Efectivament, com ell pretén, el llibre es fresc, suggerent, i es llegeix amb facilitat.
Anoto aquí alguns breus comentaris i reaccions que m'agradaria passar-li, i que potser desenvoluparé en futures notes.
Uns quants
sobre economia:
- sobre
el mercat i la planificació (p. 112 i 113), en parlar de la socialdemocràcia europea: diu el Joan que rebutja la planificació estatal, que el mercat, quan funciona bé, és segurament el millor sistema per assignar recursos, i que cal regular-lo per millorar-ne l'eficiència i evitar que sigui una selva. Jo tinc els meus dubtes, i segueixo pensant en les necessàries polítiques que en dèiem industrials. Comprenc que parlar de planificació aixeca vells dimonis (soviètics ...), però em sembla cada cop més
indispensable el paper orientador, promotor, impulsor dels governs, en funció d'un projecte raonable de país, de colectivitat ... i del què entenem per benestar.
- sobre
el valor real de les activitats (p. 17, 124): parla de les activitats que contribueixen a resoldre una necessitat real i produeixen valor per als ciutadans o per a la societat, i critica les accions de tipus especulatiu que no produeixen cap valor real ni cap utilitat. Absolutament d'acord ! Caldria desenvolupar aquesta idea, i mirar de
traduir-la en polítiques i mesures concretes. Podríem mirar molts productes i activitats i
mesurar la seva utilitat social real. Per exemple, la publicitat. O alguns models de cotxe. O, passejant per Mataró, reflexionar sobre la conveniència de la gran quantitat de sabateries i òptiques ...
- sobre
el benestar (p. 125): el creixement del benestar no podrà derivar-se del creixement del consum i menys encara del consum material. Tot un repte. En diversos llocs qüestiona el paper del PIB com a indicador útil en el disseny i seguiment de polítiques socio-econòmiques. Efectivament,
caldrà repensar, i fer servir, els conceptes de felicitat, de bonviure, de benviure ... i de ben conviure, sobretot.
- sobre
la sanitat (p. 119-122): parla de bombolla sanitària. Després de criticar les formes aparentment improvisades i barroeres amb què s'està portant a terme el necessari ajust, proposa tres mesures: (1) introduir en la població la consciència que no sempre són necessaris els tractaments més sofisticats, (2) crear en el pacient la consciència del cost, i (3) introduir algun mecanisme que emmarqui i limiti la capacitat del metge en les seves decisions ...
Les he copiat al Pim recordant-li les meves propostes de l'estiu passat per dotar el CSdM de les
necessàries iniciatives i capacitats pedagògiques per millorar aquesta consciència social.
- sobre la trilogia
llibertat, igualtat, fraternitat (p. 122), per una nova socialdemocràcia. El Joan ja parlava d'aquest valors en el seu llibre "
Després de tocar fons", cap 8 i 9. Em sembla que es tracta
d'unes bones regles del joc, d'interrelació social. Però, cada cop més, cal posar-les al servei
d'un projecte i d'una concepció de l'home, de la societat ... de l'espècie ! En parlar de la trilogia potser ens oblidem dels ciutadans, de les persones. No hi pot haver llibertat, igualtat/equitat i fraternitat/solidaritat sense
ciutadans competents, informats, autònoms, responsables ... empoderats !.
Podem parlar d'economia sense posar al centre del debat l'home, les persones? Ens podem quedar només amb la idea del productor/consumidor/client ? Són aquests projectes, objectius i valors els que han d'orientar el mercat, i no "
la recerca per part de cada persona del seu màxim interès ..." com denuncia el Joan (p.123).
No només ens ha de preocupar
satisfer necessitats, sinó el fer-ho comptant amb tothom, assegurant que
tothom està implicat, associat, que tothom participa activament, dignament, responsablement, i es beneficia, d'alguna manera, en la "producció de bens i serveis". No hi pot haver-hi benestar ni benviure si les persones són marginades dels processos socio-econòmics i polítics. Cal anar més enllà dels clàssics conceptes d'inserció, de cohesió, de participació !
