28 de febrer 2011

Enginyers pel futur !

Magnífica doble plana a La Vanguardia d'ahir.

Els enginyers estem fent una àmplia reflexió estratègica, obligada per la necessària adequació al nostre entorn europeu, en dos àmbits importants:

- el de la renovació de l'estructura de títols i diplomes
impulsada pel procés de consolidació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (dit de Bolònia ...),

- i el de la liberalització de l'exercici de la professió, concretada per la Directiva de Serveis de la Unió Europea,
transposada a Espanya per l'anomenada llei Òmnibus (Llei 25/2009, de 22 de desembre), i que suposa la supressió dels visats, font important de recursos pel Colegi/Associació.

En l'article s'anuncien dues iniciatives estratègiques:
- esdevenir un referent per a les empreses, per l'Administració i per la societat en general;
- crear un sistema d'acreditació professional per oferir garanties, basat en la formació i en l'experiència professional.

Segons el director general, la nostra organització ha d'esdevenir (objectius) una organització forta, integradora, participativa, influent i útil.
L'estratègia que proposa es basa en 5 elements-clau:
1/ el nou sistema d'acreditació professional basat en formació i competències;
2/ un servei de formació continua amb segell propi;
3/ unes comissions tècniques que agrupin els millors (?) professionals;
4/ garantir la cobertura de la responsabilitat civil professional, i
5/ potenciar la relació amb les empreses per ser el seu referent tècnic i industrial.

Com que participo en aquestes reflexions estratègiques, i he penjat ja diverses notes en aquest blog, em sembla interessant aprofitar aquesta difusió a la premsa per mirar de complementar les propostes del director general de l'Associació/Colegi dels enginyers industrials de Catalunya, el company Antoni Maria Grau.

Si efectivament volem:
- esdevenir un referent (no només per a les empreses, sinó també per a les administracions i governs, per a d'altres organitzacions socials i per a la societat en general),
- i agregar voluntats d'altres entitats professionals de l'enginyeria, ( . . . mireu el quadre adjunt, que cal ampliar per llegir correctament !)
em sembla que caldria complementar l'estratègia presentada amb dos elements-clau fonamentals més:

6/ enfortir els mecanismes de participació de tots els companys enginyers, no només els millors. Comissions tècniques, si, però també els grups de treball, les comunitats o les xarxes en els que ja estem treballant, i els necessaris mecanismes virtuals de consulta ràpida, àgil, senzilla i efectiva, que garanteixin la representativitat de tot el colectiu i el respecte de la seva diversitat;

7/ assegurar una governança de la institució oberta, transparent, eficient i efectiva, que afavoreixi la implicació de tots els associats, que afavoreixi el seu sentiment de pertinença, sense elitismes o corporatismes, que vetlli pel rigor i la professionalitat de les actuacions, necessaris per aconseguir la necessària credibilitat i esdevenir, efectivament, referents tecnològics i promotors d'innovacions.

N'he parlat amb el director general i em sembla que compartirà els meus suggeriments.





Per facilitar comprendre què pot ser un nou sistema d'acreditació, adjunto el link al sistema canadenc.
No sé si seria el més adequat, però segur que és una bona referència:


Ens en sortirem, segur !

25 de febrer 2011

Quan s'acabin les maduixes ...


Llegeixo les columnes de l'Antoni Puigverd com si fos el meu capellà laic : de bon matí, cap a les 7, obro La Vanguardia, que rebo puntualment de matinada, i busco les contribucions de l'Antoni (i d'altres com Enric Juliana, Fernando Ónega, Germà Bel, Pilar Rahola, tot i les seves neures ...), i em fan sentir com si anés a missa: unes petites reflexions inteligents, des de valors que comparteixo, i que són com unes petites estaques que em serveixen de referent pels camins que albiro cada cop més emboirats.

A la columna d'avui divendres 25, l'Antoni (el tutejo perquè sempre que li envio algun mail me'l contesta ràpidament, amicalment), recordant el poema de Josep Carner Com les maduixes, ens diu que el món s'enfonsa al voltant nostre, mentre sembla que als mandataris ja els va bé que ens quedem al jardí menjant maduixes, ... i que, de fet, a nosaltres, ciutadans, ens encanta menjar-ne (massa despreocupadament, dic jo), al jardí !

