07 d’abril 2018

Si hi hagués "diàleg" ... què diria el Puigdemont ?

Acabo de llegir les reflexions del Juliana sobre la qüestió catalana. Clarificador com sempre, en el seu paper d’explorador visionari i topògraf de camins.

La pregunta, ara, és la següent: suposem (és molt suposar) que el Rajoy o l’Albert Rivera son cridats (...) a seure i a dialogar, a parlar amb l’independentisme català. Què dirà Puigdemont ?

- si diu que vol negociar la independència, la tornarà a cagar i seguirem amb el raca raca.
- si diu que vol un referèndum pactat, segons amb quina fórmula, seguirà també el raca raca
- si diu (reconeix) que la majoria independentista és exigua i que estaria disposat a dialogar sobre formes imaginatives i creïbles de vertebració/articulació de Catalunya amb España, hi ha recorregut.

Personalment penso que la nostra dependència d’aquest país ens és perniciosa, molt, però que la realitat catalana fa que només es pugui aglutinar un 60/70% de catalans amb un projecte radicalment catalanista al sí d’una España renovada. Només tindrem força efectiva/decisiva amb un projecte realment, àmpliament, majoritari.

Per tant, em sembla urgent que el catalanisme radical elabori un memorial de greuges, un memoràndum for understanding, coherent, sòlid, ben estructurat, que pugui aguantar les envestides fascistoides de l’España cutre però, també, les trampes formalistes i procedimentals dels reformadors/maquilladors de la vella Constitució.

Cal reivindicar un gran Pacte d’Estat modern, que cal regenerar/depurar institucionalment (TS, TC, Hisenda, TComptes, mèdias públics, ...), respectuós de les nacionalitats i diversitats, amb una concepció no centralista de la península, distribuint equilibradament competències, solidari, però delimitant clarament drets i, especialment, els deures de tothom. Després, el contingut del Pacte s’hauria de traspassar a la Constitució.

Molta feina per fer ! ... i és urgent fer-la !

Post-sciptum ...
Acabo de sentir el President des de Berlin (dissabte 7 a les 12'30) i diu que la independència no és la única solució, però que espera que España presenti un projecte engrescador !
Magnífic !!!

25 de març 2018

Jordi Graupera: innovació política i social

Fa uns dies vaig llegir alguna cosa sobre la iniciativa de Jordi Graupera proposant unes primàries obertes per escollir un candidat a l’alcaldia de Barcelona. Original, vaig pensar que m’ho miraria. Avui, Llucia Ramis, que el coneix, escriu una columneta comentant la jugada.


“Això no és Amèrica”, li han dit. Ni tampoc Europa, penso jo. Llucia Ramis escriu que Graupera ha declarat una guerra sense exèrcit, que intentaran aprofitar-lo o aprofitar-se’n, fent veure que l’ignoren, i quan se’ls faci gros, llavors el decapitaran ...

M’ha fet pensar en els innovadors que fan propostes trencadores dels hàbits populars. "Això sempre ha estat així, sempre s’ha fet així ..."  resistències als canvis, mandra d’imaginar solucions, por de perdre confortabilitat i estatus, cofoísme, en deia el Bohigas arquitecte. El meu pare em va educar amb suscripcions a les revistes “Mecànica Popular” (americana) i “Industries et Techniques” (francesa), fonts inesgotables d’innovacions, d’actituds innovadores.

M’hi he sentit una mica identificat amb el Graupera: sovint, amics propers, em presenten com un torrecollons, un descontent amb tot, un crític sistemàtic. Em confesso obsessionat per reaccionar davant les disfuncions i les injustícies, per imaginar millors maneres d’organitzar la convivència, pel progrés social i tècnic. Sempre buscant propostes, solucions possibles, factibles. El meu blog n’és testimoni: moltes propostes en molt àmbits, especialment el polític i el de la governança de colectius i organitzacions, però també culturals o cíviques. La MATARÓ a Mataró, una de les darreres.

Tinc començades unes memòries professionals (i polítiques) per analitzar propostes innovadores i les reaccions conservadores, sovint dels propis companys: al partit, al sindicat, a l’Ajuntament, a la Comissió, a l’Hospital, amb els enginyers, a la Residència de la mare ...

