31 d’agost 2011

No se'n enteren ...

Després de tantes mostres d'indignació, de disgust amb la manera de fer política, de desafecció, d'incomprensió del què fan i del perquè ho fan ... ara, de cop, l'inconscient i incompetent ZP decideix fer una reforma ràpida de la Constitució per tranquilitzar els mercats.

En comptes de convocar els ciutadans un dia a les 9 del vespre a TV1, i explicar clarament quina és la problemàtica, quines opcions són possibles, i quina estratègia pensa seguir, pasteleja d'amagat amb el PP, descoloca els seus, i tira endavant, a correcuita, una reforma que el 98 o 99% de la ciutadania no comprèn ... i que alguna agència de qualificació ja avança que no n'hi ha per tant.

L'espectacle dels polítics discutint entre ells, lluny dels ciutadans, és patètic. Ja ho he escrit en altres notes: en aquests temps, cal parlar directament al poble, als ciutadans. Tenim els mitjans per fer-ho, i en ocasions com aquesta volem saber de primera mà què passa i què volen fer els nostres dirigents. Sense intermediacions periodístiques, sense el soroll interessat de l'oposició en les bancades del Congrés.

Ahir va tenir més temps al telenotícies un gris i desconegut jugador de futbol, per explicar banalitats sobre el seu fitxatge, que l'Iceta per justificar la posició del PSC davant la jugada del Zapatero ...

Fa un any m'adreçava al Zapatero incompetent, increpant-lo: Senyor Zapatero, expliqui-m'ho !

Uns mesos abans ja m'havia cabrejat amb ell: semblava que fés política amb el cul ...

Quants anys perduts ...

Quina irresponsabilitat del PSOE, quina incapacitat per reaccionar davant flagrants incompetències, quina manca de respecte cap a tota la ciutadania !

I que no ens passi rés amb els que venen !

Fins i tot em preocupa que el PSOE pugui tornar a governar pel fracàs més que previsible de les polítiques neoliberals, sense haver fet la necessària reconversió cap a maneres de fer política més rigoroses i democràtiques !

Veient imatges via el nostre senyor Google, em quedo amb dues:
una dels indignats de Logroño (que s'han passat un pel, coño ...)



... i la clàssica que ho diu gairebé tot.




Penjada la nota, Josep Ramoneda, a El País del diumenge 4, fa una columna prou aclaridora:

29 d’agost 2011

A l'associació d'enginyers: final d'etapa personal ?

La Junta Extraordinària del 30 de juny va suposar el final d'una etapa important en el procés de reorientació de l'Associació d'enginyers. Vaig valorar-ne els resultats (no massa positivament ...), en una nota en aquest blog.

Efectivament, després d'un llarg procés, fet una mica a trompicons, els establerts varen aprovar uns nous Estatuts amb aspectes indiscutiblement positius (nova Junta de Representants, nous instruments de cooperació, ...), però amb d'altres molt millorables (governança, transparència, vinculació de les empreses, ...). Els indignats, amb males maneres i sense un projecte clar, no varen aconseguir frenar la necessària renovació. Jo havia explicat la meva posició en una nota als companys.

Després, l'amic i company Joan Torres, president de l'Associació, amb una nota del 13 de juliol, em proposa formar part de la nova Junta de Representants que cal constituir d'acord amb els nous Estatuts, i em va convidar a una reunió de treball del grup d'orientació estratègica, el 18 de juliol.

Hi vaig constatar una àmplia i comprensible satisfacció general per l'èxit obtingut, la voluntat d'aprofitar-lo i les ganes de respondre a les expectatives generades. El grup va decidir avançar en determinats temes (col•laboració col•legi/Associació, vot electrònic, pla estratègic, governança i cooperació, delegacions/demarcacions), i em va encarregar animar el de cooperació. L'Associació està ara en molt millors condicions per fer front als importants reptes que té al davant.

Però el meu balanç no és tan positiu. Cada cop són més evidents els símptomes dels temps borrascosos que vivim (Castells, a La Vanguardia), i la necessitat de repensar les nostres ja velles visions.