Critica els nostres governants que callen o xiulen en comptes d'acompanyar les alegries per la caiguda dels tirans amb rigorosos anàlisis de la realitat ... i de les perspectives properes: al mateix diari, l'Enric Juliana adverteix que "la lucha por el control de la mayor bolsa de petróleo del Mediterráneo apenas ha comenzado y promete ser atroz"!

Abans que s'acabin les maduixes, aixequem doncs, ben alt, el cap,
i mirem què hi ha, què ve, més enllà del nostre jardí !

Per als qui agradi la poesia, i per contribuir a la cultureta general, penjo aquí l'original de referència !











... amb uns aclariments:
- gropada: nuvolada tempestuosa congriada sobtadament
- congriada: formada per acumulació de diversos elements
- albirar: veure de lluny (alguna cosa) sense distingir-la bé.

24 de febrer 2011

Nova iniciativa de l'esquerra ... unida


Una Red de Convergencia Ciudadana, que proposa impulsar mesas de convergencia per aglutinar als damnificats/perjudicats per la crisi. Té un color molt conegut, i sembla más de lo mismo. Voldrien convergir però sembla que són tots d'una línia ...

... i, a la web, ja hi ha quantitat de reaccions negatives dels que es diuen més unitaris que els altres ...
En qualsevol cas, la intenció és semblant a la que propugnava la Causa Comuna de l'Obiols/PSC, ara fa un any, amb les cooperatives democràtiques o els consells cívics.







Aprofito per penjar una altre iniciativa en l'àmbit de la comunicació "social", a títol d'inventari:




Jo he proposat moltes vegades una cosa semblant: que, sistemàticament, periòdicament, els nostres presidents surtin a la tele a explicar-nos directament, clarament, on som, quins problemes tenim, cap on anem, què fan concretament ... de manera directe, sense tenir de suportar el guirigay que es monten al Parlament o al Congrés, i que només poden seguir els masoquistes molt interessats ... o els que en viuen. Calen aquestes institucions, però a la ciutadania, si us plau, pedagogia senzilla, clara, comprensible, directe, sense intermediaris !

23 de febrer 2011

El manifest per un nou cicle

Algunes reaccions

primera/ saludar la voluntat i el coratge del Raimon Obiols, que segueix preocupat pel PSC, per les problemàtiques socials i fent propostes concretes per dinamitzar-lo.

segona/ agrair la coherència global del document, ben estructurat, concís, metòdic.


tercera/ reconèixer la pertinença de les consideracions i propostes del punt 2. És el que més m'interessa: els militants, la militància són la base d'un partit. Penjo còpia d'aquest punt, subratllant les idees que em semblen més significatives.



La qüestió és: com aconseguir que molta gent torni a militar ? com fer per convèncer a molta gent de militar desinteressadament, de militar sense buscar beneficis personals, de militar per aportar idees i esforços, rebent només, sovint, la satisfacció per contribuir a millorar la convivència ciutadana ? com crear un ambient de companyonia, un caliu de cooperació, de respecte, de rigor, de transparència, d'exigència ética i radical contra ineficiències i corrupteles ?

Resumint, com donar sentit a la predisposició de molts ciutadans desencantats, desencisats, decebuts ... i facilitar la seva participació en activitats colectives pel progrés social, com aconseguir que tornin a fer política ?

Calen, efectivament, lideratges de tipus nou, com diu el manifest. Tindran els homes i dones del PSC la inteligència, el sentit comú i el valor de realitzar la renovació política i organitzativa necessària ?
On són, on poden ser aquests líders de tipus nou ? Em temo que la dinàmica de les darreres dècades ha cremat massa voluntats. Tant de bo hagin quedat alguns brots ... i si hi són, que em truquin !


quarta/ interessant destacar l'ofensiva retrògrada antipolítica. Aquesta és la gran batalla, penso. Totes les dificultats, totes les explotacions, totes les injustícies poden ser més o menys superades ... a partir de persones, de ciutadans, informats, formats, autònoms, conscients, emancipats.

