30 de març 2009

Qüestionar, preguntar, conèixer ...

Torno de BXL amb un retall del meu admirat Philipe Geluck.
Com sempre, senzill, clar, directe ... inteligent ! (milito contra les eles geminades !)

Enfront dels qui tot ho arreglen amb la seva fe inconmovible, amb certeses absolutes,
que fan requiebros per amagar les realitats i els coneixements que, pacientment, els homes anem descobrint, aquesta simpàtica i fresca reflexió del CHAT del Geluck és vent fresc de matinada !

24 de març 2009

Musical sobre Marxisme !!!



Segons explica l'Isidre Ambrós, amic de BXL,

la adaptación está ambientada en una empresa y la evolución de sus trabajadores. Al principio, los trabajadores se dan cuenta de que su jefe los explota y comienzan a comprender la teoría de la plusvalía.

Pero, lejos de unirse, tal como Marx propuso en el Manifiesto comunista, algunos siguen trabajando como antes, otros se rebelan, y el resto recurre a la negociación colectiva.


Fins ara, gairebé no havia penjat cap nota sobre les idees de Marx. Potser de refilada, quan vaig llegir el llibre de l'Eudald Carbonell, ara fa un any.


Mai m'he considerat "marxista", i quan vaig començar a "militar", a finals dels '60, en els Grups Comunistes Revolucionaris (molt, massa, leninistes), ja vaig veure que les estratègies comunistes de direcció del poble per una avantguarda il•luminada no m'agradaven.

En canvi, el discurs democràtic per l'autogestió dels treballadors, que en aquella època predicaven els socialistes francesos, especialment el Michel Rocard amb el seu PSU, era especialment engrescador.

Però del Marx sempre m'han semblat clarividents les seves idees sobre l'evolució de les societats considerant les forces productives, les relacions de producció, la superestructura, ... i els canvis que generalment "revolucionaris", no necessàriament violents. La qüestió és qui i com impulsa, orienta, condueix, i governa aquests canvis, que subverteixen radicalment les situacions i les relacions socials ...

Aquesta manera de veure l'evolució de les societats, que s'anomenava el materialisme històric o materialisme dialèctic (que el Che Guevara, diuen, el considerava tan científic com la llei de la gravetat ...), era i és força útil per explicar els problemes socials i els processos de transformació que podem constatar. Veurem com ho expliquen els xinesos en el seu musical ...

Per seguir endreçant idees i materials, penjo aquí algunes imatges que jo feia servir per explicar aquestes idees del Marx, i que varen ser publicades el 1977 en el llibre "La Lluita Socialista" dirigida pel Vegara, el Jesús Salvador, l'Isidre Molas ... i traduïdes al català pel Joan Lluís Bozzo ! Guardades a scribd --->

23 de març 2009

En globus per l'Empordà !



... regal d'uns bons amics, que ens ha permès disfrutar d'una experiència apassionant, senzilla, simple, natural: l'aire calent perd densitat i pesa menys que l'aire fret !

El globus va on el porta el vent. Cal saber cap on bufarà, quins vents hi ha a diferents alçades, amb quines velocitats. Via internet a casa, abans de sortir, i amb aparells de GPS al globus, els pilots poden mirar d'orientar-lo per fer recorreguts interessants, i, sobretot, per trobar un bon camp on aterrar ... sense rebotar massa !






M'ha agradat l'empresa: un equip de joves il·lusionats (Joan i Jaume Viñas, de Globus Empordà), formats, experimentats, acollidors, que t'expliquen tot i més del mon "globaire". No només la bellesa i l'encant del vol, sinó tot el que hi ha al darrera: globus ben fets i equipats (a Igualada !), organització, costos, normes de seguretat, assegurances, controls i vigilància.

Amb la Montse, ho hem disfrutat plegats i contents: repetirem !


Vàrem veure per sobre el baix Empordà (Roses, l'Escala, Empuries, Verges, ... i Padrinyà, quan en Joan i la Montse es llevaven), i, també, des d'una altre perspectiva, el simpàtic mugró del Montgrí:

No van saber dir-me si hi ha límit d'edat per treure't el títol de "globeru": podria ser una bona opció per reconvertir-me. Tot i que el meu hardware resistiria malament, suposo, alguns aterratges atrompiconats ...
Potser dotant els globus d'airbags. De passada, això eixamplaria el mercat d'usuaris cap al sector de la tercera edat. I ja tindríem regal pels 87 de la meva mare, la primavera que ve !

