28 de juny 2014

Tribunal de Comptes ? ... podrit, tot sembla estar molt podrit !


El diari El País va publicar el 24 de juny un treball periodístic molt interessant de José Antonio Hernández sobre el personal del Tribunal de Comptes. Aclaparador. Alts càrrecs i sindicalistes, especialment UGT, hi han enchufat molts familiars (14%) i es fa molt difícil comptar tots els amics interessats. Però vistos els mètodes ...

(per cert, l'amic molt respectat Lluís Armet sembla que encara hi és: què deu pensar de tot plegat ?)

Hi ha hagut alguna reacció entre els nostres dirigents que es reclamen del progrés i del socialisme ? I dels nostres sindicalistes ?

Silenci ... la casta establerta, calla.

Ara està molt ocupada criticant aquest ximples nou-vinguts que diuen que poden !

Tot i fer molta pudor aquesta pràctica, ara caldria fer una altre investigació per veure per a què serveix concretament aquest Tribunal.
A més de moure papers i posar segells, quins outputs produeix ? quins resultats obté ? quina eficàcia respecte dels objectius ? quin impacte en les institucions ?

Els resultats i l'impacte no son de la seva responsabilitat directe, lògicament. Però sí que podria esforçar-se una mica i mirar d'identificar-los i mesurar-los.

I reaccionar segons les dades obtingudes. Si només omple formalitats, la dignitat els hauria de fer reaccionar ...

El País publica el diumenge 29 un altre comentari sobre el TC (Cuando falla la ofimàtica), en el que diu que "Un informe interno ha puesto sobre la mesa la deficiente preparación profesional de los informáticos de esa entidad. La mayoría carece de los conocimientos científicos y de las técnicas que hacen posible el tratamiento automático de la información por medio de ordenadores. De hecho, solo cinco de los 60 trabajadores adscritos al departamento tienen una titulación especializada y 44 apenas cuentan con el Bachillerato o el Graduado Escolar. En un sector que avanza a toda velocidad, muchos empleados solo conocen el programa Windows ..." ... Impressionant !


Vaig fer una [nota] sobre aquest Tribunal el 2008, fa 6 anys, i aprofitava per comparar-lo amb l'americana GAO, la Government Accountability Office, que presumeix de facilitar 87 dòlars a la societat americana per cada dòlar que costa.



És molt ilustrador (i depriment ...), comparar les dues organitzacions, navegant per les respectives webs [ TC ] i [ GAO ]. La primera cosa que cal dir és que l'español dona informació sobre activitats, decisions, sentències ... però no diu rés sobre resultats i impacte, és a dir, sobre la utilitat real de l'institució.



Quatre xifres per suscitar comparacions sobre recursos operatius:






De la Sindicatura de Comptes catalana en parlarem un altre dia ...

Del football al dogball ...

Ja fa temps que es veia a venir: finalment, molts equips han aconseguit trobar tàctiques adequades per frenar el nou estil de joc inteligent, imaginador i cooperatiu del Pep Guardiola i els seus nois. Els darrers partits contra l'equip del Simeone en varen ser la prova més evident.

És un tema profundament decebedor: és el triomf regressiu de la força bruta sobre la creativitat i el treball ben fet. És un estil semblant als "perros de presa", que diuen en castellà. En català no sé si hi ha l'expressió equivalent. En qualsevol cas, els equips contraris assetgen els jugadors com a gossos, intentant que no puguin rebre ni passar la pilota de manera inteligent, cooperativa. I aquest assetjament només es pot superar, en ocasions, amb molta inteligència creativa conjunta: la que tenen Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, Cesc ...

De petits, ja fa 50 anys, quan jugàvem un futbol elegant amb el Juventus (d'Acció Catòlica ...), molts defensors ja ens deien que potser feríem passar la pilota, però que, nosaltres ... no passaríem !

Em sembla que hi ha tres aspectes a considerar:
- el primer, les regles del joc. A mi m'agradaria jugar al futbol amb les regles semblants a les del bàsquet. Tinc la impressió que, cada cop més, el futbol es juga amb maneres del rugby !

- el segon, la cultura que encara domina bona part de les nostres societats. El futbol és cosa d'homes, diuen. Per tant, els homes juguen amb força, amb valentia, amb "arrojo" de vegades brutal ... També, culturalment, el què importa és guanyar. Si un jugador fa trampes però l'àrbitre no el veu, és que és molt espavilat ...

