30 de novembre 2016

Algunes idees sobre el Patronat de la Fundació Hospital

1. La meva petita història com a vocal del Patronat:
- l’Ajuntament em nomena el gener de 2016
- me’n entero per casualitat el març, reunit amb l’Àngels Cantos
- tenim una primera reunió del Patronat el juliol de 2016, en la que se’ns convida a la missa de ritual ...
- jo proposo una reunió per conèixer-nos i compartir idees ...
- la Directora (no el president) ens convoca a una reunió informal amb visita prèvia a l’antic Hospital pel 4 d’octubre
- no assisteix el president, i som 7 o 8 vocals dels 12 nomenats. Molta informació però molt poca reflexió estratègica ...

2. Revisant antecedents, el Patronat, malgrat algunes problemàtiques importants, delicades i complexes, sembla haver-se reunit només 4 vegades en tres anys. Segons els Estatuts, el Patronat s’hauria de reunir 4 cops l’any, 12 en aquest període (veure quadre adjunt).

3. En aquest tipus d’òrgan, el President té un paper clau en el seu funcionament, al costat de la Direcció executiva. Semblaria que els presidents no han tingut especial interès en activar o “empoderar” el Patronat com a òrgan efectiu de govern de la Fundació, per exercir “l’alta direcció” que li assignen els Estatuts. Tampoc sembla que els vocals hi hagin tingut molt d’interès: no han exercit la seva capacitat de convocar-lo: poden fer-ho si ho demana un quart dels seus membres, 4 sobre 1+12 en aquesta etapa.

4. Mirant una mica les actes d’aquests darrers 3 anys, sembla evident que:
- l’assistència és més aviat limitada (2/3 dels vocals), i a la de novembre 2015 no hi va haver quòrum (4 vocals)
- el Patronat s’ha limitat a escoltar informes de la Direcció i a recolzar les propostes del president de torn ...
- en cap reunió del Patronat d’aquests tres anys s’ha parlat d’estratègia de la Fundació ...
- en cap reunió d’aquest període hi ha hagut algun prec o pregunta d’algun vocal ...

5. De moment doncs, la sensació d’inutilitat, de formalitat procedimental del Patronat, és gairebé absoluta.
Sembla difícil que el Patronat pugui exercir efectivament les seves funcions reunint-se unes 3 o 4 hores l’any.
De fet, almenys en aquests darrers 3 anys, sembla que la Fundació funciona sota la direcció voluntarista i efectiva de la Directora, supervisada de lluny pel President de torn ... i per uns vocals designats pels grups polítics municipals, que hi són, sembla, més per observar que per exercir la alta direcció de la Fundació.

6. Probablement es tracti d’una qüestió d’enginyeria organitzativa o d’arquitectura institucional. Mirant el context municipal en el que s’integra la Fundació Hospital, resulta que hi ha diverses Comissions i Consells que tenen una composició personal i funcions molt semblants a les de la Fundació Hospital.
En realitat, un nucli de persones tracta dels mateixos problemes en tres o quatre òrgans diferents ... i, en ocasions, sembla que encara no n’hi ha prou: el propi Ajuntament, per exemple, organitza una Jornada específica de participació sobre els Casals de Gent Gran, tema important per a ser tractat normalment al Consell Municipal de Gent Gran ...

7. Per tant, amb uns presidents i vocals implicats en aquesta diversitat d’òrgans amb competències i funcions tan similars, és comprensible el reduït interès en dinamitzar aquest Patronat, que no funciona, en definitiva, perquè probablement no té massa sentit pràctic ...

8. Reconduir aquesta situació del Patronat exigeix una reflexió prèvia sobre la multiplicitat “d’òrgans de participació” en la direcció/gestió d’aquest tipus de serveis i d’activitats municipals.

9. Pensant en el futur, per millorar la governança de la Fundació, caldria clarificar qui “mana”, qui dirigeix, i com:
  • enfortint la Presidència i dinamitzant el Patronat com a òrgan efectiu de govern, assumint els vocals el compromís de dedicació necessària a la importància i complexitat de les responsabilitats de la Fundació, buscant maneres de convenir o concertar estratègies amb els òrgans municipals concernits, per evitar duplicitats i millorar eficàcia ...
  • o bé integrant les activitats de la Fundació sota l’orientació coherent i articulada de l’òrgan municipal més pertinent, per a que actuï com un “centre” executor de polítiques municipals específiques (veure CFP 3R ?), i essent la Direcció responsable davant d’aquest òrgan ...
  • ... i concentrant les funcions del Patronat en la gestió prospectiva del Patrimoni de la Fundació, gestionar la motxilla històrica dels deutes ... i subvencionar les activitats exercides com a “centre” sota la orientació estratègica municipal.