17 de març 2009

Més Granada: el Parque de las Ciencias


Visita interessant al Parc, per constatar:

1/ que organitzen una gran quantitat d'activitats, i deu ser un motor viu, significatiu, pel progrés cultural, social, tecnològic, científic de la zona;

2/ l'extraordinària "joguina", imitant una pala mecànica per moure sorra;


3/ el simpàtic detall dels molins: l'antic (que encara fabriquen a Montblanc !), i el modern (que es pot tocar per copsar la seva grandària). Una gentil assistent en pràctiques, em va explicar que aquells "artificios", amb el vent, giraven, se movían ...





4/ que no han oblidat Darwin, tot i que (com aquí a Mataró), no han previst xerrades sobre el gran impacte social i cultural de les seves teories ... Sortosament, el dimècres 11, Ventura&Coromina publicàven aquesta postal a La Vanguardia !

i 5/ que, probablement, molts espais de "comunicació" d'informació, amb grans fotos, algunes pantalles de televisió i alguns ordinadors, ja no responen al context tecno-cultural en el que viuen i interactuen la majoria dels joves visitants: si no hi ha objectes "a tocar" (com ara el gran esquelet de dinosaure), probablement la informació passa millor quan un busca sol o en petits grups, de manera autònoma, amb l'ordinador i l'internet ...

Per exemple, al pabellón de al-Andalus, sobre la ciència, els coneixements i la tecnologia musulmana de l'època, molt interessant, hi ha bàsicament imatges i petits objectes (amb funcions no evidents, que cal explicar). Probablement seria més útil comunicar els continguts sense tanta espectacularitat. De fet, tantes grans imatges, tants espais, distreuen més que concentren els grups de joves visitants !

Potser caldria pensar en petites sales polifuncionals per explicar o demostrar les innovacions científiques i tècniques: de fet, al Parque, ja n'hi han !

Però la temptació de l'espectacularitat, de lo grandiós i vistós, és molt valorat pels dirigents polítics. El 1986, quan era a Madrid amb el Majó, em varen oferir dirigir el Museu de les Ciències de l'Expo'92 de Sevilla. No vaig acceptar perquè el pressupost (enorme), era dins del capítol "acciones de prestigio". Em va semblar que els interessava més impactar els visitants que no pas transmetre valors científics (observació, rigor, mètode, qüestionament sistemàtic, ...).

A mitjans dels '90, varem visitar el FUTUROSCOPE, a Poitiers, i varem constatar que l'espectacularitat distreia, mitificava i desviava. El Parc era (és) un enorme atractiu turístic per la zona, però poc eficaç com a instrument de promoció de les necessàries d'actituds científiques i tecnològiques (Joan Cornet, a qui encanta encantar la gent, en va sortir-ne encantat ...). Per exemple, la visita no servia per entendre concretament què era i com podria funcionar l'internet, que aquell any feia els seus primers passos obert a tothom. Domènec Font, el 2004, a El País, va fer un simpàtic i divertit article sobre els museus, criticant aquest tipus de deriva: apeaderos culturals per a turisme de masses, centres cívics, bomboneras feriales ...

Tornant a la idea de les "petites sales", anoto aquí, pel record, una petita proposta meva de 1975, que anomenava TECNOTECA, molt diferent dels "magatzems de trastos vells" (dels "tanatoris" dels que parla el Domènec Font), sinó un espai, un instrument de divulgació i de promoció de les innovacions tecnològiques passades (on, què, com, perquè, impacte, ...), i, sobretot, per intuïr les que venen. Els successius governs locals de Mataró no em varen fer cas ...

Després, a finals dels '80, a l'època de l'ICT, volíem organitzar cafès tecnològics per divulgar innovacions i afavorir la necessària prospectiva, en sales obertes dotades de "potents" mitjans de comunicació i de demostració (malgrat que internet encara trigaria 5 o 6 anys a explotar !). La meva anada cap a BXL va parar l'iniciativa. Però, amb el temps, al 22@ , el Miquel Barceló va impulsar els "breakfasts tecnològics", esmorzars matiners mensual, amb un èxit cert. Però les gelosies polítiques que va despertar tot el projecte 22@ li va costar car: el nou regidor Jordi Williams s'en va apropiar ...

