20 de gener 2017

Ens cal un nou socialisme

L’amic Rafael escriu sobre socialisme i socialdemocràcia, i té el seu interès. Perquè sovint pensem que el que hem aprés, el que entre nosaltres hem assumit, ja queda gravat en la memòria, en el cervell de tothom. I no. Els que pugen necessiten fer el seu propi procés d’aprenentatge: de la democràcia, del civisme, de les tecnologies ... del socialisme.

Per això la columneta del Rafael és provocadora.

I m’apunto a la necessitat de clarificar el concepte. El primer que caldria és diferenciar la ideologia socialista de la pràctica dels partits i dirigents que es presenten com a socialistes o socialdemòcrates. I parlar, d’una banda, de la concepció socialista de la convivència humana, i, de l’altre, dels objectius, estratègies i tàctiques dels socialistes/socialdemòcrates.

La recerca d’una alternativa possible, factible (faisable), realitzable, a la descarnada i cega lògica capitalista, a la concurrència del tots contra tots, al creixement pel creixement com a motor, al mercat com a únic orientador dels processos de producció de bens i serveis, i suscitador de necessitats consumistes al marge de qualsevol concepció humanista ... la recerca d’una alternativa a aquesta lògica salvatge, és més necessària que mai.

Les desgraciades experiències “socialistes” del segle passat han discreditat la paraula, però cal recuperar el neguit: hem de buscar lògiques globals alternatives basades en la recerca de solucions colectives a problemes colectius. Hi ha temptatives, intuïcions ... però cal emmarcar-les en un relat, una concepció, una ideologia coherent i practicable, governable.

Com diu el Rafael, el partits socialdemòcrates s’han orientat a pràctiques tecnocràtiques més o menys orientades a lo social. I, sovint, han parlat del poble, de la gent, de la ciutadania, de l’electorat, com qui parla del ramat, oblidant les persones concretes, les seves visions, aspiracions i sentiments. O, en el pitjor dels casos, utilitzant tècniques de caciquisme, cabdillisme, clientelisme, orientades a la dependència i la submissió dòcil als dirigents.

Per tant, em sembla, necessitem un nou socialisme basat:
- en l’empoderament dels ciutadans, partíceps i fortament implicats ...
- en la construcció d’un sistema global que garanteixi implantar efectivament solucions colectives a problemes colectius.

Ciutadans que no només "accedeixen a les activitats de l’esperit", com diu que deia l’admirat Michel Rocard, sino ciutadans formats, competents, capaços d’assumir responsablement, autònomament, la construcció colectiva d’un nou sistema de convivència econòmica i política.

13 de gener 2017

Mals governants ? Inteligència sistèmica !

La setmana passada, Daniel Innerarity publicava a El País una reflexió per sobreviure als mals governants (podeu descarregar l’article en format word aquí)

Més enllà de les persones, diu, ens cal inteligència colectiva, sistèmica, ens calen un conjunt de regles, procediments i estructures que assegurin un bon govern. El sistema democràtic hauria de ser independent de les persones concretes que el dirigeixen. La constelació institucional, diu, ha de compensar l’eventual mediocritat dels actors, fins i tot si fossin monos !

Probablement no és senzill construir una constelació institucional realment inteligent, i és evident que els comportaments dels actors poden condicionar l’efectivitat del sistema democràtic si aquest no és prou “inteligent”, si els mecanismes correctors estan pervertits o corromputs ...

A finals del 2009, fa ja 7 anys, va haver-hi un debat sobre corrupció i valors dels dirigents polítics (cas Millet ?). Per exemple, el Joan Majó parlava de legalitat, moralitat i honestedat, i reivindicava dirigents polítics amb forts valors democràtics, ètics, socials.

Jo vaig enviar-li un comentari en el sentit que proposa Daniel Innerarity: valors, sí, però també procediments i sistemes. Podeu veure'l aquí.

Unes setmanes després, l’aleshores president Montilla reivindicava comportaments ètics als dirigents i líders polítics, davant el clima creixent de “desafecció” entre la ciutadania motivada pels cassos escandalosos de corrupció. Vaig fer aleshores una nota al Miquel Iceta (que després vaig explicar àmpliament al Jaume Collboni, al Parlament), i que podeu llegir aquí.

Un exemple, però, de la dificultat de muntar constelacions institucionals eficaces, de disposar d’una inteligència sistèmica de qualitat, la denunciava, el 2002, Jean Louis Borloo, a França, amb el seu llibre “Un homme en colère”, citat en la nota-comentari al Joan Majó.