20 de novembre 2016

Al magatzem de màquines velles de Vilanova

Aprofitant que la Montse anava a Saifores a parlar dels valors democràtics que poden transmetre les Escoles Bressol, vaig fer de xofer per poder escapar-me a Vilanova a veure el Museu del Ferrocarril. Després de cercar mitja hora pàrquing, vaig deixar el cotxe a més d’un kilòmetre del Museu, que és al costat de l’Estació.

Fa molts anys, intentava promoure la idea d’una TECNOTECA, i la pensava com un instrument per conèixer i aprendre del passat per imaginar i projectar el futur. Un instrument per fer pedagogia tecnològica, per ajudar a les noves generacions a entendre el com i el perquè els enginyers i tècnics havien fabricat eines i màquines. La dimensió sentimental dels objectes és important pels avis, però els joves necessiten comprendre.

Des d’aquesta perspectiva, el Museu em va semblar molt poc pedagògic. Per això parlo d’un magatzem (net i polit) de màquines de tren velles. Una gran esplanada amb les velles màquines ben aparcades, cadascuna amb un petit cartellet amb quatre ratlles d’explicació, en tres idiomes, això sí. Entre totes, majestuosa, la nostra Mataró encara viva ! Vaig fer-li 50 o 60 fotos de detall: no abandono la idea de fer-ne una reproducció com varen fer, el 1980, els del petit poblet belga de Vresse, o la instalada al flamant nou museu de Schaerbeck, el TrainWorld.

Però no vaig veure cap explicació o cap maqueta explicativa de com funciona una màquina de vapor, una dièsel o una elèctrica, o una dièsel-elèctrica o una dièsel amb transmissió hidràulica, o cap explicació comparativa de potència i de consums de carbó, de dièsel, d’electricitat ... Probablement tenen material documental, però no en exposició.

En l’espai de recepció, simplificant, alguns materials per nens, alguns contes infantils, algunes petites i senzilles reproduccions americanes de màquines de tren americanes, un espai de jocs ferrocarrileros per infants, alguna maqueta, alguns llibres d’especialistes ... i poca cosa més. Bé, si, una petita “Mataró” de bronze, un xic matussera, a 55 €. I un petit detall significatiu: el Museu ha cedit un vagó-restaurant a l’Ajuntament de Callús !

A la sortida, un mural com ara el que jo proposava per a la nostra Rambla, davant de l’Iluro [nota].
I al parc de l’estació, una petita màquina de tren per jugar-hi els nens, molt senzilla, amb tecnologia semblant a la que vaig proposar, també, fa temps, per la nostra ciutat ...



19 de novembre 2016

Una trobada per recuperar memòria sindical a la UGT

Dijous passat, la UGT va organitzar una petita trobada de 2 hores per reivindicar el paper del sindicat en el període de la “transició”, de finals del franquisme fins a mitjans dels 80, més o menys.

No havia estat mai a la seu barcelonina del sindicat, des del juny del 1979. I les primeres impressions al local de la Rambla de (Santa) Mònica, 10 varen ser una mica tristes. A la recepció, el mateix aire gris de les administracions dels anys 50 i 60. A l’esquerra unes àmplies estanteries oferint descomptes i serveis de tot tipus (com fan la Vanguardia o el RACC ...). Fa uns anys vaig penjar una [nota] comentant aquesta orientació als "serveis" del sindicat.

Al costat, un despatx d’oficina de viatges d'El Corte Inglés. Al fons a l’esquerra, el despatx de la sectorial de jubilats i pensionistes, que coordinaven la compra de loteria. Com a documents, el llibre "El fil roig", editat el 2013, sobre la història del sindicat, i un parell de números de la revista "Llengua i Treball", quin sentit no acabo d'entendre ...




