Pensant ara en el TECNOCAMPUS, amb pocs calers, una visió clara, molta voluntat, imaginació i treball, probablement es podria dissenyar un espai tecnològic amb molta activitat divulgadora molt flexible, molt progressivament adaptable a l'evolució tecnològica trepidant. Per contrast, el "museu" tèxtil que s'està gestant, necessita, ell sí, ser magatzem. Tot i això, els Vilaseca pensen, amb il•lusió, donar-li també, una perspectiva oberta de reflexió cap el futur.

16 de març 2009

A Granada, predicant ! ( la Montse ...)

La Montse ha anat gairebé una setmana a treballar a Granada, a predicar innovacions pedagògiques, i jo l'he acompanyat: un "xollo", encara que no he pogut utilitzar el wifi i jo no he pogut treballar en el què volia.

Però la "vivència" ha estat molt interessant: la Alhambra, la ciutat, el Albaicín, els "càrmens", el parc de les Ciències ... instal.lats al Carmen de la Victòria (dels cristians sobre els musulmans !), residència propietat de la Universitat de Granà (casi nà !), i, sobretot, amb uns organitzadors molt simpàtics i eficients !

Motos pel carril BUS, sí !

Ho proposen el PP i la CiU, ERC es va abstenir, i el PSC i ICV hi són contraris (?).

Jo hi estic absolutament a favor, i ho practico, donant exemple.

Potser amb algunes condicions, i, sobretot, conduint responsablement, sense fer servir el carril com un circuit de curses, seria molt millor per tots !

(Publicat a La Vanguardia del 13.03)

09 de març 2009

La conyeta, si ...

La Vanguardia publica avui aquest articlet que trobo senzill, clar, precís ... Ja he dit moltes vegades que el POLONIA em sembla perniciós per a la democràcia, i he comentat que en els nostres mitjans publics (que més que nostres són d'ells ...), s'hi respira, en molts dels programes, aquesta "conyeta" catalaneta.

L'article, amb les idees que em semblen més interessants destacades:

Cadalso observa en sus Cartas marruecas que los españoles son discutidores, aunque sin propósito de aclarar nada o de llegar a algún acuerdo. Su crítica tenía mucho de reformista. Como luego la de Larra, más amargo por más escéptico. El costumbrismo caricaturizaba tipos y satirizaba costumbres con propósito de enmienda.

Entonces se creía en el progreso, en la evolución humana. Hoy ¿quién cree ya en algo? Hoy nadie satiriza nada con ganas de modificación de nada. La denuncia, que antes solía ser constructiva, se ha vuelto grotesca manifestación de impotencia. Y tiende a ser sólo descriptiva. O directamente destructiva. Sin fe en el futuro, cuanto más dejamos de confiar en el sistema como vida en común, más consumo de sarcasmo.

Algún día la sociología va a tener que tabularlo: la coñita, aquí tan alimentada desde los medios públicos, es inversamente proporcional a la confianza y directamente proporcional a la abstención. Habría que recordar a Pitarra como precedente de tantos ánimos que se sienten marginados del montaje oficial. O al sistema bipartidista del gobierno por turnos, que algunos quisieran resucitar: la España de la Restauración borbónica vivió el gran momento de la sátira política. Con el humor se vehiculaban las necesidades de los descreídos que se resistían a dejarse engañar por un sistema de cartas marcadas.

El costumbrismo de hoy, este minimalismo existencial en escenario urbano, es más escéptico, desimplicado e irresponsable. El de Larra era más fruto del resentimiento y el desengaño. Aspiraba a avergonzar al público y hacerle cambiar de hábitos. El costumbrismo de ahora es más burlón, cínico.

El nihilismo, hoy filosofía vital predominante, tiene sus dos caras complementarias: la nietzscheana, que glorifica tan peligrosamente al superhombre, y la de la coñita, que justifica al pobre ciudadano cualquiera sin horizontes. Su coñita es la típica reacción del vencido por las circunstancias que sublima su frustración fingiendo quitar importancia a su propia nimiedad. Heredero del romanticismo y del positivismo, pero también liberador de los impulsos del subconsciente, el siglo XX tuvo grandes sistemas de doctrina. Aunque incompatibles entre sí, tenían una idea global del mundo, un sentido de conjunto hoy perdido.

