27 de maig 2009

Un mapa de les crisis

El Joan Aliberas m'ha demanat de fer una xerrada als seus alumnes de primer, que tenen al voltant dels 17 anys. Interessant trobada per comparar sensacions, impressions, punts de vista.

Com la problemàtica és molt àmplia (Europa, Espanya, la crisi, ... ), m'ha semblat interessant mirar de donar un esquema integrat, un mapa, per poder fer un "chequeo" general de les problemàtiques de la nostra societat, del nostre món ... aprofitant velles i útils maneres d'analitzar l'història dels humans. (cliqueu per ampliar !)

25 de maig 2009

Mobilitat europea a la FP

Al sopar-debat del 19, el Director General d'Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats no va mostrar gaire interès en l'articulació de la política educativa catalana en l'europea. Malgrat la meva insistència, no ens va explicar cap iniciativa interessant del Departament des d'una perspectiva europea ... a menys de 3 setmanes de les eleccions al Parlament Europeu.

Però, curiosament, via el butlletí de la Secretaria per a la Unió Europea, m'assebento que aquest dimarts i dimècres, organitzat per la Direcció General citada, hi ha una gran Conferència Europea de les Regions per a la promoció de la mobilitat a la formació professional !

Sembla interessant: els participants són relativament representatius de la diversitat de problemàtiques i de sensibiliats. I, per a mi, té un atractiu especial, sentimental: sembla que vindrà l'onorevole Domenico Lenarduzzi, germinador del programa Erasmus, que va ser director general meu, que va aconseguir integrar la Comissió al procés de la Sorbona/Bolonia, i amb qui jo sentia un plaisir intelectuel discutint francament, obertament, sovint, sobre les reformes necessàries per superar el burocratisme, per donar una dimensió més política als programes comunitaris d'educació.



Perquè no ens ho va dir el Director General ?
La mobilitat hauria de ser una política europea bàsica, que impliqués tothom: estudiants, ensenyants, professionals, administradors, gerents, ... empreses, organitzacions, administracions, institucions !

Per fer Europa, per promoure sentiments de pertanyença, què millor que conèixer de prop altres realitats ? què millor que compartir visions i preocupacions i esperances amb altres estudiants ?
No ho entenc !

21 de maig 2009

Formació Professional ... i EUROPA

Comentaris després del sopar del dimars amb Josep Francí, DG d'Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats:

1. El meu profond respecte per tots aquells que treballen en el sistema, especialment els directors d'instituts i d'escoles que vàren explicar els seus esforços per millorar en el dia a dia i en els mecanismes anuals d'orientació de l'oferta educativa.

2. La complexitat de l'oferta: escoltant-los, sembla que existeix un sistema amb una arquitectura molt enrevessada, amb una maranya de centres, de consorcis, de convenis, d'activitats, de títols, de camins, de víes de pas i d'accés, ... que jo no sé com els joves poden retrobar-s'hi. Sobretot si, com vàren explicar, no existeix pràcticament un sistema autònom d'orientació professional, i si considerem l'existència, encara, dels altres subsistemes complementaris (formació ocupacional, contínua).

3. Aquesta complexitat fa molt feixuga la gestió quotidiana i la programació d'adaptacions i canvis. No em va semblar que existeixin mecanismes sistematitzats d'avaluació de necessitats, d'anticipació i prospectiva de noves exigències, de nous continguts, de noves competències, ...

4. Malgrat aquest panorama, sembla que des del 2004 s'ha avançat força, s'ha racionalitzat tot una mica (es parla de la "nova" formació professional ...), ho reconeixen els agents concernits ... i que hi han iniciatives i experiències cap a noves formes d'acreditació dels aprenentatges no-formals o informals, que predicàvem des de BXL des del 1995 !

5. La cooperació amb altres comunitats autònomes i, sobretot, la coordinació amb l'administració de l'Estat sembla que són sensiblement millorables.

6. Europa queda molt lluny: quan vaig plantejar la possible participació, cooperació, o coordinació amb les polítiques educatives/formatives de la Unió, la reacció va ser absolutament gris: una mica de mobilitat d'estudiants, i l'ECVET com a referència llunyana. I prou. Sembla que parlar d'Europa atabala, desbordats com están per gestionar l'existent.

No m'extranya que la nova Llei d'Educació Catalana continui, després del Dictàmen de la Ponència de primers de maig, sense pràcticament fer referència a les iniciatives i polítiques de la Unió Europea.

