29 de setembre 2009

Les auditories "operatives"

Continuant amb el pet del Millet, el Conseller Tresserras va explicar ahir, al programa Àgora de TV3, que caldrà procedir a fer auditories operatives, per anar més enllà de les clàssiques auditories comptables (que es limiten a verificar que els números reflecteixen la realitat comptable), per tal d'analitzar si les decisions són les adequades o no, si la gestió és coherent i raonable.

Seria convenient pensar i promoure iniciatives conjuntes en dues direccions:

1/ la composició, funcions, i condicions de treball dels òrgans de govern:
Aprofitant la reforma de la Llei de Fundacions/Associacions que va promoure la Consellera Tura el 2008, caldria assegurar l'implicació efectiva dels membres dels òrgans de govern, la seva capacitat real de governar, d'orientar activitats i d'avaluar resultats, així com la seva co-responsabilitat en el funcionament de les fundacions, i associacions.

2/ els mètodes de treball d'aquests òrgans rectors:
Sense uns mètodes o instruments de treball renovats la teva tasca no serà fàcil. Cal modernitzar la nostra vella cultura de pressupostos/memòria anual i promoure la utilització d'instruments senzills i operatius de planificació estratègica que permetin una governança transparent i efectiva. Només en un context així té sentit i eficàcia la realització de les auditories operatives ... i l'avaluació dels resultats en funció dels objectius establerts pels òrgans de govern.

Per entendre l'impacte d'aquest tipus d'auditories, vull recordar que jo vaig proposar fer-ne al Consorci Sanitari del Maresme, el 2005, ... i al cap de poc em varen tallar el cap ! Mireu la meva proposta de nou cicle de programació anual ( aquí ). Altres documents per a la reforma dels mètodes de treball ( aquí ).

Altres notes meves sobre aquest tema en aquest blog :

- sobre transparència i rendició de comptes, ( aquí )

- sobre formació dels membres dels òrgans de govern (mireu la quarta proposta a IVALUA aquí)

- sobre mètodes de planificació estratègica i avaluació ( aquí ),

- aprofitant l'Informe Vallés respecte de les actituds polítiques ( aquí ),

- sobre òrgans de govern a les universitats ( aquí ),

- sobre la renovació impulsada pel Conseller Castells dels instruments de programació pressupostària a la Generalitat ( aquí ),

Fa uns mesos, vaig preparar una proposta concreta d'actuació per a la Fundació Jaume Bofill (de moment sense resposta ... mireu-la aquí )

28 de setembre 2009

Petita tecnologia quotidiana

Fa temps que penso que m'agradaria fer un viatge al Vietnam, un poble resistent, amb una història dura, cruel, exemplar.

Dissabte vaig veure aquesta foto a l'extra de La Vanguardia, i penso que potser ja va essent hora de pensar-hi seriosament.

A més de l'interès general del país, un estímul més podria ser el de mirar la seva petita tecnologia quotidiana, la imaginació, la innovació senzilla i pràctica que fan servir per viure progressivament millor.

Aquí parlem molt de recuperar, de reciclar, i està bé. Però potser també podríem repensar estris, eines, materials, enginys més senzills i sostenibles. Tot un repte.

Com deuen ser les ferreteries vietnamites ? ... Algú s'hi apunta ?

27 de setembre 2009

Contra els silencis ...

... o les mitges veritats, les ironies, els cinismes, els sobreentesos, és hora de parlar clar !

L'Antoni Puigverd titulava el seu article de divendres 25 a La Vanguardia, Tocando fondo.

Alertava de que "se derrumban simbólicas instituciones políticas y sociales y, como cuando caían las torres de Nueva York, una nube de polvo lo cubre todo. Un sentimiento general de desconcierto y confusión nos atenaza. Este es el momento de las hienas. Llegarán - seguro-para intentar sacar tajada. Sucede siempre que en una sociedad se produce la tormenta perfecta: el populismo llamará a la puerta catalana ... Para recuperar el espíritu de iniciativa y reconquistar la voluntad de orientación, hay que haber tocado fondo. Estamos tocando fondo".