La persistente coñita es evasiva. Todo se distorsiona hasta la caricatura, sin que preocupe un sentido totalizador. Aun en plena globalización, el sentido global tiende a difuminarse totalmente. Ahora, y aquí, la afirmación se proclama en la negación. Y en la risita.

Doncs sí ...

07 de març 2009

Conferència Oberta del PSC: una primera proposta

Divendres 13 sembla que és programat l'inici del procés obert de reflexió. No podré ser-hi, vaig d'acompanyant tècnic de la Montse, que va a predicar a Granada les maneres d'educar per l'autonomia.

Però tinc a punt una primera proposta: la separació de "poders" entre partit i governants, per poder promoure lògiques autònomes i complementàries, i recuperar la militància. És un intent de reflexió pragmàtica, operativa, sense ideologies ni voluntarismes excessius.

Quin és el problema ?
Sembla que preocupa a alguns dirigents del partit, que mantenen, encara, la bella il·lusió de fer un gran partit ampli, obert, participatiu, ... de masses, el fet de que la gent, els ciutadans, no s'impliquen prou en les activitats polítiques del partit, i que hi ha una crisi de la militància tradicional, un distanciament progressiu del partit envers els ciutadans, o dels ciutadans envers les activitats dels partits d'esquerres.

Per començar, potser cal fer una constatació (sobre el què és ara mateix el partit), i una consideració (sobre el perquè de la militància de la gent).

Respecte de la primera, molts pensem que els partits han esdevingut aparells, maquinàries, organitzacions, empreses, ... orientades bàsicament a guanyar conteses electorals per poder governar. L'agenda electoral i els impactes mediàtics, el control dels riscos, les enquestes d'opinió, guien, de fet, les principals activitats del partit.

Respecte de la segona, la militància clàssica era la cooperació desinteressada, voluntarista, en un projecte global clar i compartit (la democràcia, la solidaritat, el progrés, ...), i en un ambient amical de companyonia, d'igualtat, de respecte. I, ara, molts hem constatat que el partit és una organització amb dirigents que tenen molta més capacitat de decidir que d'altres, amb els qui cal estar bé, a qui no cal contestar massa, a qui és útil ser fidel. I, poc a poc, al partit hi queden els militants interessats ... en les seves perspectives personals: algun càrrec, alguna feina a l'administració o a empreses públiques.

Els qui militàvem desinteressadament (sense pensar en beneficis personals) per l'interés col·lectiu, els qui no ens limitàvem a considerar els estrictes interessos electoralistes a curt termini, els qui teníem voluntat i coratge per innovar i promoure el progrés, els qui no teníem por al risc d'afrontar qüestions delicades o difícils, poc a poc, ens hem trobat desubicats, apartats, aplastats per la lògica dels governadors/administradors o dels qui aspiren a ser-ho.

Es podria afegir que la lògica electoralista i mediàtica prima els eslògans i les idees simples, simplistes o populistes, més que les anàlisis o estratègies una mica més elaborades. És més valorat el comunicador fàcil i l'hàbil discutidor, que no pas el competent en imaginar estratègies realment útils i progressistes. Els mecanismes interns de selecció no són massa transparents, i sovint compta més la fidelitat personal, la pertinença a grups (interns o externs), o la capacitat de "comprar" vots interessats o clientelars, que no pas la competència político-tècnica o la fidelitat a valors o ideals socialistes.

Resumint, ens trobem amb un partit que, bàsicament, sembla ser una màquina de suport al combat electoral, on gairebé només hi queden els militants interessats, sovint professionalitzats, que pensen treure'n algun benefici personal de les seves activitats i fidelitats. Els escrits del Raimon Obiols, de fa temps, sobre aquesta problemàtica, son prou interessants.

Una temptativa de diagnòstic :
Probablement, a molts d'aquests militants interessats, aquesta situació no els preocupi massa. O els preocupa en la mesura en que pot limitar els resultats electorals. Com les empreses comercials, preferirien poder fidelitzar els seus clients i votants, per assegurar els resultats de futures conteses i mantenir o augmentar quotes de poder.

Però als qui encara pensem en l'acció política com a una acció col·lectiva i compromesa dels ciutadans, aquesta situació ens preocupa. Des d'aquesta perspectiva, de recuperar una participació efectiva, sense interessos particulars, de promoure una implicació intel·ligent i creativa dels ciutadans en la concepció, predicació i aplicació de polítiques progressistes, cal pensar en possibles vies de redreçament.