Ens vàrem reunir unes 30 o 40 persones en una sala del primer pis. Retrobades amb alguns històrics de les federacions i amb el José Luís Rodríguez, membre del Secretariat Nacional, i de la federació de químiques, el 1979, quan jo també n’era. No em va dir rés, jo tampoc ...

El Rafa Madueño va explicar les batalletes corresponents i va marxar al funeral del Francesc Casares. De passada, quan va veure’m a la sala, va fer referència al nostre suport com a assessors econòmics i jurídics. El Paco Parras va fer una intervenció citant noms i noms, com si fóssim en un funeral. I el Josep Mª Triginer va explicar aquells anys des de la seva experiència i vivència polítiques al PSOE. No recordo que mencionés el PSC, però sí el procés de unitat de finals dels ’70.

Algunes intervencions:
  • el José Luís Rodríguez, reflexionant sobre valors i ideologia (!) ...
  • un fill que no hi era a l’època, però agraint al seu pare, que sí que hi era, i seia al seu costat, els valors socialistes i sindicalistes que li va transmetre. Es varen abraçar i es varen fer un emotiu petó;
  • el Joan Pintó, del tèxtil, mà dreta del Damián Joya;
  • el convidat Manuel Zaguirre, encara a la USO, que va agrair la convidada i va explicar alguns detalls de les relacions d’aquells temps entre els dos sindicats socialistes ... i el front comú davant la potent maquinària de les Comissions Obreres. Ens diu que té a punt de publicar un llibre/memòria que titularà, més o menys, sembrando memòria para el futuro ...
  • el Joan Tudela, que treballava aquella època en l’àrea de comunicació del sindicat, amb el Rafael Jorba, va fer una intervenció molt respectuosa criticant que JM Triginer parlés del procés d’unió amb el PSC, sense gairebé mencionar-lo com un petit problema sense importància ... I va fer referència a mi i a d’altres companys que vàrem anar a consolidar la reconstrucció del sindicat;
  • . . .
Per alusions, vaig decidir finalment intervenir. Hi havia anat només a mirar, tant lluny em sento, malauradament, dels dirigents històrics del sindicat. Vaig començar dient que no volia retreure rés a ningú. Però com que un fill havia agraït el comportament socialista del seu pare, jo volia recordar també el meu pare. Jo havia triat fer enginyeria d’organitzacions industrials per poder contribuir a millorar les condicions de treball dels treballadors, des d’un sindicat. El meu pare va fer un gran esforç per que jo pogués estudiar-la, però li va costar assumir la meva opció sindical ...

El juny del 1979, el Secretariat Nacional (Fuertes, Luigi, Noguera, Soto, ...), ens va fer fora a l’Arcadi, l’Emili, l’Isidor i a mi, assessors del sindicat (jo era cap dels serveis tècnics al “despacho numero 6”), com a gossos: al carrer, ja, i sense subsidi. Ho vaig repetir dues vegades: com a gossos ! I vaig explicar que el meu pare no va entendre res.

No volia retreure rés a ningú, vaig insistir, però veient algunes maneres de fer d’ara, veient el què ha passat amb el Pedro Sánchez al PSOE, sembla que les maneres no han canviat massa. Reprenent la idea del Zaguirre, cal sembrar memòria pel futur: hauríem de recuperar, també, aquestes històries, per millorar el futur.

A la sortida vaig insistir en l’esperit de la meva intervenció. I em varen fer una foto per a la història ...

16 de novembre 2016

Innocència estratègica davant l’españolisme recalcitrant

Dilluns 14, a La Vanguardia, Francesc-Marc Alvaro criticava la capacitat estratègica de l’independentisme, dient que el seu gran problema de fons és que necessita més múscul, més suport social. Fa servir un “professor” (Andrew Dowling) per dir que caldria convèncer un 10% més de la població que l’independentisme és la solució als problemes ...

Dimarts, Pilar Rahola, va en la mateixa línia, i diu que ens sobra estètica i ens manca estratègia, que ens sobra improvisació i ens manca planificació. Totes aquestes accions d’un heroisme adolescent tan tendre com ingenu ens porten, diu, de batalleta en batalleta fins vés a saber on ...

Penjo les columnetes per la meva petita història, i aprofito per dir que, malauradament, en la nova etapa que comença a Madrid, molt probablement farem el ridícul. Vàrem presentar a Madrid 23 punts, primer, i, després, el Puigdemont, 46. Però on és un document de bases, un manifest concertat, explicant clarament a tots els catalans la problemàtica, l’España que voldríem, i el què hem de fer si no n’accepten la reconversió ?