I un dels mecanismes que poden assegurar la vivacitat de les estructures i procediments democràtics és la canalització i protecció dels “whistleblowers”, dels alertadors/denunciadors de corrupteles o greus disfuncionaments. La Soledad Gallego Díaz en parlava el diumenge dia 8 de gener a El País, fent referència a decisions del govern alemany. Tinc algunes notes sobre aquest tema en el blog, especialment després de la crisi de la Comissió Europea del 1999, provocada per les denúncies del Paul van Buitenen, un “denunciador” que treballava a la meva Unitat a la DG EAC !





12 de gener 2017

Per uns procediments "ilustrats" !


M'ha sorprés gratament l'article de MA Fernàndez Ordóñez a El País d'avui dijous.
Mireu-lo en format WORD subratllat, aquí.

El comentaré amb calma, però els punts importants són:
- considera que "la nostra forma de diseñar, aprobar, administrar y evaluar las políticas es muy deficiente",
- que calen "procediments necessàriament ilustrats per garantir la qualitat democràtica" i per fer entenedor el què i el perquè de les polítiques que decideix el Congrés dels Diputats;
- i que si no és així, es fomenta la política espectacle i els populismes de tot tipus ...

A la Comissió Europea, després de la crisi del 1999, fa més de 15 anys, la reforma de Prodi/Kinnock va impulsar precisament canvis radicals en les maneres de concebre i justificar les polítiques, utilitzant aquest arguments: noves formes de govern per assegurar qualitat, eficàcia, eficiència, transparència, participació ... Tinc força powerspoints que jo feia servir, des de la Comissió, per predicar aquestes reformes: cicles de planificació estratègica, anàlisis de problemàtiques, de les possibles estratègies i l'avaluació prèvia dels impactes estimats ...

A la Generalitat, el conseller Antoni Castells va impulsar (potser de manera poc efectiva ...) la programació pressupostària, amb finalitats i metodologies pràcticament equivalents, fins i tot més senzilles i comprensibles. Amb la fi del govern d'esquerres, la iniciativa va quedar sensiblement frenada. Caldria veure què ha passat en aquests darrers anys, des de 2010 fins ara. Els governs del president Mas varen fer declaracions d'intencions, vàren prendre decisions per estudiar què es podria fer, es va promoure un "pla nacional de valors" més místic que pràctic ... i molta tecnologia per fer circular ràpid la informació, però pocs esforços per elaborar polítiques inteligents i inteligibles.

I, en general, tots els governs s'omplen la boca i els papers parlant i escrivint d'obertura i transparència, però es limiten gairebé sempre, acompanyats pels mitjans de comunicació, a tafaneries populistes sobre sous, dinars, viatges i hotels. Sembla evident que és molt més important poder saber com i perquè decideixen el què decideixen, perquè fan el què fan.

És evident que sense procediments rigorosos, clars i comprensibles, no hi ha debat ni participació possible.
En aquest blog hi tinc moltes notes sobre aquestes qüestions.

També hauria de fer balanç del què s'ha fet des del Colegi/Associació d'Enginyers.
Membre de la seva Comissió d'Administracions Públiques, vaig contribuir a impulsar algunes iniciatives:
- el juliol de 2008, per conèixer problemàtiques viscudes a les administracions i elaborar propostes de millora. Va ser abortada per l'anterior gerent AM Grau i la seva comunicadora Eva Díez ...
- la tardor del 2010, un Manifest consensuat sobre les necessàries reformes administratives ... que no va tenir continuitat.
- . . .


La física de la insubmissió ...

Pau Manté Majó obre un debat al facebook (link), a partir d’un article del David Fernàndez (CUP), al diari ARA del 6 de gener (link), sobre legalitats, legitimitats, insubmissions i unilateralitat. L’article és complex de llegir, però interessant per entendre posicionaments “cupaires”.

Com que es dirigeix a amics en general a qui "l’anima carrega a l’esquerra", m’he atrevit a participar-hi amb la reflexió adjunta:




El Pau m’ha contestat i hem intercanviat aquests comentaris:





He posat aquest títol a la nota, al darrer moment, per insistir en què en tots els processos socials, generalment, cal tenir en compte la correlació de forces respectiva entre posicions confrontades. I els qui estem farts de l’articulació a la que estem sotmesos amb España, no en tenim prou ...

06 de gener 2017

Rics, pobres .... i barretines !

Patxi López publicava ahir dia 5, a El País, un article/declaració sobre els problemes territorials i identitaris d’España. L’he trobat un article gris, decebedor, especialment venint de qui ha estat president d’una “comunitat autònoma”, i de qui sembla ser un home molt influent del PSOE en reconversió.

No hi he vist anàlisis o consideracions rigoroses sobre la problemàtica “territorial” ni sobre possibles models o lògiques alternatives de funcionament que generin una convivència més justa, més efectiva, més transparent.












