12 de març 2017

El futur de la Unió: pensant en el 2025


Amb uns quants ex-funcionaris de la Comissió hem convingut veure’ns els primers divendres de cada mes a la Moritz de BCN. Ça a bien tombé, perquè la Comissió acaba de publicar (1 de març) un llibre blanc sobre el futur d’Europa. Pretén suscitar reflexions i escenaris per la UE27 a l’horitzó del 2025.

De fet, la Comissió anuncia també altres documents de reflexió pels propers mesos: la dimensió social, maîtriser la mundialització, la Unió econòmica i monetària, les finances.

El timing és el següent:
- a partir dels resultats d’aquests debats, el president de la Comissió Juncker farà un discurs sobre l’estat de la Unió el setembre de 2017;
- el Consell Europeu adoptarà unes primeres conclusions el desembre de 2017;
- tot plegat servirà de base als debats previs a les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2019.
- i després ...

És l’exasperant ritme dels processos europeus: mentre el món evoluciona de manera trepidant, a BRL van reflexionant poquet a poquet ...

Dit això, i per no perdre la moral, un, que és un xic masoquista, s’ha llegit el Llibre Blanc.
Les meves primeres i senzilles conclusions són aquestes:

- metodològicament, és un document sense gens de palla, ben estructurat, amb 5 escenaris possibles força ben presentats i avaluats des de diferents perspectives. (a fb he escrit que tant de bo algú tingués la capacitat i el coratge de presentar un document blanc com aquest respecte del futur de Catalunya ...);

- en cap dels escenaris no s’apunta cap estratègia alternativa respecte del problema socio-econòmic i polític de fons: globalització, mundialització, empobriment general i desigualtats creixents ... continuen assumint el neoliberalisme capitalista compassiu !

- tampoc no hi ha cap element estratègic per implicar millor la ciutadania en el funcionament de la Unió. No es veuen mesures concretes per recuperar el necessari esperit de cooperació solidària entre els pobles europeus, ni que permetin recuperar l’adhesió i la confiança de la gent en el projecte europeu. Malgrat que constaten que, en 10 anys, la confiança ciutadana en la UE ha passat del 50 al 30%, es limiten a insistir, com des de fa dècades, que cal explicar millor qui fa què a BXL ...

- tot i que diu el document que el què importa és la funció i que la forma suivra, no hi ha massa elements concrets sobre una nova arquitectura institucional, ni cap referència a noves formes de governança ...


Divendres 10 vàrem anar amb la Montse a un sopar d’EUREM (Europa-Empordà, animada, entre d'altres, per Xavier Ferrer i Josep Mª Lloveras), a Palau Sator, per escoltar l’amic Víctor Pou presentar el seu darrer llibre. Amb el Víctor sempre hi he tingut una relació amistosa, cordial, informal. Ens vèiem molt com a frequent-flyers BXL-BCN a finals dels ’90 i primers anys 2000s.

El Víctor va fer una apassionada exposició de la situació i de les perspectives de la Unió i del món mundial. Molt rigorosa i pedagògica en la forma i en el fons. Quina llàstima no tenir-la gravada ! Caldria poder-la passar-la uns quants cops a les teles ! Varen complementar les seves anàlisis el Ferran Tarradellas, delegat de la Comissió a BCN després del Manel Camós, i de Marc Gafarot. Tot plegat, varen ser uns moments de plaer político-intelectual.

El Víctor, amb el seu llibre, malgrat el títol, vol ser optimista. Però el rigor en l'exposició de les amenaces externes ens va deixar amb el neguit al cos ... Només faltaven els petits incidents diplomàtic dels holandesos i francesos amb els turcs, ahir dissabte, arran d'uns mítings per reformar la Constitució ... turca !

El llibre està ben estructurat i recull, de fet, moltíssimes visions, opinions i propostes de molts polítics, experts i analistes, des de posicions diverses. De moment, en penjo dues “a voleo”:
- una citant Manolo Castells, que parlant de populisme, diu que “el que s’anomena un nacionalisme ètnic és en realitat un moviment de resistència a la globalització ...” (p. 121)
- una de Jurek Kuczkiewicz, colaborador de LeSoir belga, que diu, parlant del “relat” necessari, que “sigui quina sigui la via escollida per millorar la UE, cap no serà possible si no hi ha abans un recolzament massiu dels ciutadans ...” (p. 134).

