30 de setembre 2010

Més de 4 dies ...

... i no passa rés:
- he trucat a la Policia Municipal,
- ho he ensenyat a un guàrdia municipal motoritzat que passava fent fotos de cotxes mal aparcats,
- he trucat al telèfon del civisme i em diuen que no és competència seva ...

... i el cotxe continua tallant el pas als vianants, que han de posar-se al mig del carrer.






Finalment, el divendres el matí el cotxe ja no hi és ... però se n'hi posen d'altres !
Haurem de pensar en proposar alguna mesura dissuasòria. Potser pintar el pas pels vianants ?

29 de setembre 2010

29 de setembre: el gran fracàs colectiu ...

He llegit moltes coses sobre la vaga general d'avui.

Com sóc pensionista, i, a més, no treballo, no puc fer-ne. Podria fer una cosa imaginativa: descomptar-me la part de pensió corresponent a aquest dimecres, i dedicar 1/30ava part de la meva pensió mensual a actuacions socialment necessàries.

De fet, m'agradaria fer vaga per protestar contra aquest govern. No per les mesures preses, sinó per no haver sabut explicar els problemes, les opcions, les decisions. Em sembla que és un govern que no dirigeix, que no lidera, que no condueix adequadament el país. La gent està desorientada, desanimada ... fastiguejada de tants discursos.

També m'agradaria fer vaga per protestar contra els sindicats (que han reaccionat molt tard, amb una campanya amb elements molt discutibles), contra la patronal (que tenen un impresentable estafador com a líder, amb molt poca representativitat i legitimitat, i sense massa voluntat de concertar), i contra el PP i similars, que disfruten veient el merder que, pensen i esperen, els hi facilitarà recuperar el poder ...

Probablement el govern no és el principal responsable de la crisi. Però sí que és qui tenia més responsabilitat i possibilitats d'explicar clarament el què ens passa, d'explicar el què, el perquè i les opcions alternatives possibles, de prendre decisions coherents i explicar-ne abans el sentit.


Però, en definitiva, un gran fracàs de tots plegats, que dol. Sobretot perquè qui se'n beneficiarà políticament seran els pregoners de la selva, els cridaners del merder, i haurem de perdre anys i anys abans de poder, potser, definir un camí alternatiu. No per sortir de la crisi, sinó per canviar de lògica, de model, de sistema !

Potser faci vaga de ciutadà, avui ...

... tot i que comencem malament:

28 de setembre 2010

YIKEBIKE ( iaikibaik ): anoteu aquest nom, pot fer història !


L'he descobert avui: pot ser un invent revolucionari, parit a Nova Zelanda, per Grant Ryan, i bategada com a YIKEBIKE ! Tant original, potser, com el Segway, però més compacte, àgil, lleuger ... i plegable !

Val la pena passar uns minuts veient la web de promoció: clar, pedagògic, senzill, ...

Els aspectes menys positius: l'autonomia (10 quilòmetres), i el cost (3.500 euros ...).

Haurem d'estar a l'aguait !

La Belén: que no ens passi rés !


Tant parlar de la crisi de la democràcia i dels partits,
sembla que la renovació podria venir d'iniciatives estrambòtiques com aquesta, que s'afegiria a l'exòtica del Laporta !



Penjo la nota, premonitòria, de l'editorial de El País d'avui.



Cliqueu a sobre per ampliar-la i llegir-la millor !

27 de setembre 2010

Alzheimer III !

L'any passat no varem poder-hi anar, per l'operació de genoll de la mare. Però aquest any ens hi hem re-enganxat. Malgrat la petita pluja matinera, i gràcies a la Montse, que és decidida i voluntariosa !

Unes 3.000 persones caminant amb samarretes blau-pijama, espectacular !

És molt interessant pensar en els mecanismes de mobilització de tanta gent, de tota edat i mida. La causa, és evident. Però sortir a fer 14 quilòmetres a les 8 del matí, necessita algun estímul més. El recorregut, per exemple: s'ho val ! És una activitat molt saludable, i feta en colectivitat. Les sensacions són molt maques, especialment pels qui enyorem temps passats de militància solidària !


video
Preparació, informació i organització, impecables: quan la gent vol, pot !
Posats a proposar millores: no sé si hi va haver discursos finals, però jo n'hagués fet. Per explicar el sentit de tot plegat, agrair els participants, i encoratjar els esforços continuats de tots els voluntaris.

Com el 2008 [mireu la nota ], aquesta caminada et fa descobrir el tresor que tenim a l'esquena. Mataró ha arreglat molt el passeig marítim, que calia, però potser tocaria ara mirar a muntanya. Cada dia, cada cap de setmana, milers i milers de persones gaudim del caminar vora el mar. Potser podríem gaudir més, també, dels camins de muntanya.

Dissenyar alguns "circuits", arrenjar-los una mica, cuidar l'informació per no perdre's, fer una promoció simpàtica, facilitar la instalació de punts d'acollida (esmorzar/beure ... ), inspirar-nos en els elements que poden explicar l'èxit del "camino de Santiago", implicar-hi colaboradors voluntaris ... tot un projecte social engrescador, que contribuiria a la millora del nostre benestar i benviure, especialment pensant en els temps que venen !

25 de setembre 2010

Un imán "feixista" ?

El 22 de setembre, la Rahola escribia, a la seva columna a La Vanguardia,
aquestes consideracions i reflexions, que comparteixo: què s'està fent ? què s'hauria de fer ?
















Admiro el coratge i la valentia del bon amic Àngel Ros que,
des de la Paeria, intenta afrontar un problema molt delicat.
Ànims !

Cooperar per millorar el talent colectiu

L'11 de setembre, en un monogràfic de La Vanguardia, vaig veure la promoció de la SCHOOL de la UPC, i del seu flamant TECH TALENT CENTER.

He recuperat la "vella" idea de promocionar iniciatives cooperatives per compartir i intercanviar problemàtiques, experiències i visions, per reflexionar colectivament, per imaginar plegats solucions creatives i innovadores.

N'he fet un nou redactat més afinat, potser més clar i precís, i l'he enviat a dos vells amics. Veurem si "piquen" !

22 de setembre 2010

l'original (populista) moviment TEA PARTY als USA

M'interessen les noves formes d'acció i de militància política. Algunes [ notes ] anteriors a la carpeta d'iniciatives ciutadanes...

Diumenge passat, dia 19, el Marc Bassets, fill del nostre bon amic Lluís, publicava una doble pàgina a La Vanguardia sobre aquest novedós moviment nord-americà, un moviment, diu, popular i sense jerarquies ni líders, amb militants que fins fa dos anys no estaven polititzats ...

L'article és força interessant, però he volgut penjar aquí:
- el "manual" que ell ens proposa ...

(cliqueu per agrandir-lo i llegir-lo),

- una de les claus de l'èxit operatiu del moviment:




- ... i unes imatges tretes de la web del moviment, per poder "tocar" una mica l'iniciativa:

Labordeta

... ha mort.
Era una bona persona, compromesa, activa, lleial, transparent, clara ...
Penjo els dos records més entranyables:
- el seu cant/himne a la llibertat, vibrant, entusiasta, ... i la seva intervenció al Congrés dels Diputats, el 2003, clara, precisa, contundent:
...

21 de setembre 2010

Altruisme, egoisme, competitivitat, indiferència ... cooperació ?

Tornant de vacances, els diaris han publicat diversos articles sobre aquestes qüestions.
En penjo les referències comentades:

- la primera, l'escrit de Rafel Argulloll, a El País, el 17 de setembre: El cap sota l'ala. Argulloll critica els ciutadans-estruços que no reaccionen davant la deriva dels valors, davant del protagonisme de personatges com els esportistes multimilionaris, els especuladors, els tertulians cridaners, les prostitutes de luxe, i tota la xusma que apareix a les teles. El ciutadà estruç és el responsable, el protagonista d'una democràcia fraudulenta en la que s'emfatitzen els drets i es refusen els deures ...

No hi estic d'acord.

Què poden fer els pobres ciutadans davant la merda que els inunda ? Normalment, en una democràcia que funciona, amb partits progressistes seriosos, rigorosos, els ciutadans designen els seus representants per fer la convivència més justa i solidària, per adoptar estratègies i polítiques de millora colectiva.

Què poden fer els pobres ciutadans si la democràcia, si els partits, si els dirigents progressistes no impulsen polítiques específiques de promoció cultural, de renovació democràtica, de ciutadania activa ? En el fons, tenen por d'una ciutadania massa formada, massa informada, massa desperta. Reaccionen com moltes esglésies: si els feligresos pensen, se'ls hi acaba el negoci. Juguen amb les pors, temen la transparència, estan obsessionats l'impacte mediàtic i a curt termini dels seus gestos.

Què poden fer doncs els ciutadans ? Muntar uns altres partits ? Votar altres dirigents ? La meva vella idea de sindicat de ciutadans és cada cop més vàlida. Calen organitzacions de defensa cívica ! Però el context és cada cop més hostil, més difícil, la gent està cada cop més cremada, més desesperançada, més desafeccionada al treball de voluntariat militant. Són ciutadans-estruços ? No, són ciutadans impotents maleducats, malformats, malcriats, manipulats, per un sistema (educatiu, comunicatiu, judicial, polític, ...) que promou borregos adormits.

- la segona referència va precisament en aquest sentit. En el seu llibre Contra la indiferencia (comentat per Josep Massot a La Vanguardia del 12.09.10), Josep Ramoneda denúncia el procés ideològic orientat "a desprestigiar la política, a afavorir que la ciutadania se'n desentengui, a construir un sistema on els ciutadans són estrictes comparses". Segons Ramoneda, la revolució conservadora (triomfant) porta a que hi hagi menys Estat, i, diu, "quan es retira l'Estat tornen o la religió o el diner ..." Caldria, conclou, "recuperar l'ideal ilustrat, l'emancipació personal, treballar per aconseguir que el ser humà sigui capaç de pensar i decidir per sí mateix" ...





- la tercera referència complementa l'anterior, des d'un punt de vista colectiu. José Manuel Pérez Tornero (UAB), en la pàgina de debat sobre l'altruisme, a La Vanguardia del 12.09.10, diu que cal:
- "reconstruir la societat basant-nos en la cooperació";
- "una reingeniería mediática que haga ostensible el altruismo cotidiano ... que ayude a visualizar las fuentes espontáneas de cooperación...";
- "un cambio de paradigma político global ... que las instituciones políticas se comprometan a adoptar un compromiso de cooperación global ... no uno basado en la dádiva graciable ... un cambio de rumbo: menos imposición propagandista y más diálogo, menos agresividad militar y más tolerancia cívica, menos depredación económica y más sostenibilidad ..."

M'encanta aquesta formulació reivindicant la cooperació: si la màxima és la competitivitat, som a la selva, en el tots contra tots. Uns guanyen i d'altres perden: és el colapse del "egoisme pretesament eficient", promogut pels neoliberals, com explica Pérez Tornero.

He recordat el discurs que vaig penjar aquí del senyor Correa, president de l'Ecuador, el novembre de 2009 [ nota ]. Val la pena rellegir-lo: és un exemple concret del què caldria fer per canviar el rumbo.