Les iniciatives, les activitats per garantir mitjans d'informació i de comunicació al servei del progrés general són fonamentals. La necessària superació de la persistent i cínica conyeta catalana, fonamental. Les polítiques contra les supersticions i les creences, contra les tradicions reaccionàries, contra les manipulacions de la bona fe de la gent, absolutament necessàries.

Els mecanismes per millorar la governança efectiva, per lluitar contra la corrupció, per superar el formalisme de molts procediments, la promoció valenta de valors fonamentals per una convivència civilitzada ...
potser aquest punt necessitaria alguns paràgrafs més que fessin inesquivables els reptes per recuperar les formes colectives de decidir, és a dir la Política.

cinquena/ en el darrer punt, el 7, parla de l'exemple moral i d'una exigència permanent de generositat, competència i mèrit: magnífic !
A mi em costa trobar referents que pugui suggerir, per exemple, als meus fills. Em venen al cap, de cop, dos petits exemples: el Juan Alamillo i l'Oriol Batista.
N'hi ha d'haver molts més. Però no surten a les fotos.

23 F ... els feixistes encara no han perdut

Veient les actituds i comportaments de la dreta espanyola, del PP, de moltes estructures judicials, de molts mitjans de comunicació i de propaganda,
... sembla evident que la qualitat de la democràcia espanyola és relativament pobra.

I ens esperen anys durs: no sembla que la gent progressista, la gent de bona fe, els treballadors en general, disposin d'organitzacions de cooperació i de representació prou ben organitzades, prou capacitades per promoure formes de viure i conviure efectives i eficients, respectuoses i solidàries, amb dignitat ...


Per la petita història, penjo aquesta foto dels difícils anys de la transició: la nit del 23, a la sala dels lleons de l'Ajuntament, regidors i responsables de l'aparell municipal, en un ambient tens, preocupats ... un pel inconscients, potser, del què podia passar, malgrat les telefonades tranquilitzadores de l'alcalde amb la Guardia Civil ... fins la sortida del Rei a la tele.

D'esquerra a dreta, l'alcalde Majó, el Ramon Manent, el Manel Mas, el Luís Fernández (dret), el Fermín Fernández, el Josep Fradera i jo mateix, el Josep Mª Canals i el Carles Manté, asseguts, un que no conec, dret, el Pep Clofent i el JMª López i d'altres que no conec, fins arribar a la dreta, el Francesc Jou.



Aprofito per penjar algunes reflexions gràfiques sobre el cop, vist des de la distància ... i de la buidor futura !

22 de febrer 2011

No cal que em truqui, senyor MAS ...

Amb els companys enginyers de les administracions públiques, al si del Colegi/Associació d'Enginyers, varem consensuar una declaració / manifest sobre la necessària reforma de les administracions i de la funció pública, per una millor governança general del país.

Pocs dies abans de les eleccions de novembre 2010, vaig penjar una nota en aquest blog, explicant què diria al previsible futur nou president, el senyor Artur Mas, si em truqués, si ens truqués als enginyers demanant consell sobre aquesta problemàtica.

Predicàvem valors (transparència, rigor, eficàcia, eficiència, ...), millors maneres de fer (lideratge, coratge, competència, professionalitat, reconeixement dels mèrits, dedicació, avaluació de prestacions, ...), amb una estratègia global, coherent, integrada, ben pensada, a partir d'un diagnòstic precís dels problemes, orientada cap a uns objectius clars i convincents, i, sobretot, ben explicada a tothom, a tots els concernits, per obtenir el màxim de consens possible.

Avui el seu govern ha nomenat la senyora Bouis com a nova Directora General de Funció Pública.
Miro el què diuen els diaris, el que ella mateixa publica a LinkedIn, i el CV publicat al gencat.cat. Bàsicament:
- estudis de veterinària entre 1985 i 1990, dels 17 als 22 anys
- assessora de diputats del PP i d'ERC entre els 22 i 28 anys,
- cap de gabinet de la Delegada del Govern a Catalunya, amb 28 anys (!) (de 1996 a 2003)
- cofundadora, el 2002, amb el seu marit, de l'empresa MAPA (Media, Advertising, Publicity, Advisers)
- delegada del Govern de l'Estat a Catalunya, als 35 anys, durant 8 mesos (09.2003/04.2004)
- i des de 2004, membre de la Direcció de l’Àrea d’Intervencions i Procediment Sancionador en Seguretat Alimentària (Institut de Seguretat Alimentària), i de la Direcció de la Divisió de Vigilància i Control d’Animals de Companyia (Agència de Salut Pública de Barcelona)
(foto publicada pel Diario de Navarra el 8.09.2003)

Senyor Mas, ... no cal que em truqui. Entenc que amb un nomenament així, vostè no sembla tenir voluntat de fer grans coses. Probablement es limitarà a aplicar cures de cavall, a fer dràstiques retallades, sense massa miraments. I per això, una veterinària pot ser, ho reconec, una bona opció ...

Senyor Mas, m'ha decebut, li ho confesso. Jo he estat molt crític amb els progressistes que tenien de reorganitzar i reorientar l'administració catalana construïda pel senyor Pujol. I pensava, innocent malgrat l'edat i l'experiència, que, efectivament, vostè triaria els millors per governar Catalunya.

Senyor Mas, no és això, no és així. Quan va enviar la carta a tots els funcionaris, on els hi demanava la seva contribució per fer més i millor, amb menys recursos, em va semblar que, de tantes ganes, s'havia passat una mica. Però, par a mi, d'esperit jove encara, em sembla que és millor pecar d'ambició que de prudència. A la Comissió Europea, després de la gran crisi del '99, el nou president Prodi va dir que volia fer menys per fer millor: concentrar recursos en qüestions prioritàries. Vostè, bon patriota català, i davant la crisi immensa que tots ara constatem, vol fer més i millor amb menys.

Senyor Mas, posar la senyora Bouis a la caixa d'eines, em sembla molt poc encertat, molt poc coherent. Tant de bo estigui equivocat. Li prometo que periòdicament faré balanç, seguint la mania que se m'ha enganxat des de la meva experiència comunitària, i mirant d'esquivar la propaganda que pugui fer el marit de la senyora Bouis, el senyor Josep Martí Blanch, nomenat fa una setmana secretari de Comunicació del Govern, a l'àrea de Presidència. Coordinació, al menys, n'hi hauria d'haver ...

21 de febrer 2011

Quin espectacle, ... quina memòria ... sort que la primavera despunta !












... sort que la prunera del pati de casa ha florit, més que puntual !

18 de febrer 2011

Indicadors fiables ?


No calen comentaris, l'article del 15.02.2011, a La Vanguardia, és prou clar ...

Deixen prou en evidència el rigor i la independència dels informes del Banc Mundial
i del Foro Econòmico Mundial.
... i a l'ilustre "americanes", el mediàtic gran expert català Xavier Sala i Martín ...





Avaluant ... científicament ?



Interessant pel que té de provocadora aquesta "contra" del 16 a La Vanguardia.
Té molta raó quan parla de polítics i de periodistes !

També hi toca quan parla dels límits de l'aplicació mimètica en un país dels models que funcionen en d'altres. Aquesta era la reflexió sistemàtica en els grups d'experts que jo liderava a la Comissió Europea per concertar mètodes d'avaluació i "bones pràctiques" en polítiques d'ocupació: la importància del context cultural, polític, social ... que és determinant en molts cassos.


L'altre reflexió que fèiem era sobre el cientifisme de les metodologies utilitzades per avaluar processos socials.

Les pegues, entre d'altres:
- és molt difícil identificar i quantificar totes les variables que hi intervenen,
- és més complicat, encara, identificar i mesurar les relacions de causalitat (les liens de causalité, dèiem en francès/belga ...)
- és problemàtic poder utilitzar els resultats obtinguts: necessiten un o dos anys de treball,
- ... i quan es disposen, probablement la realitat, el context, ja han canviat que esdevenen dubtosament útils ...

























Per això, després de més de 10 anys gastant recursos i temps en pesades i lentes avaluacions "ex-post", des de 1989 amb la gran reforma dels fons estructurals, el 2000, aprofitant la reorganització general de la Comissió, el comissari Kinnock impulsa les avaluacions prèvies de les opcions possibles (l'impact assessment), en el renovat procés de concepció més rigorosa i sistemàtica de les iniciatives, programes i polítiques comunitàries.




Malgrat limitacions metodològiques, sempre presents en avaluacions socials, és molt més útil i efectiu integrar l'avaluació en el procés de concepció de les polítiques: sistematitzant coneixements i experiències, imaginant opcions alternatives, estimant costos i resultats possibles, consultant i concertant amb els principals agents, gestors i beneficiaris (els famosos stakeholders ...). Es tracta d'una manera de decidir més oberta i transparent, i potser per això és més difícil d'implantar.

Amb les avaluacions ex-post no hi ha tants riscos: quan s'obtenen els resultats, molts responsables ja no hi són, o les coses han canviat tant que sempre hi ha arguments per relativitzar les conclusions i eludir responsabilitats ...

17 de febrer 2011

PSC: dels fets a la oratòria ?









Em sap greu que els progressistes no tinguem una eina potent per incidir políticament, raonablement, en la nostra societat. El PSC hauria de ser, naturalment, la nostra eina. Però, malauradament, ens l'han desvirtuada. Veig moviments de recuperació, però amb escepticisme.

No és només, un problema d'idees: és, també, un problema d'enginyeria democràtica de l'organització.

Com aconseguir que la màquina funcioni correctament, obertament, útilment,
on molta gent hi trobi l'espai de reflexió, d'intercanvi, d'actuació al servei de la majoria ?

Com trencar aquesta orientació excessiva i exclusiva cap a guanyar eleccions ?

Avui he rebut propaganda de la seva escola de formació: simplificant, he trobat el programa patètic.
Potser és que s'apropen eleccions ...

El Montilla deia "fets i no paraules" ! L'escola sembla que només pensi, ara, en les paraules.

Voleu veure tot el meu BLOG ?

Quan explico a amics i coneguts que tinc (que faig) un blog, tothom diu "ah, molt bé, vale ...".
Però no s'imaginen massa (ni jo tampoc, fins ara), què és, de fet, el meu blog:
750 pàgines escrites amb reflexions, comentaris, propostes, records, emprenyades ...
que de moment tinc enquadernades en 4 tomus ben bonics, amb unes simpàtiques portades que m'ha dissenyat (pagant ...) la meva filla Maria !

Des del 2005, unes 10 o 12 notes penjades cada mes.


Ja fa uns mesos, tement que un dia, els de Google, ens tallin el servei, o que tinguin algun problema tècnic, o siguin invadits per algun hacker malintencionat ... vaig començar a recuperar les meves notes, a descarregar-les al meu PC i reformatejar-les, per poder utilitzar-les on, quan i com jo vulgui.

El "blogger" és una eina estupenda, i com a usuari estic molt content i agraït de poder-la utilitzar gratuïtament, en aquest exercici mental sistemàtic, gimnàstic, que trobo molt saludable.

És una manera senzilla, trobo, d'ordenar i d'endreçar les idees i, sobretot, de compartir-les amb la gent !



Penjo aquest requadre amb les darreres estadístiques del meu comptador SITEMETER.

Són unes dades molt modestes comparades amb les dels blogueros professionals o polítics. Però que 10, 15 o 20 persones mirin cada dia les meves notes (un centenar a la setmana ...), em fa sentir content, i una mica més útil.



Algunes vegades penso en deixar-ho, vista la grisor dominant i la manca de perspectives d'acció colectiva.
Però, de moment, segueixo !

16 de febrer 2011

Insòlit: enginyers okupes !

... per constatar les dificultats d'articulació amb colegues espanyols.


Quina manca de capacitat de concertació !
Quina manca de perspectives per les propostes federalitzants !

Cal prendre nota d'iniciatives i reaccions com aquesta,
per tots aquells que somníen/somniem en anar progressivament cap a la necessària/obligada independència.

Per seguir i entendre els aconteixements, el link als autonomistes/federalistes telecos catalans !

15 de febrer 2011

El quadre d'aniversari ... finalment !

Tenir una filla artista i dissenyadora és molt divertit i agraït !


He hagut d'esperar una mica, empenyent, pregant, petonant ...
però al final ja el tinc !

I amb una tècnica original: impressió sobre fusta !



Gràcies a tots els qui hi heu participat !