Hi he trobat a faltar, però, comentaris i anàlisis sobre el paper de la Comissió (i del seu president ...) en els diferents cicles i esdeveniments comunitaris. Per exemple, el què va suposar la gran crisi de 1999, quan la Comissió Santer (amb l'Edith Cresson), va dimitir per mala gestió i corrupteles.

Les temptatives del Neil Kinnock per esborrar el burocratisme formal i procedimental, i promoure noves formes de governança, eren molt interessants. Varen topar amb la inèrcia de l’estructura funcionarial dominant i el desinterès reaccionari dels ministeris dels Estats membres (especialment els españols ...). Però el rigor metodològic del Llibre Blanc que ara es presenta, ve d’aleshores ... I perquè els Estats membres varen posar, després del bonhome Prodi, a dos presidents tant submisos com Barroso i Juncker !


Aprofito per penjar una notícia sobre el gest de Tony Blair a mitjans de febrer, contra el Brexit i a favor de seguir dins la Unió ... reformada !

Toni Blair ha començat a jugar fort per revertir el Brexit. Jo vaig dir, al seu moment, que UK no sortirà de la Unió: negociarà però al final dirán que, tant per tant, es queden ...

Fixeu-vos bé en la frase del Blair: parla de quedar-se en una Europa ... "reformada".

Quan va ser primer ministre, ja va canviar el debat sobre la Unió Europea: en comptes de queixar-se de Bruxelles, La Unió és una oportunitat, va dir. I, a la Comissió, ho vàrem notar de seguida. Hàbil, astut ... perillós !

En parlarem ...

25 de gener 2017

El president Puigdemont a BXL


Dimarts passat el president va anar al Parlament Europeu (una sala de treball ...) per explicar el què i el perquè del referèndum. Ampliament retransmès i comentat, intento aquí llegir-lo amb calma i fer-me la meva pròpia opinió.

Del PDF divulgat pels serveis de Presidència, em quedo amb els dos paràgrafs que em semblen més significatius:


1.- el primer, per comprendre l'argumentació de base: perquè la independència ?

Fa uns dies reclamava aquesta explicació "oficial", per poder-la explicar als meus conciutadans.

Simplista, decebedora, molt poc convincent. Llàstima. Una opció d'aquesta envergadura exigeix unes quantes ratlles més, penso, si volem convèncer una àmplia majoria de catalans, i, també, sobretot, als europeus que ens miren amb atenció encuriosida.

Caldria haver explicat, per exemple, la temptativa de negociar un Pacte Fiscal el setembre de 2012, i els processos electorals subsegüents ...







2.- el segón, per entendre la justificació: quants catalans pensen que no hi ha altre alternativa ?

El President diu que existeix una majoria de ciutadans que vol construir un nou estat. Molt discutible.

En paràgrafs anteriors cita els resultats de les darreres eleccions: 48% de votants a opcions independentistes, 39% de votants a opcions contràries a la independència. Atesa la realitat catalana, o aconseguim un suport significatiu (> 60%), o no tindrem força suficient i, el què és més preocupant, dividiríem el país d'una manera dramàtica.






Vist el panorama a Madrid, em sento cada cop més "independentista", sí.

Però, malauradament, no som prous. La darrera enquesta del CEO/Generalitat dona aquests resultats:

- un 63% consideren que tenim un nivell insuficient d'autonomia,

- un 63% (23,2 + 38,9) voldria ser un estat (federat o independent),

- però només un 45% es declaren independentistes ...

















Més dades: l'evolució del sentiment de "pertinença" entre 2012 i 2016, després dels 5 o 6 anys de "procés".

(Però compte, mirant dades dels darrers estudis i baròmetres del CEO, surten resultats que oscilen entre un 40, un 46 o un 48% els qui es senten només o més català que español, en pocs dies de diferència ! )


Aquesta és la nostra (fotuda) realitat, bloquejada, com diuen molts.

