26 de setembre 2012

El repte del PSC

l'Albert Aixalà publica avui a la web de la Fundació Campalans una nota que, entenc,
resumeix molt bé la problemàtica, les qüestions, les aspiracions del PSC. (Cliqueu a sobre per ampliar !)






















Ara la qüestió és que puguin definir i explicar concretament el com,
és a dir, les seves propostes i actuacions concretes per canviar sensiblement la situació,
per generar una correlació de forces, aquí i allà, que faci possible un nou pacte federal.
De moment, de les declaracions dels líders del PSOE no semblen massa esperançadores.

Calen propostes però cal també la credibilitat suficient per convèncer tots aquests ciutadans orfes de representació digna.

Malauradament, algunes actuacions com la de votar el corredor ferroviari central, per exemple, desanimen a molts ...

Efectivament, un gran repte !

25 de setembre 2012

Sobretot, que no fem el ridícul ...

No sé si calen massa comentaris ...
Però si cal anar en serio, s'han de mesurar molt bé els passos.
I no aparèixer com a nens petits, inocents, ignorants, demanant caramels ...

22 de setembre 2012

La meva posició: una estratègia en dues fases

Després de tanta moguda, de tants escrits i reflexions, intento definir la meva posició personal i fer propostes estratègiques pel futur immediat.
Em sembla que cal ser radicals però prudents, i conscients de que cal una majoria social, no només política, per recolzar opcions ambicioses com les que molta gent somnia.

La meva posició personal es resumeix en aquests tres punts: (cliqueu per ampliar i llegir ...)






Tot esperant eventuals moviments, la situació d'aquest dies és molt tensa, excitada.
Sembla que, probablement, es convocaran eleccions anticipades.
Probablement no sigui la millor estratègia. Veurem què diuen els programes.
(Què votarà un socialista independentista, o un convergent que no vol la independència ?)



Seria més convenient no obligar precipitadament a molta gent a decidir independència si o no.
Valdria la pena, per assegurar un final feliç, adoptar una estratègia progressiva per clarificar i explicar bé a la ciutadania (a tota) quina és la problemàtica i quines les alternatives.
Jo pensaria en una campanya d'informació exhaustiva (18 mesos ?), seguida d'una consulta tranquila,
abans d'anar cap a fórmules referendàries molt arriscades (11 de setembre 2014 ?).

Per exemple:

20 de setembre 2012

Pensant en el futur de Catalunya ...

En parlem molt i en seguirem parlant. Sobretot si ens hi animen, com acaba de fer el Rei.

He retallat, subratllat i guardat molt articles, i és difícil resumir-los aquí.
De moment, el què em sembla més útil és penjar aquest esquema que em va força bé per estructurar idees
(cliqueu-hi a sobre per ampliar-lo).

La petita contribució meva és que caldria preparar i realitzar una consulta a la ciutadania, no vinculant, amb tres o quatre qüestions ben clares per poder obtenir respostes significatives respecte de la problemàtica i les diverses vies que cadascú pensa necessàries per anar endavant.

Seria una bona ocasió per fer pedagogia, per clarificar problemàtiques i greuges, per serenar els esperits, per intentar generar les complicitats i els consensos necessaris entre tots els que vivim, treballem i volem ser catalans.

Amb les eleccions anticipades que tothom intueix, amb la sola possibilitat de dipositar un simple vot, es limita molt la participació ciutadana. Els interessos de partit condicionen les opcions. I l'anomenada "transversalitat" de les opcions ho complica: a qui votaran un socialista independentista o un convergent no separatista ?

La classe política dirigent esta preparant (poc a poc ...), una Llei de Consultes populars no referendàries, que potser seria un bon marc legal. No cal fer, ara per ara, referèndums vinculants que dramatitzarien la qüestió i radicalitzen les posicions: un només pot dir si o no !

Si la via cap a la independència (o cap a un encaix més digne i just ...) exigeix majories favorables, la prioritat segueix sent generar, construir catalanitat, consciència dels problemes i motivació entre la ciutadania per encetar els difícils camins de reconstrucció de l'estatus català.

Adjunto aquest simpàtic dibuix de Perico Pastor a El Periódico de divendres 21

17 de setembre 2012

Veremant al coll de Roses amb els Espelt

Mentre encara païm l'impacte de la gran manifestació de la Diada, llegint diaris i diaris, articles i articles, varem escapar-nos el cap de setmana a l'Escala, per anar a veremar al coll de Roses.

Experiència simpàtica, viva, molt ben organitzada.