La frase que m’ha neguitejat més és aquesta: “el PIB del territorio más rico es el doble que el del más pobre, lo que es una insoportable desigualdad ...” . A mi, el què se’m fa insuportable és que el PIB del territori menys productiu no arribi a la meitat del PIB del territori més productiu ... sobretot pensant que des de fa tres dècades han rebut desenes de milers de milions d’euros de la Unió Europea. I que segueixen entretinguts amb la Feria de Abril, les romeries, els cristos i les verges, i vivint, molts, dels diners públics. No veig iniciatives per pensar de veritat en establir mecanismes més eficients i efectius de generar més producte, més riquesa.

Sembla tenir una concepció dels socialistes primerencs: hi ha rics i pobres, i els socialistes volen repartir.

Pel que fa al “problema catalán”, després de tot el que hauria d’haver vist i llegit, presenta els mateixos tòpics que PP i Ciutadans i tota la casposa casta de matriu castellana. Segueix pensant que és una collonada dels polítics nacionalistes, i no fa referència al 70/80% de catalans que volen un canvi radical de l’articulació Catalunya/España.

Parla, sense creure-hi massa, d’un "Pacto Ciudadano que nos reconoce a todos como ciudadanos libres e iguales". Ja m’agradaria que promogués un procés obert, rigorós, transparent per refer un nou Pacte Ciutadà. Però sembla que per a ell la idea és això, una bonica i simple idea simbòlica.

En tot l’article no apareix el concepte federal, i la idea que té dels govern autonòmics és patètica: simples administradors/distribuïdors de recursos per canalitzar la solidaritat, millorar l’eficiència, i muntar quatre activitats per regar una mica les identitats !

No sé si l’ha triat ell el dibuixet que acompanya l’article, però el trobo molt significatiu del contingut del text !

Per això sap més greu quan, des d’aquí, ens perdem amb els fanalets ...

26 de desembre 2016

Caritat, Justícia ... Humanisme

L’Antoni Puigverd escrivia ahir a La Vanguardia sobre aquests conceptes.

Admiro i comparteixo gairebé sempre les anàlisis, consideracions i posicions de l’Antoni. Discrepo una mica quan parla de cristianisme, però des del convenciment de què, en el fons, comparteixo els seus valors bàsics.

Per això, sense voler discutir d’història i de comportaments polítics del cristianisme i de les religions en general (el cristianisme ha estat sovint incapaç de ser fidel als seus principis, diu l’Antoni), vull comentar les seves quatre darreres ratlles.

Començant per reconèixer que, en general, les ideologies i les pràctiques d’esquerra han donat molta importància a les forces productives i a les relacions de producció (conceptes elementals del materialisme marxista ...), però molt poc (a la superestructura ideològica), als valors personals i comportaments morals dels ciutadans (socialistes). El socialisme no és possible sense valors i comportaments socials solidaris àmpliament compartits.

Escriu l’Antoni que “en el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu ... allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu ...”.

Jo voldria escriure que en el rostre dels qui pateixen hi veig la humanitat adolorida, i que quan som caritatius i estimem fem humanisme, millorem la humanitat !

22 de desembre 2016

Europa, Europa ...














Ahir dimecres vaig ser a l'Oficina de la Comissió/Parlament per escoltar el balanç de comiat de l'Ernest Maragall.
Les presses de l'organitzadora i la limitació horària, difícils d'entendre, varen impedir que fes un comentari ...

Potser sóc massa respectuós amb les normes protocolàries ... Dedicar (només) un parell d'horetes a una reflexió molt interessant, animada per una periodista molt competent, amb una vuitantena de persones ben (excepcionalment) servides (petits entrepans, croissants en petites taules de 6/7 persones), em sembla més propi d'una missa que d'un debat polític.

L’Ernest va explicar la seva apassionant experiència al Parlament Europeu. Molt interessants les consideracions sobre corrupció i evasió fiscal, gairebé equivalents al mateix pressupost comunitari. Va dibuixar el panorama “clàssic” sobre la situació: la por de la gent que els fa votar a partits d’extrema dreta i xenòfobs, la gent no té esperances de futur ni confiança en les castes dirigents, els Estats membres desconfien de les estructures i polítiques comunitàries i tornen cap a les polítiques nacionals ...

De refilada va recordar que Malta (400.000 habitants, com ara l’Hospitalet, dic jo), exercirà a partir de gener la presidència semestral del Consell de la Unió, orientant les polítiques de 500 milions d’europeus ... mentre als USA (dic jo), estrenaran l’època Trump ! Una participant va reclamar una mica de poesia engrescadora al projecte europeu ...

La meva reflexió és que mentre anem ridiculitzant les pors i les desconfiances de la ciutadania, sense posar en primer pla les causes principals, seguirem plorant i enterrant, potser, el nostre gran projecte comunitari.