Sovint imagino la gent anant en un tren mirant per la finestra ... i jo em veig al davant, a la màquina, per ajudar maquinistes i fogoners a mantenir la bona marxa, les bones condicions del viatge ... i la bona direcció del tren. Malgrat que quan dono alguna alerta, em senti dir, sovint: “ ... vaja, el Pep ja hi troba alguna pega !

Buscaré informació concreta sobre les propostes del Jordi Graupera.





Mentrestant, per refrescar la memòria, alguns links a algunes reflexions en el meu blog sobre la innovació:

- del 2008, es pot ensenyar l'enginy ?

- del 2009, tradició, modernitat, innovació, progrés ... i una reflexió sobre la "maionesa" !

- del 2010, per una cultura general innovadora

- i una del 2014: conformistes o reformadors creatius !

08 de març 2018

A la punta del port ... de Barcelona


Diumenge 4 de març, al suplement VIURE de LaVanguardia, s'anuncia un projecte interessant per a la punta d'un (futur) braç del port de Barcelona, a la zona de l'hotel Vela.

A Mataró, malgrat tenir-ho tot a punt, la punta del gran braç del port és ridículament buida ...

Fa 25 anys, el 1992, havia proposat al aleshores alcalde Mas, de fer-hi un gran FAR, un FAR-GROS, amb una estructura oberta per pujar-hi a dalt i fer-lo servir de mirador de la ciutat.

Cada vegada que hi vaig, caminant o en bici, penso que, de fet, hi aniria bé un restaurant circular, pareds de vidre, una mica elevat, accessible només a peu pels clients.

Vaig participar fa uns anys a les reflexions sobre el Mataró-Marítim, i vaig fer la proposta.

Res de res ...



06 de març 2018

Les reflexions i propostes del Joan Tardà


Llegint l’article del Joan Tardà a El Periódico de diumenge 4 de març, m’ha semblat molt significatiu:

- que reconegui que cal “ser més”, que no son prou per recolzar el seu projecte tan ambiciós;

- que digui que Catalunya és i ha de ser un sol poble;

- que cal conèixer el millor camí per arribar al cim i amb qui cal transitar-lo;

- que cal una governança de progrés que aplegui els interessos de la ciutadania al marge que se sigui independentista o no.
































Les meves reaccions:

- que si cal ser més, difícilment l’independentisme com a projecte tindrà un 60 o 70% de suport decidit i insurreccional (Jaume Barberà a 8tv dilluns), difícilment la base independentista es pot ampliar mantenint-nos com un sol poble;

- que per ser més, cal redefinir el projecte. Seguir parlant de referèndum vinculant per atraure els “comuns”, continua sent una trampa procedimental. Un referèndum és una manera de decidir, però no és un projecte de país, no és una proposta d’articulació amb l’Estat;

- només un catalanisme radical pot aglutinar el 80% dels catalans;

- però cal saber gestionar bé, de manera rigorosa, digna i efectiva, aquesta força. Sense predicar fantasies i enganyant a la gent. I plantejant de manera contundent el piló de greuges que tenim davant d’aquesta merda de crosta política, mediàtica i jurídica que ens governa des de Madrid.


Uns dies després, Jordi Mercader reacciona de manera clara i contundent al mateix diari: si l'objectiu és ampliar la base de l'independentisme, no hi ha futur. A mi, que m'encantaria no dependre d'aquesta España, em sembla que en un futur proper, només es pot aglutinar un 70 o 80% dels catalans si el projecte és d'un catalanisme radical, com escriu Jordi Mercader ...


24 de febrer 2018

Reorientació estratègica a la Fundació Hospital

Fa temps que la tenim entre mans ...
Espero que un cop clarificades les "finalitats fundacionals", puguem dedicar-nos-hi de ple.

Per animar el debat, dos articles:
- un de clarificador sobre Salut Pública, àmbit en el que la nostra Fundació podria fer coses,
- un sobre l'empoderament dels ciutadans utilitzant portals d'informació.





Nous Estatuts per a la Fundació Hospital

Després de mesos d'insistir-hi, amb la documentació obtinguda sobre la voluntat fundacional de Mn Jaume Sala, he fet aquesta proposta de reforma d'Estatuts de la Fundació.




El text sencer en format pdf aquí: Proposta Nous Estatuts






El setembre 2017 havia fet aquest document de treball sobre la necessària Reforma:















Fragment de la transcripció mecanogràfica del testament del prevere Mn Jaume Sala ...
(que encarregava un miler de misses per demanar per la seva ànima ...)

12 de febrer 2018

Cooperació autonòmica ? ... no !

