23 d’agost 2009

Més trossets de vacances ... l'escapadeta a Madrid (3)

A cal Panxo i la More, amics de 30 anys. La Montse va voler fer-me conèixer l'AVE que ha utilitzat molt darrerament. Jo només coneixia el TGV de les meves missions a Paris els anys '90.

Primera anècdota, l'opositora que recitava com un lloro alguns temes, amb fitxes i cronòmetre al davant. Tantes reformes, tanta modernització, i encara es seleccionen funcionaris en base a criteris absolutament inútils !

Només arribar, visita a l'exposició del Matisse (molt pobre) i al Caixa Fòrum (estil "caixa": espectacular, però contingut i ben fet). Dinar amb el Panxo al gallec TERRA MUNDI, al carrer Lope de Vega (bo, ben servit i barat).

Cap al tard, la gran exposició del Sorolla. Ben muntada, espectacular, quadres vius que fan sentir-te com si hi fossis. Uns delicats (les noies i dones), altres forts, enèrgics (les barques, els bous), i d'altres ilustradors (el regionals espanyols, especialment els andalusos: processons, flamencu i torus).

El segon dia, botigues per Chueca i de tapes al nou Mercat de S Miquel (promocionat segurament per catalans: hi ha Laie, Vinçon, Mas, gourmets de l'embotit, ... ), i que vol ser, entre d'altres coses, "reflejo de la pluralidad gastronómica de España".



Tot en metro, net i pulit, barat i molt eficient.








A la tarda, treball amb les veles que vol fer la More (rigor, tecnicitat, complicitat, ...).
Al vespre, teatre del Flotats (una bona idea: Descartes/Pascal. Però jo m'hi adormia ...)



El darrer dia, el gran Vinçon de Madrid, botigues del barri del Manel (on potser hem trobat el tallador d'alls que fa anys buscàvem !), visita ràpida al Reina Sofía (també una bona idea però en un context desagradable i molt mal presentat), i cap a l'AVE de quarts de nou.

A Barcelona ens esperava el nostre cotxe en zona blava, gratis el mes d'agost.

22 d’agost 2009

El comiat del Pep MANTE


Tornant de Madrid, mala notícia: ha mort el Pep Manté. Ahir divendres 21 varem anar al seu comiat, a can Fulló. El Pitu Borràs i el Pep Riera han fet una petita nota per La Vanguardia.

Uns petits records:

- els inicis a "la política", en el Grups Comunistes Revolucionaris, llegint amb ell el catecisme leninista;

- les divergències d'orientació en el tractament dels conflictes sindicals: nosaltres a la UGT, intentant salvar empreses implicant-hi els treballadors, i ell, en ocasions, massa orientat a obtenir indemnitzacions ...

- el nostre piset a la cooperativa de vivendes de Rocafonda, de la que ell en va ser promotor principal, i on va proposar a la Montse de treballar al Xumet, la primera petita escola bressol del barri, i que va suposar l'inici de la seva estimada professió de mestre ...

- i el correu que va enviar-me el febrer del 2006, quan el seu cosí va decidir el meu cessament:
    Amic Pep, n' haviem parlat i ja et vaig dir que m' agradava la teva il.lusió. Desaparegut el funest Gerent no t' han deixat tenir iniciativa. No estan per la participació i això ja fa anys va trencar un projecte maco de cogestió. Anims, despres de Europa aterrices a casa i els "teus" et fan la traveta. Jo ja hi estic acostumat i els treballadors del Consorci també. Però nosaltres encara tenim ganes de lluita i de no callar, com ara fas tu. Una abraçada, Pep Manté.

L'acte de comiat va ser extraordinari: un cant a la vida, a l'amor entre tots, al treball, a la cooperació, a les festes, al ben viure plegats ! Actes així serveixen per anar assumint que la vida és meravellosa, però finita. I, que quan s'acaba, és sovint una putada, sobretot si és fora de temps.

Com el comiat del Quico Oller, actes així serveixen per assumir progressivament, racionalment, amb bon sentit, el què som. Els qui s'empatollen amb supersticions i creences, els qui viuen de litúrgies esperpèntiques ... que n'aprenguin !

Una nova enciclopèdia ?