L’Ernest en va parlar de refilada, però el cert és que mentre la lògica global sigui la descarnada competència de tots contra tots, el creixement obsessiu i la innovació per la innovació, els europeus, i d’altres, no tenim perspectives. És un tòpic parlar de la crisi de la socialdemocràcia. Però en general es fa pensant, sobretot, en la crisi dels partits socialdemòcrates, i acusant de populistes les formacions radicals d’esquerra o de dreta.

El problema no és, només, l’evolució de les perspectives electorals d’uns i altres. La qüestió principal, des de l’esquerra o des del progressisme, quina lògica global alternativa es pot concebre i propugnar, amb credibilitat, capaç de fer renéixer esperances i confiances en polítiques i solucions conjuntes, “socialistes” ? Hi ha molta consciència crítica amb les misèries del sistema actual, hi ha moltes iniciatives encoratjadores anti-competitives, però no tenim encara definit un model, un sistema alternatiu.

Aquests darrers dies he recollit un parell d’articles, entre molts d’altres, que penso que centren aquesta qüestió:

- un de l’Alfredo Pastor, que simplifica les estratègies presents (continuar com sempre ... o tornar amb la mare), dibuixa els grans canvis que venen en l’escenari mundial, critica les estructures burocràtiques de la Unió, que deixen desprotegits els europeus, i pensa que la nova europeïtzació hauria de començar per exhumar els valors tradicionals: llibertat, tolerància, dignitat, compassió ... Mireu la genial i trista imatge (probablement del Perico Pastor) del globus europeu desinflat ! ...

- un altre de Xavier Vives, que insisteix en les mateixes crítiques (el suport social al model de règim democràtic més economia de mercat s’ha reduït), i repeteix allò de que han emergit líders que presenten solucions simplistes a problemes complexos ... Però té la valentia de dir que, efectivament, la qüestió fonamental és trobar una alternativa clara de futur a les solucions populistes, i tem que la frustració popular pot anar en augment en el futur ...







































Un indicador d’aquesta tendència pessimista és la guerra comercial oberta per la Xina reclamant deixar enrere el seu estatus de "economia no de mercat", i exigint suprimir les defenses comercials europees i nord-americanes ! La Unió podria perdre més de 3 milions de llocs de treball i baixar el seu PIB un 2% ...





Finalment, una cirereta catalaneta: des de la representació a Barcelona de la Comissió/Parlament, s’ha fet una simpàtica campanya publicitària (clips de video, calendari ...), per recuperar el sentiment europeu. Excuseu, i que m’excusin els seus voluntaristes responsables: em sembla pròpia de fa 3 dècades, simple, emotiva, infantil ... inútil.

30 de novembre 2016

Algunes idees sobre el Patronat de la Fundació Hospital

1. La meva petita història com a vocal del Patronat:
  • l’Ajuntament em nomena el gener de 2016
  • me’n entero per casualitat el març, reunit amb l’Àngels Cantos
  • tenim una primera reunió del Patronat el juliol de 2016, en la que se’ns convida a la missa de ritual ...
  • proposo una reunió per conèixer-nos i compartir idees ... i la Directora (no el president) ens convoca a una reunió informal amb visita prèvia a l’antic Hospital pel 4 d’octubre, per ampliar informació. No assisteix el president, i som 7 o 8 vocals dels 12 nomenats. Molta informació però gairebé gens reflexió estratègica.
  • des de juliol 2016, he enviat 3 ó 4 mails a la resta de vocals del Patronat, amb documents de reflexió i comentaris, i pràcticament no hi ha hagut reaccions ...


2. Revisant antecedents, el Patronat, malgrat algunes problemàtiques importants, delicades i complexes, sembla haver-se reunit només 8 vegades en tres anys, més una petita extraordinària. Segons els Estatuts, el Patronat s’hauria de reunir 4 cops l’any, 12 en aquest període (veure quadre adjunt).



3. En aquest tipus d’òrgan, el President té un paper clau en el seu funcionament, al costat de la Direcció executiva. Semblaria que els presidents no han tingut especial interès en activar o “empoderar” el Patronat com a òrgan efectiu de govern de la Fundació, per exercir “l’alta direcció” que li assignen els Estatuts. Tampoc sembla que els vocals hi hagin tingut molt d’interès: no han exercit la seva capacitat de convocar-lo: poden fer-ho si ho demana un quart dels seus membres, 4 sobre 1+12 en aquesta etapa, 3 sobre 1+10, en l’anterior.