Aquest cop, les meves propostes d'esmenes per tal que la futura Llei parlés de cooperació al sí de la Unió, no han servit per rés. Curiosament, només les esmenes del PP proposàven, en una desena d'esmenes, referències a les polítiques de la Unió. En plena campanya electoral europea ! I pensant, com ja he dit en altres notes, que la música de fons de la Llei és la que, justament, sóna a BXL.

7. Fent una mica de balanç, sembla que, probablement, la gestió a curt termini del sistema impedeix alçar el cap i mirar cap on anem, com canvia la realitat, cap on van els altres. No sembla haver-hi una estratègia ambiciosa, a l'alçada de les necessitats: els objectius semblen ser els de resistir, d'aguantar, de mirar de fer petites millores amb els recursos cada cop més escassos.

La nova Llei preveu mecanismes de planificació: si el què es veu continua, el risc de què aquests mecanismes esdevinguin formalitats és elevat. El repte, que els govern locals siguin capaços de liderar efectivament aquests processos compartits de planificació, de racionalització, de simplificació, de transparència de l'oferta. Veurem.

8. Pel que em concerneix, aquesta realitat explica probablement les dificultats que he tingut (ara ja no tinc esperances, désolé ...) per poder posar la meva experiència europea al servei d'iniciatives innovadores: es valoren més els professionals molt coneixedors de la problemàtica concreta i dels procediments, gestors, administradors, capaços de sortir-se'n, de navegar sense fer massa onades, poc a poc, ... i anar tirant ! Les estratègies una mica més ambicioses, a uns anys vista, sembla que són massa arriscades, desborden capacitats i recursos operatius, i no aporten resultats concrets pel dia a dia.

16 de maig 2009

Castilla del Pino, gracias

Els referents d'una època ens van deixant. Era el 1968 quan li llegia els seus densos fundamentos de antropología dialèctica, fa 40 anys !

Rigorós, de clara inspiració marxista, molt ben volgut pels seus pacients, sembla que va liderar el procés de transició de la psiquiatria tradicional per deixar de considerar bojos (i apartarlos de la societat per perillosos), les persones amb problemes de salut mental, tractant-los com a malalts al sí de la comunitat amb mètodes clarament humanistes.

La Vanguardia publica avui una nota "necrològica" prou interessant.

Jo he reobert un dels 3 o 4 llibres que guardo d'ell (tot subratllat amb llàpis, com feiem abans), i he trobat alguns paràgrafs que lliguen amb la nota precedent sobre competència i/o cooperació:

Nuestra sociedad está estratificada según el rendimiento económico de sus miembros, lo que implica competencia, y la competencia supone dominación. En la moral del éxito, hay que ser más que el otro. La dialéctica de la competencia es radicalmente destructiva. Acepto del otro aquello que me sirve para ser más que él. Tengo al otro como aquel que me muestra mi culpa en mi fracaso de ser todavía menos que él. Las posibilidades de intercambio son sólo, pues, sobre lo negativo ...

Nos relacionamos con otros a través de lo que tenemos, no a través de lo que somos. La consecuencia de todo ello es la cosificación del ser de la persona en su tener. Y, por tanto, el aislamiento. Una relación social basada en lo que sus miembros poseen es una agrupación, no una comunidad. De aquí que en el grupo los sujetos aparezcan aislados y se relacionen con una tensión contenida, en la medida en que la competencia subyace bajo la aparente amistad. Un triunfo contra los demás que implica soledad, distanciamiento, insociabilidad.

El triunfo, el éxito, no viene decidido por lo que el hombre ha sido capaz de hacer por los demás, sino por lo que ha sido capaz de hacer contra los demás ...

Solidaritat allà ... però competitius aquí ?

Incitat pel Xavier Manté, amb qui he intercanviat idees aquests darrers dies, vaig anar ahir al vespre a aquest institucional per sentir el Chico Whitaker. Em va encantar la seva conferència, la seva actitud, les seves ganes, ... la seva esperança !

Va parlar de les crisis (financera, política, ecològica, de confiança ...), però va insistir en què la crisi més important és de civilització ! I va proposar/predicar que cal pensar en altres maneres de viure plegats, superant la cobdícia de tots plegats per "la plata", quanta més millor i el més aviat i ràpid possible.

Va recordar-nos que la realitat real és molt crua: al seu país, per exemple, que té 180 milions d'habitants, 60 viuen més o menys com nosaltres, però els altres 120 (!) viuen per sota del que podríem considerar condicions dignes ...

Va citar dues "anècdotes":
- les constitucions de Bolívia i Equador preveuen que cal garantir el dret a vivir bien, al bien vivir !
- que uns estudis recent conclouen que hi ha un mínim del 17% dels americans que no comparteixen els valors dominants, que estan per altres maneres de viure i conviure més humanes !

