31 de desembre 2014

Notes pendents sobre PODEMOS i el "PROCÉS" ...

Aquestes festes les hem passat fent companyia a la mare a l'Hospital,
per una mala coordinació operativa: el 24, des d'Urgències, ens la fan ingressar,
malgrat que, probablement, sabien, o havien de saber, que no hi hauria cap metge especialista per atendre-la !

En estones perdudes, anoto algunes idees sobre dues qüestions importants:






I encara falten algunes idees més.

Per exemple, tinc la impressió de que els impulsors del "procés", tan uns com els altres, estan una mica cagats de por: han de saber que, molt probablement, malgrat la originalitat de la temptativa, no hi haurà prou suport ciutadà per fer la gran aventura !

Quina incompetència estratègica !

Respecte de PODEMOS, un article molt interessant de Joan Culla a El País (2.01.15: Foc grec ...), comparant els dos "fenòmens": el grec Syriza i l'español PODEMOS


Respecte del "procés", un article de Borja de Riquer a La Vanguardia (2.01.15: Algú ho havia de dir ...), alertant de que "avui, a Madrid, hi ha la concentració de poder polític, econòmic i administratiu més gran de la història hispànica ... i hi ha importants grups d'interessos disposats a emprar tots els procediments per tal d'impedir la independència de Catalunya", es sorprèn que molts "pensin que tot és bufar i fer ampolles, amb una simplicitat tant extrema com irresponsable", i que, per tant, si no surt bé el procés, "la clatellada podria ser espectacular i el moviment recularia decennis".

Conclou que cal fer més pedagogia del què seria una Catalunya independent, per convèncer els indecisos.

Jo penso que, més aviat, hauríem d'explicar millor la problemàtica greu de seguir en aquestes condicions de submissió política, econòmica i cultural. Més que unes Bases Programàtiques de la futura Catalunya sobirana, que també calen, jo trobo a faltar un Memorial de Greuges contundent que justifiqui la radicalitat del canvi que ens cal. Una "cartilla" per poder passar a milions de catalans, especialment els d'origen espanyol, explicant clarament la problemàtica ...

I després, el com: segueixo pensant que, si el més important és comptar-nos (ho va dir el president Mas ...), saber qui vol què, abans de llençar-nos cap a camins incerts, cal fer una consulta, si. Però una estricta consulta, aprofitant el mecanisme formal d'unes eleccions.

Per això proposo una iniciativa a dues voltes:
- unes eleccions "consultives"
- unes eleccions posteriors "executives", governatives si voleu, el més aviat possible, amb propostes estratègiques i de govern segons els resultats.

Ho vaig insinuar a finals de novembre [aquí]
No es fera així, segur: farem probablement el ridícul amb fórmules de compromís ambigu per anar tirant i culpant Madrid !
Criatures ...

Autocrítica institucional mai vista

Impactant el discurs de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, davant la cúria romana. Una autocrítica feta pel màxim responsable de la institució eclesial, davant les cares petrificades dels seus membres.

La Vanguardia en fa un reportatge més ampli que El País, amb un article de l'Eusebio Val. Les fotos deixen entreveure la sorpresa dels autoproclamats ministres de (el seu) deu. Però vaig veure les cares a les imatges que va transmetre TV3 i servirien elles soles per fer un documental sobre governança institucional.

Si tingués temps, valdria la pena fer una comparativa de com han tractat aquest discurs del Papa els diferents diaris dels diversos colors polítics ...

Sabeu probablement el què penso de les religions: construccions dels homes, liderades per elits jeràrquiques que manipulen els sentiments comprensibles de milions de "persones de bona fe".

Però cal admetre que el què està fent aquest Papa (en majúscules) és espectacular. No mediàtic com el seu predecessor, molt hàbil en els gestos. Aquest Papa sembla més serio, més rigorós, més obert d'esperit.

Ja em va impressionar l'entrevista que li va fer Eugenio Scalfari l'octubre de 2013, i que vaig penjar en aquest blog [mireu-la].

Ara, l'anàlisi del funcionament i comportaments dels membres d'aquest òrgan de govern és exemplar, dur, clar, contundent.

Molt més que el que cap partit polític, ni cap institució, ha fet fins ara, pel que jo conec.
Chapeau Jorge Mario !!!


Val la pena llegir la llista de malalties curials ... i pensar que, si aquests son els millors, els escollits, les elits,
... o bé els processos de selecció son dolentíssims, o bé els ministres divins de nivells inferiors poden funcionar encara pitjor !















































... quina diferència amb el que passa al nostre país, i també a d'altres. La reflexió del Josep Ramoneda a El País del diumenge 21 és contundent !