Al Museu del Prado, entre Sorolla i Sorolla, vaig trobar, mig perdut, aquest llibre. Vaig llegir-ne la introducció i em va impressionar. Com deu haver arribat a la llibreria del Museu ? Qui li ha posat ?

Com no sóc de "lletres", com no tinc massa cultura històrica, sempre havia pensat en l'Encyclopédie com un impressionant esforç tecnològic, de recopilació de coneixements tècnics, d'eines i de materials. I a casa tinc dos o tres dels 27 volums que es varen publicar, comprats en una brocante belga.




Però m'ha sorprés l'esforç global de clarificació, de sistematització, de racionalització de coneixements que va suposar l'Encyclopédie.

I, també, com era fàcil d'imaginar, llegir les reaccions tradicionalment reaccionàries de l'Esglèsia, de l'aristocràcia, de la corona. Apassionant.

Reprodueixo aquí un comentari/presentació del llibre fet per Manuel Barrios a elcultural.es:

La Encyclopédie (1751-1772) no fue desde luego el primer compendio del saber ordenado alfabéticamente … pero ninguna alcanzó su merecida fama ni su enorme proyección, hasta el punto de constituirse en el logro más perdurable del librepensamiento. Ello se debió al feliz concurso de las mentes más brillantes del momento tanto en la redacción de las diferentes entradas cuanto en el ideario global: Diderot y D'Alembert, primeramente, y luego Rousseau, D'Holbach, Grimm, Montesquieu o Voltaire.

Así, lo que en principio iba a ser una traducción de los dos volúmenes de la enciclopedia inglesa de Chambers, que permitiría a unos jóvenes de largo ingenio y corta bolsa ir pagando el alquiler durante unos tres o cuatro años, acabó convirtiéndose, al cabo de veinticinco años, en una monumental obra de veintisiete volúmenes, con 72.000 artículos y más de 16.000 páginas.

Blom se deleita en relatarnos la intrahistoria de este éxito editorial, más atento a la anécdota y a la peripecia vital de los protagonistas que a las cuestiones teóricas de fondo o a los aspectos tratados habitualmente por una historia de las ideas …

En medio de la corrupción de los cargos y del caos administrativo, reflejos del declive del Ancien Régime, comienza a emerger otro régimen, el de las ideas y las consignas de libertad … y una nueva clase media en ascenso, que demanda formación por medio de grandes obras de síntesis en una sociedad donde la erudición crece sin cesar y donde el conocimiento técnico se hace cada vez más detallado y preciso.

El proyecto de la Enciclopedia tendrá sustento social y económico suficiente para resistir los continuos y despiadados ataques de la ortodoxia de la época. Primero será la Iglesia, de la mano de los jesuitas, quienes, irritados por la postergación de su Diccionario de Trévoux, no se cansarán de acusar de plagio e impiedad a los enciclopedistas. Luego, la Corona. Al temprano encarcelamiento de Diderot, al acoso de los censores, a la inclusión de la Enciclopedia en el índice de libros prohibidos o a la condena del Consejo Real en 1759, que obligará a trabajar en la clandestinidad durante ocho años, se sumarán las indecisiones de los editores, el abandono de d'Alembert, la drástica ruptura de Rousseau y mil dificultades más ...


He trobat altres comentaris molt interessants sobre aquest llibre. Penjo els links als que va publicar el Telegraph.co.uk, d'Anthony Daniels i Graham Robb, que va titular el seu comentari The fight for knowledge !

En aquests temps d'informació desbordant i de coneixements complexos, potser valdria la pena, des de postures "progressistes", humanistes, solidàries, … fer un esforç de recapitulació, de simplificació, de síntesi de coneixements útils, per recuperar el bon sentit de les coses, de les idees, dels homes i de la nostra vida comuna com a espècie.

Un possible títol: "El què ja sabem ... amb relativa seguretat", però n'hi han d'altres !

Aprofito per penjar links a experiències enciclopèdiques recents:
- un petit record per a la gran iniciativa cultural de l'Enciclopèdia catalana, començada el 1965 !
- la recent wikipedia, sobre la que, precisament, han sortit comentaris als diaris: al The Guardian (citat per El País el 28.08, amb el títol "La Sabiduría de las masas"), i a La Vanguardia del 27.08, (aprofitant la Conferència anual d'usuaris i editors, celebrada a Buenos Aires), sobre "La mayoría de edad de Wikipedia" y sobre els futurs controls d'edició.

