30 de desembre 2009

Incomprensió, sorpresa ...

... respecte de les reflexions de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia del dilluns 28 (dia dels innocents). Aprofita la crítica a la película Àgora, d'Amenábar, per atacar els progres laïcistes, que, diu, "adoctrinen, que pensen que tot el món ha de pensar com ells" (A mi no em va agradar la película: és espectacular, descriu uns fets, però no ajuda a entendre'ls, no explica el perquè passava el què passava).

L'Antoni Puigverd la considera com un producte emocional destinat a confirmar els prejudicis del "numeroso público que se cree progresista" ... com passava, diu, en els anys del "desarrollismo franquista", i critica el complex de superioritat moral que té, diu, el laïcisme, com tenia, diu el nacionalcatolicisme a Espanya (!).

Denuncia la manca de sentit crític del laïcisme per no reconèixer els fracassos de la revolució ilustrada dels segles XVIII, XIX i XX, ni les deformacions colossals del pensament racional, el nazisme i el Gulag rus, i afegeix, per demostrar la feblesa dels "racionalistes", que l'imperi de les emocions, a les antípodes de l'imperi de la raó, caracteritza el present europeu.

Parla de "empate de catecismos" i conclou dient que la crisi ideològica del nostre temps obliguen a un esforç de reconstrucció cultural: fe i raó no podran ignorar-se tan fàcilment com fins ara.

M'ha sobtat el to beligerant, "partidista", de defensa del creients religiosos, de la "fe", de "Déu" i del Gènesis (cita un autor que va dir que preferia "creer en Dios antes que en un bacilo" ...). No tinc coneixements ni capacitat per discutir-ne al seu nivell. Però em sembla que potser no té en compte que qui provoca reaccions antireligioses no són els creients i fidels, sinó les cúpules organitzades de les esglésies que es proclamen intermediàries de déu i que gestionen els ramats amb lògiques mercantilistes descarades.

No tinc cap problema, més aviat molt de respecte, a molts amics "religiosos" amb qui comparteixo molts dels seus valors bàsics (humanistes). Em costa entendre, de vegades, la seva manca de reacció contra la jerarquia que els lidera. Potser massa pobresa d'esperit i mansos de cor, poca fam i set de justícia.

No m'agrada el plantejament com a confrontació: "empate de catecismos" diu l'Antoni Puigverd. Ens hauríem de trobar tots en un gran objectiu: viure i conviure plegats, en una societat d'homes cada vegada més coneixedors de la realitat, menys influïts per supersticions i visions màgiques, menys submisos a cúpules dirigents, menys sotmesos a interessos corporatistes, en una societat d'homes autònoms, competents, responsables i solidaris.

No he tingut mai esperit de "penya". Disfruto quan guanya el Barça, fent la feina ben feta, amb imaginació, inteligència i ganes, ... però no sóc del Barça. M'esforço en mirar de ser socialista, però m'he esborrat de la "penya" que vaig ajudar a muntar a Mataró els anys '70. Per sobre dels interessos corporatistes, gregaris, hi ha els interessos del poble, dels humans.

Ja ho he escrit aquí moltes vegades: les creences, les emocions, les vivències personals són totes respectables. Però, per citar un exemple d'aquests dies, l'aclaparadora invasió de nensjesusos, maresdedeus, reis i pessebres, que inocula subreptíciament les tradicions cristianes i concepcions divines, la trobo insuportable. Malauradament, això dificultarà més endavant a molts joves una presa de consciència adulta sobre la nostra realitat, història i esdevenidor.

En aquest any "Darwin", Carl Safina, al NY Times (10.02.09) defensava que calia "matar" el darwinisme per impulsar l'evolucionisme: deia que "Darwin didn’t invent a belief system. He had an idea, not an ideology. The idea spawned a discipline, not disciples".

No hem de consolidar penyes, hem d'obrir les ments, amb curiositat, amb humilitat, deixant enrera catecismes corporatistes. Necessitem rigor, coherència, transparència ... i humil racionalitat ! I la racionalitat ben entesa necessita qüestionar, contínuament, el què sabem, el què fem i el què ens falta per conèixer !

28 de desembre 2009

Regals de festes ...

A la Montse, els amics, un iPod de nova generació, amb ràdio i càmera de vídeo !