Per fer-ho, un possible diagnòstic seria que l'excessiva interrelació partit/governs és perniciosa per una militància àmplia i oberta. I que, per tant, el què caldria és recuperar, promoure, una relativa autonomia de les dues funcionalitats: la de governar i la de prospectar. Una cosa és el govern, i l'altre l'instrument d'observació, d'escolta, d'anàlisi, d'imaginació i de concertació d'estratègies de progrés.

Quan la prospectiva (per simplificar) és supeditada, condicionada a l'estricta lògica mediàtico-electoral, no hi ha partit ampli i obert, no hi ha militància activa i creativa, hi han ... els aparells de partit. Quan érem petits, quan varem recuperar la capacitat democràtica d'actuar obertament com a partit, preteníem organitzar un partit que fos un instrument ampli de reflexió militant pel progrés dels valors socialistes.

Fa pocs dies, el 20 de febrer, a El Plural, Juan Torres López parlava del partit com a "la inteligencia orgánica que debe dar sentido a la acción del gobierno", criticava els "liderazgos demasiado personalistas", i es decepcionava comprovant que "en una situación como la que estamos viviendo no se esté impulsando el debate y el pensamiento colectivo, la presencia del partido como vertebrador de proyectos que ilusionen y que sean capaces de volver a poner en marcha, con nuevo vigor y con una lógica diferente, a la economía y a la sociedad."

Si volguéssim doncs recuperar el partit com a instrument àmpliament participat, amb molta militància solidària amb un projecte socialista, hauríem de mirar de garantir la autonomia funcional del partit respecte de les lògiques de govern. Hauríem de definir quines haurien de ser les funcions i les maneres d'actuar d'un partit obert que fa prospectiva, que observa, que analitza i que orienta a mig i llarg termini les estratègies, necessàries, d'acció política, i de govern, quan els ciutadans ens donin la confiança amb el seu vot.

Funcions i maneres que estimulessin la participació àmplia oberta i garantissin que les veus, les opinions i les contribucions de tots els militants/participants/simpatitzants són considerades i debatudes des de la perspectiva del progrés general, sense ser "filtrades" per l'interés electoralista a curt termini dels candidats a càrrecs i dels seus equips.

I no es tracta de deslegitimar l'aspiració democràtica a governar (i a guanyar eleccions !), que és absolutament necessària per canviar efectivament les coses. Però no pot ser que tota la prospectiva política sigui només la dels qui fan enquestes per guanyar les eleccions i governar. I cal governar per millorar les condicions de vida i de treball de la majoria, però no governar per seguir governant i poder treballar i viure, els "dirigents", dels recursos col·lectius.

Governar suposa consensuar, concertar, elaborar proposicions que tinguin un recolzament social majoritari en un context determinat, i considerant les oportunitats, les possibilitats, les limitacions, condicions, recursos, ... i les opinions del conjunt de la ciutadania. Cert. Però els partits progressistes han de tenir capacitats de prospectiva per analitzar els problemes, identificar valors i objectius des de la perspectiva de l'interés general, imaginar estratègies de progrés, promoure consciència social i col·lectiva, organitzar intercanvis d'experiències, escoltar els ciutadans, formar militants i simpatitzants, empenyer, acompanyar i seguir les accions de govern, i avaluar-ne els resultats i l'impacte real.

Més enllà de les accions de govern possibles, el partit hauria de mantenir, sempre, els valors, principis, i objectius socialistes, hauria de ser un referent constant en temes socials, culturals, econòmics i tecnològics, ... sobre el què voldríem, sobre el què caldria fer, malgrat que els governs puguin o no realitzar-ho per imperatius democràtics. El partit hauria de considerar els sentiments i les emocions que empenyen els ciutadans a militar, a compartir projectes, en línia amb el que deia Daniel Innerarity a El País el passat 4 de març (El gobierno emocional).

La proposta: una condició indispensable per a una militància participativa
... i probablement idealista, utòpica: hi hauria d'haver doncs una separació clara de funcions i responsabilitats entre els dirigents del partit i els governants. Mentre els primers secretaris del partit (o els principals alts càrrecs, als diferents nivells), tinguin responsabilitats importants de govern, serà la lògica del poder i dels seus beneficis associats la que predominarà. I mentre predomini la lògica interessada de govern, la militància oberta i desinteressada es quedarà a casa o buscarà altres militàncies cíviques d'interés general.