- el tercer, l'econòmic: els líos/discussions i merders provoquen debats/controvèrsies i fan vendre diaris/revistes i omplen debats/tertúlies a les teles. I molts van a l'estadi per poder veure els merders en directe i poder opinar després en el treball o fent un cafè ...

Resumint, en definitiva, la lògica del futbol és funcional amb el sistema. De petits fèiem servir aquesta expressió en criticar els diversos elements que envoltaven el sistema capitalista. Buscant explicacions a lògiques aparentment ilògiques, les trobàvem en considerar que, de fet, tenien una relació interactiva amb el sistema: resultaven del sistema dominant i, al mateix temps, l'enfortien i el consolidaven. La superestructura necessària de l'anàlisi marxista ...

Un sistema econòmic i social descarnadament competitiu, on només compta l'èxit, troba en el futbol i les seves regles la màxima expressió plàstica i comportamental.

I el sistema d'arbitratge futbolero és el millor sedant per poder suportar i assumir la justícia sovint estúpida que patim. Que un àrbitre pugui equivocar-se o apreciar malament una jugada, davant 100.000 espectadors directes o d'alguns milions via la tele, i que no passi rés, és la millor manera de preparar les nostres ments a acceptar l'irracionalitat de molts mecanismes i decisions judicials.

Tot això fa temps que ho penso i potser ja ho he escrit en notes anteriors. Però penjo aquesta nota en llegir un article de l'Enric Bañeres a La Vanguardia del 25 de juny.
Un resum de les conclusions de l'article, que parla de la intensitat, i l'expressiva foto que l'acompanya.


























La reflexió ha coincidit amb la mossegada d'un davanter a un defensa. Genial culminació de l'estil.

Fins i tot el nostre admirat president Mújica l'ha defensat en considerar el càstig una mica excessiu ...

Malgrat tot, el Barça de Qatar és capaç de fitxar-lo ! Veurem !

19 de juny 2014

Pà amb tomàquet i sardanes ? ... no és això, Felipe, no és això !

Quins fastos tan lluny del poble !
Quin populisme tan ranci i ancrònic !
Tant de bó sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus !




El nou rei ha fet un discurs ranci, clàssic, passat ...
malgrat anunciar que vol una monarquia renovada per un temps nou !

Units en la diversitat de les nostres cultures i tradicions ...
quan nosaltres reclamem un nou estatus polític !

Amb unes simples gràcies finals en català no n'hi ha prou per imaginar un nou projecte compartit.
Llàstima: haig de mantenir els meus sentiments independentistes.

Els trossos del discurs monàrquic:





























[ AFEGIT ]
A La Vanguardia de dissabte 21,
- el meu amic Rafael Jorba, un pel massa conformista, diu que és un rei per als republicans ...
- Juanjo López Burniol pensa i escriu que el debat és inoportú en aquest moment, i que no hem de deixar-nos arrossegar per la pulsió anarcoide, tendència recurrent en la història d'España ...
A El País de dissabte 21,
- Antonio Elorza escriu en canvi que veu mals presagios en el discurs:




15 de juny 2014

Fins quan ? ... blowin' in the wind !


Fa més de 30 anys, el 1978, varem acceptar un paquet constitucional que incloïa la monarquia parlamentària.
Va ser probablement un bon compromís, però la monarquia d'aquestes darreres dècades no ha estat exemplar.

Cal refer un nou pacte Constitucional, i els progressistes haurem de seguir predicant la III República. Amb les característiques que més ens convinguin, atesa la nostra realitat i vivències.

Mentrestant, haurem de seguir com a espectadors impotents, haurem de suportar les litúrgies formals i populistes que tan agraden a les autoritats i castes dirigents. Diuen que serà laica: no hi haurà l'església. Però anirà vestit de militar ! La Vanguardia d'avui ja explica com anirà vestit el nou rei i especula amb el vestit que podria portar la futura reina ...

Haurem d'esperar per veure si, qui sap, el nou rei, utilitzant les seves possibilitats d'actuació (escoltar, moderar, arbitrar ...), exercint les seves funcions relacionals, vulgui i sàpiga suscitar les actituds necessàries entre les parts per mirar de sortir dels merders en què estem atrapats. Sembla que és previst que faci un discurs. I que el seu pare no hi serà. Potser així podrà parlar amb més llibertat i fer, tant de bo, una mica d'autocrítica. Ambigua, però entenedora. Esperem, poble enganxat, entrampat ...

Fins quan ? la resposta és en el vent ... the answer, my friends, is blowin' in the wind !