Reacciono a aquest article en llegir l'expressió "falten eines de cooperació".
El títol és "Incomunicació autonòmica", però descriu una manca absoluta de voluntat cooperativa.



Entre 2004 i 2006, assessorant l'Anna Terrón per reconvertir el pujolià Patronat Català pro-Europa en una Secretaria (d'Estat) per a la Unió Europea, vaig fer propostes per organitzar i sistematitzar aquesta cooperació. Calia assegurar la participació estructurada de les comunitats autònomes en la formulació de la voluntat de l'Estat respecte de les polítiques de la Unió Europea. Molt difícil, i amb resultats molt pobres.

Vaig fer dues notes en aquest blog per explicar la problemàtica i la creació de la SpUE.

Ara, 12 anys després, no sembla que la situació hagi millorat, més aviat passa el contrari. Les polítiques partidistes i les lògiques egocèntriques condicionen les possibilitats de cooperació: ni eines, ni voluntat !

No hi ha projecte de país, no hi ha projecte integrador d'aquesta España que ens volen vendre. Estem en una merda de país ... on sembla que cooperar, compartir, concertar sigui cosa de covards, de dèbils que no saben posar prous collons sobre la taula. Demagogia, electoralisme, incompetència ... i endavant !

Un exemple concret d'aquest tacticisme s'explica en un altre article de La Vanguardia d'avui mateix, de Luís Sanchez-Merlo, titulat "Ara, el País basc". No comparteixo les seves conclusions (l'autor ve, diu ell, de l'altiplà de la Castilla vieja ...), però l'anàlisi de la realitat basca és prou interessant.

10 de febrer 2018

Debat sobre el "neurofeedback" ...

Fa temps que no penjo res ...
Aprofito aquest canal per guardar una contra de La Vanguardia, i la reacció del Defensor del Lector.

Interessant pel contingut, discutible, i per l'exemple interessant de mecanisme de control !

30 de gener 2018

Articles de referència sobre Catalunya i les perspectives

El passat 29 de gener, La Vanguardia publicava 3 articles interessants sobre Catalunya i España:

- un del Colectiu Treva i Pau (?) sobre el Catalanisme i la cohesió social: diuen que "si no se solda la fractura, estarem condemnats a l'estancament i la irrellevància, i tots els esforços per construir un sol país hauran estat en va ..."

- un segon de l'Antoni Puigverd, amb un títol no massa adequat: una paret inestable. Hauria de dir més aviat una comunitat forçada i antipàtica. Em va frappar perquè l'Antoni confessa que fins fa ben poc tenia esperances, però que ara ja no creu que hi hagi res a fer !

- un tercer, de J Mª Carbonell, que, des de la racionalitat política (i des de les seves conviccions cristianes), proposa tornar a la reconciliació, el retrobament, la concòrdia i l'estima i treballar per quatre iniciatives (un pacte d'Estat ...), que son, de fet, un exemple de què, amb voluntat, hi ha vies de sortida del nostre conflicte polític. Passats 15 dies de la seva proposta, ja es veu que difícilment hi haurà racionalitat en els gestos d'uns i altres. Potser l'Antoni tingui raó ...

Els 3 articles:











25 de desembre 2017

Una mica d'autocrítica ... a cop calent !

Tenia guardats aquests dos articles (autocrítics) de l'ARA del 23 de desembre.
Val la pena guardar-los "pour mémoire" ...



17 d’agost 2017

La productivitat, encara !

Diumenge, a La Vanguardia, Miquel Puig parla de salaris, productivitat, competitivitat i del PIB, des d’una perspectiva d’economista comptable.

Tinc les neurones ja massa rovellades per argumentar amb rigor i precisió aquest tema.
Però per sentimentalisme professional, penjo aquí l’article per mantenir viu un debat ambigu que utilitza conceptes que em semblen confusionaris.

Enginyer d’organitzacions, sempre havia entès que la mesura de la productivitat del treball es fa relacionant els resultats d’una activitat productiva amb els esforços i dedicació del productor/treballador.

Si un treballador fabrica 5 cadires cada hora, és més productiu (té millor productivitat) que un que només en fa 3 cada hora (en les mateixes condicions tècniques: eines, materials, ...). Si una cambrera de pis en un hotel fa 5 habitacions per hora, és més productiva que la que només en fa 3. Si el preu de les cadires baixa, malgrat que la productivitat efectiva segueixi sent de 5 cadires/hora, alguns diuen que el PIB baixa ...