21 d’agost 2009

Rifkin i l'energia descentralitzada

Dilluns passat, La Vanguardia recollia algunes idees de Jeremy RIFKIN sobre energia. Molt interessant aquesta visió pedagògica, divulgadora, predicadora, d'aquest expert americà, que sembla un comunicador nat.







Val la pena navegar per la web de la seva fundació, exemple d'una bona organització de les activitats de reflexió i de promoció de noves idees: així s'arriba a ser conseller del Zapatero via la Fundació del PSOE que lidera l'ex-ministre Caldera.
En l'escrit sobre perspectives energètiques considera que l'accés obert i inteligent a xarxes d'energia distribuida suposa donar power to the people. Pels vells autogestionaris com jo, aquesta visió ens encanta !


Tinc algunes notes penjades al blog en aquesta perspectiva: la promoció local d'energia eòlica.
Potser el TECNOCAMPUS seria un bon instrument ...

14 d’agost 2009

Més trossets de vacances ... (2)

El segon trosset, el de l'Escala dijous i divendres. Una encantadora passejadeta en barca, amb l'amic Joan (Invenntia !), marit de la Juliana Vilert !

... i, després, l'obsequi del nostre amic Robert, belga morenás i pescador: 5 orades ben maques i un altre de desconegut. En varem donar-ne unes al Joan, al seu mas, i ens en varem quedar 3 per fer al forn amb en Manel.






Experiència única: les vaig escatar jo tot solet amb un ganivet, les vaig obrir de sota i vaig treure'ls-hi tots els òrgans vitals.

(Després, l'amic belga ens ha explicat que la millor eina per escatar peix és la que pots fer-te clavant xapes de cervesa en una fusta !)




La Montse les va posar al forn, i ens les vam fotre boníssimes amb en Manel i la Mª Antònia, regades amb els vins blancs francesos de la meva germana !




Tercer trosset de vacances, l'anada al Port del Compte, a veure l'Imma i el Quico: espatarrant !

No ens imaginàvem les muntanyes que hi ha per sobre de S Llorenç de Morunys, ni l'extraordinari pantà (ple !) de la Llosa del Cavall.


Molt, molt ben acollits, ben menjats, varem anar amunt i avall de les muntanyes, veient sol, pluja, núvols ...

... mirant les llagrimetes perseides que el Google festejava (i que són una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica que un cometa deixa al seu pas, cada any, al voltant del 12 d'agost. S’anomenen Perseides en referència al seu radiant (punt d’origen aparent sobre la volta del cel), que és a la constel·lació de Perseu, a tocar de la de Cassiopea. Les minúscules partícules del cometa poden produir impressionants traces de llum. Els brins de pols interestel·lar es cremen per complet a una alçada de 100 km per sobre de la superfície terrestre.

L'església les presenta com les “llàgrimes de sant Llorenç” per la proximitat de la festa de Sant Llorenç al màxim de la pluja. Com que les Perseides apareixien la nit que se’l recordava, les va associar amb les llàgrimes que va plorar el sant en ser cremat en una graella ...

Després varem discutir sobre l'estrella polar ...


... i l'endemà varem fer una navegada extraordinària amb kayac pel pantà: quin plaer, quin luxe, quina meravella desaprofitada, aquest trosset de Canadà, a quatre passes de casa !

10 d’agost 2009

I el "populisme" de l'esglesia catòlica !



Seguint amb les reflexions sobre populisme, penjo l'article ilustrador de Juan Arias a El País del dissabte.




Com s'ho fa la jerarquia de l'esglesia catòlica per continuar manipulant les consciències de les persones des de fa dos mil anys ? No és un debat sobre religió, sobre déu o no déu: cal entendre els mecanismes que utilitzen determinats grups per preservar i defensar els seus interessos. Els dels grups i classes poderoses, riques, dominants ... i els de la pròpia burocràcia ecclesiàstica.

Mireu el discurs que fa un alt funcionari de l'esglèsia catalana, a La Vanguardia d'aquest diumenge. S'ha de llegir dues o tres vegades per copsar tota la seva profunditat ...





