28 d’abril 2018

Whistleblowers ... ara fa ja 20 anys !

El 1998, essent jo cap d'Unitat a la Comissió (DG XXII, Educació i Cultura), el Paul van Buitenen, de la meva Unitat, imbuït d'un esperit quixotesc i religiós, va començar a denunciar les corrupteles de la comissària Edith Cresson. El van desterrar a Luxembourg, però la Comissió va haver de dimitir vergonyosament el març de 2019. Uns anys després, el govern holandès el va condecorar !

Aquests darrers dies ha tornat a sortir a la premsa la defensa dels "denunciadors", dels whistleblowers, els alertadors ...

20 anys ha trigat la Comissió a fer propostes europees que hauran de ser assumides, o no, pels Estats membres.

Penjo aquí els articles de l'amic Jaume Masdeu i de LeSoir ...







Al blog hi he penjat força notes sobre el tema. Algunes estan referenciades [ aquí ]

22 d’abril 2018

Per entendre l'Estat Español

Un article molt interessant de Ferran Requejo a La Vanguardia.
Retrata molt bé tres problemes estructurals del sistema polític español.
Només dubto una mica de la seva conclusió final: diu Requejo que "si no es fan profundes reformes ... la independència de Catalunya serà inevitable". Temps al temps, diu.





07 d’abril 2018

Si hi hagués "diàleg" ... què diria el Puigdemont ?

Acabo de llegir les reflexions del Juliana sobre la qüestió catalana. Clarificador com sempre, en el seu paper d’explorador visionari i topògraf de camins.

La pregunta, ara, és la següent: suposem (és molt suposar) que el Rajoy o l’Albert Rivera son cridats (...) a seure i a dialogar, a parlar amb l’independentisme català. Què dirà Puigdemont ?

- si diu que vol negociar la independència, la tornarà a cagar i seguirem amb el raca raca.
- si diu que vol un referèndum pactat, segons amb quina fórmula, seguirà també el raca raca
- si diu (reconeix) que la majoria independentista és exigua i que estaria disposat a dialogar sobre formes imaginatives i creïbles de vertebració/articulació de Catalunya amb España, hi ha recorregut.

Personalment penso que la nostra dependència d’aquest país ens és perniciosa, molt, però que la realitat catalana fa que només es pugui aglutinar un 60/70% de catalans amb un projecte radicalment catalanista al sí d’una España renovada. Només tindrem força efectiva/decisiva amb un projecte realment, àmpliament, majoritari.

Per tant, em sembla urgent que el catalanisme radical elabori un memorial de greuges, un memoràndum for understanding, coherent, sòlid, ben estructurat, que pugui aguantar les envestides fascistoides de l’España cutre però, també, les trampes formalistes i procedimentals dels reformadors/maquilladors de la vella Constitució.

Cal reivindicar un gran Pacte d’Estat modern, que cal regenerar/depurar institucionalment (TS, TC, Hisenda, TComptes, mèdias públics, ...), respectuós de les nacionalitats i diversitats, amb una concepció no centralista de la península, distribuint equilibradament competències, solidari, però delimitant clarament drets i, especialment, els deures de tothom. Després, el contingut del Pacte s’hauria de traspassar a la Constitució.

Molta feina per fer ! ... i és urgent fer-la !

Post-sciptum ...
Acabo de sentir el President des de Berlin (dissabte 7 a les 12'30) i diu que la independència no és la única solució, però que espera que España presenti un projecte engrescador !
Magnífic !!!

25 de març 2018

Jordi Graupera: innovació política i social

Fa uns dies vaig llegir alguna cosa sobre la iniciativa de Jordi Graupera proposant unes primàries obertes per escollir un candidat a l’alcaldia de Barcelona. Original, vaig pensar que m’ho miraria. Avui, Llucia Ramis, que el coneix, escriu una columneta comentant la jugada.


“Això no és Amèrica”, li han dit. Ni tampoc Europa, penso jo. Llucia Ramis escriu que Graupera ha declarat una guerra sense exèrcit, que intentaran aprofitar-lo o aprofitar-se’n, fent veure que l’ignoren, i quan se’ls faci gros, llavors el decapitaran ...

M’ha fet pensar en els innovadors que fan propostes trencadores dels hàbits populars. "Això sempre ha estat així, sempre s’ha fet així ..."  resistències als canvis, mandra d’imaginar solucions, por de perdre confortabilitat i estatus, cofoísme, en deia el Bohigas arquitecte. El meu pare em va educar amb suscripcions a les revistes “Mecànica Popular” (americana) i “Industries et Techniques” (francesa), fonts inesgotables d’innovacions, d’actituds innovadores.