I el més preocupant, penso, és que els nostres dirigents ho estan fent molt malament: la visita a BXL ha estat una oportunitat perduda !

Ens cal inteligència estratègica per explicar millor (encara) la problemàtica i les opcions per fer bascular la balança.

Teràpies complementàries ...

Ahir dimecres vaig quedar a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar amb un vell amic.
A l'entrada, em va sorprendre el tipus d'activitats que s'hi promocionen a la cartellera principal ...






























En aquest blog tinc unes quantes notes penjades sobre "teràpies" complementàries, naturals, alternatives ...

La Fundació Hospital fa, de fet, activitats semblants.






























I uns dies després, veig que a ca'ls Dòria també s'hi apunten !































Aprofito per penjar una "Contra" que tenia guardada des del mes d'abril,
i unes quantes imatges a comentar més endavant:






20 de gener 2017

Ens cal un nou socialisme

L’amic Rafael escriu sobre socialisme i socialdemocràcia, i té el seu interès. Perquè sovint pensem que el que hem aprés, el que entre nosaltres hem assumit, ja queda gravat en la memòria, en el cervell de tothom. I no. Els que pugen necessiten fer el seu propi procés d’aprenentatge: de la democràcia, del civisme, de les tecnologies ... del socialisme.

Per això la columneta del Rafael és provocadora.

I m’apunto a la necessitat de clarificar el concepte. El primer que caldria és diferenciar la ideologia socialista de la pràctica dels partits i dirigents que es presenten com a socialistes o socialdemòcrates. I parlar, d’una banda, de la concepció socialista de la convivència humana, i, de l’altre, dels objectius, estratègies i tàctiques dels socialistes/socialdemòcrates.

La recerca d’una alternativa possible, factible (faisable), realitzable, a la descarnada i cega lògica capitalista, a la concurrència del tots contra tots, al creixement pel creixement com a motor, al mercat com a únic orientador dels processos de producció de bens i serveis, i suscitador de necessitats consumistes al marge de qualsevol concepció humanista ... la recerca d’una alternativa a aquesta lògica salvatge, és més necessària que mai.

Les desgraciades experiències “socialistes” del segle passat han discreditat la paraula, però cal recuperar el neguit: hem de buscar lògiques globals alternatives basades en la recerca de solucions colectives a problemes colectius. Hi ha temptatives, intuïcions ... però cal emmarcar-les en un relat, una concepció, una ideologia coherent i practicable, governable.

Com diu el Rafael, el partits socialdemòcrates s’han orientat a pràctiques tecnocràtiques més o menys orientades a lo social. I, sovint, han parlat del poble, de la gent, de la ciutadania, de l’electorat, com qui parla del ramat, oblidant les persones concretes, les seves visions, aspiracions i sentiments. O, en el pitjor dels casos, utilitzant tècniques de caciquisme, cabdillisme, clientelisme, orientades a la dependència i la submissió dòcil als dirigents.

Per tant, em sembla, necessitem un nou socialisme basat:
- en l’empoderament dels ciutadans, partíceps i fortament implicats ...
- en la construcció d’un sistema global que garanteixi implantar efectivament solucions colectives a problemes colectius.

Ciutadans que no només "accedeixen a les activitats de l’esperit", com diu que deia l’admirat Michel Rocard, sino ciutadans formats, competents, capaços d’assumir responsablement, autònomament, la construcció colectiva d’un nou sistema de convivència econòmica i política.

13 de gener 2017

Mals governants ? Inteligència sistèmica !

La setmana passada, Daniel Innerarity publicava a El País una reflexió per sobreviure als mals governants (podeu descarregar l’article en format word aquí)

Més enllà de les persones, diu, ens cal inteligència colectiva, sistèmica, ens calen un conjunt de regles, procediments i estructures que assegurin un bon govern. El sistema democràtic hauria de ser independent de les persones concretes que el dirigeixen. La constelació institucional, diu, ha de compensar l’eventual mediocritat dels actors, fins i tot si fossin monos !