Jo aprofito per penjar imatges i records republicans:

- el primer, la meva néta, besneta d'un jove de la quinta del biberó, anant a una manifestació republicana, a Barcelona, a coll del seu pare. El Gustavo és fill d'un assassinat pels feixistes argentins. La causa, la lluita, és la mateixa, encara.

- el segon, records tràgics de l'anada a la guerra del meu pare, el 1938, contra l'aixecament feixista anti-republicà. Tenia 17 anys i ho va explicar en 17 densos folis que ara, un cop més, rellegeixo. I miro d'entendre'ls millor, amb l'ajuda del llibre que l'Assumpta Montellà ha escrit sobre la batalla de l'Ebre.
El vaig comprar l'abril, pel dia del llibre, dit de Sant Jordi (sempre l'església, collons ...).























En vull fer una anàlisi ben detallada. De moment he descobert que el meu pare va ser precisament a les trinxeres de Villalba de los Arcos, una de les puntes d'atac de l'exèrcit republicà el juliol del 1938, després de creuar l'Ebre. I que va esquivar en forces ocasions les bales i bombes "nacionals". I algunes de republicanes ...
Em quedo amb la impressió de què jo sóc aquí de casualitat ... blowin'in the wind !







12 de juny 2014

Assemblea de l'AIACE: 1 dels 50 !


Ahir dimecres es va fer l'assemblea anual de l'Associació d'antics funcionaris de les institucions europees. A Bruxelles, al Charlemagne. Eren 358 presents, més una cinquantena que la varem seguir via webstreaming des de casa. Jo vaig ser un dels 50 ... dels prop de 9.000 pensionistes comunitaris (el 2011).

El president Richard Hay, ex alt funcionari, Director General de Recursos Humans a la Comissió, va fer una clàssica introducció que em va situar 15 o 20 anys enrere, amb les formalitats educades i respectuoses de les reunions de la Comissió. Al seu costat, els històrics Ludwig SCHUBERT, Pierre Blanchard, Dominique Deshayes, entre d'altres, membres del bureau designat pel Consell d'Administració, format per dos representants de cada secció nacional.

Lògicament, es va parlar de l'actualització de les pensions: sembla que ens hem sortit prou bé, malgrat la congelació, i, sobretot, si considerem les retallades i sobrecàrregues de treball que estan suportant els actius. També de la modernització del sistema de gestió de les despeses sanitàries, basat gairebé exclusivament en la xarxa.

Precisament de la xarxa es va parlar en referència a la web de l'associació: està en reconstrucció, després d'alguns anys difícils, sembla. Malauradament, no sembla que el projecte sigui tan ambiciós com per hostatjar les web de les seccions nacionals. Només hi ha previst links, però no espais centrals amb gestió autònoma.

I de la continuitat de la revista VOX que rebem tots els jubilats, elaborada per una oficina privada però impresa i distribuïda gratuïtament per la Comissió a tots els pensionistes. Lògicament, va sortir la tradicional qüestió sobre les llengües utilitzades ...

Va parlar de l'organització d'AIACE, que busca un equilibri entre el federalisme associatiu i la necessària unicitat operativa per defensar els nostres drets: pensions i assurance-maladie. I que vol ser un espai de trobada per compartir vivències passades i presents. I també un espai d'acollida per fer front, va dir, als qui volen avergonyir-nos per haver estat servidors de les institucions comunitàries !

Resumint, una horeta, un cop l'any, per tractar de les problemàtiques, les activitats i les perspectives d'una associació que agrupa un colectiu de prop de 9.000 associats ... arreu de la Unió Europea.

Per acabar, el president del Moviment Europeu, Jo Leinen, va fer el tradicional discurs d'un polític clàssic, ben vestit, ben pentinat, anècdotes sentimentals per rebaixar tensions, sempre somrient, aparentment tranquil i deixant anar algunes ironies ... sobretot contra els anglesos.
De tota manera, va parlar de la necessitat imperiosa de recuperar polítiques industrials. Vale.

















Abans del break per dejeuner, informació sobre una qüestió important: on es farà el 2015 la tradicional trobada que emmarca l'assemblea ? a Bratislava, al Sheraton, doncs ara sembla que ja hi han habitacions amb dutxes separades a totes les habitacions (?) ... cosa que no hi havia, sembla, el 2011 !























A mitja tarda, la Secretaria General ens envia aquest mail:
Chers tous, lors de la réunion du CA de jour,
il a été constaté qu'aucun des candidats éligibles n'a souhaité se porter candidat à la présidence.
Richard Hay a accepté de rester un an de plus.​
​Quoi qu'il arrive, à la fin de ce délai, Richard quittera la présidence.
Le prochain Bureau se réunira le 11 juillet.
Dominique


09 de juny 2014

Ho he llegit de bon matí: buummm !!!