M’hi he sentit una mica identificat amb el Graupera: sovint, amics propers, em presenten com un torrecollons, un descontent amb tot, un crític sistemàtic. Em confesso obsessionat per reaccionar davant les disfuncions i les injustícies, per imaginar millors maneres d’organitzar la convivència, pel progrés social i tècnic. Sempre buscant propostes, solucions possibles, factibles. El meu blog n’és testimoni: moltes propostes en molt àmbits, especialment el polític i el de la governança de colectius i organitzacions, però també culturals o cíviques. La MATARÓ a Mataró, una de les darreres.

Tinc començades unes memòries professionals (i polítiques) per analitzar propostes innovadores i les reaccions conservadores, sovint dels propis companys: al partit, al sindicat, a l’Ajuntament, a la Comissió, a l’Hospital, amb els enginyers, a la Residència de la mare ...

Sovint imagino la gent anant en un tren mirant per la finestra ... i jo em veig al davant, a la màquina, per ajudar maquinistes i fogoners a mantenir la bona marxa, les bones condicions del viatge ... i la bona direcció del tren. Malgrat que quan dono alguna alerta, em senti dir, sovint: “ ... vaja, el Pep ja hi troba alguna pega !

Buscaré informació concreta sobre les propostes del Jordi Graupera.





Mentrestant, per refrescar la memòria, alguns links a algunes reflexions en el meu blog sobre la innovació:

- del 2008, es pot ensenyar l'enginy ?

- del 2009, tradició, modernitat, innovació, progrés ... i una reflexió sobre la "maionesa" !

- del 2010, per una cultura general innovadora

- i una del 2014: conformistes o reformadors creatius !

08 de març 2018

A la punta del port ... de Barcelona


Diumenge 4 de març, al suplement VIURE de LaVanguardia, s'anuncia un projecte interessant per a la punta d'un (futur) braç del port de Barcelona, a la zona de l'hotel Vela.

A Mataró, malgrat tenir-ho tot a punt, la punta del gran braç del port és ridículament buida ...

Fa 25 anys, el 1992, havia proposat al aleshores alcalde Mas, de fer-hi un gran FAR, un FAR-GROS, amb una estructura oberta per pujar-hi a dalt i fer-lo servir de mirador de la ciutat.

Cada vegada que hi vaig, caminant o en bici, penso que, de fet, hi aniria bé un restaurant circular, pareds de vidre, una mica elevat, accessible només a peu pels clients.

Vaig participar fa uns anys a les reflexions sobre el Mataró-Marítim, i vaig fer la proposta.

Res de res ...



06 de març 2018

Les reflexions i propostes del Joan Tardà


Llegint l’article del Joan Tardà a El Periódico de diumenge 4 de març, m’ha semblat molt significatiu:

- que reconegui que cal “ser més”, que no son prou per recolzar el seu projecte tan ambiciós;

- que digui que Catalunya és i ha de ser un sol poble;

- que cal conèixer el millor camí per arribar al cim i amb qui cal transitar-lo;

- que cal una governança de progrés que aplegui els interessos de la ciutadania al marge que se sigui independentista o no.
































Les meves reaccions:

- que si cal ser més, difícilment l’independentisme com a projecte tindrà un 60 o 70% de suport decidit i insurreccional (Jaume Barberà a 8tv dilluns), difícilment la base independentista es pot ampliar mantenint-nos com un sol poble;

- que per ser més, cal redefinir el projecte. Seguir parlant de referèndum vinculant per atraure els “comuns”, continua sent una trampa procedimental. Un referèndum és una manera de decidir, però no és un projecte de país, no és una proposta d’articulació amb l’Estat;

- només un catalanisme radical pot aglutinar el 80% dels catalans;

- però cal saber gestionar bé, de manera rigorosa, digna i efectiva, aquesta força. Sense predicar fantasies i enganyant a la gent. I plantejant de manera contundent el piló de greuges que tenim davant d’aquesta merda de crosta política, mediàtica i jurídica que ens governa des de Madrid.


Uns dies després, Jordi Mercader reacciona de manera clara i contundent al mateix diari: si l'objectiu és ampliar la base de l'independentisme, no hi ha futur. A mi, que m'encantaria no dependre d'aquesta España, em sembla que en un futur proper, només es pot aglutinar un 70 o 80% dels catalans si el projecte és d'un catalanisme radical, com escriu Jordi Mercader ...


24 de febrer 2018

Reorientació estratègica a la Fundació Hospital

Fa temps que la tenim entre mans ...
Espero que un cop clarificades les "finalitats fundacionals", puguem dedicar-nos-hi de ple.

Per animar el debat, dos articles:
- un de clarificador sobre Salut Pública, àmbit en el que la nostra Fundació podria fer coses,
- un sobre l'empoderament dels ciutadans utilitzant portals d'informació.