Segueixo pensant, en franca minoria, que caldria millorar els Estatuts, enfortir les activitats professionalitzadores, superar velles inèrcies ineficaces i/o ineficients, repensar l'orientació excessivament empresarial de determinades iniciatives, i modificar algunes maneres de funcionar i de comunicar. I no considero massa prioritàries o pertinents algunes idees, projectes o iniciatives estratègiques de l'equip dirigent.

Em sento una mica quixot enmig de les fortes inèrcies i lògiques establertes, tot i que, molt probablement, entre els 10.000 associats, deuen haver-hi molts companys que comparteixen les meves preocupacions, visions i propostes.

Hi he pensat molt aquest estiu. Fent balanç d'aquests gairebé 5 anys de dedicació meva a l'Associació, des de setembre 2006, els resultats concrets, considerant els esforços, no són massa encoratjadors. He fet bons amics, he contribuït a iniciatives interessants, però, malgrat els darrers canvis, veig l'estratègia dominant a l'Associació relativament allunyada de la que la problemàtica actual exigeix.

Hem de seguir repetint com llorus la ja tradicional crida a millorar la competitivitat ?
Hem de seguir buscant suport, aliances, o complicitats amb les (grans) empreses ?
Recuperant aquell vell article de 1962, de l'Alfonso Carlos Comín (nota al blog), ara, la pregunta pertinent hauria de ser: davant la problemàtica actual, què podem fer-hi els enginyers ? ... i, probablement, la resposta sigui: mirar de posar la tecnologia al servei de nous modes de vida !

Sento que aquestes apreciacions em neguitegen massa. Potser perquè també tinc altres preocupacions personals i familiars. Però per seguir predicant els canvis o les reorientacions que considero necessàries, des de posicions tan minoritàries i en aquestes circumstàncies, em caldrien una motivació, unes ganes, una força que ara mateix em sembla que no tinc.

Sectes: per una Llei d'Higiene mental

(cliqueu a sobre per ampliar !)

Veig al diari PUBLICO de diumenge dia 28 una inusual publicitat sobre les sectes.

La publica el Grupo Alerma, en forma d'entrevista a un neuropsicòleg del grup de consultors Arnaiz&Alerma, que colabora amb l'associació RedUNE per a la prevenció de la manipulació sectària.

Interessant l'explicació sobre els grups que utilitzen la coerció, no necessàriament amb la força, sinó amb formes subtils de manipulació mental, per modificar la identitat de les persones. Aprofitant les seves necessitats orgàniques (la fam ...), però també les psicoafectives, realitzen una abducció mental per segrestar-los la seva voluntat.

Proposen una Llei d'Higiene Mental, per evitar l'explotació de les necessitats de la gent, per tal de separar (per exemple) les accions solidàries de la promoció ideològica (religiosa ?) que pugui haver-hi al darrera, i d'impedir utilitzar les necessitats psicològiques o afectives de les persones per captar adeptes.

Denuncien els mil agoreros apocalípticos, que indueixen estrès en la gent per provocar un colapse nerviós que faciliti la seva abducció mental, i poder així condicionar la seva voluntat, modificar la seva identitat i posar-los al seu servei. Propugnen que l'Estat informi d'aquestes pràctiques i dels perills que comporta seguir aquests manipuladors.

De fet, aquestes pràctiques sectàries són les que utilitzen, amb més o menys força o contundència molts grups religiosos ... i probablement moltes empreses de publicitat, moltes cadenes de TV i moltes empreses, organitzacions i associacions que busquen fidelitzar els seus clients.

A Angleterra, la British Humanist Association denuncia des de fa temps els canvis que està fent el govern per flexibilitzar i desregular les normes sobre les activitats fidelitzadores de les organitzacions "caritatives" ...

Fa uns mesos vaig penjar una [ nota ] sobre unes propostes per descolonitzar l'intelecte, que, probablement, anaven en aquest sentit. En definitiva, es tracta de treballar per l'empowerment de les persones, dels ciutadans !

28 d’agost 2011

Missa, iPad ... i fúmbol !