Cal una altre ètica, humanista, calen altres valors, altres paradigmes !

(Per cert, a la TV3 d'ells, en el programa Oikmntns, la gran estrella mediàtica de les americanes i del lliberalisme extrem, el Xavier Sala i Martín, va dir, ben somrient, explicant la crisi, que ell no parla de moral, que la moral és cosa dels bisbes !! )

Cal més solidaritat, sí, però també més transparència i menys competència !

El gener, el diari Le Monde va publicar un curt article de Daniel Mutez en que ja avançava aquesta visió de la crisi, parlant d'una crisi moral, una crisi de sentit !

Presidia l'alcalde Barón, que va felicitar els mataronins per la seva solidaritat, i va anunciar que l'Ajuntament mantindria el percentatge del pressupost destinat a aquest tipus d'activitat. Fa pocs dies, en un altre context (Mataró Marítim), ens deia que Mataró havia de ser la més competitiva, la millor, i que la ciutat ha de guanyar la champions.

Certament, no és fàcil desenvolupar una governança ètica. Felicitats per la solidaritat mataronina amb països del tercer món. Però hem de començar a pensar en promoure aquí altres maneres de conviure, i de governar, deixant enrere el tots contra tots ... Difícil, sí. Però és evident que, ara més que mai, caldrien iniciatives "culturals" per imaginar, plegats, altres maneres de viure i de conviure, diferents del còrrer tots contra tots darrera "la plata"

14 de maig 2009

Visca el futbol !

El que més em va agradar del partit de la final de la Copa, va ser el comportament general de les dues "aficions", abans, durant i, sobretot, després del partit !

Els bascos aplaudint els jugadors del Barça, aquests aplaudint als seguidors culés i als de l'Athlètic, el Piqué i l'Eto'o un bon rato amb l'ikurriña ... extraordinari !

Per això em quedo amb la imatge de FER que publica l'Avui d'avui dijous:

11 de maig 2009

Ventdelplà, el pessebre vivent !

Ja només faltava això: en ple "any Darwin", a l'inici de la setmana de TV3 sobre "El canvi econòmic", amb el lema "Encarem el futur", que vol ser una mirada en clau constructiva sobre la crisi, l’alcaldessa de Ventdelplà té la idea de muntar ... un pessebre vivent.
Podeu veure el capítol d'ahir, aquí ( X )

Sempre he considerat les sèries de TV com un mitjà potent per promoure valors socials positius. I, en molts cassos, TV3 i Ventdelplà concretament, ho han fet.

Però ara s'han passat: si el progrés i la modernitat per encarar el futur, passa per ensenyar que els governs locals poden impulsar pessebres vivents, no anem bé. Qui hi ha al darrera ? Després es queixaran si, els qui estem farts de la contaminació cultural promoguda pels qui es presenten com a intermediaris de déu, sortim un dia en BUS fent una mica de conyeta ...

I sembla que a Ventdelplà no hi ha cap ciutadà que reaccioni críticament: tots es barallen per tenir els papers més importants.

Espero que els governants de Mataró no hagin vist el programa: a més dels Pastorets i la Passió, de les processons i el Congrés de Confraries de Hermandades, dels Armats del meu amic "Paez", de les xerrades sobre espiritualitat i transcendència, ... només ens faltaria ara un pessebre vivent.

Ben mirat, però, ara que reflexionem sobre el Mataró Marítim, no seria potser una mala idea, fer un pessebre vivent ... a la platja, sota alguna palmera (espai ampli i accessible !). Jo m'apuntaria a fer el paper de burro, en representació de tots els qui no ens fiem d'aquests arrogants intermediaris i ens esforcem a pensar ! Fins i tot podríem mirar de parlar amb el Quico Oller, per veure si, des d'on sigui, vol fer d'àngel anunciador !

09 de maig 2009

Petita escapada a BXL ...

... per veure l'ambient pre-electoral i contrastar el què diuen els "opinadors" d'aquí.

Al carrer, d'ambient pre-electoral, rés de rés, ... com aquí. Només les grans pancartes institucionals a la seu del Parlament Europeu.

He pogut dinar i sopar amb amics, però sobretot amb l'Angela Martínez, adjunta al cap d'Unitat de Coordinació dels Programes i de Relacions amb les altres Institucions, de la DG REGIO. Molt ben colocada per veure els principals corrents d'aire intern.