Segons el Miquel Puig, “si reduïm el salari d’una cambrera de pis, la seva contribució al PIB, i per tant, la seva productivitat, cau automàticament ...”, suposant, imagino, que el Miquel Puig considera implícitament que segueix fent el mateix nombre d’habitacions per hora. De fet, considera que la productivitat és el PIB per ocupat, i que el producte d’una persona es mesura pel seu sou: si cobra poc és menys productiva ...

Encara, massa economistes/comptables veuen i interpreten el món, gairebé exclusivament, en funció dels diners, dels valors de mercat dels productes i serveis. Accepten, molts, que el PIB és una manera (molt grollera) de mesurar el benestar o el bon funcionament d’una societat. Però no hi ha gaire iniciatives per buscar-hi alternatives. Aquest indicador és asèptic i molt poc transparent. Altres mesures permetrien d’explicitar i mesurar factors més socials, però serien políticament problemàtics.







Fa molts, molts anys, gairebé 40 (!), intentàvem trencar el tòpic empresarial que acusava els treballadors de ser poc productius, i argumentàvem que, sovint, hi havia empresaris incompetents ... En xerrades, conferències, programes a la tele, articles i documents, primer des de la UGT i després sostingut per la Fundació Ebert, vàrem fer tota una batalla ideològica i conceptual sobre la productivitat !

Un recull (sentimental) d’algunes reflexions sobre el tema al meu blog:
  • Una primera sobre els instruments de conducció ! Mireu la nota al blog.

  • El maig de 2009, participant en les reflexions estratègiques per un Mataró Marítim, vaig fer unes reflexions al blog, plantejant una qüestió sobre el PIB: mireu-les aquí.

  • Després, el Sarkozy, també el 2009, el setembre, va crear un grup de savis per canviar les maneres de veure el món ! Mireu la meva nota al blog.

  • Unes setmanes abans, la Comissió Europea, sense massa ressó, havia près una iniciativa amb objectius semblants ... (link)

  • Després, el 2012, fa 5 anys, en un document que vaig escriure per la Comissió de Desenvolupament Estratègic del Colegi d’Enginyers, tornava sobre els instruments d’analisi per a una bona planificació estratègica ... Mireu el punt 4 de la meva nota al blog.



15 d’agost 2017

Ens roben, sí ... se'ns pixen !

Guardo aquests articles com a prova recordatori.

Molt escèptic davant la nostra capacitat de defensar els nostres interessos.
Uns, amb el dret a decidir i el referèndum, innocents estrategues,
d'altres, amb reformes constitucionals formals per entretenir-nos.
El problema de fons és aquesta España centralitzadora, usurpadora, aquests dirigents mesquins i miserables.

Es fa difícil escriure raonant, serenament: aquí hi ha molta criminalitat tecnocràtica !

Com trobo a faltar gestos de reacció catalanista en el Miquel Iceta o la Meritxell Batet !

Els articles:











29 de juny 2017

Balanç personal de l'ARFA

Aquest final de juny, dimarts 27, vàrem fer una reunió important amb el Gerent del CSdM per mirar de consensuar el reglament del Consell de Participació a la Residència S Josep.

Al meu parer, va anar molt malament. Jo havia confiat en què el Gerent tindria un punt de generositat, un punt de comprensió envers els pobres familiars de residents que, a més de cuidar-se del seu familiar, voluntariosament, intenten buscar, colectivament, millores conjuntes pel ben-residir de tots els residents.

Confiava en poder formalitzar una dinàmica participativa responsable, senzilla, oberta, transparent, tal com prediquen gairebé tots els partits, en línia amb la Carta de Drets i Deures dels Pacients (2015), i obligatòria segons la Llei catalana de Serveis Socials de 2007.

Un cop més, innocent davant prepotències i incompetències, no vaig avaluar bé les perspectives ...

He fet un balanç personal, sentimental, que podeu llegir sencer [ aquí ]:








Un petit resum d'aquest balanç l'he penjat al meu facebook.
Podeu veure'l [ aquí ]

Per entendre el petit calvari que ens ha portat fins aquí, podeu veure les activitats de l'ARFA des dels seus orígens, a partir d'una Assemblea de la Residència, el febrer de 2015 ... [ aquí ].