Amb uns amics històrics varem anar a la petita missa organitzada per la gent de l'Obiols i el Dani Font, sobre partits i moviments. Era el preludi de la gran missa del capvespre a Vilopriu, amb gairebé tots els bisbes i cardenals. Com la petita la feien a l'Escala, varem pensar que calia anar-hi i recordar vells temps de militància.

Content de reveure vells amics (l'Àngel Ros ...) i velles confrontacions (Marina Geli, que va predicar recuperar valors ...), i noves perspectives (la sindicalista-diputada Eva Granados, el delfí Joan-Ignasi Elena ...).

Però vaig sortir una mica decebut de la xerrada. Iniciada a partir de dues curtes intervencions del Raimon i d'un animador del moviment del 15M, va resultar una tradicional xerrada dels socialistes catalans: els líders de sempre hi diuen la seva (ara amb l'iPad substituint la blackberry ...), d'altres parlen per parlar sense dir rés, d'altres expressen bonics i radicals sentiments, d'altres busquen consolidar la seva carrera, ... però sense que ningú orienti el debat cap a finalitats pràctiques, ni que moderi algunes intervencions per fer respectar l'interès colectiu.

Tot molt genèric, ple de bones intencions. Molt poca eficàcia operativa: no és així com es pot recuperar capacitat d'impulsar el progrés colectiu. Llàstima, doncs en alguns papers de la gent del Nou Cicle hi he vist coses força interessants. Oportunitat perduda de concretar i de generar posicions consensuades.

En l'època de la comunicació digital, l'intercanvi presencial d'idees continua fent-se com fa 40 o 50 anys. La construcció cooperativa d'idees i d'estratègies està desvirtuada, ennuvolada, per l'ingent quantitat de piulades, crits i gemecs digitals.

Després, amb amics, varem avaluar prestacions dels iPhones, iPads ... i Pcs portàtils. Aprofitant l'iniciativa interessant de l'Ajuntament d'oferir wifi gratuït als escalencs i visitants.

El forges, com sempre, retrata el context de manera contundent:

22 d’agost 2011

Catòlics, cristians ...

Un article senzill, clar, contundent ...
(A El Periódico de diumenge 21 d'agost)



La reflexió de Ramon Folch, que separa [l'organització eclesial] de la [doctrina evangèlica], és molt atinada. Sovint em sento com ell, un cristià laic, un honest humà sense fe, però delerós d'esperança i caritat, i confrontat a un catolicisme inquisidor que propugna l'obtusa fe del carboner, aliè al coneixement científic i mancat de comprensió solidària, que no té gaire esperança i gens de caritat.

Uns exemples dels comportaments d'aquesta església/organització que destrueix l'esperit cristià original els dona Juan G. Bedoya a El País del dissabte 20. El concili Vaticà II (fa quatre dies, el 1965), sembla que, amb resistències, va fer passos cap a la tolerància. Però les darreres dècades, sembla que la burocràcia vaticana ha recuperat velles manies i ha fet molts passos enrere. I a Espanya, anem cap a situacions esperpèntiques ...

19 d’agost 2011

Una nova caminada: la dura pujada al Montgrí



Ho havíem intentat fa ja 4 anys (nota), i ahir ho varem aconseguir. Sortint a les 7 de la tarda, per evitar el sol, varem enfilar els caminets cap a l'imponent massís [ info a la Wikipèdia ]. Només són 300 metres d'alçada, però el tros final és dur perquè és un pedregam: una horeta (llarga ...) de pujar, i ¾ de baixada .

Es veuen encara les restes de pins i arbres cremats en l'incendi de 2004. El camí és agradable en aquesta època, doncs ens creuem amb molta gent de procedència diversa, i amb ritmes molt diferents: n'hi ha que el pugen corrents, d'altres amb bastons, d'altres amb nens a coll-i-bé (?) ... Nosaltres notem una mica l'edat i jo, els quilos !

Val la pena, però, per les vistes espectaculars, des del cap de Norfeu (que tapa el de Creus), tota la badia de Roses, Montgó, l'Estartit, les Medes, la gola del Ter, la platja de Pals, sa Riera, Begur i el cap sa Sal.


