Nous Estatuts per a la Fundació Hospital

Després de mesos d'insistir-hi, amb la documentació obtinguda sobre la voluntat fundacional de Mn Jaume Sala, he fet aquesta proposta de reforma d'Estatuts de la Fundació.




El text sencer en format pdf aquí: Proposta Nous Estatuts






El setembre 2017 havia fet aquest document de treball sobre la necessària Reforma:















Fragment de la transcripció mecanogràfica del testament del prevere Mn Jaume Sala ...
(que encarregava un miler de misses per demanar per la seva ànima ...)

12 de febrer 2018

Cooperació autonòmica ? ... no !

Reacciono a aquest article en llegir l'expressió "falten eines de cooperació".
El títol és "Incomunicació autonòmica", però descriu una manca absoluta de voluntat cooperativa.



Entre 2004 i 2006, assessorant l'Anna Terrón per reconvertir el pujolià Patronat Català pro-Europa en una Secretaria (d'Estat) per a la Unió Europea, vaig fer propostes per organitzar i sistematitzar aquesta cooperació. Calia assegurar la participació estructurada de les comunitats autònomes en la formulació de la voluntat de l'Estat respecte de les polítiques de la Unió Europea. Molt difícil, i amb resultats molt pobres.

Vaig fer dues notes en aquest blog per explicar la problemàtica i la creació de la SpUE.

Ara, 12 anys després, no sembla que la situació hagi millorat, més aviat passa el contrari. Les polítiques partidistes i les lògiques egocèntriques condicionen les possibilitats de cooperació: ni eines, ni voluntat !

No hi ha projecte de país, no hi ha projecte integrador d'aquesta España que ens volen vendre. Estem en una merda de país ... on sembla que cooperar, compartir, concertar sigui cosa de covards, de dèbils que no saben posar prous collons sobre la taula. Demagogia, electoralisme, incompetència ... i endavant !

Un exemple concret d'aquest tacticisme s'explica en un altre article de La Vanguardia d'avui mateix, de Luís Sanchez-Merlo, titulat "Ara, el País basc". No comparteixo les seves conclusions (l'autor ve, diu ell, de l'altiplà de la Castilla vieja ...), però l'anàlisi de la realitat basca és prou interessant.

10 de febrer 2018

Debat sobre el "neurofeedback" ...

Fa temps que no penjo res ...
Aprofito aquest canal per guardar una contra de La Vanguardia, i la reacció del Defensor del Lector.

Interessant pel contingut, discutible, i per l'exemple interessant de mecanisme de control !

30 de gener 2018

Articles de referència sobre Catalunya i les perspectives

El passat 29 de gener, La Vanguardia publicava 3 articles interessants sobre Catalunya i España:

- un del Colectiu Treva i Pau (?) sobre el Catalanisme i la cohesió social: diuen que "si no se solda la fractura, estarem condemnats a l'estancament i la irrellevància, i tots els esforços per construir un sol país hauran estat en va ..."

- un segon de l'Antoni Puigverd, amb un títol no massa adequat: una paret inestable. Hauria de dir més aviat una comunitat forçada i antipàtica. Em va frappar perquè l'Antoni confessa que fins fa ben poc tenia esperances, però que ara ja no creu que hi hagi res a fer !

- un tercer, de J Mª Carbonell, que, des de la racionalitat política (i des de les seves conviccions cristianes), proposa tornar a la reconciliació, el retrobament, la concòrdia i l'estima i treballar per quatre iniciatives (un pacte d'Estat ...), que son, de fet, un exemple de què, amb voluntat, hi ha vies de sortida del nostre conflicte polític. Passats 15 dies de la seva proposta, ja es veu que difícilment hi haurà racionalitat en els gestos d'uns i altres. Potser l'Antoni tingui raó ...

Els 3 articles:











25 de desembre 2017

Una mica d'autocrítica ... a cop calent !

Tenia guardats aquests dos articles (autocrítics) de l'ARA del 23 de desembre.
Val la pena guardar-los "pour mémoire" ...



17 d’agost 2017

La productivitat, encara !

Diumenge, a La Vanguardia, Miquel Puig parla de salaris, productivitat, competitivitat i del PIB, des d’una perspectiva d’economista comptable.

Tinc les neurones ja massa rovellades per argumentar amb rigor i precisió aquest tema.
Però per sentimentalisme professional, penjo aquí l’article per mantenir viu un debat ambigu que utilitza conceptes que em semblen confusionaris.

Enginyer d’organitzacions, sempre havia entès que la mesura de la productivitat del treball es fa relacionant els resultats d’una activitat productiva amb els esforços i dedicació del productor/treballador.

Si un treballador fabrica 5 cadires cada hora, és més productiu (té millor productivitat) que un que només en fa 3 cada hora (en les mateixes condicions tècniques: eines, materials, ...). Si una cambrera de pis en un hotel fa 5 habitacions per hora, és més productiva que la que només en fa 3. Si el preu de les cadires baixa, malgrat que la productivitat efectiva segueixi sent de 5 cadires/hora, alguns diuen que el PIB baixa ...