El nou govern pepero, amb la connivència dels de Ciutadans i l’aparell de la Díaz andalusa, farà probablement gestos, petites ofertes econòmiques, o ambigües i inútils propostes de retoc a la vella Constitució, que no ens agradaran gens, però que faran encara més difícil aconseguir la necessària, imprescindible, ampla majoria de suport a les reivindicacions radicals.

I aquí, seguim amb el raca-raca dels referèndums i del dret a decidir ... quina pena, quin greu, quina incapacitat estratègica, quina visió provinciana. Escric i dic sovint que patim una esquizofrènia paranoide ...

Cada cop més convençut de que ens cal una articulació radicalment diferent amb España, que m’encantaria una Unió confederal amb tots els pobles ibèrics, forta dins la Unió Europea ... i, malauradament, cada cop més escèptic de que un dia ho pugui veure ...


15 d’octubre 2016

La trobada, finalment !

Algunes fotos de la trobada a l'escala del Velòdrom i del sopar al Gaudium ...
(el Joan Vaquer que les va fer, no surt al sopar: passeu-nos fotos de telèfons !)
(el Juan Alamillo tenia reunió amb pensionistes i va venir directament al sopar ...)

Al meu parer, varem sortir tots molt, molt, contents i satisfets de retrobar-nos després de 40 anys !
De fet, em sembla que vàrem parlar poc de política i molt de valors, de compromís, de tecnologies d'intercomunicació ...
Ajudeu-nos a fer memòria: envieu tres o quatre ratlles amb impressions i en farem una síntesi !




























































En Joan Vaquer:
Jo n'estic molt satisfet de com va anar tota la jornada i content de la gent i de la seva participació.
Salut

La Rosa Masó:
Gràcies a tots per a poder fer possible la trobada de divendres passat dia 14.
Va ser una acte senzill, sense parafernàlies, ens vam retrobar després de 40 anys d'haver iniciat un projecte que tots compartiem; il.lusió, compromís i responsabilitats...
Després de 40 anys, som on som!!!

L’Enric Sala:
Vàrem passar un estona agradable. La meva valoració de la trobada és que, malgrat que la vintena de reunits probablement tenim avui opinions polítiques molt variades (i fins i tot un lògic escepticisme), tenim un bon record d'aquells anys. I vull pensar que no només pel fet que érem 40 anys més joves sinó perquè aquell PSC ens va ensenyar que en el debat polític i ideològic hi ha d'haver conviccions i passió però no sectarismes i maniqueismes.
Que no és poc bagatge.
Enhorabona per la organització.
Salut!

14 d’octubre 2016

Unes reflexions personals sobre militància

En la convocatòria de la trobada per rememorar els 40 anys del primer míting socialista a Mataró, després de la dictadura franquista, dèiem que volíem "tornar-nos a veure, evocar fets i anècdotes, repassar documents i fotos de l’època, recordar els que ja no hi són i, si voleu, socialitzar vivències, reflexions i sentiments sobre la pràctica militant en l’àmbit de les esquerres en les quatre dècades que han passat... o en el que hagi de venir."

Jo pensava en organitzar una mica aquesta "socialització", però tenint en compte la resposta dels convocats i les consideracions del petit grup de promotors, no ho he fet.

Però com que, per a mí, aquesta rememoració em fa pensar en l'evolució de la militància voluntarista i innocent d'aleshores, cap a l'escepticisme desencisat d'ara, he volgut ordenar, escriure i compartir el meu pensament. Penjo aquí les dues pàgines que m'han sortit, en format imatge, però es pot descarregar el text en format word [ aquí ]


































He anat ordenant, recollint i escrivint sobre el tema en la darrera dècada en aquest blog. Vist en perspectiva, el blog ha demostrat ser un bon instrument per enregistrar idees i experiències meves, d'altres, d'aquí i d'allà. Buscant a la carpeta "Iniciatives ciutadanes", o a la del "sindicat de ciutadans", o posant "militància", o "PSC" a la casella de recerca, surten gairebé un centenar de notes !

05 d’octubre 2016

Rememorant el primer míting socialista a Mataró

Finalment ho tenim gairebé tot lligat !

