28 d’abril 2018

Whistleblowers ... ara fa ja 20 anys !

El 1998, essent jo cap d'Unitat a la Comissió (DG XXII, Educació i Cultura), el Paul van Buitenen, de la meva Unitat, imbuït d'un esperit quixotesc i religiós, va començar a denunciar les corrupteles de la comissària Edith Cresson. El van desterrar a Luxembourg, però la Comissió va haver de dimitir vergonyosament el març de 2019. Uns anys després, el govern holandès el va condecorar !

Aquests darrers dies ha tornat a sortir a la premsa la defensa dels "denunciadors", dels whistleblowers, els alertadors ...

20 anys ha trigat la Comissió a fer propostes europees que hauran de ser assumides, o no, pels Estats membres.

Penjo aquí els articles de l'amic Jaume Masdeu i de LeSoir ...







Al blog hi he penjat força notes sobre el tema. Algunes estan referenciades [ aquí ]

22 d’abril 2018

Per entendre l'Estat Español

Un article molt interessant de Ferran Requejo a La Vanguardia.
Retrata molt bé tres problemes estructurals del sistema polític español.
Només dubto una mica de la seva conclusió final: diu Requejo que "si no es fan profundes reformes ... la independència de Catalunya serà inevitable". Temps al temps, diu.





07 d’abril 2018

Si hi hagués "diàleg" ... què diria el Puigdemont ?

Acabo de llegir les reflexions del Juliana sobre la qüestió catalana. Clarificador com sempre, en el seu paper d’explorador visionari i topògraf de camins.

La pregunta, ara, és la següent: suposem (és molt suposar) que el Rajoy o l’Albert Rivera son cridats (...) a seure i a dialogar, a parlar amb l’independentisme català. Què dirà Puigdemont ?

- si diu que vol negociar la independència, la tornarà a cagar i seguirem amb el raca raca.
- si diu que vol un referèndum pactat, segons amb quina fórmula, seguirà també el raca raca
- si diu (reconeix) que la majoria independentista és exigua i que estaria disposat a dialogar sobre formes imaginatives i creïbles de vertebració/articulació de Catalunya amb España, hi ha recorregut.

Personalment penso que la nostra dependència d’aquest país ens és perniciosa, molt, però que la realitat catalana fa que només es pugui aglutinar un 60/70% de catalans amb un projecte radicalment catalanista al sí d’una España renovada. Només tindrem força efectiva/decisiva amb un projecte realment, àmpliament, majoritari.

Per tant, em sembla urgent que el catalanisme radical elabori un memorial de greuges, un memoràndum for understanding, coherent, sòlid, ben estructurat, que pugui aguantar les envestides fascistoides de l’España cutre però, també, les trampes formalistes i procedimentals dels reformadors/maquilladors de la vella Constitució.

Cal reivindicar un gran Pacte d’Estat modern, que cal regenerar/depurar institucionalment (TS, TC, Hisenda, TComptes, mèdias públics, ...), respectuós de les nacionalitats i diversitats, amb una concepció no centralista de la península, distribuint equilibradament competències, solidari, però delimitant clarament drets i, especialment, els deures de tothom. Després, el contingut del Pacte s’hauria de traspassar a la Constitució.

Molta feina per fer ! ... i és urgent fer-la !

Post-sciptum ...
Acabo de sentir el President des de Berlin (dissabte 7 a les 12'30) i diu que la independència no és la única solució, però que espera que España presenti un projecte engrescador !
Magnífic !!!