament actiu dels nostres familiars i amics. Una participació individual i colectiva que és prevista en el contracte assistencial signat a l'entrada. I assumida explícitament per l'entitat gestora, el Consorci Sanitari del Maresme: implicar els familiars en el procés assistencial, diu la seva web.

Els familiars i amics de les i dels residents, a partir de febrer d'enguany, després d'una assemblea general, hem començat a compartir vivències, experiències ... i alguns neguits preocupants per disfuncions i desorganitzacions. Reunions entre nosaltres i amb els responsables de la Residència ens han permès sistematitzar problemàtiques i consensuar un diagnòstic: caldria enfortir la Direcció, potenciar els serveis mèdics i millorar la capacitat assistencial.

Vistes les reaccions i les perspectives, ens ha semblat oportú constituir-nos formalment en associació: hem d'actuar amb respecte rigorós a la voluntat del conjunt de residents i familiars, i necessitem la representativitat i la legitimitat que pot donar-nos el seguir uns procediments i maneres de treballar escrupolosament democràtics.

De fet, volem fer el què fan els pares dels alumnes a les escoles quan es constitueixen en AMPA. Nosaltres, fills de residents, amb familiars i residents autònoms, volem constituir-nos en ARFA, una associació de residents, familiars i amics per contribuir a millorar el funcionament de la Residència.

Ho fem en uns moments de canvi: just abans de l'estiu, amb nou govern municipal i nou gerent al CSdM. Hem tingut contactes amb la Directora (inicialment prometedors, després reticents), amb els nous regidors (oberts però a l'expectativa), i amb el nou gerent (acollidor però finalment poc receptiu).

Hem intentat clarificar el context però només hem trobat, via els webs municipal i del CSdM, documents de fa més de 10 anys: no hi ha informació específica sobre qui mana, qui és el patró, qui paga què, què costa.

El nou gerent, després de visitar la Residència i parlar amb els seus responsables, ens ha dit, fa pocs dies, i resumint, que la Residència és de lo millor que hi ha a Mataró i comarca, que els nivells de recursos i d'atenció són molt acceptables, que hem de sistematitzar les reunions amb la Directora, que no cal augmentar la seva presència (2 dies a la setmana ...), que no cal augmentar la presència setmanal dels serveis mèdics perquè estan sempre disponibles, i que promourà la millora de la comunicació entre personal assistencial i els familiars.

Pel que fa a informació i participació, s'ha limitat a informar-nos que el pressupost anual de la Residència és d'un milió i mig d'euros/any, i que el darrer anys el dèficit va ser d'uns 40.000 euros, dada força acceptable.

Pensa que el govern de la Residència l'ha de fer el Consell Rector del CSdM, doncs l'Ajuntament va traspassar-li la responsabilitat de la gestió anys enrere. I que la "participació" de residents i/o usuaris s'ha de fer via els representants municipals o comarcals en aquest òrgan de govern. Òrgan que s'hauria de limitar, segons ens va dir, a fer el seguiment de les activitats del Consorci i a ser destinatari del retiment anual de comptes que ha de fer la gerència.

No és ben bé així: segons els Estatuts del CSdM, correspon al Consell Rector l'orientació general de les funcions del Consorci ... aprovant plans plurianuals d'actuació (art. 11).

El Consorci té un pressupost anual d'uns 105 milions d'euros. Si el Consell Rector dedica els seus debats als temes en funció del seu pressupost, probablement dedicarà a temes de la Residència uns 20 minuts l'any, suposant que es reuneixi unes dues hores un cop al mes, cada mes ...

M'ha sorprès negativament, doncs, l'actitud, les respostes i el posicionament de fons. Ha mostrat la seva perplexitat davant la idea d'una associació de residents i familiars (quina necessitat no entenia), ha fet una defensa (tecnocràtica) del funcionament de la Residència, i ha desestimat (fredament) la possibilitat d'imaginar alguna forma participativa de governança: enteneu-vos amb la Directora ...

El 2003, amb el primer govern post-pujolista, la consellera Geli, inspirada en Joan Prats, va impulsar noves maneres de governar els Consorcis. Lluny del burocratisme de l'ICS, volia superar el gerencialisme prepotent que imperava als consorcis i hospitals gestionats des del Consorci Hospitalari de Catalunya. I va encarregar al Servei Català de la Salut potenciar els òrgans de govern, els Consells Rectors, i enfortir la dinàmica territorial propera als problemes, amb els Governs Territorials de Salut.

La temptativa va durar uns 2 o 3 anys. El corporatisme tecnocràtic dels gerents i dels alts responsables del Departament van diluir els esforços i temptatives. Els nous governs de la Generalitat, a partir de 2011, amagats darrera les exigències de la limitació pressupostària, van deixar de banda les tímides iniciatives d'obertura rectora.

Som, sembla, on érem fa 10 anys. Després de totes les crisis, de tots els discursos sobre transparència i regeneració democràtica, sembla que el gerencialisme segueix predominant. Aleshores, el Carles Manté va anomenar "dissens" a la contraposició de les meves propostes de rigor i transparència gerencial, amb la necessitat de l'eficàcia assistencial. Jo considerava que el rigor i la transparència eren factors necessaris, generadors d'eficàcia, i condició indispensable per una major implicació de tots els professionals. Ho predicava també, amb el seu Informe sobre Bon Govern i Transparència el conseller Josep M. Vallès. I, malauradament, com sabeu, vaig perdre.


I, en aquest context, quin és el posicionament municipal ? De moment, pel que fa a la Residència, sembla que van aterrant ... Ho he escrit i els hi he dit: es pot delegar la gestió però no la responsabilitat general. Si la Residència és municipal, l'Ajuntament ha d'assumir-ne la orientació general.

El Consorci, el seu gerent i la Directora han d'assegurar el bon funcionament. Però els representants de la ciutadania, des de la perspectiva de l'interès general, han de decidir els criteris i les grans orientacions sobre recursos econòmics i tècnics, sobre ingressos, subvencions i quotes, sobre polítiques de personal i de condicions de treball, sobre l'organització dels serveis assistencials i mèdics, el reglament de règim intern i els contractes assistencials, la promoció del voluntariat, sobre informació i comunicació, manteniment, etc.

No es poden limitar a participar al Consell Rector del CSdM. Si la Residència és municipal, l'Ajuntament és el contractador dels serveis, i per tant, en definitiva, qui ha de manar, qui ha d'establir els principis i condicions generals de funcionament, garantir una participació efectiva de tots els concernits, i avaluar els resultats de la prestació de serveis. No només des de dins del Consell Rector, on és un participant més. Des de la seva condició de patró principal, ha de fixar les grans regles del joc.

Més encara, després d'haver declarat, en l'Acord de Govern pel progrés de Mataró, el juny passat, que l'acció de govern "prioritzarà la participació ciutadana i la relació entre l'Ajuntament i les persones, amb una gestió moderna i transparent, amb un govern obert i amb canals de participació de la ciutadania ...".

Per tant, des de l'Associació hauríem d'exigir una gestió eficaç, oberta, transparent i participada de la Residència Municipal. Necessitem disposar de tota la informació bàsica sobre el seu funcionament. Hauríem de demanar maneres concretes de cooperació per implicar-nos activament en l'assistència diària, maneres que cal precisar en un nou reglament de règim interior.

I volem també canals adequats de participació en la definició de les orientacions generals que han de condicionar la prestació de serveis del Consorci Sanitari del Maresme: caldria imaginar un òrgan d'orientació general, municipal, amb participació dels gestors, dels usuaris i d'altres associacions concernides.