De la quarantena llarga que hem contactat, una vintena ha confirmat les ganes de trobar-nos i rememorar l’acte de fa 40 anys.

La idea és:
- trobar-nos a 2/4 de 8 del vespre del divendres dia 14, a l’entrada vella del Velòdrom,
- abraçar-nos, donar-nos les mans i fer-nos la foto de rigor;
- baixar fins el restaurant Gaudium, per fer a 2/4 de 9, un sopar lleuger, rememorar el passat i albirar perspectives.

Tenim força documentació gràfica. La darrera, del Fons Quintana (donat per Xavier Cateura) i facilitada per l’Arxiu Municipal de Mataró. Però la millor és l’enregistrament sonor que va fer i guardar el Joan Aliberas, i que ens ha passat ara, digitalitzada, amb una gran qualitat. Mireu la nota precedent !

El procés de convocatòria ha sigut una mica laboriós i delicat, com tots els processos ...
Hem pogut constatar com les dinàmiques personals, professionals i polítiques ens han influït a tots plegats.
Vivim temps complicats per la militància política, social i democràtica.

En podrem parlar el divendres 14 !
























26 de setembre 2016

Primer míting socialista a Mataró el 1976: preparant el 40è anniversari


Uns quants dels què hi érem hem decidit organitzar una trobada amb aquesta convocatòria:
























Fa 10 anys vaig fer un quadern/dossier de l'acte [ aquí ], que vaig presentar al Robafaves un 13 d'octubre ...
Mireu la [promoció] i la [crònica] de l'acte. El PSC d'aleshores no va fer cap gest.

El Pep Puig Pla va fer un article explicant la història del procés constituent del PSC a Mataró. Mireu-lo [ aquí ]

Preparant la trobada de rememoració, hem trobat l'enregistrament audio de tot el míting: el Joan Aliberas va gravar-lo des de sota la taula, a peu de la tribuna, amb connexió directe dels micros, durant 2 hores i mitja, amb la tecnologia de l'època: un magnetòfon de cinta oberta que devia fer un pam de diàmetre ...

40 anys després, voluntariós, ha aconseguit un petit miracle: la cinta estava ben conservada, el vell aparell encara li funcionava, i li ha estat possible digitalitzar tot el so de l'acte, que té aquest contingut detallat:



Hem separat les intervencions per poder-les escoltar una per una. Són a Google Drive i es poden sentir, i descarregar, amb relativa facilitat, la presentació i les intervencions:



Buscant al Fons de l'Enric Quintana (donat pel Xavier Cateura), a l'Arxiu Municipal de Mataró, hem trobat els clixés originals d'una vintena de fotos. Aquí van les dues o tres més significatives ...





Recollint impressions amb els antics companys organitzadors i participants, una jove entusiasta de l'època ho recorda així:

"Recordo perfectament aquell 15 d'octubre perquè va ser el meu primer contacte amb tots vosaltres. No us coneixia de res, tenia 17 anys acabats de fer i aquell 1976 va ser l'any en que els meus ulls s'obrien al món. Recordo que vaig anar al míting amb un amic i que, en acabar, vam dipositar una butlleta demanant més informació sobre el PSC-c.

Uns dies més tard ens vas trucar. A ell el vau convocar abans. El recordo tornant, exaltat, de la seva primera reunió a can Joan Vaquer. A mi em vas convocar a casa d'en Quico Oller. Allà hi havia més gent que tampoc no coneixia. Em recordo a mi mateixa tota ulls, tota orelles, per entendre, per aprendre... "A Argentona hi un grup molt maco de socialistes" em vas dir. No els coneixia però imaginava qui eren i no em vaig equivocar.

Poca gent ho sap però aquells dies, aquell míting i tots vosaltres, em van canviar la vida. Probablement m'hauria canviat igual perquè jo ja estava buscant coses diferents al que havia conegut fins aleshores ... Però us vaig trobar a vosaltres ...

Recordo les tardes passades a Ronda Prim, 15. Tanco els ulls i veig perfectament tots els espais de la casa, sobretot el magatzem i aquella pila de pòsters en color sèpia que hi havia, de l'obra "Quarto Stato" impresa a l'inrevés. "Arribarà un dia que el treball vencerà" és un lema eternament associat a aquells meus dies de joventut ...