Aprofito per enllaçar amb les meves propostes sobre cooperació europea:
- donant idees als savis catalans pro-Europa [ nota ],
- i celebrant el 50è aniversari dels Tractats de Roma: un camí ben llarg, Europa ! ... [ nota ]

I acabo deixant un fil obert: tota aquesta indiferència, aquest aborregament de la ciutadania, és el millor adob pels populismes i fanatismes.
Alguns ja comencen a fomentar pors en comptes d'explicar i promoure projectes progressistes clars i engrescadors.
Que no ens passi rés a les properes eleccions !

19 de setembre 2010

Per fi, la videoconferència domèstica !

He treballat molts cops en videoconferència. Treballant a la Comissió, ens feia estalviar dies i costos de viatge. Perds contacte humà i directe, però en determinats actes, la intervenció tele-visiva era suficient.

Avui, finalment, encara que sembli estrany, hem fet la primera xerrada tele-visiva (veure'ns a distància) amb la Maria, que era a Barcelona. Experiència familiar simpàtica, tots ens hem vist, parlat i empetonat ! ... i la Maria ens ha pogut ensenyar que té el piset força arreglat i endreçat: dormitori, cuina, menjador, plantes, ... tot !
La mare satisfeta, i la iaia, encantada !

Sempre m'ha estranyat que no s'utilitzi més aquesta via. Hi ha dues problemàtiques que potser ho expliquen:
- la primera, tecnològica. Nosaltres ho hem fet quan hem tingut, la meva filla i jo, dos portàtils amb càmera integrada, i utilitzant les facilitats del Google, que són absolutes. Imatge i so perfectes, de qualitat extraordinària.
- la segona, psicològica, relacional. Potser costa parlar a un aparell, potser no hi ha el caliu necessari que predisposa a comunicar, a intercanviar.

Ho veurem en els propers dies !

Un petit record d'una video-conferència amb Lisboa, des del meu despatx a BXL, el 1997, predicant innovacions a la formació professional ...

... i un altre record de (probablement) la primera (i multiple): el desembre de 1993, des de BXL, amb dirigents de la Diputació de Barcelona i amb altres de la de Sevilla. Es veuen en Joan Rangel i el Jordi Pericàs, amb qui sempre he treballat molt bé, i un dirigent comercial de Telefónica, Joan Tarragó.

18 de setembre 2010

El molí d'AMAIUR

Acompanyant a la Montse a predicar a Pamplona, varem acostar-nos a la vall de Baztan, on ella ja havia estat en altres ocasions explicant actituds i pedagogies per educar els nens cap a la seva autonomia responsable.

Per casualitat, però gràcies al meu instint tafaner, vaig descobrir aquest molí de gra mogut per l'aigua, restaurat i condicionat com a residència rural. N'hi diuen l'Amaiurko Errota. Molt ben conservat, en un paratge encantador, amb tots els colors del verd que canta el Raimon, amb tota l'aigua de les muntanyes, tranquil, bona carretera, a ¾ d'hora de Pamplona …






I el més interessant: se'n traspassa l'explotació ! Hi he pensat una bona estona: mantenir un patrimoni industrial, fer-ne pedagogia, acollir gent a la casa rural,
… una opció interessant per a la tercera edat !








No he preguntat per les condicions: hi ha el problema de l'euskera. Ja no estic per aprendre aquesta simpàtica llengua, tan dura i complexa. Si algú s'anima ...

13 de setembre 2010

Així, no, efectivament !

Rebo a casa un fulletó de la UGT cridant a la vaga general.
És la primera vegada que rebo una cosa d'un sindicat. Està bé.
Llàstima que sigui per promoure una vaga.
Llàstima no haver rebut abans altres missatges per explicar-me les problemàtiques, les crisis, les activitats organitzades per promoure iniciatives conjuntes dels sindicats, ...

Em sap greu haver de penjar aquesta nota, però el blog em serveix de recordatori, de calaix per guardar impressions i reaccions. I aquest fulletó el trobo molt significatiu, ilustrador. El text, les caricatures dels empresaris ... i encara he de veure els clips protagonitzats pel "chiquiliquatre" !