Sense populismes, d'acord. Però caldria una iniciativa serena, rigorosa, sistemàtica, amb objectius clars i eines pertinents, ben explicada i liderada, per tal d'espolsar una mica el país i les seves maneres de governar organitzacions i institucions. Cal fer dissabte, deien les nostres mares !

El final de l'article del Puigverd em va fer pensar en la cançó que cantava Paco Ibáñez amb lletra de Gabriel Celaya, amb afirmacions contundents que tinc gravades des de fa 40 anys:
. . .
Porque vivimos a golpes,
porque apenas si nos dejan decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

. . .
Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales,
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse
.

. . .
Me siento un ingeniero del verso y un obrero,
que trabaja con otros a España en sus aceros.
No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


Sentiu-la, val la pena ! ( cliqueu aquí ) Hi ha una versió del Serrat també molt maca (aquí)

26 de setembre 2009

Torna el Casimir !

...a La Vanguardia de divendres 25, com a president del Cercle Europeu de Barcelona. I es pregunta "quosque tandem", fins quan seguirem amb el "descrèdit exterior"?

Vaig tenir contactes amb el Casimir de Dalmau quan jo era funcionari a la Comissió, i li oferia possibilitats de cooperació informal, per millorar la participació catalana (especialment del Govern català), en les polítiques de la Comissió en les que jo treballava (regional, social, ocupació, formació, ...).

Mai va fer el més petit gest per aprofitar-ho.

Sempre vaig tenir la impressió de què el Patronat Català pro-Europa que ell dirigia era com una ambaixada vaticanista: gestos, contactes, dinars, ... tot en general molt "flou", molt ambigu, poc concret, poc precís ... molt eteri, com les misses i prèdiques dels bisbes catòlics.

Sortosament els nous governs de la Generalitat, a partir del 2004, han servit per deixar enrere aquella política mel•líflua i han dotat, finalment, el Govern català, d'una Secretaria per a la Unió Europea amb capacitat d'intervenció política real davant les institucions de la Unió. I, a Madrid, des del 2004, amb el Govern socialista s'han obert les vies a una participació orgànica de les Comunitats Autònomes en la formulació de la voluntat de l'Estat i en la participació directe en alguns òrgans de la Unió.

Es pot criticar aquesta política, evidentment. I jo ho he fet en diverses ocasions. La més clamorosa, per exemple, en l'àmbit de l'educació. Però no és el Casimir (representant de l'antiga política gesticular i simbòlica, populista i ombrívola, que cuidava bé els seus amics i els amics dels seus amics), el més adequat per fer-ho.

Ara que el Millet ha fet un pet, i que sembla que hauríem de fer neteja, perquè no fer un balanç rigorós dels resultats concrets, dels "èxits" polítics de la seva gestió, de la seva política ? perquè no ens explica les relacions i els seus lligams exteriors amb l'estratègia professional de la seva dona, la senyora Maria do Carmo Belard-Kopke, nomenada i cessada Directora General ? On es pot trobar informació sobre el seu "Cercle Europeu de Barcelona" ? El Google sembla que no el coneix ...

Si algú hi té interès, pot començar per llegir el meu Informe per la reorientació i la reorganització del Patronat Català pro-Europa. Ell el va dirigir molts anys.

Pel que fa el Cercle Europeu de Barcelona (no de Catalunya), la notícia a La Vanguardia del 17.09.2006 deia que "se ha constituido el Cercle Europeu de Barcelona, foro de debate impulsado por Casimir de Dalmau, Joaquim Jubert y Maria do Carmo Belard-Kopke y que cuenta con una cincuentena de profesionales y empresarios comprometidos con el catalanismo y el europeísmo. El foro se estrena el 18 de septiembre con una cena coloquio con el secretario de Estado del Gobierno español para la UE, Alberto Navarro. El foro iniciará también un ciclo de encuentros con los candidatos a las elecciones del 1 de noviembre del Parlament de Catalunya".

21 de setembre 2009

El pet del Millet ... i el silenci de tots

Llarg cap de setmana empudegat per l'affaire Millet. Quin personatge, i quins advocats defensors ! Com que el pobre home ha confessat i està penedit del seu error, no cal que vagi a la presó. Com aquesta serveix per reinserir, i l'home diu que ja està penedit, doncs vinga, a seguir, que aquí no ha passat rés !