4. Mirant una mica les actes d’aquests darrers 3 anys, sembla evident que:
  • l’assistència és més aviat limitada (justet si arriba als 2/3 dels vocals). A la de novembre 2015, que tenia de fer les propostes de renovació de vocals, no hi va haver quòrum inicial (només 4 vocals de 10 )
  • les temàtiques són gairebé sempre, exclusivament, pressupostàries, contractuals, moratòries i deutes, en les que el Patronat sembla haver-se limitat a escoltar informes de la Direcció i d’experts comptables, i a recolzar les propostes del president de torn ...
  • no sembla haver-hi hagut cap debat estratègic estructurat ...
  • en cap reunió sembla haver-hi hagut algun prec o pregunta significativa d’algun vocal ...
  • després de la renovació del Patronat, a la reunió de juliol 2016, i a la darrera de desembre 2016, alguns vocals hem demanat una reflexió estratègica.


5. De moment doncs, sembla prevaldre la sensació d’inutilitat, de formalitat procedimental del Patronat.
Sembla difícil que el Patronat pugui exercir efectivament les seves funcions reunint-se unes 6 hores l’any (8 reunions, a 2’5 h/r repartides en 3 anys).
Semblaria doncs que la Fundació funciona sota la direcció voluntarista i efectiva de la Directora, supervisada de lluny pel President de torn ... i per uns vocals designats pels grups polítics municipals, que hi són, sembla, més per observar que per exercir la alta direcció de la Fundació.

6. Probablement es tracti d’una qüestió d’enginyeria organitzativa o d’arquitectura institucional. Mirant el context municipal en el que s’integra la Fundació Hospital, resulta que hi ha diverses Comissions i Consells que tenen una composició personal i unes funcions molt semblants a les de la Fundació Hospital.
En realitat, un nucli de persones tracta, probablement, dels mateixos problemes, en tres o quatre òrgans diferents ... Els àmbits d’actuació de la Fundació poden concernir, molt probablement, els Consells Municipals de Benestar Social, de la Gent Gran, de Solidaritat i Cooperació, de Salut Pública, de Joventut ...
I, en ocasions, sembla que encara no n’hi ha prou: el propi Ajuntament, per exemple, va organitzar fa poc una Jornada específica de participació sobre els Casals de Gent Gran, tema important per a ser tractat normalment al Consell Municipal de Gent Gran ...

7. Per tant, amb uns presidents i vocals implicats en aquesta diversitat d’òrgans amb competències i funcions tan similars, és comprensible el reduït interès en dinamitzar aquest Patronat. No funciona, no exerceix, en definitiva, perquè probablement no té massa sentit pràctic ...

8. Reconduir aquesta situació del Patronat exigeix una reflexió prèvia sobre la multiplicitat “d’òrgans de participació” en la direcció/gestió d’aquest tipus de serveis i d’activitats municipals.

9. Pensant en el futur, per millorar la governança de la Fundació, caldria clarificar qui “governa”, qui dirigeix, i com.

Una primera, enfortir la Presidència i dinamitzar el Patronat com a òrgan efectiu de govern, assumint els vocals el compromís de dedicació necessària considerant la importància i complexitat de les responsabilitats de la Fundació, i buscar maneres de convenir o concertar estratègies amb els òrgans municipals concernits, per evitar duplicitats i millorar l’eficàcia ...

Una altre opció seria concentrar les funcions del Patronat en la gestió prospectiva del Patrimoni de la Fundació, en la gestió de la motxilla històrica (moratòria, deute, concurs creditors...), subvencionar activitats amb els recursos econòmics eventualment disponibles, i buscar d’altres subvencions per a les activitats exercides pels recursos operatius de la Fundació.

Aquests recursos operatius es podrien reconvertir en un “centre” executor d’activitats funcionant sota la orientació estratègica d’alguns Consells Municipals concernits, i d’acord amb les grans prioritats municipals. La Direcció hauria de proposar objectius i activitats i fer balanç anual de resultats davant els Consells Municipals.

Valdria la pena veure com es “governa”, per exemple, el Centre 3 Roquetes.


20 de novembre 2016

Al magatzem de màquines velles de Vilanova

Aprofitant que la Montse anava a Saifores a parlar dels valors democràtics que poden transmetre les Escoles Bressol, vaig fer de xofer per poder escapar-me a Vilanova a veure el Museu del Ferrocarril. Després de cercar mitja hora pàrquing, vaig deixar el cotxe a més d’un kilòmetre del Museu, que és al costat de l’Estació.

Fa molts anys, intentava promoure la idea d’una TECNOTECA, i la pensava com un instrument per conèixer i aprendre del passat per imaginar i projectar el futur. Un instrument per fer pedagogia tecnològica, per ajudar a les noves generacions a entendre el com i el perquè els enginyers i tècnics havien fabricat eines i màquines. La dimensió sentimental dels objectes és important pels avis, però els joves necessiten comprendre.