No vaig participar directament en l'organització de l'acte. La meva història amb tots vosaltres comença just quan l'acte havia finit, però estaré encantada de participar en el que sigui que feu, si m'hi voleu i si puc ..."

21 de setembre 2016

Le Belge i la Mataró !

He penjat una nota al meu blog dedicat a la idea de construir una maqueta no funcional de la Mataró.

El 15 de setembre vaig visitar el TRAIN WORLD a BXL, on hi ha una maqueta extraordinària de "le Belge" a l'entrada.

Mireu la nota, si us interessa, aquí

I aquí teniu la foto de "le Belge" feta espontàniament pels ciutadans de Vresse-en-Samois el 1980 !


10 de juliol 2016

Elits ilustrades i despòtiques, tecnoburocràcia, neoliberalisme

El president Jacques Delors ho denunciava el 1992.
Gairebé 25 anys després, el problema segueix, agreujat ara per la sorpresa del Brexit.

He fet un petit recull d'alguns articles que fan una anàlisi semblant.
- del Charles Grant el 4 de juliol a El País,
- del Josep Ramoneda el 2 de juliol a El País,
- del Manuel Castells també el 2 de juliol a La Vanguardia,
- i de Michel Wieviorka el diumenge 3 a La Vanguardia.

Molt interessants, donarien per a fer un petit seminari/xerrada sobre el Brexit, sobre la Unió Europea, i, en general, sobre les elits dirigents i els ciutadans menyspreats per votar opcions "populars" dites populistes ...

Des d'aquesta perspectiva, té interès l'article de  Michael Pettis, avui dia 10 a La Vanguardia, comparant els votants del Trump i els anglesos que han votats per deixar la Unió.









09 de juliol 2016

Primera Junta del nou Patronat de la Fundació Hospital

El dimecres 6 de juliol vaig rebre, finalment, una convocatòria per la primera reunió de la Junta del nou Patronat.

Amb ganes de començar, d'entrar ja en la problemàtica, he enviat una nota al President del Patronat amb còpia als altres membres, a la Directora i al Secretari, amb uns quants comentaris formals.

La penjo aquí:

18 de juny 2016

Una pesada motxilla ...


Dimecres 15, al Foment, en el marc de les conferències organitzades pel Manel, el Cinto Amat va fer una àmplia i profunda conferència per presentar un llibre del Josep M Carbonell. Es tracta de deu meditacions per veure si té sentit “creure encara”. En el títol no surt, però es refereix lògicament a (Déu), al déu dels cristians.

Carbonell és un cristià, històric dirigent del socialistes catalans, amb molta experiència en càrrecs en les administracions i institucions educatives i comunicacionals.

Se’m fa difícil resumir les dues xerrades: molts conceptes clàssics, moltes paraules, molts autors, moltes etiquetes que fan pensar que cal simplificar i fer entenedor el missatge. De fet, Carbonell va acabar dient (més o menys) que cal trobar les claus per definir i ser un “home bo”. Va presentar el Concili Vaticà II com el “grand tournant” del cristianisme, que pot trigar dos o tres-cents anys a consolidar-se ...

En el torn de paraules, vaig aprofitar aquesta idea per insistir en la necessitat de clarificar la doble problemàtica (existencial/déus i moral/valors). Vaig citar la idea bàsica dels humanistes anglesos (BHA): hem de ser feliços ara i aquí, i la millor manera d’aconseguir-ho és mirar de fer feliços els altres. I la meva proposta per parlar de “déu”: pensar-lo com una X, com la gran incògnita sobre l’origen i el sentit de tot plegat. No estic segur que em fes entendre i comprendre ...

El Pito Borrás va ser més simpàtic i clar en expressar el seu escepticisme davant les implicacions històriques entre religió i poder, dient que amb una motxilla tant pesada, seria molt més pràctic anar al gra i mirar de definir quins valors volem promoure per conviure solidàriament ...

Fa temps que vinc escrivint que caldria promoure polítiques decidides, contundents, per afavorir que les persones estiguem el més informades i formades possible, que tinguem competències per entendre les problemàtiques de l’entorn, per ser cada cop més conscients de les opcions i riscos possibles, que siguem capaços d’assumir comportaments autònoms i responsables, que sapiguem buscar solucions colectives als problemes colectius, en la perspectiva de progressiva llibertat, igualtat i fraternitat.