Probablement no és senzill construir una constelació institucional realment inteligent, i és evident que els comportaments dels actors poden condicionar l’efectivitat del sistema democràtic si aquest no és prou “inteligent”, si els mecanismes correctors estan pervertits o corromputs ...

A finals del 2009, fa ja 7 anys, va haver-hi un debat sobre corrupció i valors dels dirigents polítics (cas Millet ?). Per exemple, el Joan Majó parlava de legalitat, moralitat i honestedat, i reivindicava dirigents polítics amb forts valors democràtics, ètics, socials.

Jo vaig enviar-li un comentari en el sentit que proposa Daniel Innerarity: valors, sí, però també procediments i sistemes. Podeu veure'l aquí.

Unes setmanes després, l’aleshores president Montilla reivindicava comportaments ètics als dirigents i líders polítics, davant el clima creixent de “desafecció” entre la ciutadania motivada pels cassos escandalosos de corrupció. Vaig fer aleshores una nota al Miquel Iceta (que després vaig explicar àmpliament al Jaume Collboni, al Parlament), i que podeu llegir aquí.

Un exemple, però, de la dificultat de muntar constelacions institucionals eficaces, de disposar d’una inteligència sistèmica de qualitat, la denunciava, el 2002, Jean Louis Borloo, a França, amb el seu llibre “Un homme en colère”, citat en la nota-comentari al Joan Majó.








I un dels mecanismes que poden assegurar la vivacitat de les estructures i procediments democràtics és la canalització i protecció dels “whistleblowers”, dels alertadors/denunciadors de corrupteles o greus disfuncionaments. La Soledad Gallego Díaz en parlava el diumenge dia 8 de gener a El País, fent referència a decisions del govern alemany. Tinc algunes notes sobre aquest tema en el blog, especialment després de la crisi de la Comissió Europea del 1999, provocada per les denúncies del Paul van Buitenen, un “denunciador” que treballava a la meva Unitat a la DG EAC !

12 de gener 2017

Per uns procediments "ilustrats" !


M'ha sorprés gratament l'article de MA Fernàndez Ordóñez a El País d'avui dijous.
Mireu-lo en format WORD subratllat, aquí.

El comentaré amb calma, però els punts importants són:
- considera que "la nostra forma de diseñar, aprobar, administrar y evaluar las políticas es muy deficiente",
- que calen "procediments necessàriament ilustrats per garantir la qualitat democràtica" i per fer entenedor el què i el perquè de les polítiques que decideix el Congrés dels Diputats;
- i que si no és així, es fomenta la política espectacle i els populismes de tot tipus ...

A la Comissió Europea, després de la crisi del 1999, fa més de 15 anys, la reforma de Prodi/Kinnock va impulsar precisament canvis radicals en les maneres de concebre i justificar les polítiques, utilitzant aquest arguments: noves formes de govern per assegurar qualitat, eficàcia, eficiència, transparència, participació ... Tinc força powerspoints que jo feia servir, des de la Comissió, per predicar aquestes reformes: cicles de planificació estratègica, anàlisis de problemàtiques, de les possibles estratègies i l'avaluació prèvia dels impactes estimats ...

A la Generalitat, el conseller Antoni Castells va impulsar (potser de manera poc efectiva ...) la programació pressupostària, amb finalitats i metodologies pràcticament equivalents, fins i tot més senzilles i comprensibles. Amb la fi del govern d'esquerres, la iniciativa va quedar sensiblement frenada. Caldria veure què ha passat en aquests darrers anys, des de 2010 fins ara. Els governs del president Mas varen fer declaracions d'intencions, vàren prendre decisions per estudiar què es podria fer, es va promoure un "pla nacional de valors" més místic que pràctic ... i molta tecnologia per fer circular ràpid la informació, però pocs esforços per elaborar polítiques inteligents i inteligibles.

I, en general, tots els governs s'omplen la boca i els papers parlant i escrivint d'obertura i transparència, però es limiten gairebé sempre, acompanyats pels mitjans de comunicació, a tafaneries populistes sobre sous, dinars, viatges i hotels. Sembla evident que és molt més important poder saber com i perquè decideixen el què decideixen, perquè fan el què fan.