( Podeu clicar per ampliar la foto i buscar-vos )

Pobra, trista, la nostra Unió Europea ...

Fa temps que no penjo rés sobre la Comissió Europea, que sembla adormida o apartada dels aconteixements trepidants, gairebé dramàtics, sobretot econòmics.

Discretament, va fent coses: per exemple, sobre el què aquí anomenem el "fracaso" escolar, l'abandonament escolar, i que en anglès ho diuen més fi: early school leaving. La Comissió continua fen comunicacions i documents de treball predicant "bones pràctiques" ...




Però el què justifica aquesta nota són els comentaris a la premsa de dues periodistes
sobre el comportament de la Unió Europea davant de les revolucions de Tunisia i Egipte.

Deia la Soledad Gallego-Díaz, el passat diumenge dia 6, a El País:
"... pasarán los años y no habrá forma de ocultar que el papel de la UE como institución,
en esta impresionante revuelta democrática, no ha podido ser más triste ...
"





I la Maruja Torres a El País semanal del 13, tan vehement i simpàtica com acostuma:

09 de febrer 2011

Intentant comprendre què passa al PSC ...

Sembla que l'article d'un dels meus referents principals, l'Antoni Puigverd, ha fet forat.
Escriu, a La Vanguardia del dilluns dia 7, que el PSC és com el pastor que "desuella" el seu ramat ...

Efectivament, l'article del Puigverd és clar i contundent: (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)

- el PSC era un partit d'agregació, basat en l'obertura i el consens: ho sabem els qui hi érem als primers anys '70;

- els dos primers lideratges no van saber cristalitzar aquesta riquesa interna:
la bonhomia del Joan Raventós (jo la vaig patir, en la crisi de la UGT, a finals dels '70), i l'intelectualisme del Raimon Obiols;

- quan els "capitans" (municipalistes) es fan amb el poder, a mitjans dels '90, fent saltar el tap de l'Obiols (diu el Puigverd), es produeix alguna cosa més que un canvi de dirigents: hi ha un canvi de cultura política, i el partit esdevé, de facto, diu, leninista, monolític, pragmàtic (qui es mou, no surt a la foto).

I l'Antoni Puigverd conclou que la crisi ideològica del PSC és filla de la falta de llibertat i de mèrit (?).
Citant Isidre Molas (socialisme és llibertat), es pregunta quina llibertat pot conrear-se en un partit on només deixen que els discrepants apareixin a la foto quan el barco s'enfonsa ?

La llibertat de pensament i d'opinió és bàsica, per descomptat. Però no és condició suficient per construir un partit polític progressista.
Hi han altres elements que probablement expliquen la deriva del PSC:

a)- l'excessiva orientació municipalista, que orienta les activitats cap a la gestió quotidiana dels (petits) problemes concrets de la gent, i que deriva en un excessiu tacticisme basat en el marketing electoralista;

b)- aquest àmbit d'actuació local, on els caps de llista tenen molt de poder, atrau a molta gent que busca beneficis o satisfaccions personals i que accepta jugar a lògiques de lleialtats i fidelitats personals: qualsevol ciutadà voluntariós i obedient pot esdevenir un "dirigent" i pensar en una carrera política prou interessant ...

c)- aquesta dinàmica tendeix a fer confondre l'aparell (local) del partit amb l'equip de govern municipal, i elimina l'autonomia necessària entre la política general i la gestió municipal ...

d)- els militants tenen molt poc interès en ampliar el partit, en obrir-lo a ciutadans motivats, desinteressats personalment, lliures i disposats a cooperar: les batalles internes per anar a les llistes o per poder gaudir de la menjadora, del pessebre, centren, de fet, les principals activitats del partit ...

e)- quines motivacions i satisfaccions ideològiques poden tenir els ciutadans que voldrien fer militància cívica rigorosa pel progrés general ? quines habilitats antiburocràtiques necessitarien dominar per esquivar l'aclaparadora màquina de poder establert ?

Des d'una altre perspectiva, també caldria valorar la funció de les organitzacions sectorials del partit. Jo vaig "coordinar" durant uns dos anys, havent tornat de BXL, la de qüestions europees, sota la direcció executiva de la Maria Badia, i vaig cooperar amb la d'educació ... Mai varen tenir, em sembla, una importància a l'alçada dels reptes polítics del país.

