18 de juny 2016

Una pesada motxilla ...


Dimecres 15, al Foment, en el marc de les conferències organitzades pel Manel, el Cinto Amat va fer una àmplia i profunda conferència per presentar un llibre del Josep M Carbonell. Es tracta de deu meditacions per veure si té sentit “creure encara”. En el títol no surt, però es refereix lògicament a (Déu), al déu dels cristians.

Carbonell és un cristià, històric dirigent del socialistes catalans, amb molta experiència en càrrecs en les administracions i institucions educatives i comunicacionals.

Se’m fa difícil resumir les dues xerrades: molts conceptes clàssics, moltes paraules, molts autors, moltes etiquetes que fan pensar que cal simplificar i fer entenedor el missatge. De fet, Carbonell va acabar dient (més o menys) que cal trobar les claus per definir i ser un “home bo”. Va presentar el Concili Vaticà II com el “grand tournant” del cristianisme, que pot trigar dos o tres-cents anys a consolidar-se ...

En el torn de paraules, vaig aprofitar aquesta idea per insistir en la necessitat de clarificar la doble problemàtica (existencial/déus i moral/valors). Vaig citar la idea bàsica dels humanistes anglesos (BHA): hem de ser feliços ara i aquí, i la millor manera d’aconseguir-ho és mirar de fer feliços els altres. I la meva proposta per parlar de “déu”: pensar-lo com una X, com la gran incògnita sobre l’origen i el sentit de tot plegat. No estic segur que em fes entendre i comprendre ...

El Pito Borrás va ser més simpàtic i clar en expressar el seu escepticisme davant les implicacions històriques entre religió i poder, dient que amb una motxilla tant pesada, seria molt més pràctic anar al gra i mirar de definir quins valors volem promoure per conviure solidàriament ...

Fa temps que vinc escrivint que caldria promoure polítiques decidides, contundents, per afavorir que les persones estiguem el més informades i formades possible, que tinguem competències per entendre les problemàtiques de l’entorn, per ser cada cop més conscients de les opcions i riscos possibles, que siguem capaços d’assumir comportaments autònoms i responsables, que sapiguem buscar solucions colectives als problemes colectius, en la perspectiva de progressiva llibertat, igualtat i fraternitat.

El 1948 es varen adoptar els Drets Humans, des d’una perspectiva jurídica, després de la traumàtica experiència de la II Guerra Mundial. Potser caldria treballar ara, sense oblidar-los, en un document menys garantista i més orientat a promoure actituds, maneres, valors orientats a facilitar una vida sana i equilibrada, i una convivència solidària integradora.

Condició necessària es mirar de pensar, de raonar ... abans que creure. I desterrar creences i supersticions que poden suposar submissió a lògiques o a grups amb interessos perversos.

Tornant a la xerrada, algunes pinzellades socials sobre els assistents: una àmplia majoria amb més de 60 anys, cristians de militància socialista catalana. No vaig veure ningú dels actuals dirigents locals del PSC. La sorpresa, que és simptomàtica: només vàrem parlar el Pito i jo (“ateus” designats), i un psicòleg/filòsof professional. Poca meditació va suscitar el JM Carbonell. O potser la va acaparar tota el Cinto Amat, amb una erudició aclaparadora ...

Mentre pensava en valors de comportament i filosofies de vida, el Lluís Racionero publica un article a La Vanguardia, el divendres 17, en què critica durament l’ensenyament de les filosofies per la seva inutilitat en ajudar-nos a entendre’ns i viure i conviure bé. L’adjunto “pour mémoire” ...