Com els de la tele seva, que ridiculitzen el President, demanen perdó l'endemà, i ja està. No hi ha responsabilitats ? Lo més curiós del cas és que veig el Montilla, a cal Monegal, dient que vale, que accepta les excuses i que aquí no ha passat rés ... silenci ! Avui callo jo, demà callaràs tu ! Com a ciutadà, em sento enganyat, com a demòcrata escopit. Quina moralitat colectiva és aquesta ? A partir d'ara, si em salto un semàfor, i la poli em para, diré que ho sento molt, que n'estic penedit, que ja no ho faré més. I espero que m'apliquin la mateixa lògica que al President.

Tornant al pet del Millet, diversos articles als diaris d'aquests dies parlàven més aviat del silenci còmplice de tots plegats.

1/ l'article del JC Rodríguez Ibarra, a El País de dissabte 19, defensant el Zapatero. Critica els militants i membres de la Comissió Executiva del PSOE i del seu Comité Federal: en les reunions, "todo son elogios y aplausos ... nadie se atreve a levantar la voz". Diu que els que estan per sota de Zapatero "creen que deben su puesto a la voluntad de Zapatero, lo que anula o difumina su capacidad para ser libres y aportar visiones personales a la difícil tarea de governar un país desde la perspectiva socialista". Estaríem, diu, davant del dilema de saber si la generació actual "decide asumir su responsabilidad o queda como una generación perdida y silenciosa". El silenci, afegeix, no és conseqüència d'un suposat autoritarisme del Zapatero, sinó de "la cobardia de los que han hecho dejación de su responsabilidad". No explica el perquè això és ara així: abans (ells) eren collonuts, ara els militants són covards. Què ha passat ?

2/ Andrea Camilleri, a El País de divendres 18, reivindica la ràbia comunista com a antídot moral pel seu país, que vota i admira Berlusconi. Diu que els italians "estamos enfermos mental, política, económicamente y sobretodo, en cuanto a las costumbres, domina la inmoralidad". Predomina, diu, la moral del vespino, que circula per direcció prohibida, passa en vermell, puja a la vorera ... i ningú diu rés. Els italians voldrien ser vespinos i no complir cap norma ... Recorda la reflexió d'un periodista del NY Times: "No habéis matado al fascismo realmente, y es una enfermedad que sufriréis durante décadas, que reaparecerá en formas que no reconoceréis ..."

3/ Pilar Rahola, a la seva columna a La Vanguardia del diumenge 20, es pregunta respecte del pet del Millet: " ¿Nadie se dio cuenta? ¿No hubo auditorías públicas, a tenor de los millones de euros que le daban las administraciones? ¿No había consejos de administración? ¿Todos sus miembros eran ciegos, sordos y mudos? … o estamos gobernados por una pandilla de incompetentes, que regalan el dinero público como si fuera agua, o en algunas esferas del poder alguien sabía y alguien consentía. No queda mucho margen para opciones intermedias … el oasis catalán no era tranquilo porque estaba limpio. Era tranquilo porque decidimos usar máscaras para no oler la pestilencia".

4/ Antoni Serra Ramoneda, en una columna a El País, el mateix diumenge 20, denunciant La dejación de la sociedad civil, parla dels òrgans colegiats de govern, en els que els presidents han assumit ... funcions executives "acumulando información y poder en sus manos ... lo que inevitablemente relega a un papel pasivo a los otros integrantes (a menudo amigos o simplemente correligionarios), del máximo órgano colegiado. Nadie, finalmente, ejerce la necesaria función supervisora de los gestores" I proposa un codi de bon govern.

Vista l'experiència, potser caldria més que un codi "moral": caldria que els membres dels òrgans de govern fossin, de fet, co-responsables de les decisions que formalment adopten. Menys misses periòdiques, menys powerpoints, menys procediments buits, i menys voluntarisme figuratiu i més responsabilitats.