Per pensar-hi. Tant de bo hi hagués algun "dirigent" que volgués recuperar la cultura política progressista, àmplia, oberta, exigent, rigorosa ... Jo hi tornaria !
No veig caliu a les bases per un canvi estratègic com aquest.
No és només un problema d'idees: cal, també, un lideratge renovador, decidit, coratjós, que faci una reconversió radical del partit cap a maneres de militar àmplies i obertes !
Malauradament, només pot venir, em sembla, d'algun "iluminat", que sigui capaç de colar-se a dalt de tot, en aquests temps de canvis tan importants.
Potser l'Àngel Ros (bon amic), que té experiència de direcció política i de gestió tecnològica tan en l'àmbit públic com en el privat (Coca-Cola, cerveses SantMiquel) ...

08 de febrer 2011

Eleccions a l'Ateneu de Barcelona

Una entitat cultural que ha crescut darrerament fins els 4.000 socis, que té un pressupost anual de 2,9 milions d'euros, que obté a parts iguales dels socis, dels ingressos propis i d'aportacions d'empreses.

Les eleccions seran el 17 de març. I fins ara, semblava que no hi hauria color, doncs el candidat previst, el Ferran Mascarell semblava tenir, diuen, un ampli consens. En passar a ser conseller, el candidat "continuista" és ara Francesc Cabana. Que no deu tenir tan ampli consens, doncs a darrera hora ha sortit un altre candidat: Norbert Bilbeny.

No sóc soci de l'Ateneu, tot i que he anat a dinar algunes vegades al seu simpàtic restaurant.

Penjo aquesta nota en veure la composició de la candidatura continuista.
Amb tots els respectes, i amb tot el risc de cagarla, m'ha fet pensar en el que sovint retrata l'Antoni Puigverd. El poder econòmic, cultural y polític de Catalunya estaria dominat per "clanes familiares, grupos de presión, patriciado cultural, estirpes políticas, familias judiciales, tribus económicas, apellidos históricos, aristocracias de partido o sindicato, castas de traficantes de influencia, hermandades generacionales ...", diu el Puigverd en el seu article "Feudalismo democrático", a La Vanguardia del 24.09.2007.

Jo vaig anotar l'article al blog reclamant "sacatapus" pels molts taps que denunciava el Puigverd !
























Potser no és això. Potser no.
Però que el candidat a president de l'Ateneu sigui gendre del Jordi Pujol,
i que una vicepresidenta de la candidatura sigui Pilar de Torres, presidenta de Ifercat, l'empresa que construeix la línia 9 del Metro, casada amb Antoni Zabalza, president d'Ercros i ex-secretari d'Estat d'Hisenda ...
Potser no hi ha més gent per impulsar projectes culturals com aquest ...
Potser no.

Funció Pública: La carta del President




El president Artur Mas ha enviat una carta personal a tots els funcionaris de la Generalitat (248.500 segons La Vanguardia ...).


Aqui penjo la carta i els comentaris breus i ràpids que hi he fet:


(cliqueu-hi a sobre per ampliar !)

Per mantenir el gust pel bon disseny

Dues imatges:
1) la de la Vespa / Piaggio PX125, que es tornarà a comercialitzar, i que és pràcticament igual de formes que la que jo vaig comprar-me el 1966 ... fa uns 45 anys !

Té l'embrague i el canvi manual al puny esquerra del manillar, i el fre de darrera, de tambor, al peu dret.


Només la Yamaha BWs (de BigWheels, de rodes grosses ... ), entre les scooters "modernes", té un disseny tan senzill, funcional i maco. La varem regalar a la Maria el 1994, quan viviem a BXL.























2) la del far de Thomas Point Shoal, a Chesapeake, prop de Washington. Potser és una mica carregat, exigerat, excessiu ... com moltes coses nordamericanes. Però jo el trobo atrevit, encantador, original, acollidor ... i probablement resistent: amb l'estructura bàsica metàlica i lleugera, les ones només li deuen fer pessigolles !
M'encantaria passar-hi uns dies !


(foto publicada al suplement es de La Vanguardia, el 15.01.2011)