Finalment, després de molt pensar-hi, haurem de digitalitzar tota la música dels CD's i dels LP's ... Adéu a les velles cadenes amb lectors de cintes i de discos compactes. Ara, la música la guardarem en memòria flash que donarà l'input a noves "cadenes" que pràcticament només faran l'intermediació cap a sofisticats altaveus. Digitalitzada, serà més fàcil, en el futur, evolucionar cap a d'altres tecnologies.

La qüestió és: com evolucionaran els sistemes de classificació/ordenació de les cançons, i, sobretot, els (interfaces) de recuperació i reproducció ?






I a mi, la meva filla, la Maria, m'ha comprat una barqueta feta de llauna reciclada, però amb molta tecnologia incorporada. Amb una mica d'oli i una metxa, escalfa l'aigua que entre i surt per uns tubs. Provoca una sortida d'aigua calenta i, per reacció, la barca avança. I ho fa espaterrant, xulescament:


S'ha de veure ! Encara no en sabem el funcionament concret (!), però amb unes gotes d'oli dona voltes durant un quart d'hora ! Ara ens fa molta gràcia, i alguns amics ens mirem de reüll. A nosaltres ens encanta. D'aquí uns anys, molts nens no tindran altre remei que tornar a fer-se joguines de llauna. Més útils i pedagògiques que les sofisticades que els hi compren molts pares.

Potser per això, amb tants canvis endavant i endarrere, alguns s'hi atabalaran i d'altres s'hi cagaran d'angoixa. El nostre gegant Robafaves, entre d'altres !




Aprofitant que parlem de caganers, poso aquí el link al vídeo estrella del caganer d'aquest cap d'any, cançó simpàtica i enganxosa ...

26 de desembre 2009

La Montse fa avui 60 anys !

Jove d'esperit, amb ganes de predicar,
treballant, estimant tothom,
sobretot els nens que crèixen !

A nosaltres, company i fills, ens manté viva, encesa,
la llumeta de les nostres vides

25 de desembre 2009

Solsticis, nadales i celebracions

Una amiga molt amiga ens envia una "nadala" parlant dels solsticis, aprofitant un simpàtic article de Remei Margarit a La Vanguardia del dissabte 19.

Inundat, aclaparat com em sento de nensjesusos, santsjoseps i maries, de misteris i fets ancestrals, aquesta referència als ritus arcaics mirant el sol m'han desvetllat la imaginació.

I potser ja tinc preparada la "felicitació" pel proper solstici, quan s'acabi aquest 2010:

Més seriosament, l'article m'ha recordat un cop més la tenaç i sistemàtica apropiació de l'església catòlica de les inquietuds i angoixes dels humans. Davant dels molts fenòmens naturals que els homes hem anat descobrint amb curiositat i innocència, l'església ha intentat presentar-los com a misteris divins, com a resultant d'alguna aventura de la seva tropa de personatges.

Davant els esforços dels humans per conèixer, per comprendre, per lligar caps, per relligar sabers, l'església ha intentat gairebé sempre desanimar les recerques considerant que la ciència té límits i que mai aconseguirem entendre els "designis" del seu "senyor" déu totpoderós ...

Davant de l'interès general de la ciència, que com més coneix, més veu que creix el què queda per conèixer, l'església prefereix tenir tranquil i sumís el seu ramat. No fos cas que, pensant, qüestionés el sentit de tants segles d'hipocresia. Sota la bandera de l'amor i de la pau, els funcionaris intermediaris de déu, diuen, han fet i desfet per viure "del cuento". Contra la racionalitat progresista i alliberadora, fe conservadora. Sobretot, mantenir el seu mercat de fidels.

Però no cal fer-ne un debat sobre tradicions, sobre l'estètica del pessebre i els seus cants.
Es tracta de tenir una perspectiva, de saber cap a on volem anar, plegats.

A mi em preocupa el futur de la nostra espècie. Davant dels problemes cada cop més complexos, sovint inextricables, davant la confrontació globalitzada d'interessos, em sembla absolutament necessari treballar per promoure homes conscients, competents i capaços, informats i formats, autònoms i responsables, no manipulables, que puguin entendre i comprendre les arrels dels problemes, que puguin assumir estratègies que permetin de superar velles pràctiques competitives i vells valors egoistes insolidaris.

Mantenir visions màgiques de la realitat i supersticions caduques ens hi ajuda ? ... no, pas du tout !

Cal inventar noves tradicions, cal organitzar plegats activitats periòdiques per reconfortar-nos en la recerca, difícil, de maneres més solidàries de viure i de conviure.