Sembla que encara hi ha força funcionaris "torracollons" que pensen que amb molta reglamentació i auditories procedimentals es garanteix l'eficàcia i l'eficiència dels fons. I aquests excessos formalistes, realitzats sense massa coherència, haurien provocat unes tensions absurdes i delicades entre els Estats membres i la Comissió.

Jo ja vaig fer escrits i propostes, des de 1990, per buscar alternatives a aquesta lògica de la desconfiança controladora. Malgrat els esforços de la Comissió per donar més autonomia als Estats, els guerrillers auditors, amb intervencions probablement desproporcionades, sense criteris equitatius, estarien provocant incertesa i inseguretat en les administracions nacionals, que preferirien tornar a la lògica reglamentista ...

Desorientada i descontrolada la màquina comunitària en un àmbit financer molt rellevant (un terç del pressupost total comunitari), els Estats membres voldrien aturar com sigui aquesta dinàmica. Potser per això volen un president de la Comissió comprensiu, obert, flexible, conciliador, que eviti aquesta inútil confrontació sobre la utilització dels fons estructurals, que significa.

Sembla que en altres àmbits hi ha problemes semblants: en moments de crisi profunda, els Estats membres volen mans lliures per definir les seves polítiques nacionals i prefereixen una Comissió menys intervencionista, menys comunitària. I Barroso deu ser el president ideal per assegurar aquesta obediència i tolerància als interessos particulars nacionals.

Aquesta visió des de dins pot ajudar a comprendre millor dos articles molt interessants d'aquests darrers dies:

- el de la Soledad Gallego-Díaz
(El País / 3.05.09):


(cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)







- i el del meu bon amic i admirat Lluís Bassets
(El País / 7.05.09):

08 de maig 2009

MATARO MARÍTIM: estratègies de futur

L'Ajuntament de Mataró impulsa un procés de reflexió dirigit per l'amic enginyer Joan Mons, professor a IESE. M'han convidat a participar-hi, i jo n'estic encantat i agraït.

Després de la primera sessió conjunta per clarificar objectius del procés i els mètodes de treball, m'hi poso.

I vull fer-ho amb dues qüestions prèvies:

Una, metodològica. Tenint en compte la meva experiència de planificació estratègica a la Comissió, i considerant el mètode que ens proposa el Joan Mons, voldria fer els següents comentaris:

- ens proposa una reflexió sobre Oportunitats, Amenaces, Fortaleses i Febleses, seguint el mètode conegut com a DAFO (Debilidades, Amenazas Fortalezas, Oportunidades), SWOT en anglès (Strengths, Weaknesses, Opportunities, Threats);

- nosaltres, a la Comissió, integràvem aquesta reflexió en un marc previ més ampli. Ho explico en una de les meves presentacions a l'EAPC:



- el mètode que es proposa al grup de reflexió és centra, sembla, bàsicament, en els punts 3 i 4.

- les qüestions suscitades al punt 2 (objectius globals), es responen proposant com a repte del futur: generar treball i riquesa a la Ciutat i a la Comarca, en benefici de tots, sentir-se orgullosos de la nostra obra i passar-ho bé, transformant Mataró en una capital marítima de dimensió europea i amb personalitat pròpia, i impulsant un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals que converteixin Mataró en un referent.

- llegit en sentit invers, el raonament és que si generem un entorn d'oportunitats econòmiques, socials i culturals, Mataró es transformarà en una capital marítima, que genererá treball i riquesa per a tots, i, per tant (implícitament), benestar per a (tots) els mataronins.

- els qüestionaris es centren, doncs, en identificar estratègies innovadores que ens facin ser diferents, ser superiors en les opcions escollides i competitius en el Mediterrani en els sectors de Turisme i Oci, indústria Marítima, Coneixement, Tecnologia i Salut.

- caldrà no oblidar els aspectes de "faisabilité", de lideratge efectiu que serán necessàries, quines condicions, quines adhesions, quins recursos ... (punt 5), ni tampoc les iniciatives per explicar i implicar realment els ciutadans en els projectes i propostes.


La segona qüestió prèvia és més política. La crisi general que patim ara l'han provocat els marrulleros especuladors financers, diuen. Però s'intueix que és el primer petard de la gran crisi, la de veritat, la que s'apropa: el model de desenvolupament és insostenible. Ja ho sabíem, però anàvem tirant. Ara sembla que va en serio.

Per tant, és molt important no oblidar l'etapa 1 del mètode de la Comissió: quina és la problemàtica ? Si volem fer planificació estratègica a 10, 15 o 20 anys, aquesta reflexió és ineludible. Fins ara, es tractava de produir cada cop més bens i serveis, cada cop més innovadors, més competitius, i fer créixer el PIB. Cada any un dos o un tres per cent.

Visiblement, a nivell mundial, sembla que els números no quadren. Fins i tot es senten veus que parlen del necessari ralentiment o decreixement ... El Joan Majó ha escrit un llibre interessant sobre això. I el Manuel Castells, deia, fa poques setmanes, a El País (4.4.09), que "la cuestion pendiente es la de saber si hemos salido a tiempo de la borrachera neoliberal que nos llevó al borde del abismo, o si nuestra adicción consumista es tal que aún preferimos saltar al vacío antes que cambiar de vida. Y, sin embargo, hay tantas cosas bellas en la vida que son gratis ..."

Per tant, aprofitant l'oportunitat, sense descuidar la necessària generació de treball i de riquesa, complementàriament, per precaució, hauríem d'aixecar el cap i mirar més enllà. Si la finalitat última és el benestar dels mataronins, quines polítiques i estratègies son possibles per viure millor ?

Viure millor exigeix consumir cada cop més productes i serveis ?

Competir, ser els millors, ser diferents, o liderar estratègies obertes de cooperació, de solidaritat ?
Té sentit i viabilitat anar, d'alguna manera, tots contra tots (al Mediterrani, al món) ?
No caldrien altres mecanismes de regulació (no només els financers), que considerèssin el valor i utilitat social real dels bens i serveis produits ? És encertada l'obsessió general pel Q3 ?

He sentit reflexions d'experts que volem trobar indicadors més rigorosos per mesurar l'economia mundial, superant el clàssic PIB que interessa sobretot els especuladors capitalistes. Per exemple, Pavan Sukhdev, (director d'un estudi encarregat pel Govern alemán i la Comissió Europea), deia a La Vanguardia del 3.05.09, que "medir el PIB y decir que bien lo hemos hecho porque ha crecido un 9% es una tonteria. No es una medida que sirva para medir el progreso o el bienestar humano. Durante 50 años se ha pensado que el PIB era la medida de la felicidad: es un error, podemos corregirlo !"

Una altre reflexió interessant, la de Santiago Niño (catedràtic del IQS, Universitat R Llull) a El País del 19.04.09: "se trata de una crisis sistémica, que afecta de forma profunda e irreversible al modo de organización y producción del sistema ... (i aconsella als ciutadans que) ... cada persona se dedique a trabajar en algo que le apasione, que realmente tenga sentido y que sea verdaderamente útil y necesario para la sociedad ... Conceptos como utilidad, eficiencia, aprovechamiento, colectivo, coordinación, colaboración, van a ser protagonistas: no va a quedar más remedio que abandonar el individualismo y trabajar conjuntamente para lograr una mayor optimización en la gestión y el uso de los recursos ..."

Insisteixo, sense deixar de tocar de peus a terra, aquesta reflexió estratègica és una bona ocasió per prendre en serio les noves perspectives "sistèmiques" que la crisi actual fa preveure.

04 de maig 2009

Mataró: anem endavant ?

L'Institut Municipal d'Educació organitza un curs monogràfic de 4 xerrades sobre l'espiritualitat. El febrer, l'Institut Municipal d'Acció Cultural va organitzar un altre curs sobre Darwin i l'evolució, però sense parlar de l'impacte social de les seves teories sobre les creences religioses. I el mateix febrer, amb el suport de l'Ajuntament, Mataró va ser escollida seu del proper congrès de les Confraries de Setmana Santa.

No podré anar a la primera (seré en un grup de treball sobre prospectiva ...). l'Andreu Majó parlarà d'espiritualitat i genètica, sobre l'existència del gen de Déu. A les altres sessions, hi ha algun tema interessant: La religió com a negoci: l'engany de les sectes. I la darrera, parlarà de les crítiques a la religió dels pensadors ateus.

No conec l'Andreu Majó, i sento curiositat per sentir les seves consideracions i anàlisis. Espero que siguin riguroses, per anar endavant, per trascendir les supersticions i manipulacions.

Casualment, endreçant llibres, la meva germana ha trobat aquest opuscle del Jaume Balmes (de Vic !), publicat el 1948, i que va ser probablement una eina eficaç per combatre els qui gosàven pensar i qüestionar els "misteris" de "la" religió verdadera.

És curiós constatar l'agressivitat i el menyspreu amb que tracta els incrèduls, les sectes separades de l'esglèsia romana, els mahometans, la defensa que fa de la necessitat del "sumo pontificado", i de la potestat de l'esglèsia per "imposar manaments als fidels" i per prohibir "los malos libros" ...

Donaria per unes quantes sessions ...