Malauradament, la reunió de dimarts 27 confirma les meves primeres impressions respecte del gerent, el Dr. Cunillera (que va substituir el Pim Esperalba l'estiu de 2015), i que vaig penjar en aquest blog [ aquí ].

Em preguntava: gerencialisme tecnocràtic ... encara ?
Doncs sí, malauradament !

12 de març 2017

El futur de la Unió: pensant en el 2025


Amb uns quants ex-funcionaris de la Comissió hem convingut veure’ns els primers divendres de cada mes a la Moritz de BCN. Ça a bien tombé, perquè la Comissió acaba de publicar (1 de març) un llibre blanc sobre el futur d’Europa. Pretén suscitar reflexions i escenaris per la UE27 a l’horitzó del 2025.

De fet, la Comissió anuncia també altres documents de reflexió pels propers mesos: la dimensió social, maîtriser la mundialització, la Unió econòmica i monetària, les finances.

El timing és el següent:
- a partir dels resultats d’aquests debats, el president de la Comissió Juncker farà un discurs sobre l’estat de la Unió el setembre de 2017;
- el Consell Europeu adoptarà unes primeres conclusions el desembre de 2017;
- tot plegat servirà de base als debats previs a les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2019.
- i després ...

És l’exasperant ritme dels processos europeus: mentre el món evoluciona de manera trepidant, a BRL van reflexionant poquet a poquet ...

Dit això, i per no perdre la moral, un, que és un xic masoquista, s’ha llegit el Llibre Blanc.
Les meves primeres i senzilles conclusions són aquestes:

- metodològicament, és un document sense gens de palla, ben estructurat, amb 5 escenaris possibles força ben presentats i avaluats des de diferents perspectives. (a fb he escrit que tant de bo algú tingués la capacitat i el coratge de presentar un document blanc com aquest respecte del futur de Catalunya ...);

- en cap dels escenaris no s’apunta cap estratègia alternativa respecte del problema socio-econòmic i polític de fons: globalització, mundialització, empobriment general i desigualtats creixents ... continuen assumint el neoliberalisme capitalista compassiu !

- tampoc no hi ha cap element estratègic per implicar millor la ciutadania en el funcionament de la Unió. No es veuen mesures concretes per recuperar el necessari esperit de cooperació solidària entre els pobles europeus, ni que permetin recuperar l’adhesió i la confiança de la gent en el projecte europeu. Malgrat que constaten que, en 10 anys, la confiança ciutadana en la UE ha passat del 50 al 30%, es limiten a insistir, com des de fa dècades, que cal explicar millor qui fa què a BXL ...

- tot i que diu el document que el què importa és la funció i que la forma suivra, no hi ha massa elements concrets sobre una nova arquitectura institucional, ni cap referència a noves formes de governança ...


Divendres 10 vàrem anar amb la Montse a un sopar d’EUREM (Europa-Empordà, animada, entre d'altres, per Xavier Ferrer i Josep Mª Lloveras), a Palau Sator, per escoltar l’amic Víctor Pou presentar el seu darrer llibre. Amb el Víctor sempre hi he tingut una relació amistosa, cordial, informal. Ens vèiem molt com a frequent-flyers BXL-BCN a finals dels ’90 i primers anys 2000s.

El Víctor va fer una apassionada exposició de la situació i de les perspectives de la Unió i del món mundial. Molt rigorosa i pedagògica en la forma i en el fons. Quina llàstima no tenir-la gravada ! Caldria poder-la passar-la uns quants cops a les teles ! Varen complementar les seves anàlisis el Ferran Tarradellas, delegat de la Comissió a BCN després del Manel Camós, i de Marc Gafarot. Tot plegat, varen ser uns moments de plaer político-intelectual.

El Víctor, amb el seu llibre, malgrat el títol, vol ser optimista. Però el rigor en l'exposició de les amenaces externes ens va deixar amb el neguit al cos ... Només faltaven els petits incidents diplomàtic dels holandesos i francesos amb els turcs, ahir dissabte, arran d'uns mítings per reformar la Constitució ... turca !

El llibre està ben estructurat i recull, de fet, moltíssimes visions, opinions i propostes de molts polítics, experts i analistes, des de posicions diverses. De moment, en penjo dues “a voleo”:
- una citant Manolo Castells, que parlant de populisme, diu que “el que s’anomena un nacionalisme ètnic és en realitat un moviment de resistència a la globalització ...” (p. 121)
- una de Jurek Kuczkiewicz, colaborador de LeSoir belga, que diu, parlant del “relat” necessari, que “sigui quina sigui la via escollida per millorar la UE, cap no serà possible si no hi ha abans un recolzament massiu dels ciutadans ...” (p. 134).

Hi he trobat a faltar, però, comentaris i anàlisis sobre el paper de la Comissió (i del seu president ...) en els diferents cicles i esdeveniments comunitaris. Per exemple, el què va suposar la gran crisi de 1999, quan la Comissió Santer (amb l'Edith Cresson), va dimitir per mala gestió i corrupteles.

Les temptatives del Neil Kinnock per esborrar el burocratisme formal i procedimental, i promoure noves formes de governança, eren molt interessants. Varen topar amb la inèrcia de l’estructura funcionarial dominant i el desinterès reaccionari dels ministeris dels Estats membres (especialment els españols ...). Però el rigor metodològic del Llibre Blanc que ara es presenta, ve d’aleshores ... I perquè els Estats membres varen posar, després del bonhome Prodi, a dos presidents tant submisos com Barroso i Juncker !


Aprofito per penjar una notícia sobre el gest de Tony Blair a mitjans de febrer, contra el Brexit i a favor de seguir dins la Unió ... reformada !

Toni Blair ha començat a jugar fort per revertir el Brexit. Jo vaig dir, al seu moment, que UK no sortirà de la Unió: negociarà però al final dirán que, tant per tant, es queden ...

Fixeu-vos bé en la frase del Blair: parla de quedar-se en una Europa ... "reformada".

Quan va ser primer ministre, ja va canviar el debat sobre la Unió Europea: en comptes de queixar-se de Bruxelles, La Unió és una oportunitat, va dir. I, a la Comissió, ho vàrem notar de seguida. Hàbil, astut ... perillós !

En parlarem ...

25 de gener 2017

El president Puigdemont a BXL


Dimarts passat el president va anar al Parlament Europeu (una sala de treball ...) per explicar el què i el perquè del referèndum. Ampliament retransmès i comentat, intento aquí llegir-lo amb calma i fer-me la meva pròpia opinió.

Del PDF divulgat pels serveis de Presidència, em quedo amb els dos paràgrafs que em semblen més significatius:


1.- el primer, per comprendre l'argumentació de base: perquè la independència ?

Fa uns dies reclamava aquesta explicació "oficial", per poder-la explicar als meus conciutadans.

Simplista, decebedora, molt poc convincent. Llàstima. Una opció d'aquesta envergadura exigeix unes quantes ratlles més, penso, si volem convèncer una àmplia majoria de catalans, i, també, sobretot, als europeus que ens miren amb atenció encuriosida.

Caldria haver explicat, per exemple, la temptativa de negociar un Pacte Fiscal el setembre de 2012, i els processos electorals subsegüents ...







2.- el segón, per entendre la justificació: quants catalans pensen que no hi ha altre alternativa ?

El President diu que existeix una majoria de ciutadans que vol construir un nou estat. Molt discutible.

En paràgrafs anteriors cita els resultats de les darreres eleccions: 48% de votants a opcions independentistes, 39% de votants a opcions contràries a la independència. Atesa la realitat catalana, o aconseguim un suport significatiu (> 60%), o no tindrem força suficient i, el què és més preocupant, dividiríem el país d'una manera dramàtica.






Vist el panorama a Madrid, em sento cada cop més "independentista", sí.

Però, malauradament, no som prous. La darrera enquesta del CEO/Generalitat dona aquests resultats:

- un 63% consideren que tenim un nivell insuficient d'autonomia,

- un 63% (23,2 + 38,9) voldria ser un estat (federat o independent),

- però només un 45% es declaren independentistes ...

















Més dades: l'evolució del sentiment de "pertinença" entre 2012 i 2016, després dels 5 o 6 anys de "procés".

(Però compte, mirant dades dels darrers estudis i baròmetres del CEO, surten resultats que oscilen entre un 40, un 46 o un 48% els qui es senten només o més català que español, en pocs dies de diferència ! )


Aquesta és la nostra (fotuda) realitat, bloquejada, com diuen molts.

I el més preocupant, penso, és que els nostres dirigents ho estan fent molt malament: la visita a BXL ha estat una oportunitat perduda !

Ens cal inteligència estratègica per explicar millor (encara) la problemàtica i les opcions per fer bascular la balança.