Quan vaig intentar dinamitzar el Consell Rector del CSdM, la consellera Geli i la seva mà dreta, el Carles Manté, em varen tallar el cap. Ningú del PSC va qüestionar el gest. Es varen molestar molt quan vaig explicar la meva visió dels fets. Calia tapar, callar, silenci, no generar ones mediàtiques. Fa un parell d'anys que faig propostes concretes (mètodes de treball, disseny funcional, ...), a institucions i fundacions (IVALUA, BOFILL, UGT, ... ), però fins ara no han considerat important promoure iniciatives per potenciar l'eficàcia dels òrgans de govern d'empreses o institucions públiques. No convé prendre riscos i crear enemistats ...


5/ Finalment, Antoni Puigverd aprofita avui per insistir en el què considera la crisi de la societat civil catalana, estructurada de manera feudal: "un conglomerado de feudos domina nuestro panorama. A veces, como sucedía en la edad media, los feudos pelean entre sí. Pero frecuentemente pactan y se reparten instituciones, presidencias de caja, consejos de administración, patronatos, mandarinazgos, canonjías. Con frecuencia lo hacen a regañadientes, como aquel chiste del paciente que aprieta las pudibundas partes del dentista mientras pregunta, sarcástico: "¿No nos haremos daño, verdad?". Pactan, compadrean, se reparten el espacio vital y comparten, por encima de todo, el silencio: "¿No ens farem mal, veritat ?"

18 de setembre 2009

Més sobre el PIB !

Sembla que el Sarkozy i la seva Comissió de savis (Stiglitz, Sen, Fitoussi) tenen molta més capacitat d'impacte mediàtic que la Comissió Europea ... i no massa voluntat de coordinació/cooperació: cadascú a vendre lo seu !

Curiosament, a finals d'agost, tres setmanes abans de l'anunci espectacular del president francès, la Comissió Europea havia adoptat una Comunicació concreta sobre les possibilitats i propostes per fer evolucionar el PIB.

Descobreixo ara aquesta iniciativa conjunta de la Comissió, del Parlament, de l'OCDE, del Club de Roma i del WWF, per animar el debat sobre el tema. Caldrà seguir els seus treballs. L'enllaç a la web de l'iniciativa, aquí ( X )

17 de setembre 2009

Mesurant europeísme ?

Seguint amb el tema de les mesures, fa poques setmanes que s'han publicat els resultats de l'EUROBAROMETER sobre els europeus el 2009. És interessant llegir els resultats en termes absoluts però, sobretot, la seva evolució en el temps (malauradament només hi ha versió anglesa ... )

De tota manera, el què m'ha interessat és l'aspecte metodològic, ara que acabo de penjar notes sobre els instruments socio-econòmics de mesura: PIB, ... i les reflexions i propostes del Sarkozy.

L'experta M.A. Durán diu (nota), que les estadístiques són com la llum: deixen a les fosques tot el què no iluminen !
(hauria d'escriure il·luminen, però estic en contra de la ela geminada)

En aquest cas podríem dir que tot el què no es pregunta, no existeix. Les opcions que no es proposen, no compten ! Seria interessant, convenient, i necessari, analitzar exhaustivament la ideologia, la concepció de la Unió Europea que s'amaga darrera les qüestions de l'EUROBAROMETER, especialment en aquelles en què hi ha diverses opcions a escollir.

Alguns exemples per incitar a realitzar aquesta anàlisi:

- en les "priority actions to help overcome the economic crisis" (punt 2.5 de l'Informe), és a dir, les accions que la Unió Europea podria fer per ajudar (els europeus) a superar la crisi, les opcions a indicar semblen molt continuistes, molt tradicionals, sense cap element innovador.

(cliqueu sobre els gràfics per ampliar-los !)



- en "the role of the EU in the global economic crisis" (punt 2.6 de l'Informe), les opcions possibles es limiten a tres: millorar la regulació dels mercats financers globals, defensar millor els interessos econòmics europeus en l'economia global, i protegir els europeus dels efectes negatius de la globalització (o ajudar-los a aprofitar millor els seus efectes positius). No hi ha lloc per respostes de canvi de la lògica global, ni per estratègies de cooperació.