Només arribar, retrobant els vells tractors. Sobretot el Porsche (junior) del que en tinc un model reduït (super), teledirigit, comprat via internet a Alemania. El vaig reconèixer, curiosament, pel soroll del motor: el meu model reprodueix molt bé el soroll del ralentí ! No ho hagués dit mai. Em varen explicar moltes històries de com els utilitzaven i adaptaven en els anys difícils: fent-los anar amb petroli, ampliant dipòsits ...

Després, el plat fort: veremar autònomament amb cubells i samals, enmig de molta gent, grans i petits, joves d'arreu, pares, mares, nens i avis ... Una festa entranyable.





























Després de veremar, cap a esmorzar pa amb tomàquet, embotits, formatges, arengades ... i el bon vi dels Espelt: Saulò, Vailet ...
Xerrant amb uns i altres, vaig explicar la meva dèria pels vins i el disseny dels Espelt a un senyor trempat i acollidor.
Sorpresa: era el Damià Espelt, enginyer agrònom i orgullós de les seves filles que són darrera de tantes iniciatives !

Abans d'anar a la trepitjada, varem visitar el petit museu, que anomenen CEL (Centre Enològic i Lúdic): cal anar-hi !
Senzill, ben presentat i molt ben explicat. Per tornar-hi !!!

13 de setembre 2012

La mani de la Diada

Amb totes les contradiccions, varem anar amb la Montse a la Mani de la Diada.

Joan Subirats diu que "la marea civil ha pasado por encima de los partidos políticos con una iniciativa que ha ilusionado a mucha gente, a pesar de que los tiempos no estén para mucho soberanismo ..." (El País / 12.09.12)



Manuel Castells va veure que "als seus ulls i en les seves rialles hi havia esperança que mou i conmou, una esperança que falta en societats europees tenallades per la por i fastiguejades pels seus representants ..." (La Vanguardia / 15.09.12)




Josep Ramoneda, anticipant l'èxit de la mani, deia que "la ciudadanía quiere sentirse partícipe de proyectos que ilusionen y no solo carne de cañón de la impotencia de la política frente al dinero ... El independentismo ofrece algo que hoy nadie da: la construcción de un futuro distinto, la independencia tiene el atractivo de un proyecto en positivo y desvergonzado ... aunque faltan el plan y el trabajo previo, con lo cual el riesgo de descarrilar es muy alto ..." (El País / 9.09.12).


De moment això.
Més endavant faré una síntesi més concreta del què penso sobre aquest esdeveniment.

Un dibuix original de KAP a La Vanguardia del 15.09

10 de setembre 2012

Preparant la gran mani "històrica", el "gran pas" dels catalans ...

Diaris plens d'articles, molta gent escalfant motors ... i els líders dels grans partits intentant ja ara capitalitzar, desvirtuar o recuperar (com diuen els francesos) el previsible èxit de la convocatòria.
És clarament una manifestació convocada per independentistes (Assemblea Nacional Catalana), però promoguda pels mitjans públics controlats per CiU, escalfada pels dirigents de CiU que pensen que una gran manifestació els donarà força per negociar la seva proposta de pacte fiscal, i interpretada per dirigents (Duran, Navarro, ...) que argumenten que, de fet, a la mani hi anirà molta gent cabrejada per les retallades, farta del tracte espanyolista ... però no necessàriament independentista.

Molta gent té ganes de manifestar la seva indignació, el seu cansament per una articulació malparida amb Espanya, el seu afartament d'actituds cíniques i mesquines dels qui s'aprofiten de la contribució solidària dels catalans mentre ens ridiculitzen i menystenen ...

Llàstima que la mani pretesament unitària sigui per la independència ...

Potser és unitària perquè ha aconseguit integrar a tots els grups independentistes que, en els darrers anys es manifestaven de manera més descoordinada quan no amb enfrontaments. Des de 2005, per exemple, les manis de la tarda de la Diada reunien entre 8.000 i 30.000 persones, segons els diaris. Només la del 10 de juliol de 2010 va aconseguir una manifestació conjunta de moltíssima gent amb projectes diversos, però unida enfront de les retallades a l'Estatut concertat i votat en referèndum.

Probablement una mani per expressar la gran indignació i frustració, una mani per reivindicar solucions dignes, justes i equitatives, una mani per exigir als dirigents i responsables polítics més coherència i radicalitat en els comportaments ... hagués aglutinat efectivament, conscientment, a la gran majoria de catalans.

La problemàtica hi és. L'article de JB Culla a El País del divendres 7, la resumeix d'alguna manera. Els projectes són discutibles: Culla interpela els federalistes pel seu fracàs i aposta, d'alguna manera, per l'independentisme. Però no és només responsabilitat dels federalistes el no haver aconseguit avenços en l'autogovern i en pactar una articulació justa i respectuosa amb Espanya.

Conjuntament, els catalans no hem sabut fer front a l'expoli i menyspreu espanyolista. I com que no ho hem aconseguit perquè som febles, perquè no tenim prou força, perquè no anem prou units, ara ens proposem un objectiu molt més difícil. No som capaços de saltar 3 metres ? Doncs ara volem saltar-ne 10 !

Antoni Puigverd, avui a La Vanguardia, alerta dels riscos d'intentar aquest tipus de salts (La Cruïlla catalana), sense comptar amb l'enorme bossa catalana formada per castellanoparlants que s'entusiasmen amb la roja, i que segueixen Telecinco ...

Tant de bo s'equivoqui el Josep Fontana, que, des de la seva experiència i rigor, pensa i escriu això a l'ARA d'ahir:





Malgrat aquest poti-poti, jo hi aniré ...

07 de setembre 2012

S'acosta l'11 de setembre ...

... i em sento amb moltes ganes de manifestar-me.

Em sembla que aquesta diada hauria de servir per fer el punt sobre l'estat de la nació, i permetre a tothom, fent balanç anual, de manifestar els seus sentiments, greuges, propostes i reivindicacions respecte de la situació del nostre poble, de la nostra colectivitat.

Personalment, fent "le point", tinc molts motius per manifestar-me.
En vaig fer una llista en la nota del dia 30 d'agost.

Però no sé com fer-ho: anar a una mani que es presenta com a unitària (!), promoguda descaradament des del Govern de CiU, amb el potent instrument de TV3 i annexes, per reivindicar la independència ?

El Manel em criticava amb vehemència aquesta contradicció. Jo pensava, orfe de companys, anar-hi amb la meva pròpia pancarta. Encara hi penso.

Però avui he llegit aquest article del Joaquim Coll, a El Periódico, i començo a dubtar ...



Les reflexions del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'avui, són també molt pertinents.
Desconcertats i perduts, encara ?










Respecte del debat de fons sobre el futur de Catalunya, l'article del Joan Majó al diari ARA és senzill, clar, contundent, pedagògic com sempre.

02 de setembre 2012

Revisitant Gallecs ... i descobrint Mollet


Divendres 30 varem anar a Mollet per fer una passejada per Gallecs, convidats per la Mercè i el seu company Josep. Acollidors i entusiastes, ens varen fer fer una volta per la reserva expropiada i pel mateix poble. Tota una lliçó viva d'història socio-econòmica recent.

Fa uns anys ja havíem visitat el parc del Pinetons amb els dos majestuosos molins de vent fets a Montblanc per l'empresa Tarragó. Ara, al costat de l'ermita de Gallecs, en varem veure un altre en funcionament, el molí de can Blanc, construït sobre una petita base que serveix d'aula per fer pedagogia de la màquina. Les explicacions ens les va donar, en català, un jove molt motivat originari de Moldàvia !

També varem veure l'experiència dels més de 200 horts rurals compartits, amb casetes i serveis comuns per guardar eines i regar. Experiència cooperativa molt peculiar i interessant. A Vilassar hi ha una cossa semblant, però el conjunt és d'iniciativa privada que lloga terreny a ciutadans interessats.

El Josep Gordi, company de la Mercè, ens va explicar el seu original projecte d'aiguamolls de quan va ser regidor a l'Ajuntament. Molt dinàmic, molt actiu i treballador, sembla que la Tura li va dir que no seguiria a les llistes: aquests excessos podien posar en evidència altres regidors ...

La visita al poble/ciutat va ser impressionant. Tenia una imatge borrosa i grisa de Mollet, d'un poblet que es veu una mica passant per l'autopista. I varem descobrir una ciutat moderna (50.000 habitants), encerclada d'autopistes, vertebrada per una simpàtica i espaiosa rambla, amb moltes noves instalacions escolars, esportives, sanitàries (espectacular nou hospital), comercials (un nou mercat molt xulo), culturals, i, sobretot, un nou i enorme Ajuntament molt funcional. Fins i tot amb un balcó (particular ?) per l'alcaldessa ...





En canvi, no em va agradar gens, gens, el parc del Colors, dissenyat pel tan prestigiat Enric Miralles. Quina parida ! Vaig tenir la mateixa reacció que tinc davant de moltes de les obres del Tàpies. I tinc la impressió de què el 90% dels molletans no entén tots aquells muntatges ... Jo tampoc, malgrat les explicacions voluntaristes del Josep.

Jornada molt agradable i instructiva, gràcies Josep i Mercè !