No vull entrar en el fons de la qüestió, la reforma laboral del Govern socialista.



Els comentaris que m'inspira l'iniciativa/campanya via fulletó són aquests:

1. que sigui la primera cosa que rebo a casa de la UGT.
És millor ara que mai, és millor això que res. Però tal com estan les coses, de fa temps, tant l'economia com la dinàmica sindical, potser hagués estat tot un detall pensar en iniciatives pedagògiques prèvies per intentar aixecar el cap plegats.

No ha de ser gens fàcil fer sindicalisme. Ja ho era quan jo ho intentava, a finals dels '70. En una nota en aquest blog, el juliol, feia referència a un article clar, cru, i realista de Ignacio Sotelo a El País.
Dos petits indicadors complementen dramàticament el què deia l'article:
a) a la faceUnion del sindicat, la xarxa virtual del sindicat (iniciativa lloable, interessant, innovadora), hi ha, avui, 55 membres.;
b) a la web del sindicat, s'han adherit a la vaga, fins avui, 460 persones

2. que la reacció a la reforma laboral del Govern sigui un atac vulgar i ridiculitzador dels empresaris.
Qui ha de crear ocupació, qui ha de muntar empreses ?
Si tots els empresaris són així, com els retrata el sindicat, millor quedar-nos a casa, mirar de conrear un petit hortet, o vendre gelats a la platja com a autònoms …
A la nostra època, només actuaven així, amb aquesta radicalitat simplista, els anti-sistema !

3. que sembli que hi ha un cert mimetisme en les maneres de fer de sindicalistes i polítics: oportunisme, mitges veritats, ridiculització de l'adversari, ...
Val la pena navegar per la web de la UGT: moltes notícies fan referència estricta a resultats electorals, a vots guanyats, a representació obtinguda. I no és per casualitat.

Com que m'agrada veure els currículums de les persones (sovint expliquen les seves posicions ideològiques, com ja va senyalar-ho el pare Carles …),
he mirat el de Cándido Méndez, a les webs oficials corresponents:

- neix a Barcarrota, un poblet de Badajoz, el 1952, s'afilia al PSOE/UGT als 18 anys;
- als 23 anys acaba la carrera d'enginyer tècnic industrial/químic;
- als 26 anys entra a l'executiva provincial del sindicat, a Jaén;
- als 28 és escollit secretari general de la UGT provincial, i diputat al Congrés, a Madrid (durant 6 anys);
- als 34 arriba a secretari general de la UGT andalusa, i membre del Parlament andalús (durant 2 anys);
- als 42 anys, el 1994, secretari general de la UGT espanyola.

No consta que hagi treballat mai en cap empresa.
Mai he entès que sigui compatible ser alt dirigent sindical i diputat, per la càrrega de treball i per la diversitat funcional d'ambdós càrrecs.

Em sap greu, insisteixo, constatar aquestes realitats.

08 de setembre 2010

Existeix un "déu" ? ... un debat massa interessat !

El darrer llibre del físic Stephen Hawking ha provocat moltes reaccions i debats, als diaris i a les teles. Entre científics, filòsofs, teòlegs, funcionaris/dirigents de les esglésies, etc.

És molt interessant el debat sobre ciència i creences, sobre ciència i religió.

Tres petites referències:

- una, a El País de diumenge 5 de setembre: el Acento editorial que parla del Dios menguante, del God of the gaps, del Dios que rellena los huecos del conocimiento humano allí donde la ciencia no alcanza todavía

- dues, a La Vanguardia del dissabte 4 de setembre: Francesc Torralba acaba el seu article sobre ciència i trascendència escrivint que "... saber que existe algo impenetrable, algo que se manifiesta en la razón más profunda y la belleza más resplandeciente hasta tal extremo que nuestra razón sólo puede acceder toscamente, este saber y este sentimiento constituyen la verdadera religiosidad. En este sentido, y en ninguno más, soy un hombre profundamente religioso ..."