És evident que sense procediments rigorosos, clars i comprensibles, no hi ha debat ni participació possible.
En aquest blog hi tinc moltes notes sobre aquestes qüestions.

També hauria de fer balanç del què s'ha fet des del Colegi/Associació d'Enginyers.
Membre de la seva Comissió d'Administracions Públiques, vaig contribuir a impulsar algunes iniciatives:
- el juliol de 2008, per conèixer problemàtiques viscudes a les administracions i elaborar propostes de millora. Va ser abortada per l'anterior gerent AM Grau i la seva comunicadora Eva Díez ...
- la tardor del 2010, un Manifest consensuat sobre les necessàries reformes administratives ... que no va tenir continuitat.
- . . .


La física de la insubmissió ...

Pau Manté Majó obre un debat al facebook (link), a partir d’un article del David Fernàndez (CUP), al diari ARA del 6 de gener (link), sobre legalitats, legitimitats, insubmissions i unilateralitat. L’article és complex de llegir, però interessant per entendre posicionaments “cupaires”.

Com que es dirigeix a amics en general a qui "l’anima carrega a l’esquerra", m’he atrevit a participar-hi amb la reflexió adjunta:




El Pau m’ha contestat i hem intercanviat aquests comentaris:





He posat aquest títol a la nota, al darrer moment, per insistir en què en tots els processos socials, generalment, cal tenir en compte la correlació de forces respectiva entre posicions confrontades. I els qui estem farts de l’articulació a la que estem sotmesos amb España, no en tenim prou ...

06 de gener 2017

Rics, pobres .... i barretines !

Patxi López publicava ahir dia 5, a El País, un article/declaració sobre els problemes territorials i identitaris d’España. L’he trobat un article gris, decebedor, especialment venint de qui ha estat president d’una “comunitat autònoma”, i de qui sembla ser un home molt influent del PSOE en reconversió.

No hi he vist anàlisis o consideracions rigoroses sobre la problemàtica “territorial” ni sobre possibles models o lògiques alternatives de funcionament que generin una convivència més justa, més efectiva, més transparent.












La frase que m’ha neguitejat més és aquesta: “el PIB del territorio más rico es el doble que el del más pobre, lo que es una insoportable desigualdad ...” . A mi, el què se’m fa insuportable és que el PIB del territori menys productiu no arribi a la meitat del PIB del territori més productiu ... sobretot pensant que des de fa tres dècades han rebut desenes de milers de milions d’euros de la Unió Europea. I que segueixen entretinguts amb la Feria de Abril, les romeries, els cristos i les verges, i vivint, molts, dels diners públics. No veig iniciatives per pensar de veritat en establir mecanismes més eficients i efectius de generar més producte, més riquesa.

Sembla tenir una concepció dels socialistes primerencs: hi ha rics i pobres, i els socialistes volen repartir.

Pel que fa al “problema catalán”, després de tot el que hauria d’haver vist i llegit, presenta els mateixos tòpics que PP i Ciutadans i tota la casposa casta de matriu castellana. Segueix pensant que és una collonada dels polítics nacionalistes, i no fa referència al 70/80% de catalans que volen un canvi radical de l’articulació Catalunya/España.

Parla, sense creure-hi massa, d’un "Pacto Ciudadano que nos reconoce a todos como ciudadanos libres e iguales". Ja m’agradaria que promogués un procés obert, rigorós, transparent per refer un nou Pacte Ciutadà. Però sembla que per a ell la idea és això, una bonica i simple idea simbòlica.

En tot l’article no apareix el concepte federal, i la idea que té dels govern autonòmics és patètica: simples administradors/distribuïdors de recursos per canalitzar la solidaritat, millorar l’eficiència, i muntar quatre activitats per regar una mica les identitats !

No sé si l’ha triat ell el dibuixet que acompanya l’article, però el trobo molt significatiu del contingut del text !

Per això sap més greu quan, des d’aquí, ens perdem amb els fanalets ...