La Marató és un petit exemple d'una bona nova tradició: molts contribuïm en benefici de tots.
Les llagrimetes de Sant Llorenç, també petit exemple, no. L'estiu vaig penjar una nota al respecte ...

Celebrem, festegem tots junts els esforços, els avenços, grans i petits, de la nostra espècie !


Amb la Montse, la nostra (felicitació ?) pels amics
va ser aquesta:

21 de desembre 2009

Competir amb dignitat ...

... i fer la feina ben feta, treballant en equip, amb ganes, humilitat, guanyant per pels, però guanyant.

Va ser un resultat just, i va guanyar el millor !











Malgrat obstacles intolerables
en una final d'aquest nivell:
un àrbit incompetent ... o mal intencionat

17 de desembre 2009

La nostra primera càmera digital ...


... ara fa 10 anys, el 17.12.1999 !

Una SONY DSC F505, de 2,1 megapixels, una pantalla giratòria de 2", zoom x5 ... i amb un disseny extraordinari !

Jo intuïa que les argèntiques quedarien obsoletes, però calia saber quan.
La càmera costava unes 150.000 pessetes (uns 900 euros d'ara !), i calia afinar la decisió.

Varem anar amb la Montse a ca l'ARPÍ, baixant la Rambla a mà dreta, a explicar el meu escepticisme temporal.

I el venedor ens va fer una demostració absolutament contundent: allà mateix, en un minut, una foto de la Montse amb la càmera somniada, i passada a paper en una impressora de qualitat.
El resultat, extraordinari.

La vaig comprar via l'amic Joan Felip Puig, de SONY, amb l'intermediació de la Sònia Graupera. Poc després, per motius inconfessables, en compraria una altre, via internet, a DIGIBAO, a Aix-en-Provence i amb entrega a BXL.

Primeres fotos amb una ... i amb l'altre

10 de desembre 2009

Enginyeria democràtica pel TC

Pot ser que no us ho creièu, però fa uns dies que tenia previst escriure una nota sobre el mecanisme de presa de decisions del Tribunal Constitucional. Una nota intuïtiva, no sóc expert en el tema.

El sentit comú, em feia imaginar que la decisió del TC sobre el nostre Estatut (i sobre d'altres qüestions) calia que tingués ¾ dels vots, i no només la majoria simple. No em semblava bé que decisions tan importants com les que pren el TC passessin pels pèls, justet, justet. O bé hi han arguments sòlids, àmpliament compartits, o no pot haver-hi decisió acceptable.

Ignacio Sánchez-Cuenca, a El País d'avui, se m'ha adelantat. Ha fet un article en que ho explica molt millor que jo, amb arguments tècnics, polítics, i, sobretot, amb molt de sentit comú. Si el TC pren decisions en les que pesa sobretot la "ideologia" dels magistrats, i no l'anàlisi jurídico-tècnic, si el TC reprodueix, de fet, la divisió ideològica dels partits que nomenen els magistrats, aleshores el TC no serveix per rés.

Val la pena llegir l'article sencer. Jo penjo aquí els paràgrafs que em semblen més representatius de l'argumentació de Ignacio Sánchez-Cuenca.

(cliqueu-hi a sobre per agrandir-lo !)

Té l'interès afegit que és professor de sociologia ... a la Complutense, a Madrid !

De fet, aquesta argumentació podria servir per reclamar un tracte digne per Catalunya:
sólo mayoría simple ? ... así no, gracias !

03 de desembre 2009

Perspectives a la Unió Europea

De diversos articles sobre les darreres designacions al capdavant de la Unió Europea (Van Rompuy, Ashton), penjo aquestes dues idees, publicades a El País el 28.11.09, i que reflexen el meu pensament:

- una del Joan Majó, (article sencer):



De fet, és la mateixa reflexió que es va fer després dels nomenaments de Santer (1995-1999), de Prodi (1999/2004), i de Barroso (2004/ . . .): gent relativament grisa, obedient, respectuosa de la voluntat dels Estats membres ...


- l'altre de Timothy Garton Ash, sobre el què volen els europeus i l'estratègia general de la Unió Europea (article senser).



Aquí també hi ha semblança amb l'actitud ... dels catalans: cofois i decadents, que va dir l'Oriol Bohigas fa temps (mireu la nota al blog ).

És a dir, "al evitar tomar decisiones difíciles, Europa está tomando su propia decisión: está escogiendo un declive suave, lento y fragmentado ... todavía brillante y moderna, pero volviéndose poco a poco más oscura y decrépita ..."