Molts analistes pronostiquen un canvi de règim. Per exemple, Borja de Riquer ahir dia 8 a La Vanguardia:

Els ciutadans enquestats ho confirmen:

























Però al PSOE sembla que segueixen amb les velles maneres:

Ahir a El Periódico, Julia Camacho feia una petita síntesi de la personalitat i de la carrera política de la nueva estrella que acaba de nèixer, segons diu l'alcalde de Zaragoza, Juan Alberto Belloch ...

Sempre dins del PSOE amb càrrecs d'organització, després regidora, després diputada i ara presidenta de tot a Andalusia. Setmanasantera, rociera, cristiana catequistera, torera, futbolera del Betis ... xerraire i simpàtica, tot i que alguns diuen que és més temuda que estimada.




08 de juny 2014

Canvi de rei amb una petita micro-llei orgànica ?


Aconteixement extraordinari de la setmana. El Rajoy diu que el rei plega, i que el propi rei ja ens ho explicarà per la tele. Interpretacions, filtracions, estimacions, consideracions ... i reaccions immediates: ara és l'hora, republicans, ara és l'hora d'intentar-ho !

Segons l'article 57 de la Constitució, sembla que les coses podrien ser molt simples:
  • la Corona és hereditària, i la successió seguirà l'ordre regular de primogenitura;
  • si s'esgotessin les vies de dret, les Corts "proveerán a la sucesión en la forma que más convenga a los intereses de España" (punt 3);
  • les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte en l'ordre de successió es resoldran per una llei orgànica (punt 5).
Amb una rapidesa sospitosa, el govern ja ha presentat el projecte d'aquesta Llei, i que diu, simplement:
  • que les Corts constaten i es donen per enterades de l'abdicació,
  • que aquesta pot desplegar els seus efectes quan entri en vigor la llei orgànica, en ser publicada al BOE.
El sol efecte a desplegar és la successió automàtica del rei, seguint l'ordre previst en la Constitució (art. 57.1). En definitiva, el projecte de llei avala l'abdicació del rei, la reconeix formalment coma pas previ per facilitar efectivament la successió prevista per la Constitució. Si la llei orgànica és aprovada, el príncep hereu esdevé rei. Si guanyessin els vots contraris, caldria seguir amb el rei actual i presentar una nova llei orgànica ...

Si Juan Carlos hagués mort, probablement la successió hagués estat automàtica. Però com que ha abdicat, sembla que cal fer el què diu el punt 5 i resoldre la successió amb una llei orgànica. I, en les circumstàncies actuals (crisis política, social, econòmica, institucional ... i molt especialment la crisi de pròpia institució monàrquica), aquest tràmit està provocant reaccions radicals republicanes generalitzades. No massa fortes (Juliana LV de diumenge 8) ...

Els dos grans partits estan per una via tècnica i proposen deixar per a més endavant el debat de fons sobre monarquia o república. Se'n podrà parlar quan, eventualment, s'iniciï un procés de reforma de la Constitució, cada cop més necessari. Però, ara per ara, no sembla haver-hi ni la voluntat ni el consens necessari per iniciar-lo: PP i PSOE estan massa atabalats i afeblits pels resultats electorals i per les perspectives futures dels nous escenaris (Borja de Riquer a LV de diumenge 8).

Hi ha dues qüestions sobre la taula:
- el debat sobre monarquia o república: és possible ara ? és ara un bon moment ?
- la gestió de tot el procés successori: és suficient aquesta simple formalitat legal ?

Pel que fa la primera, tot i manifestant els meus principis radicalment republicans, penso que potser no és ara el moment de fer aquest canvi, però em semblen absolutament legítimes les manifestacions arreu d'España. Les monarquies parlamentàries són un compromís populista amb el passat.

Però deixant per a més endavant el debat de fons, i en tractar-se d'una abdicació motivada per una crisi greu de legitimitat monàrquica, penso que es podria considerar el que diuen els punts 3 i 5 de l'article 57:
- "proveer a la sucesión ... por una ley orgánica ...
- ... i en la forma que más convenga a los intereses de España".

És a dir, fer una lectura oberta de la Constitució, i exigir que s'adopti una llei orgànica amb la forma de successió que més convingui als interessos d'España: una successió amb condicions.
Per exemple:
- demanant una declaració de principis i objectius al príncep hereu,
- valorant d'idoneïtat del candidat,
- fixant regles clares per garantir que tingui un comportament transparent i responsable.