Per tant, una condició difícil per reconstruir un partit ple de gent solidària i socialista, és, probablement, la incompatibilitat de càrrecs que asseguri que els responsables del partit tenen l'autonomia necessària per exercir les funcions de prospectiva àmplia i participada, per crear una dinàmica motivadora, engrescadora, per donar sentit i il·lusió a una militància cooperativa pel progrés col·lectiu.

Mol difícil, sí. Entre d'altres raons, perquè els qui podrien impulsar aquesta idea potser ja no hi són. Però, els que, essent-hi, encara tenen aquesta il·lusió, que n'hi han, haurien de intentar recuperar aquesta autonomia. Sense ella, probablement les bones intencions i els esforços respectables serviran de ben poc. Recuperada l'autonomia, la tasca no serà fàcil. Però serà (seria) tasca de reconstrucció, no de maquillatge.

De fet, poc abans de deixar de militar al PSC, vaig discutir-ho amb el primer secretari del PSC de Mataró i primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament. La seva resposta és que això portaria problemes, conflictes, i que, per tant, millor seguir com ara. És la mateixa resposta, per exemple, dels qui estan contra les iniciatives descentralitzadores o d'acceptació d'autonomia. La complexitat, la diversitat són més difícils de gestionar, si.

Ja he penjat altres notes en aquest blog sobre la conferència:
- el 23 de juliol 2008, a l'inici ( x );
- el 24 de juliol 2008, per centrar la Conferència, amb referències a articles de Joan Subirats ( x );
- i el passat 21 de gener 2009, comentant un comentari del Raimon Obiols al seu blog ( x )

05 de març 2009

Socialistes francesos: què van a fer "a Europa" ?





L'inici del text:
Disons-le tout net: le PS, pourtant dirigé par la fille de Jacques Delors, montre une nouvelle fois que l’Europe reste largement étrangère à sa culture interne. Comme l’a montré la composition des listes le week-end dernier, pour lui, les élections européennes sont juste un moyen de récompenser les affidés des différents courants qui le composent, sans tenir aucun compte de la compétence des futurs élus. On peut même dire que la compétence peut se retourner contre celui qui en est doté ...

Preocupant, mal simptoma ... per veure el text sencer, cliqueu aquí: X

02 de març 2009

Noves tecnologies, sí !

Estem tots tan obcecats amb les noves tecnologies (digitals), que se'ns oblida lo essencial. Semblaria com si la fabricació de productes concrets, materials, físics, ... pogués fer-se cliquant o dissenyant davant la pantalla. Doncs no, sempre s’hauran de fer forats, tallar ferro, collar cargols ... i caldrà gent que sàpiga fer-ho professionalment, i cada cop amb millors eines, materials i mètodes.

Jo, amant des de petit del bricolatge, que ja he muntat i desmuntat mobles i cases, que ja he fet 5 cuines d'IKEA, només fa un any que vaig descobrir les "massilles" super resistents de dos components, que es treballen molt fàcilment, i fa pocs mesos que vaig comprar-me la meva primera pistola tèrmica de silicona !

Quan vaig a pobles i ciutats, sobretot a l'estranger, m'encanta visitar les ferreteries: ensenyen també com viu la gent, quins arreglos es fa, quins problemes té amb l'entorn ... i sempre descobreixes eines noves, amb funcions innovadores.

La meva admiració per aquesta iniciativa basca ! De vegades es passen, però, en general, treballen molt bé !

Aquí a Mataró, en comptes d'un "SalóBoda", que no em sembla que afavoreixi massa el progrès social, potser no seria cap tonteria pensar en una mini-fira semi-professional d'eines per xispes, fusters, paletes, ferrers i pintors ... o en petites sessions de formació professional per assegurar el "lifelong learning" ! (jo sé que a PINMAT fan coses així ...)

Després d'escriure això, he trobat referències a la web sobre dos salons que haurien d'haver-se celebrat el 2007 i 2008, a Madrid i Barcelona, després de pactar-ho els fabricants i distribuïdors ... però la Sònia Graupera m'informa que la BRIKO EXPO es va morir !

Aquí ens agrada més lo digital, fer les coses amb els dits, no amb les mans: en agrada lo virtual, el bla-bla, els multimèdia !

Que no ens passi rés en el futur que s'apropa !