Aquestes idees no són noves, però ara són més vigents que mai si pensem en els milions d'aturats, d'expulsats del sistema, de gent que està "out". Calen altres lògiques, altres paràmetres, altres criteris: el Michel Rocard, per exemple, el 1996, va publicar un llibre extraordinari (Les Moyens d'en sortir), que va inspirar les tant criticades mesures de reducció del temps de treball a França. El meu germà m'ha regalat un llibre del Christian Felber que parla de l'economia del bé comú. La colla del Joan Salicrú fa temps que parla de valors ...
Uns quants sobre
l'encaix de Catalunya a Espanya:
- sorpresa perque fa servir la meva (?) imatge de dues qüestions i una sola papereta (p.137), que vaig dir a cal Cuní la nit electoral, que ell va utilitzar després tres o quatre cops, i també d'altres tertulians, després de les eleccions del 25N. N'hi parlaré per verificar l'autoria o inspiració ...
- m'agradaria aprofundir amb ell, també, la qüestió de les eleccions anticipades al 25N, la conveniència d'una consulta (fer parlar el poble) ... i el dret a decidir (p.137). Tinc embastat un article/nota sobre aquest tema;
- és molt realista la seva afirmació de que la nova situació només pot ser el resultat d'un pacte, no d'una acció de violència (p. 139). De fet, i ja ho ha escrit i dit en altres llocs, caldrien tres pactes (entre els catalans, amb Espanya i amb la UE).
I dos comentaris més
sobre la globalització i la Unió Europea :
- en Joan explica els pros i contres de la globalització (p.25 ...), i malgrat els aspectes negatius de
l'asimetria globalitzadora, no li sembla adequada una "
retroglobalització" que considera il•lusòria. És un tema complicat, i estic d'acord en què cal "
desenvolupar els organismes supranacionals necessaris per contrarestar el gran poder de les empreses multinacionals i dels grans trust financers globals".
Però, a més dels organismes, caldria, dic jo,
pensar i dissenyar polítiques adequades i efectives per defensar els interessos de tots els països. Si les regles del joc internacional segueixen sent les
de tots contra tots, si el criteri principal i únic és la competitivitat, molts països sencers, penso jo, hi perdran, no tindran opcions de desenvolupament.
Quines reflexions faríem
si fóssim senegalesos, per exemple ?
Les consideracions que fa el Joan (p. 35 i 36), les fa des d'una regió europea decadent, que veu perdre els seus privilegis i poders en el nou mapa econòmic polític mundial. Tots els països, per garantir la seva cohesió social, haurien de poder fomentar (i protegir) unes bases mínimes agrícoles, industrials, energètiques ... Tinc pendent de llegir (de fa temps) les propostes de l'Arnaud Montebourg: "
Votez pour la démondialisation !" ...
- pel que fa a la
Unió Europea, comparteixo les seves crítiques a la governança de la Unió.
Textualment diu (p.100) que "
moltes de les decisions que s'han pres han estat el resultat, no pas de les deliberacions racionals d'un govern europeu, sinó de les negociacions i transaccions entre ministres de 15 o de 27 països amb interessos nacionals diferents, i amb capacitat d'influència molt diversa ..." i posa émfasi en "
la desorientació i la lentitud de les actuacions en una situació de crisi que exigeix rotunditat i rapidesa ..."
Ressalta el Joan la gran "
dificultat en posar els interessos generals per sobre dels particulars". Aquesta em sembla que és la qüestió central. En moments de greus dificultats, és difícil aconseguir visions racionals dels governs nacionals. Els ciutadans, pobrets, mal orientats i mal dirigits, desconfiats com mai dels seus dirigents, decebuts dels cants propagandístics, només pensen en els interessos locals i particulars.
I els governs, porucs, mediocres, consoliden
la lògica renacionalitzadora de les polítiques i els
mecanismes intergovernamentals de decisió. La Comissió, que hauria de ser el govern europeu, com diu el Joan, ha esdevingut
una secretaria tècnica liderada pel pallasso Barroso ... que no fa cap gràcia.
Malgrat anys d'esforços contradictoris (constitució avortada, ampliació forçada a 27 ...), continua sent vàlid l'anàlisi de l'anyorat
Jacques Delors el 1992:
