28 d’abril 2009

Retrobada al Consorci Sanitari del Maresme ...

... després de més de 3 anys: una bona ocasió per normalitzar el desencontre del 2006.




Alguns detalls simpàtics:
- l'interessant, viva i emotiva xerrada del Xavier Balanzó,
- les consideracions de la Milagros Pérez sobre els usuaris/pacients, absolutament en línia amb les meves propostes estratègiques de 2006 !
- el comentari de l'alcalde Barón sobre el TIC Salut, que és a Mataró, va reconèixer, perquè el Pep Molsosa va vendre la idea a la Consellera Geli i va insistir en la concreció del projecte (al final, li ho vaig agraïr).


I, pel record, dues fotos:
els alcaldes i els presidents del Consell Rector,





i la dels presidents amb els dos darrers gerents, el Joan Berenguer i el Pere Soley.

16 d’abril 2009

Zabaleta i el "mulero"

Fa més de 30 anys vaig trobar, no sé com, una làmina amb aquesta figura impactant d'un pagés andalús. No sabia qui en era l'autor ni el títol. Vaig penjar-la al menjador de casa, amb una petita reflexió (adaptada de la clàssica, que parla de peixos):

Si em dones un tros de pà, puc menjar un dia;
però si m'ensenyes a conrear, podré menjar fins la fí dels meus dies.

L'altre dia va sortir-me el meu pagés, de cop, per TV3: hi ha una exposició a Barcelona (CaixaForum) de l'autor: Rafael Zabaleta !

Amb aquesta nova pista, via Google, he sabut que el pagés que jo imaginava, no és pagès, és "mulero", i que el Zabaleta, pintava uns quadres magnífics, d'un estil que m'encanta.
Dues petites mostres:

15 d’abril 2009

Ja ha passat un any !

Ahir, 14 d'abril, aniversari de la segona república, va fer 61 anys que corro per aquest món.

Al migdia, ho vàrem celebrar amb la principal responsable: la meva mare.

Ella em va regalar unes flors i el clàssic "sobre". La Montse, fent una excepció, una bosseta de cacauets !


Al vespre amb els nanos, a Barcelona. En un petit i simpàtic bar de tapas prop de casa seva.

Tot senzill, simpàtic, càlid, viu !

I davant de casa, el Víctor, com sempre, recorda l'essencial:

03 d’abril 2009

Instruments de conducció ...

Fa temps que ho penso: el món funciona sense conductor, sense mecanismes clars que permetin definir l'orientació, el camí de la nostra evolució. No penso en una persona: parlo de mecanismes, d'organismes, d'institucions transparents i democràtiques. Hi ha institucions correctores de desviacions (l'ONU, el FMI, ... ), o gestos com ara el G-20 d'ahir, però no institucions conductores, de veritable direcció estratègica.

Si un dia es munten, caldrà que assumeixin el repte de plantejar què podem fer i on volem anar com a espècie, en línia, per exemple, amb les reflexions de l'Eudald Carbonell i del José Luís Sampedro.

Però va per llarg, em temo, i no sembla haver-hi alternatives elaborades al "sistema".

Haurem de seguir amb aquest capitalisme basat en la cobdícia de tots, que té com a única norma el créixer més i més, el tenir més i més, el no parar, el córrer i córrer ... perquè sinó, els qui venen al costat et trepitgen i t’arrasen. Com el càncer. La humanitat té càncer: plegats tenim, vivim, alimentem processos de creixement incontrolat, sense altres objectius que ser més competitius que el veí. Alguns parlen de creixement zero, de reduir el ritme. Magnífic i necessari. Però ens cal una conducció, com diuen els amics argentins.

Un dia, immersos en una crisi que tard o dora ens arribarà, els homes i dones, la humanitat, necessitarem prendre en mà el nostre destí, el nostre funcionament, i establir, si hi som a temps, unes finalitats comunes compartides, unes estratègies coherents de reconversió dels comportaments econòmics i socials (qui ha de produir què i per a qui). Un dia, si podem decidir colectivament sobre el destí de la humanitat, necessitarem saber on som, necessitarem disposar d'instruments de mesura orientats a facilitar la presa de decisions, la conducció.

Sortosament, hi ha qui hi pensa. Mireu, per exemple, l'article de Montserrat Domínguez d'avui, comentant els treballs de la sociòloga M. Àngels Durán. (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)

Nota simpàtica: en parlar de marrulleries comptables, M. Domínguez no parla d'enginyeria financera, sinó d'artificios contables. Posats a somniar, penso que potser és degut al mail que vaig enviar el desembre passat a la gentil defensora del lector de La Vanguardia, Sra. Margarita Soler, i que va contestar-me a les poques hores !

I què és un artificio ? Al barri granaíno de l'Albaicín, una petita placa en un petit carrer ho explica:

01 d’abril 2009

Principis, dogmes ...

... una altre columneta del Manuel Vicent, per esmorzar de gust ... i esborrar les imatges dels histèrics que es manifesten contra l'avortament !



El 2007 vaig penjar una altre columna seva, extraordinària, sobre la manipulació de les ments per l'esglèsia (mireu-la) ...

El Sistac ha mort ...


... una notícia trista !

Després dels "hermanus" maristes españoles de Valldemia, va ser el meu primer profe religiós progre. El vaig tenir de matemàtiques el 1966, quan vaig fer el "preu" a Santa Anna, en una iniciativa conjunta d'escolapis, maristes i salessians !

Ara veig que ens portàvem 12 anys ! Quan feia el preu, amb 17 o 18 anys, ell en tenia doncs 30 !

Recordo la seva senzillesa, proximitat, companyonia, rigor acadèmic, ... i la novetat de tenir un profe amb qui podies parlar i compartir, en català !

Fa uns anys vaig intentar localitzar-lo per poder reviure amb ell aquells anys. Llàstima que no ho aconseguís ! He buscat amb el Google alguna imatge seva, però no n'he trobat: hi ha molts treballs seus (bases de dades), però, potser, com era discret i gens ambiciós, no surt. Però, finalment, l'Enric Sala, que també el recorda, n'ha trobat fotos. Aquesta és potser la més representativa:

Penjo aquesta nota per no oblidar-lo.