El castell són de fet, quatre parets amb quatre torres, molt senzill, sempre obert, gratis [ info a la Wikipèdia ].

I, vist de l'aire [ enllaç a una web sobre el castell ], es pot veure la similitud amb un bonic pit de noia, amb el mugró valent.
Queda prou en evidència la paranoia dels qui pretenen veure'hi, de lluny, de l'anell d'un bisbe catòlic ! ...
Contra les supersticions, informació, coneixement: volant s'aprén molt !

16 d’agost 2011

La moral dels gossos ...











Després dels banquers i especuladors, dels governs incompetents i dels joves inconscients, només faltava l'espectacle dels gossos del Mourinho.

Contra la inteligència, la imaginació, el toc precís i les passades ben fetes, els del Madrid hi oposen brutalitat, destrucció ... i cinisme hipòcrita.
La doctrina del "Mou" és mossegar ràpid, com sigui, com si el futbol fos cosa de bèsties, de gossos que mosseguen carn per una hinchada histèrica.

Costa veure el futbol així.
Sobretot pensant que aquesta moral, cala. I cala fons.

Algun dirigent o líder social o espiritual hi diu alguna cosa ? ... silenci còmplice !

15 d’agost 2011

Londres, agost 2011

Una nova fita en el camí cap a la nova època. L'Antoni Puigverd escriu, a La Vanguardia de dissabte,
que "els europeus estem vivint un d'aquells moments en què la història s'accelera, neguitosa i descontrolada.
Encara no sabem com acabarà tot això, ni on ens portaran els fets que hem començat a viure.
Només sabem que les properes generacions ho estudiaran als manuals d'història ...
"

Per entendre què ha passat a Londres i el perquè, penjo resums dels dos articles que he trobat més clarificadors: (cliqueu-hi a sobre per ampliar-los i llegir-los !)
- un a El País de diumenge 14, escrit per W. Oppenheimer i JM. Muñoz
























- un de Rafael Ramos, també de diumenge, a La Vanguardia.





La nota sobre els 26.000 milions de deute del ministeri de Defensa espanyol és un exemple útil de la problemàtica anglesa al nostre país.

Un altre exemple proper és el de Fèlix Millet, que deu enriure-se'n dels joves anglesos des de la seva piscina a l'Ametlla.


Qui són ? On són els responsables ?



Molts polítics s'estranyen encara que molts (milions), de ciutadans ens indignem, i segueixen pensant que el fenomen de la indignació és cosa de quatre rastaflautes incompetents ... i que ja passarà !

Alguns polítics (progressistes) podrien dir-hi alguna cosa. Explicar-ho. No ho farà la ministra del ram, si no ho ha fet fins ara. I, els propers mesos estarà molt ocupada pensant en les properes eleccions. No sé quin eslògan farà servir aquest cop, perquè, encara que hi anem, ara ells tornaran, segur, amiga Chacón.

No sé com va reaccionar el Congrés o les comissions concernides, a l'octubre de 2010, davant de les explicacions del Secretari d'Estat. Tampoc sé si les institucions de control i d'avaluació de polítiques públiques han fet algun gest. Però, vist des de la ciutadania, de moment, silenci. I complicitat corporativa: que no se'n enteri el poble, que això és complicat i alguns podrien mal interpretar-ho.

No veig dignitat política, ni moralitat pública, i no sembla que funcionin els mecanismes democràtics de vetlla i de supervisió.

Amb gestions com aquesta, quina implicació, quins esforços, quins sacrificis poden demanar-se a la gent per afrontar els necessaris canvis que la nova època exigeix ?

Hem perdut desgraciadament aquestes dues legislatures. I, si, malauradament, sembla, ells tornaran ...


Cal reduir i racionalitzar despeses, el procés serà traumàtic, sobretot sense uns dirigents amb un mínim de credibilitat per dirigir-lo. Pot passar de tot. El darrer avís, Londres.


14 d’agost 2011

Crisi ? quina crisi ? Vela al vent !

Després del turisme interior, ahir dissabte varem anar cap a la Barcelona guapa, a la punta de la Barceloneta.
Un hotel majestuós ( W ), amb un disseny extraordinari, gairebé arran de sorra. A sota, bars i terrasses ben oberts a la gent, des d'on es veu Mataró ... Espais oberts i senzills !
























Molta gent, gairebé ple: pel setembre, una oferta a uns 500 euros l'habitació !

Queda pendent anar-hi en bici, pedalant des del pont del Besòs: 6,5 quilòmetres plans d'anada i 6,5 de tornada ... fent bivac sota una palmera !

13 d’agost 2011

Un polsim d'ateisme ?


Alfredo Abián, vicedirector de La Vanguardia, aprofita aquests dies de vacances per escalfar l'ambient. Fa servir reflexions del Michel Foucault (que va morir de la sida, precisa ...), per denunciar sectes paramilitars camuflades d'intel•lectuals, per criticar rosegaaltars i figaflors ... i per ridiculitzar una confraria que es diu Associació d'Ateus i Lliurepensadors de Madrid. L'argument: atrevir-se a reaccionar davant la visita de Ratzinger sense tenir escoles concertades on s'imparteixi coneixement (o doctrina ?), ignorar el què és un orfenat o un centre d'assistència a disminuïts profunds ... o comptar amb adeptes capaços de confondre els missioners que assisteixen pàries de la terra amb una missió espacial a la constel•lació d'Orió ...

Perquè qualifica de confraria l'Associació ?
Perquè cal tenir escoles concertades per poder pensar lliurement ?
Perquè cal saber què és un orfenat o un centre d'assistència per reaccionar contra institucions manipuladores de les consciències de la gent ?

La història aporta prou elements per saber que l'església catòlica (l'estructura jeràrquica dirigida des del Vaticà), i també les islàmiques, utilitzen pors i angoixes de la gent i aprofiten els problemes dels més desvalguts per eixamplar la seva feligresia, per consolidar el seu fons de comerç, el seu mercat ...

La darrera reflexió que tinc a mà: la de Joan Majó, que, al seu darrer llibre, critica la transformació de les comunitats cristianes en una Església oficial que va generar una estructura de poder mundà que va anar fent perdre cada cop més la capacitat de transmissió social del missatge de Jesús. (pags 150 i 151)

Els valors fonamentals que el món actual reclama, encara que no practica (llibertat, igualtat, solidaritat), són tots ells valors d'arrel i d'origen cristians, malgrat que, precisa el Joan, les societats modernes els van haver de redescobrir i recuperar a vegades lluitant contra aquesta Església !.

Un vicedirector d'un gran diari de dretes raonables hauria de saber comentar la realitat des de visions més coherents, des de perspectives més rigoroses, amb vocació de servir una mica més, malgrat ser de dretes, l'interès general ...

Som subscriptors (encara ...), perquè ens agrada contrastar opinions, però jo detesto la mesquinesa i l'estupidesa, i tinc alèrgia als llepaculs ! (excuseu ...)

12 d’agost 2011

Tornem a Banyoles ... i descobrim la Magrana !

Segon dia de marxa, per recordar vells indrets. Comencem be, parant al cafè del Poste de Mata,
amb un original i lluminós bar associat a la xarxa dels slow food, i que val la pena veure.
Bon menjar, tot IKEA molt ben conjuntat ... mireu la seva [ web ]

Després, els 8 quilòmetres de la volta al llac, a peu, molt senzill, tot pla. El tenim tan a prop que no el valorem.
Les fotos semblen tòpiques, de postal, però n'he de penjar algunes, les nostres.














Ens estranya no veure, pràcticament, ni un sol cayac d'esbarjo, ni un petit veler navegant per aigües tranquiles. Quin contrast, per exemple, amb l'ambient mariner que varem trobar a Annecy l'any passat. Quantes oportunitats perdudes. Sembla que ara està tot molt reglamentat i controlat, i que cal passar necessàriament pel Club Nàutic. Ho intentarem algun dia, segur.

Potser és una pena excessiva, pel poble, traumatitzat encara per l'enfonsament de la Oca, el 1998, que va provocar la mort de 21 turistes francesos ...