I després votar a les Corts en conseqüència. Aquesta hagués pogut ser la posició raonable dels socialistes: sense tocar ara la Constitució, condicionar, des de la sobirania popular, la successió.

La realitat ha estat molt diferent. La "conducción" socialista (Rubalcaba, Díaz, ...) han intentat mantenir controlades les reaccions de militants i simpatitzants, seguint les resolucions d'una conferencia política del novembre de 2013, aprovades entre "abucheos y silbidos", diu El País. La posició del PSOE és doncs de complicitat amb el PP per fer passar ràpid la llei orgànica i donar el més aviat possible el "enterados" necessari per donar pas a la successió.

Susana Díaz, la flamant esperança del partit, ha insistit en la defensa radical de l'Estat de dret i de la Constitució, i Juan Cornejo, el seu número 2, ha insistit en el respeto y acatamiento absoluto de la Constitucion. És a dir, una lectura formalista, encarcarada, interessada de la Constitució. Davant les exigències clamoroses de radicalitat democràtica, la direcció socialista segueix amb les seves maneres de conduccion ilustrada. Amb el reconeixement de la Zarzuela i del Gobierno del PP. Només alguns mantenen una certa dignitat, per exemple, l'Odón Elorza.

Rubalcaba hagués hagut de trobar la manera de fer pedagogia, comunicar amb els ciutadans i simpatitzants explicant el què i el perquè, malgrat les dificultats mediàtiques i el reduccionisme tuitero. Rubalcaba hagués hagut de suscitar la reflexió i el debat en els òrgans pertinents del partit, ordinaris o extraordinaris (l'ocasió s'ho val), i adoptar posicions el més consensuades possible. Ho ha fet al revés: primer decideix i després intenta justificar. Articles del dijous dia 5 a El Periódico i El País ho expliquen.

Lògicament, milions de ciutadans pensaran que podemos hacerlo d'altres maneres !
En qualsevol cas, la situació és molt delicada, i el clamor popular pot anar creixent.

El País d'avui diumenge publica uns primers resultats d'una enquesta telefònica a 1.000 ciutadans: de moment, estem al 36% ...


Antoni Puigverd (Grans turbulències, LV del dia 4), Lluís Foix (Canvi de rasant, LV del dia 4), i, aquest diumenge Borja de Riquer (Canvi de rei i canvi de règim, LV del dia 8), descriuen molt bé on som i el què pot passar.

Divendres dia 6, també a La Vanguardia, l'amic Paco Granell, aprofitant hàbilment la oportunitat (va donar lliçons d'europeisme al príncep), diu que és el millor candidat (molt inteligent, moltes ganes, molts idiomes, molt saber fer diplomàtic ...), davant d'altres possibles candidats (Zapatero, Aznar, ...).

Goso pensar que hi hauria d'altres candidats, i que no seria el candidat del PP contra el candidat del PSOE: el bipartidisme s'ha acabat !  Certament, hi ha maneres de votar i mecanismes democràtics que poden garantir un necessari i ampli consens sobre un eventual president d'una desitjada república ! Fem-nos grans d'una vegada !

07 de juny 2014

Treball, humilitat, orgull, unió ... blaugrana !



Molt tip dels lios esportius, econòmics i fiscals del Messi i del Neymar (i dels seus pares), molt trist pels problemes del Cesc, molt inquiet de com van les coses amb el Xavi, molt indignat per les maneres de fer del fugit president Rossell ... vaig veure a la tele la crida dels dirigents de l'Eibar. Equip de futbol d'un poble de menys de 30.000 habitants, a 50 km de Donosti !  Un amic d'allà m'explica que quan Eibar va sortir al carrer, va venir la República. Ara que ha pujat a primera, el Rei abdica ...

Link a la wikipèdia [aquí]. Es la versió en castellà, la catalana és impresentable ...

Per consolidar el seu ascens a primera divisió, necessiten calés i fan una crida a socis i simpatitzants. L'he trobada a la web, la seva presentació m'ha emocionat, i he decidit aportar-hi la meva petita ajuda: 50 euros.

Segur que hi ha d'altres prioritats. Però, ja em perdonareu, aquest m'ha vingut molt de gust. Una petita ciutat industrial basca, un equip que juga amb els colors blaugrana ... i una declaració de principis impecable: treball, humilitat, orgull, unió, valors del poble al que representa !










La lliga que ve, el seguiré amb atenció, per contrastar resultats d'un equip humil amb el què ens espera de la penya del Luís Enrique, amb els calés de Qatar.