Segons el Miquel Puig, “si reduïm el salari d’una cambrera de pis, la seva contribució al PIB, i per tant, la seva productivitat, cau automàticament ...”, suposant, imagino, que el Miquel Puig considera implícitament que segueix fent el mateix nombre d’habitacions per hora. De fet, considera que la productivitat és el PIB per ocupat, i que el producte d’una persona es mesura pel seu sou: si cobra poc és menys productiva ...

Encara, massa economistes/comptables veuen i interpreten el món, gairebé exclusivament, en funció dels diners, dels valors de mercat dels productes i serveis. Accepten, molts, que el PIB és una manera (molt grollera) de mesurar el benestar o el bon funcionament d’una societat. Però no hi ha gaire iniciatives per buscar-hi alternatives. Aquest indicador és asèptic i molt poc transparent. Altres mesures permetrien d’explicitar i mesurar factors més socials, però serien políticament problemàtics.







Fa molts, molts anys, gairebé 40 (!), intentàvem trencar el tòpic empresarial que acusava els treballadors de ser poc productius, i argumentàvem que, sovint, hi havia empresaris incompetents ... En xerrades, conferències, programes a la tele, articles i documents, primer des de la UGT i després sostingut per la Fundació Ebert, vàrem fer tota una batalla ideològica i conceptual sobre la productivitat !

Un recull (sentimental) d’algunes reflexions sobre el tema al meu blog:
  • Una primera sobre els instruments de conducció ! Mireu la nota al blog.

  • El maig de 2009, participant en les reflexions estratègiques per un Mataró Marítim, vaig fer unes reflexions al blog, plantejant una qüestió sobre el PIB: mireu-les aquí.

  • Després, el Sarkozy, també el 2009, el setembre, va crear un grup de savis per canviar les maneres de veure el món ! Mireu la meva nota al blog.

  • Unes setmanes abans, la Comissió Europea, sense massa ressó, havia près una iniciativa amb objectius semblants ... (link)

  • Després, el 2012, fa 5 anys, en un document que vaig escriure per la Comissió de Desenvolupament Estratègic del Colegi d’Enginyers, tornava sobre els instruments d’analisi per a una bona planificació estratègica ... Mireu el punt 4 de la meva nota al blog.



15 d’agost 2017

Ens roben, sí ... se'ns pixen !

Guardo aquests articles com a prova recordatori.

Molt escèptic davant la nostra capacitat de defensar els nostres interessos.
Uns, amb el dret a decidir i el referèndum, innocents estrategues,
d'altres, amb reformes constitucionals formals per entretenir-nos.
El problema de fons és aquesta España centralitzadora, usurpadora, aquests dirigents mesquins i miserables.

Es fa difícil escriure raonant, serenament: aquí hi ha molta criminalitat tecnocràtica !

Com trobo a faltar gestos de reacció catalanista en el Miquel Iceta o la Meritxell Batet !

Els articles:











29 de juny 2017

Balanç personal de l'ARFA

Aquest final de juny, dimarts 27, vàrem fer una reunió important amb el Gerent del CSdM per mirar de consensuar el reglament del Consell de Participació a la Residència S Josep.

Al meu parer, va anar molt malament. Jo havia confiat en què el Gerent tindria un punt de generositat, un punt de comprensió envers els pobres familiars de residents que, a més de cuidar-se del seu familiar, voluntariosament, intenten buscar, colectivament, millores conjuntes pel ben-residir de tots els residents.

Confiava en poder formalitzar una dinàmica participativa responsable, senzilla, oberta, transparent, tal com prediquen gairebé tots els partits, en línia amb la Carta de Drets i Deures dels Pacients (2015), i obligatòria segons la Llei catalana de Serveis Socials de 2007.

Un cop més, innocent davant prepotències i incompetències, no vaig avaluar bé les perspectives ...

He fet un balanç personal, sentimental, que podeu llegir sencer [ aquí ]:








Un petit resum d'aquest balanç l'he penjat al meu facebook.
Podeu veure'l [ aquí ]

Per entendre el petit calvari que ens ha portat fins aquí, podeu veure les activitats de l'ARFA des dels seus orígens, a partir d'una Assemblea de la Residència, el febrer de 2015 ... [ aquí ].

Malauradament, la reunió de dimarts 27 confirma les meves primeres impressions respecte del gerent, el Dr. Cunillera (que va substituir el Pim Esperalba l'estiu de 2015), i que vaig penjar en aquest blog [ aquí ].

Em preguntava: gerencialisme tecnocràtic ... encara ?
Doncs sí, malauradament !