- pel que fa a possibles mesures per "strengthening the EU in the future" (punt 3.2 de l'Informe), és a dir, què volen els ciutadans que facin les institucions europees per reforçar la Unió Europea en el futur, hi ha 15 opcions, i, lògicament, en aquests moments, surt àmpliament majoritari el desig de que s'ocupin dels "afers econòmics" ... Des d'una perspectiva socialista no socialdemòcrata, o, escoltant els experts que diuen que estem en una lògica econòmica que cal superar (el mateix Sarkozy !), no es podria deixar la opció als ciutadans de proposar el buscar alternatives al sistema actual, per exemple ?

Valdria la pena, doncs, fer una anàlisi més exhaustiva, rigorosa i detallada, mirant d'imaginar, de formular les qüestions que permetin iluminar millor tota la realitat, totes les aspiracions, totes les opcions possibles, dels europeus.

Difícilment el Barroso, que acaba de passar l'examen del Parlament Europeu, impulsarà canvis en aquest instrument. Llàstima ... ja en parlarem ! De moment, saludo la dignitat i coherència de la Maria Badia i el Raimón Obiols en abstenir-se ...

15 de setembre 2009

Lideratge compartit ?

Interessant article a La Vanguardia sobre els problemes de gestió de les ONGs.

Descriu els problemes i riscos dels líders forts i de la professionalització de la gestió, i constata cassos en què les persones carismàtiques i emprenedores tenen un sentiment de propietat de l'organització, toleren malament les critiques, no són transparents i no rendeixen comptes de la seva gestió.

Els autors del treball, segons l'article (caldria llegir el llibre !), proposen anar cap a un lideratge compartit, que la direcció de les ONGs descansi en varies persones.

M'interessa el tema, i m'ha recordat les reflexions fetes pel Joan Prats per encàrrec de la Consellera Geli: en els centres de serveis per a la salut, s'havia passat d'una etapa administrativo/burocràtica (funcionariat de l'ICS, bàsicament), a una etapa gerencialista (sobretot als hospitals del CHC), on els gerents tenien gran autonomia de gestió, de poder, i en la que es podien constatar, també, algunes "derives" cap a un lideratge (massa) fort, poc respectuós de les crítiques i gens entusiasta de la transparència i de la necessària rendició de comptes.

Per això, la Consellera proposava (molt encertadament) buscar noves formes de governança, potenciant els òrgans de govern dels Consorcis (el nostre Consell Rector), com a ens orientadors i supervisors dels gerents. La idea va durar poc, em sembla, davant les resistències dels poderosos gerents i dels seus còmplices. Llàstima ...

Potser compraré el llibre per veure si les propostes de lideratge compartit que fan els experts d'ESADE tenen més probabilitats de fer-se camí. Tant de bo.

Hòstia, altre cop el Sarkozy ...

... amb reflexions i propostes revolucionàries !

Mentre el Berlusconi es fa pagar senyoretes per divertir-se i jugar a conqueridor, i el nostre Zapatero es tanca amb les "leyres" i "bibianas", el Sarkozy, ben acompanyat per la Bruni, organitza grups de savis per explorar el futur: Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen, Jean-Paul Fitoussi ...



Interessant reflexió, em sembla, sobre les limitacions del PIB i la necessitat de mesurar el què fem i com vivim, el ben-estar, el ben-viure, el ben-treballar, el ben-produir, el ben-compartir, el ben-consumir, ... d'una manera més adequada, que permeti intervencions o estratègies més conscients, més ben orientades ... i millor dirigides.

Val la pena llegir tot el discurs, del Sarkozy, i l'Informe sencer, a la web de la Comissió de savis !



De fet, a l'abril ja vaig penjar una nota amb referències als treballs d'aquests savis ... i de la "nostra" experta, M Àngels Durán.

14 de setembre 2009

Una crua foto dels nostres timoners …

Després de la nota sobre les veles llatines, veig el llarg article que el diari El País publica avui sobre l'estil de govern del Zapatero. S'intuïa, però que surti a El País li dona més realisme: cru, terrible, preocupant !

Aquesta jovenalla pensava que governar era administrar recursos, arbitrar opcions, repartir facilitats, una mica aquí, una mica allà, i gesticular davant dels media.