Des d’aquesta perspectiva, el Museu em va semblar molt poc pedagògic. Per això parlo d’un magatzem (net i polit) de màquines de tren velles. Una gran esplanada amb les velles màquines ben aparcades, cadascuna amb un petit cartellet amb quatre ratlles d’explicació, en tres idiomes, això sí. Entre totes, majestuosa, la nostra Mataró encara viva ! Vaig fer-li 50 o 60 fotos de detall: no abandono la idea de fer-ne una reproducció com varen fer, el 1980, els del petit poblet belga de Vresse, o la instalada al flamant nou museu de Schaerbeck, el TrainWorld.

Però no vaig veure cap explicació o cap maqueta explicativa de com funciona una màquina de vapor, una dièsel o una elèctrica, o una dièsel-elèctrica o una dièsel amb transmissió hidràulica, o cap explicació comparativa de potència i de consums de carbó, de dièsel, d’electricitat ... Probablement tenen material documental, però no en exposició.

En l’espai de recepció, simplificant, alguns materials per nens, alguns contes infantils, algunes petites i senzilles reproduccions americanes de màquines de tren americanes, un espai de jocs ferrocarrileros per infants, alguna maqueta, alguns llibres d’especialistes ... i poca cosa més. Bé, si, una petita “Mataró” de bronze, un xic matussera, a 55 €. I un petit detall significatiu: el Museu ha cedit un vagó-restaurant a l’Ajuntament de Callús !

A la sortida, un mural com ara el que jo proposava per a la nostra Rambla, davant de l’Iluro [nota].
I al parc de l’estació, una petita màquina de tren per jugar-hi els nens, molt senzilla, amb tecnologia semblant a la que vaig proposar, també, fa temps, per la nostra ciutat ...



19 de novembre 2016

Una trobada per recuperar memòria sindical a la UGT

Dijous passat, la UGT va organitzar una petita trobada de 2 hores per reivindicar el paper del sindicat en el període de la “transició”, de finals del franquisme fins a mitjans dels 80, més o menys.

No havia estat mai a la seu barcelonina del sindicat, des del juny del 1979. I les primeres impressions al local de la Rambla de (Santa) Mònica, 10 varen ser una mica tristes. A la recepció, el mateix aire gris de les administracions dels anys 50 i 60. A l’esquerra unes àmplies estanteries oferint descomptes i serveis de tot tipus (com fan la Vanguardia o el RACC ...). Fa uns anys vaig penjar una [nota] comentant aquesta orientació als "serveis" del sindicat.

Al costat, un despatx d’oficina de viatges d'El Corte Inglés. Al fons a l’esquerra, el despatx de la sectorial de jubilats i pensionistes, que coordinaven la compra de loteria. Com a documents, el llibre "El fil roig", editat el 2013, sobre la història del sindicat, i un parell de números de la revista "Llengua i Treball", quin sentit no acabo d'entendre ...




























Ens vàrem reunir unes 30 o 40 persones en una sala del primer pis. Retrobades amb alguns històrics de les federacions i amb el José Luís Rodríguez, membre del Secretariat Nacional, i de la federació de químiques, el 1979, quan jo també n’era. No em va dir rés, jo tampoc ...

El Rafa Madueño va explicar les batalletes corresponents i va marxar al funeral del Francesc Casares. De passada, quan va veure’m a la sala, va fer referència al nostre suport com a assessors econòmics i jurídics. El Paco Parras va fer una intervenció citant noms i noms, com si fóssim en un funeral. I el Josep Mª Triginer va explicar aquells anys des de la seva experiència i vivència polítiques al PSOE. No recordo que mencionés el PSC, però sí el procés de unitat de finals dels ’70.

Algunes intervencions:
  • el José Luís Rodríguez, reflexionant sobre valors i ideologia (!) ...
  • un fill que no hi era a l’època, però agraint al seu pare, que sí que hi era, i seia al seu costat, els valors socialistes i sindicalistes que li va transmetre. Es varen abraçar i es varen fer un emotiu petó;
  • el Joan Pintó, del tèxtil, mà dreta del Damián Joya;
  • el convidat Manuel Zaguirre, encara a la USO, que va agrair la convidada i va explicar alguns detalls de les relacions d’aquells temps entre els dos sindicats socialistes ... i el front comú davant la potent maquinària de les Comissions Obreres. Ens diu que té a punt de publicar un llibre/memòria que titularà, més o menys, sembrando memòria para el futuro ...
  • el Joan Tudela, que treballava aquella època en l’àrea de comunicació del sindicat, amb el Rafael Jorba, va fer una intervenció molt respectuosa criticant que JM Triginer parlés del procés d’unió amb el PSC, sense gairebé mencionar-lo com un petit problema sense importància ... I va fer referència a mi i a d’altres companys que vàrem anar a consolidar la reconstrucció del sindicat;
  • . . .
Per alusions, vaig decidir finalment intervenir. Hi havia anat només a mirar, tant lluny em sento, malauradament, dels dirigents històrics del sindicat. Vaig començar dient que no volia retreure rés a ningú. Però com que un fill havia agraït el comportament socialista del seu pare, jo volia recordar també el meu pare. Jo havia triat fer enginyeria d’organitzacions industrials per poder contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors, des d’un sindicat. El meu pare va fer un gran esforç per que jo pogués estudiar-la, però li va costar assumir la meva opció sindical ...