El 1948 es varen adoptar els Drets Humans, des d’una perspectiva jurídica, després de la traumàtica experiència de la II Guerra Mundial. Potser caldria treballar ara, sense oblidar-los, en un document menys garantista i més orientat a promoure actituds, maneres, valors orientats a facilitar una vida sana i equilibrada, i una convivència solidària integradora.

Condició necessària es mirar de pensar, de raonar ... abans que creure. I desterrar creences i supersticions que poden suposar submissió a lògiques o a grups amb interessos perversos.

Tornant a la xerrada, algunes pinzellades socials sobre els assistents: una àmplia majoria amb més de 60 anys, cristians de militància socialista catalana. No vaig veure ningú dels actuals dirigents locals del PSC. La sorpresa, que és simptomàtica: només vàrem parlar el Pito i jo (“ateus” designats), i un psicòleg/filòsof professional. Poca meditació va suscitar el JM Carbonell. O potser la va acaparar tota el Cinto Amat, amb una erudició aclaparadora ...

Mentre pensava en valors de comportament i filosofies de vida, el Lluís Racionero publica un article a La Vanguardia, el divendres 17, en què critica durament l’ensenyament de les filosofies per la seva inutilitat en ajudar-nos a entendre’ns i viure i conviure bé. L’adjunto “pour mémoire” ...

25 d’abril 2016

Vocal al Patronat de la Fundació Hospital

Després de les eleccions municipals de maig del 2015, l'Ajuntament va renovar els seus representants en els diversos consorcis, fundacions, associacions, xarxes ...

Abans de l'estiu, la gent de MES, en acord amb els d'ERC, m'havien proposat ser vocal d'aquest Patronat, i havia acceptat ser-ho "a proposta de" i no "en representació de" ... després de parlar amb l'Àngels Cantos, la directora, amb qui havia tingut relació mentre vaig ser president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme, fa 10 anys.


El Ple del 8 de juliol de 2015 va nomenar, en els àmbits de la salut i dels serveis socio-sanitaris, els representants municipals a:
- Consorci Hospitalari de Catalunya,
- Consorci Sanitari de Mataró,
- Consorci Sanitari del Maresme,
- Consorci de Govern Territorial de Salut del Maresme,
- Fundació Privada El Maresme (per a discapacitats),
- Comitè Local de la Creu Roja,
- Fundació TIC i Salut,
- ... i, probablement, el nou president de la Fundació Hospital (Joan M. Vinzo).

Dimarts passat, 19 d'abril, parlant amb la Directora, vaig saber que el Ple municipal del 14 de gener havia nomenat, a proposta del propi Patronat de la Fundació Hospital, els 12 vocals pels propers 4 anys, i encara falta nomenar-ne un a proposta d'Iniciativa ...

Des del gener, i fa 3 mesos, cap senyal, cap mail, cap contacte. La Directora em diu que potser a finals de maig ens convocaran, quan tinguin clar els pressupostos.

Malament, comencem amb mal peu ...

He mirat el què fan via la seva web, n'he parlat amb la Directora i amiga, tinc idees, suggeriments, propostes ... i algunes preocupacions.
Ganes de cooperar, d'impulsar, de promoure. Veurem.

06 d’abril 2016

10 anys de blog, 1.057 notes penjades

Vaig començar aquest blog, a les palpentes, el setembre del 2005, essent president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. El pensava com a eina d'intercanvi amb usuaris, experts, professionals i treballadors de la salut. Per compartir experiències, contrastar anàlisis, escoltar suggeriments, ... Des del meu "càrrec" voluntari, em semblava que calia pensar bé els criteris, els límits, les prioritats, l'estil per intercomunicar de manera útil.

Estava apassionat amb les iniciatives del nou Departament de Salut i els projectes de la consellera Geli em feien trempar ... com es pot veure en les 4 notes penjades el 2005.

El febrer/març del 2006, l'extraordinària experiència es va estroncar. Mireu les dues notes d'explicació:
- final d'etapa al CSdM, del 27 de febrer [ nota ],
- i algunes reaccions al meu relleu [ aquí ]

El 2011, en el 5è aniversari, vaig fer un petit balanç, amb quatre números [ aquí ]

Des d'aleshores, 10 anys i 1057 notes: un centenar de notes per any, 8 o 9 per mes.
Darrerament hi penjo poca cosa: em dona la impressió de què moltes coses ja les he dit i repetit.
I he de confessar que tinc una certa sensació d'impotència, d'inutilitat de l'exercici.
Em servia a mi per endreçar idees i estructurar millor reflexions.