I quan el vaixell s'enfonsa, quan caldria agafar el timó, tensar veles, remar fort, suscitar esforços, coordinar voluntats i expectatives … sembla que només saben reaccionar amb petits i discrets acudits, amb "xispa".

Les frases més significatives de l'article, citant "militants socialistes d'alt nivell":

... Zapatero toma cada vez más decisiones en clave absolutamente personal. Antes consultaba algo, ahora casi nada … en la última etapa, el presidente ha configurado equipos que se caracterizan más por su supuesta "chispa" que por su probada experiencia ...

... Se opta por la táctica en lugar de la estrategia. Esto cada vez va a más, la crisis obliga a tomar decisiones más aventuradas y, por tanto, se produce improvisación. Antes había gente mínimamente critica, ahora nadie le dice no … en la preferencia del presidente del Gobierno de la juventud sobre la experiencia, está quizás el error más de fondo que ha podido propiciar estos lodos … la bisoñez con la que se toman algunas decisiones … Las leyres y las bibianas han sustituido a los jáureguis o los sevilla, perfiles que tenían más fondo, conocimiento e ideología

... El debate orgánico se ha sustituido por el cortesanismo … En las ejecutivas de Felipe González se producían debates a fondo y muchos iban a ver quién hacía la exposición más eficaz y brillante. Ahora hay una sensación de funcionariado entre los dirigentes socialistas respecto al jefe. Los espacios tradicionales de debate y conformación de decisiones colectivas se han sustituido por los distintos instrumentos que hay para influir sobre la percepción o la decisión del que manda, Zapatero ...

La sal a l'Escala

Simpàtica festa a l'Escala, malgrat tenir cada any el mateix format. Enguany, però, ha comptat amb la visita del president Montilla, a sota casa, on hi teníem hostatjat el nostre diputat i família.



Com sempre, les veles llatines, majestuoses !






Va venir la meva mare, a relaxar-se abans de l'operació del genoll.







Novetat de l'any, la "loteria nacional" espanyola des de la Punta ... que provocava l'afirmació independentista de la roca del Cargol !

10 de setembre 2009

Eixamplant els límits del coneixement ...

... que confirmen interrogants i qüestions apassionants,

... mentre d'altres frenen, encara, l'obertura dels esperits !











A la mateixa pàgina de El País d'aquest dijous 10.
Contrast extraordinari !

09 de setembre 2009

Joves: un cafè amb els sèniors !

Una petita idea que podria ser útil:

(cliqueu-hi a sobre per agrandir-la !)


Si us interessa, parlem-ne !

08 de setembre 2009

Un petit gest ...

... davant l'esperpèntic editorial de El Mundo (clicar-hi per llegir-lo),
que vol equiparar el puny solidari a la salutació de submissió feixista.

El Rubalcaba diu "que cada uno levante lo que quiera". Afegeix que ell no l'aixeca "... pero entiendo que mis compañeras lo hagan porque representa un gesto de solidaridad de los trabajadores que durante siglos, con ese gesto, han defendido sus derechos"

Recordant, a més, que demà . . .

... jo aixeco/penjo aquests
tres detallets històrics de 1976:

- el puny que va servir per anunciar el nostre primer miting a Mataró,


- el que va fer-nos el Vicenç Bonás,


- i el dels nostres companys de Girona




Reconciliem-nos,
però no perdem la memòria !

04 de setembre 2009

Mataró Marítim: moltes propostes ... poca estratègia ?

El passat 22 de juliol es varen presentar els resultats de les sessions de treball dels 3 grups d'experts sobre perspectives i possibilitats d'actuació per fer un MATARO MARÍTIM (vegeu nota). L'equip de Joan Mons ha animat i moderat els debats i n'ha fet la síntesi presentada abans de l'estiu. Els experts hem fet aportacions, hem compartit punts de vista, hem aprés molt entre tots, els resultats són molt interessants, i les reaccions dels responsables polítics i de la premsa, han estat, en general, molt positives. Tant, que potser hi ha alguna cosa que se'm escapa ... Però millor que sigui així, en aquests temps de confrontació sistemàtica !