El juny del 1979, el Secretariat Nacional (Fuertes, Luigi, Noguera, Soto, ...), ens va fer fora a l’Arcadi, l’Emili, l’Isidor i a mi, assessors del sindicat (jo era cap dels serveis tècnics al “despacho numero 6”), com a gossos: al carrer, ja, i sense subsidi. Ho vaig repetir dues vegades: com a gossos ! I vaig explicar que el meu pare no va entendre res.

No volia retreure rés a ningú, vaig insistir, però veient algunes maneres de fer d’ara, veient el què ha passat amb el Pedro Sánchez al PSOE, sembla que les maneres no han canviat massa. Reprenent la idea del Zaguirre, cal sembrar memòria pel futur: hauríem de recuperar, també, aquestes històries, per millorar el futur.

A la sortida vaig insistir en l’esperit de la meva intervenció. I em varen fer una foto per a la història ...

16 de novembre 2016

Innocència estratègica davant l’españolisme recalcitrant

Dilluns 14, a La Vanguardia, Francesc-Marc Alvaro criticava la capacitat estratègica de l’independentisme, dient que el seu gran problema de fons és que necessita més múscul, més suport social. Fa servir un “professor” (Andrew Dowling) per dir que caldria convèncer un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als problemes ...

Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...

Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?

El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.

I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...

Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...


08 de novembre 2016

Una galeria virtual de mataronins solidaris

Dilluns dia 7, a Can Palauet, es va presentar el llibre d’agraïment a Pere Hortós. Iniciativa necessària, molt interessant, feta de manera oberta i participativa. Amb tecnologia clàssica: contribucions a un llibre imprès ...

L’estiu passat va morir Julià Cots, el “capellà” que ens va acompanyar i orientar a molts en els nostres 20 anys confosos en una societat grisa sense massa referents progressistes ...

En ambdues ocasions he pensat i proposat que la ciutat (les ciutats ...) haurien de tenir un mecanisme de reconeixement dels ciutadans bones persones que han contribuït a millorar les condicions pel viure i conviure de molts dels seus conciutadans.

Ara, a alguns d’aquests ciutadans, quan són morts i hi ha un nou carrer o una nova escola, se’ls reconeix la seva aportació donant el seu nom al carrer o escola. No m’agrada la idea. Hi ha ciutadans vius que han fet tant o més per la ciutat, però com que no s’han mort, no tenen carrer.

Trobo a faltar un lloc, un espai, real i/o virtual, on tots puguem conèixer i re-conèixer el treball, les aportacions de ciutadans que en altres èpoques en deien “ilustres”. Hauríem de convenir d’unes bases ben clares, uns criteris ben entenedors, rigorosos, objectius, per valorar les aportacions al benestar, benviure i bon conviure dels mataronins, significats i reconeguts, solidaris. I els mecanismes per garantir un procés transparent i rigorós.

Algú s’hi apunta ? Podríem intentar redactar un esbós de bases i una llista de mataronins que podrien servir de test. I fixar un pla de prioritats. Per exemple, per recuperar la memòria dels anys 50 als 80, dels qui ens varen ajudar a resistir i dels qui ens varen ajudar a la recuperació democràtica. En diversos àmbits: polític, cultural, social, laboral, emprenedorial, tecnològic ...






El juliol de 2015 vàrem fer una trobada en record del Julià Cots, a l'antic colegi dels Maristes de Sant Josep. Records personals i familiars molt emotius. Als grisos anys 60, ens va acompanyar a molts a descobrir-nos, a entendre'ns, a comprendre'ns en un context social repressor i tancat. Valdria la pena recopilar i analitzar el què va significar el "fenomen" Julià en aquell Mataró, i la funció social extraordinària que hi va exercir.

Al fb de la Mercè Montserrat hi vaig escriure, el 14 de juny, que potser va ser víctima de les profundes transformacions polítiques i culturals dels anys '70, i que lamentava que no hagués pogut reconvertir la seva funció social en el nou context. Amb la nova democràcia, la majoria dels seus amics varem prendre partit i varem deixar una mica de banda l'esperit unitari inter-personal que transmetia el Julià.