- tres, una carta al director de la Vanguardia, de Ignasi Camps, en la que diu que voldria preguntar a Hawking, entre d'altres coses: " ¿por qué dicen las escrituras que Dios se revela a los humildes y no a los sabios y poderosos ? ¿ Y si existe Dios, qué le vas a decir cuando te mueras ? "

Insisteixo, el debat entre ciència i creences és molt interessant. He penjat força notes en aquest blog sobre el tema. Només cal mirar la carpeta sobre Moral, Religions i Déus . . . i, per mostrar-vos-en un parell, aneu a [ aquesta ] sobre creure o no creure, o a [ aquesta ] sobre evolucionisme, creacionisme ... i el meu llimoner.

Però el què jo constato és que les reaccions més radicals, menys serenes, més interessades, venen dels membres actius, dels funcionaris i, sobretot, dels dirigents de les esglésies. És un debat que qüestiona, de fet, l'explotació que fan de les pors i angoixes de la gent, en benefici propi i de les seves organitzacions.

Per tant, no és un debat d'idees, és un debat interessat en la defensa d'un status. Fa segles que és així. Ahir dimarts, a CNN+, un biòleg explicava, per exemple, com l'església es va oposar, fins que va poder, a la utilització de les vacunes: el progrès del coneixement, del raonament, els fa pànic.

Per tant, jo ho plantejaria així:
- hi ha (encara) una cosa que se'ns escapa, que hauria d'explicar el què i el perquè som ?
Evidentment, rotundament, científicament, … sí !
- hi ha un déu assegut al cel que ens controla, que va muntar tot un tinglado enviant-nos el seu fill, via un colom, que, de tant, en tant, fa aparèixer la mare del seu fill en llocs inversemblants, … ?
Jo penso, rotundament, que no !

Si en comptes de muntar tantes litúrgies i lectures esperpèntiques entorn del pare, del fill i de l'esperit sant, ens centréssim en predicar que la millor manera de ser feliços és fer feliços els altres, el món aniria molt millor.

Molts dels que viuen dels aparells eclesiàstics haurien de reconvertir-se o anar a l'atur, és clar ...

El problema español: tres malentesos ?

Juan-José López Burniol aporta idees interessants al debat sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Val la pena llegir l'article a La Vanguardia del dissabte 4 de setembre.

Després d'una introducció històrica, considera que el "desencuentro" ve agreujat per tres malentesos:

1.
- la mayoría de los españoles no aceptan que el Estado de las autonomías es el embrión de un Estado federal que hay que desarrollar hasta consolidarlo, sino que lo perciben como un recurso con el que ahormar las aspiraciones de autogobierno catalanas …
- pero también es cierto que la mayoría de los nacionalistas catalanes reservan sus cartas, porque, más allá de su viejo propósito de refaccionar el Estado, ha latido siempre una soterrada aspiración a la independencia.

2.
- es habitual oír en Catalunya que resulta imposible la consolidación de un Estado federal por la falta de federalistas españoles
- pero tampoco hay muchos federalistas en Catalunya, ya que lo que busca la mayoría de los sedicentes federalistas catalanes es una relación bilateral Catalunya-España, bajo la que se esconde una implícita aspiración confederal.

3.
- muchos españoles no aceptan que Catalunya sea una nación, es decir, una comunidad con conciencia de poseer una personalidad histórica diferenciada y voluntad de proyectarla al futuro mediante su autogobierno …
- y muchos catalanes niegan a España como nación, reduciéndola a la condición jurídica de Estado (Estado español), cuando lo cierto es que se trata de una nación mucho más fuerte que el Estado que la articula ...


El diagnòstic i la consideració terapèutica que proposa:





Calmar els ànims, delicadesa, bones paraules, bons gestos, bones actituds … d'acord.
Som-hi ...
Però ... per fer què ?
Potser ens donarà pistes en un segon article ...