És el final d'una etapa, que ara cal continuar. I atesa la importància dels objectius, la complexitat del repte, les problemàtiques que estem patint i les perspectives crítiques que s'anuncien, val la pena fer un balanç d'aquest primer procés i dels seus resultats. La situació ens exigeix el màxim rigor i evitar cofoismes mediàtics.

La meva nota de balanç complerta l'he penjada a la meva web documental (veure).
Aquí resumeixo les quatre idees bàsiques:

- primera, que el procés de reflexió l'hem fet en el sentit invers al que promouen les reformes recents dels governs innovadors. Comparo conceptes i metodologies de planificació estratègica de la Comissió Europea i de la Generalitat. Un exemple:










- segona, que els resultats, les propostes, molt interessants, més de 80, classificades per mercats i pel seu caràcter emprenedor o facilitador, están, però, poc articulades respecte de grans objectius estratègics. Semblen més un catàleg, una "shopping list", que un pla estratègic. De fet, el gran objectiu sembla ser generar riquesa i treball per contribuïr al benestar de tots els mataronins. Bonic, però probablement massa genèric. Les tendències socials, econòmiques, tecnològiques, energètiques, culturals ... asseguren un futur incert als models clàssics d'intervenció. Quins altres objectius socials, culturals, quins altres criteris econòmics/productius, quines altres concepcions de la "riquesa" i del "treball" caldria adoptar ? Quines implicacions concretes poden tenir aquestes perspectives de canvi per a Mataró ? Com ens hi hauríem de posicionar a nivell local ?



- tercera, que entre aquest gran objectiu i les propostes concretes, hi ha com un núvol de visions, valors, desitjos, posicionaments, que poden tenir un impacte mediàtic, però que serveixen poc, probablement, per disposar, ara per ara, d'una veritable estratègia d'actuació, d'un instrument útil d'execució:



- i última, que seria molt interessant organitzar alguna sessió de treball més per refer el procés en sentit contrari: sintetitzar anàlisis sobre problemàtica i tendències, definir objectius generals clars i comprensibles, derivar, declinar, articular els objectius específics concrets corresponents, i assegurar la coherència de l'estratègia global. No és difícil, l'equip d'experts està rodat, motivat, em sembla que amb ganes, i bona part de les idees ja han sortit. Cal reconstruir-les, vertebrar-les, precisant millor on volem anar: ens cal definir, ara, la veritable estratègia !

Iniciatives ciutadanes autònomes

Aquest dies han aparegut als media denúncies de festes extravagants a les instalacions militars americanes a Kabul. Qui les difón és Danielle Brian, promotora del projecte POGO. L'orígen, algun "whistleblower" (denunciador d'irregularitats), d'entre el personal dels governs i administracions, fastiguejat per aquests comportaments i que s'arrisca a denunciar-los.

Estirant el fil pel Google, he trobat iniciatives interessants:

- el sindicat (the union, en anglés !) americà per les llibertats civils ACLU.
M'agrada el nom, que demostra que la meva intuició de sindicat de ciutadans té sentit !
La meva proposta de sindicat ? aquí !




- el projecte POGO: Project On Gouvernment Oversight (Projecte per a la supervisió del Govern), que vol exposar corrupcions i explorar solucions !










- i un altre projecte, el GAP: Gouvernment Accountability Project, que pretén, entre d'altres objectius, empowering citizen activists !







Val la pena obrir finestres i navegar per fer-se idea de les activitats i maneres de treballar dels ciutadans dels EEUU, de les organitzacions que poden contribuïr, des de fora, a millorar la governança pública.







Per lligar caps, vaig descobrir el concepte de whilstleblower quan el Paul Van Buitenen, funcionari a la meva Unitat (1998, a la DG EAC), va promoure tot el procès de denúncies que va acabar amb la dimissió de la Comissió, el 1999 ! En els treballs posteriors de reforma de la Comissió, va merèixer especial atenció la denúncia de disfuncionaments. El resultat, els articles 22bis i ter del nou estatut dels funcionaris de la Unió Europea.

És interessant fer referència aquí a les reflexions del Joan Subirats sobre la necessària "desconfiança democràtica". Mireu la nota de maig de 2008.

Ens queda molt per aprendre a fer, a actuar. Però, sortosament hi ha camins apuntats ...