A la trobada, vaig dir que Mataró hauria de fer alguna cosa per recordar a persones com ell, que varen ser referent en valors i comportaments per a molts, que va ser extraordinàriament útil colectiva i personalment. Vaig proposar crear un petit grup per pensar-hi, per imaginar alguna cosa diferent a posar el seu nom a un carrer o a una escola. Com a mínim, una web de ciutadans/mataronins que hagin contribuït significativament al desenvolupament social de la ciutat. Reconstruir Memòria per a tots els conciutadans.

15 d’octubre 2016

La trobada, finalment !

Algunes fotos de la trobada a l'escala del Velòdrom i del sopar al Gaudium ...
(el Joan Vaquer que les va fer, no surt al sopar: passeu-nos fotos de telèfons !)
(el Juan Alamillo tenia reunió amb pensionistes i va venir directament al sopar ...)

Al meu parer, varem sortir tots molt, molt, contents i satisfets de retrobar-nos després de 40 anys !
De fet, em sembla que vàrem parlar poc de política i molt de valors, de compromís, de tecnologies d'intercomunicació ...
Ajudeu-nos a fer memòria: envieu tres o quatre ratlles amb impressions i en farem una síntesi !




























































En Joan Vaquer:
Jo n'estic molt satisfet de com va anar tota la jornada i content de la gent i de la seva participació.
Salut

La Rosa Masó:
Gràcies a tots per a poder fer possible la trobada de divendres passat dia 14.
Va ser una acte senzill, sense parafernàlies, ens vam retrobar després de 40 anys d'haver iniciat un projecte que tots compartiem; il.lusió, compromís i responsabilitats...
Després de 40 anys, som on som!!!

L’Enric Sala:
Vàrem passar un estona agradable. La meva valoració de la trobada és que, malgrat que la vintena de reunits probablement tenim avui opinions polítiques molt variades (i fins i tot un lògic escepticisme), tenim un bon record d'aquells anys. I vull pensar que no només pel fet que érem 40 anys més joves sinó perquè aquell PSC ens va ensenyar que en el debat polític i ideològic hi ha d'haver conviccions i passió però no sectarismes i maniqueismes.
Que no és poc bagatge.
Enhorabona per la organització.
Salut!

14 d’octubre 2016

Unes reflexions personals sobre militància

En la convocatòria de la trobada per rememorar els 40 anys del primer míting socialista a Mataró, després de la dictadura franquista, dèiem que volíem "tornar-nos a veure, evocar fets i anècdotes, repassar documents i fotos de l’època, recordar els que ja no hi són i, si voleu, socialitzar vivències, reflexions i sentiments sobre la pràctica militant en l’àmbit de les esquerres en les quatre dècades que han passat... o en el que hagi de venir."

Jo pensava en organitzar una mica aquesta "socialització", però tenint en compte la resposta dels convocats i les consideracions del petit grup de promotors, no ho he fet.

Però com que, per a mí, aquesta rememoració em fa pensar en l'evolució de la militància voluntarista i innocent d'aleshores, cap a l'escepticisme desencisat d'ara, he volgut ordenar, escriure i compartir el meu pensament. Penjo aquí les dues pàgines que m'han sortit, en format imatge, però es pot descarregar el text en format word [ aquí ]


































He anat ordenant, recollint i escrivint sobre el tema en la darrera dècada en aquest blog. Vist en perspectiva, el blog ha demostrat ser un bon instrument per enregistrar idees i experiències meves, d'altres, d'aquí i d'allà. Buscant a la carpeta "Iniciatives ciutadanes", o a la del "sindicat de ciutadans", o posant "militància", o "PSC" a la casella de recerca, surten gairebé un centenar de notes !

05 d’octubre 2016

Rememorant el primer míting socialista a Mataró

Finalment ho tenim gairebé tot lligat !

De la quarantena llarga que hem contactat, una vintena ha confirmat les ganes de trobar-nos i rememorar l’acte de fa 40 anys.

La idea és:
- trobar-nos a 2/4 de 8 del vespre del divendres dia 14, a l’entrada vella del Velòdrom,
- abraçar-nos, donar-nos les mans i fer-nos la foto de rigor;
- baixar fins el restaurant Gaudium, per fer a 2/4 de 9, un sopar lleuger, rememorar el passat i albirar perspectives.

Tenim força documentació gràfica. La darrera, del Fons Quintana (donat per Xavier Cateura) i facilitada per l’Arxiu Municipal de Mataró. Però la millor és l’enregistrament sonor que va fer i guardar el Joan Aliberas, i que ens ha passat ara, digitalitzada, amb una gran qualitat. Mireu la nota precedent !

El procés de convocatòria ha sigut una mica laboriós i delicat, com tots els processos ...
Hem pogut constatar com les dinàmiques personals, professionals i polítiques ens han influït a tots plegats.
Vivim temps complicats per la militància política, social i democràtica.

En podrem parlar el divendres 14 !