Però en els grans temes (governança, transparència, acció política i partits, economia, Unió Europea, Catalunya i independència, cooperació, moral i religions, tecnologies, molins i parides mataronines ...), tinc la sensació de què avancem poc, malgrat la histèria mediàtica dominant.

I, sobretot, sento la impotència, la impossibilitat o la incapacitat ... d'integrar-me, o de vertebrar, grups i equips socialment útils i transformadors.

04 d’abril 2016

Un projecte aglutinador del 60% dels catalans

Des del meu convenciment cada cop més profund de què els catalans, en aquesta España, ho tenim molt malament, de què cal un canvi radical de la situació, i des de la frustració de veure com el "procés" no té projecte aglutinador ni líders creïbles, escric amb molta mandra quatre ratlles per presentar dos articles que confirmen la negror del forat on som ...

Recapitulant, repensant (encore!) el liat procés en el que ens trobem, potser caldria començar per recordar una de les bases de la lògica democràtica: un canvi molt important, que hagi de trencar lligams i consolidar noves relacions, requereix el suport significatiu d'una majoria àmplia de ciutadans: probablement uns 2/3 de la població.

Un suport significatiu de la ciutadania a un canvi radical, només es pot aconseguir si hi ha:
- un bon anàlisi del problema,
- un rigorós diagnòstic de les causes,
- una precisa definició dels objectius i del nou marc de relacions proposat,
- una estratègia factible i convincent,
- i un lideratge competent i creïble que proposi actuacions clares, comprensibles i transparents.

Els dos articles que penjo conclouen que tenim dèficits respecte de molts d'aquests elements.


Simplificant, la qüestió és: quin projecte de canvi pot aglutinar 2/3 dels catalans ?

Després de les eleccions autonòmiques/plebiscitàries del 27.S.15, i tenint en compte els resultats d'una enquesta publicada per La Vanguardia, els meus números [mireu-los] semblaven dir que, aleshores, hi havia, malauradament, només un 35% (1/3 !) dels catalans radicalment a favor de la independència.

És discutible, segur. Però el què no és discutible, és que si els catalans pro-independència només arribem justet al 50%, no hi ha independència possible. I aquests darrers mesos (els dos opinadors ho confirmen), les actuacions dels impulsors del procés difícilment han fet augmentar el nombre de ciutadans disposats a intentar trencar amb España. I, tal com estan les coses, sembla molt difícil poder associar un 10 o un 15% més de ciutadans a l'opció independentista ...

En aquestes circumstàncies, sembla també que, molt probablement, l'esquizofrènia paranoide [mireu perquè aquí], sembla que continuarà. Ara fa 10 anys (!), a les primeres notes en aquest blog, ja feia propostes metodològiques per clarificar l'expressió democràtica de la voluntat dels catalans [mireu-les] !


Sembla que hi ha un replegament de forces cap al "dret a decidir". He escrit moltes vegades que això no és un projecte, que es tracta d'un procediment, una formalitat. Un dret important, legítim, però, probablement, molt poc motivador per ciutadans indecisos ...

Darrera del paraigües del dret a decidir s'hi tornen a aixoplugar els independentistes que, vista la seva força, amaguen o dissimulen la seva radicalitat exigint a Madrid que ens deixi votar, i decidir, democràticament, en un referèndum vinculant, la independència.  I busquen aixoplugar-hi també als qui, essent demòcrates, no són independentistes. D'aquesta manera ambigua (una "consulta"), pensen que pot créixer el nombre de ciutadans favorables al dret a decidir ... la independència.

Molts líders que estan pel sí, que no són tontos, i que tenen molta ambició per seguir manant, veuen en aquest pas enrere un moviment tàctic útil pels seus interessos, aprofitant la innocència o inconsciència de molts independentistes de bona fe.

El repte és aquest: que apareguin uns líder inspiradors de confiança capaços de formular un projecte clar i comprensible, ben justificat, aglutinador de més del 60% de catalans.