01 de setembre 2009

On treballar/militar per impulsar polítiques de canvi social i polític ?

La discussió de la fi de l'estiu amb el Panxo anava de militància. Tot i compartir les crítiques al funcionament del partit, pensa que cal ser-hi per fer sentir la nostra veu. Jo vaig plegar pensant en què el funcionament intern fa inútils les propostes de millora. No prima el debat d'idees, d'estratègies i de projectes: compten els petits interessos, càrrecs i carreres personals dels afiliats. Davant dels valors i dels principis que defensàvem, no hi ha criteri més important ara que l'impacte mediàtic (mediatitzat) i electoral (electoralista) de les actuacions.

Davant d'això, no es tracta de plegar o de retirar-se per l'edat (com m'aconsellen alguns amics). Cal buscar llocs o espais on treballar/militar des de fora de les estructures del partit. Hi ha hagut experiències (els Ciutadans pel Canvi !), però no s'han consolidat.

El partit i els ajuntaments promouen iniciatives de participació, però en condicions generalment condicionades. Jo vaig proposar fa temps explorar altres vies, amb un nom provocador i sense reaccions ... L'objectiu és trobar espais autònoms i mecanismes d'influència progressista per poder relligar desencisats, desubicats ... que són, diuen, milers !

El Panxo diu que si tots els que surten es quedessin ... Però per quedar-se s'ha de tenir molta moral de combat contra els (suposadament) propis companys. I no tothom té aquestes ganes d'esforçar-se desinteressadament per perdre el temps en una lluita desigual: és molt difícil fer avançar coses enfrontat a la marrulleria politiquera.

Si només es milita per millorar les coses, és fàcil i comprensible el desànim quan les dificultats i les travetes venen del teu propi camp. No desanima el debat necessari i la confrontació de posicions, que és enriquidora. Treballar per concertar consensos és apassionant. Però haver de fer equilibris entre interessos personals, esquivant mesquineries, sobrepassant fidelitats personals, enfrontant companys professionals que només pensen en els media i en les eleccions, suposa un repte sovint massa gros pels senzills militants que voldrien ser, simplement, companys !.

I el problema no és només al sí dels partits. Es un problema social, com escriu Germà Bel a La Vanguardia de dilluns 31:


... i com ja ho deien fa temps l'Antoni Puigverd (nota) i l'Oriol Bohigas (nota), entre d'altres.

Com trencar aquesta dinàmica ?

Potser el problema és que no hi ha grans projectes engrescadors, renovadors, motivadors, liderats per persones exemplars i creïbles, que generin un clima de confiança en valors assumibles, que impulsin iniciatives conjuntes de canvi i de progrés ... que quan diguin som'hi, la gent comparteixi efectivament el projecte i segueixi, s'hi apunti !

Vull recordar la nota de l'Antoni Puigverd sobre l'Obama (30.01.09)!

Però, ara per ara, el què preval és el campi qui pugui, el cuidar la barraqueta i navegar sense riscos. Perquè arriscar si anem tirant, no vivim malament ... i no estan clares les alternatives ?

El risc és que, amb la crisi, això poden fer-ho líders populistes que ens empenyin qui sap on ...

Darrers trossets de vacances (... i 4)

De l'anada a Madrid, aquest extraordinari tallador d'alls, que no els aixafa, que els talla petits, nets i pulits ! Una innovació tecnològica exemplar que funciona, que és bonica, encara que no sigui gaire barata (10 euros ...).





De l'anada al comiat del Pep Manté, a can Fulló, la cremada a la cama quan la moto es va tombar una miqueta, per aquell camí de sorra ple de gent i cotxes.








I dels darrers dies a l'Escala, amb el Panxo, el Javier i les respectives, la simpàtica visita al Celler Espelt, per comprar vins (els "vailets", els "saulons", ...), i on ens varen regalar bonics i frescos sombrerus de palla.




Sopant amb el Panxo varem encetar un debat sobre l'interés de seguir dins del PSOE per fer evolucionar les coses. Ell, que és un militant amb una consciència i voluntat de ferro, segueix, a Madrid, malgrat el clima irrespirable. Jo, molt més escèptic, vaig sortir-ne fa un any. En seguirem parlant !