Recordo la caseta des de la que ens banyàvem, fa 50 anys, propietat, penso, del senyor Costa, empresari vinculat a Molfort's i bon amic del meu pare.

Cansats, amb la guia de restaurants, vaguem una mica pels carrers antics fins trobar, per sort, el simpàtic restaurant la Magrana [ web ]. Petitó, per a unes 25 persones, un servei amable i eficient, una cuina oberta, una original decoració casolana, una menjars bons ... i una "jefa" inesperada, la Carme.

















La Carme s'asseu al nostre costat i ens explica la seva aventura professional. Com si fóssim a casa seva.
Satisfets de conèixer gent amb esperit obert i amb ganes, i encantats de poder tocar vida !


11 d’agost 2011

Caminada al monestir de sant Pere de Casserres

Feia alguna dècada que volia anar-hi, i finalment ho hem fet.
Cal anar a Vic, després cap a Roda de Ter, desviar-se cap a Tavèrnoles i fins el parador de Sau, en cotxe.
Després, a peu pel petit sender fins el monestir: gairebé 4 quilòmetres ombrívols (més 4 de tornada ...), amb vistes espectaculars de tant en tant des de penya-segats.
Ideal per joves sèniors com nosaltres (no ho hauria de dir, però també si pot anar en cotxe ... )



El monestir, una sorpresa: me l'imaginava petitet, però té una església enorme, i està molt ben restaurat, explicat i interpretat.




















He provat de rebre inspiració divina, sense resultats, de moment ...
A la Montse se li ha vist, de seguida, la seva experiència de predicadora !


Fa temps que hi penso: si mai l'església obrís una mica el seu esperit (difícil, però tot arribarà ...), podríem muntar un convent mixt i recuperar vells monestirs com aquest per donar-los-hi vida autèntica. Amb els temps que venen, és una opció que no cal descartar. Sobretot perquè, amb internet, no hi ha distàncies, i els esperits volen sense límits !

09 d’agost 2011

Digna i simpàtica consciència


Diumenge, a La Vanguàrdia, l'Angela Ballart comunicava la seva mort.
No conec l'Àngela, però he llegit i rellegit el seu adéu per copçar tota la serenor i dignitat del gest, tota la simpatia que transmet la seva reflexió conscient.
Ha arribat l'hora d'anar-me'n, diu, seguiu disfrutant de la vida, recomana, i agraeix l'amistat rebuda, despedint-se contundent: a reveure !




Li vaig llegir a la meva mare (88), i, trempada com sempre, va reaccionar de seguida dient-me que ella en voldria també una així: "... me la farás, oi ?".
Segur, mare.

06 d’agost 2011

Postals d'estiu ...


Malgrat l'empitjorament general de la situació, ens hem escapat uns dies a l'Escala.
Com un nen petit, hi he estrenat el nou modem via USB. Funciona bé, tot i que encara no en sé les condicions exactes del contracte, malgrat diverses visites a la botiga i trucades al 1004 ...

La Montse balla sardanes, tan àgil i alegre com sempre ... o més,
... mentre jo admiro els instruments i la seva tècnica: el mecanisme per afinar les cordes del contrabaix !
video

Hem trobat en un petit carrer una placa que recorda a la Tàtia, la precursora, diuen, a l'Escala, de les actuals llars d'infants.

He aprofitat per aprendre com construir el cub de Bedlam: gràcies al YouTube i a una petita trampeta, ja no tornaré a patir !


Rebo una descoberta d'un company enginyer: un tram sense vies, amb rodes pneumàtiques, i amb un original rail que el dirigeix. Els curiosos podeu buscar a Google la ciutat on s'ha instalat. Pels mandrosos, us l'escric al revés, per posar-hi, malgrat tot, un pel de dificultat: dnarref-tnomrelc ...
Pels interessats, les explicacions de la wikipèdia: enllaç



Quan s'aixeca el dia, l'espectacle és sovint encantador ... i a la nit, un (massa) espectacular muntatge per sentir havaneres.











I de tornada, com sempre, retorn a les essències: botifarra amb mongetes a la Granota: elements acilindrats, molt millors que les coses esferificades !