Progrés de les persones, de la ciutadania, empowerment ?

No, entabanar-los per fer-los més dòcils i depenents !

Populisme de la dreta republicana americana ...








--> Llegiu l'article sencer a "Libe"

Em sembla evident que la millor inversió de futur és en treballar pel què els anglesos anomenen l'empowerment de les persones: fer-les competents, capaces de conèixer, d'entendre i comprendre l'entorn (i a sí mateixes), de ser autònomes, conscients, i d'assumir responsabilitats personals i colectives.

08 d’agost 2009

El "Popular Sindicat de Catalunya" ...

En notes d'aquests darrers mesos he recollit reflexions sobre la crisi, sobre la crisi de la socialdemocràcia, sobre la crisi del socialisme francés, ...

A La Vanguardia d'ahir (X), José Zaragoza, secretari d'organització del PSC, explica una mica la seva visió "política":

- las señas de identidad del PSC: la tolerancia, el espíritu integrador, la prudencia y la sensatez al servicio de los intereses de Catalunya ...

- el socialismo es, ante todo, democracia y libertad: sin democracia y libertad no puede haber igualdad ...

- el socialismo lucha por la defensa de los más débiles, por evitar la exclusión social de los más desfavorecidos ...

- ha sido un presidente socialista el que por fin ha asegurado el agua de boca ... el nuestro es el socialismo de los hechos.

Més que d'un partit, m'ha semblat sentir el responsable d'un sindicat (d'una agrupació d'interessos), popular (ciutadà seria probablement massa ambiciós).

Des d'aquesta perspectiva, des de la voluntat de representar els interessos "dels més febles", potser és més fàcil entendre la política, les polítiques (de fet, la no-Política), dels qui fa més de 30 anys anomenàvem, pejorativament, des del PSC d'aleshores, socialdemòcrates ...

06 d’agost 2009

Vacances a trossets ... (1)

Alguns amics nostres marxen a Turquia, al nord d'Europa, a Thailàndia, ... nosaltres farem petites vacances a trossets. Potser per haver estat tants anys fora, no tenim tant de desfici per anar a l'estranger. Com durant l'any ja ens movem prou (Granada, Bilbao, Bruxelles, Budapest la Montse, ... ), aquest estiu estarem dies a l'Escala rebent amics, anirem a Madrid, al Port del Compte, i farem petites excursions moteres.

La primera, al Turó de l'Home. Per una vegada, els de TV3 ho van encertar: varem trobar molts núvols i no varem veure gairebé rés. El cim amb el refugi mig abandonat, sense els aparells de mesura, que han estat traslladats a la zona militar. I després, la "travessa" fins les Agudes, envoltats de boira. Silenci, serenor, ... ideal per fer-nos un petonet recordant-nos els 40 anys de companyia.



















El viatge, amb la fidel Yamaha / Virago, que sempre respon, que no falla mai. Ja hi he fet uns 32.000 quilòmetres, des del 2002 (la vaig comprar de segona mà, mig invàlid, a BXL). Uns 4.600 qm/any en moto, de promig, no està gens malament


I baixant, un dinar de "dominguerus" a la Costa del Montseny. Atipats fins no poder més, com li agrada a la meva mare ...

03 d’agost 2009

A l'estiu, portes obertes !

Aquest darrers dies, els diaris publiquen articles sobre motivació, gestió i transparència.

1.- El País, en l'àmbit de la gestió i motivació del personal. Senzill, clar, directe. Curiós que vingui d'un directiu de Renfe ...

El problema d'aquestes polítiques és que no hi ha lloc pels amiguismes, pels clientelismes, per les dones, familiars i amics, pels mediocres llepaculs, ... Jo vaig predicar polítiques així al Consorci Sanitari del Maresme (cal que mimem el personal !). Resultat: varen dir-me que no era el moment, i em varen fer plegar ...






2.- La Vanguardia, sobre satisfacció, motivació i condicions de treball a l'Ajuntament de BCN:























3.- La simpàtica Maruja Torres, a El País setmanal del 26 de juliol, reflexiona sobre les polítiques empresarials de motivació, amb la conclusió que "lo único que motiva es ver que el trabajo bien hecho se aprecia y se recompensa; y que quienes meten la pata repetida e intencionadamente son penalizados. Por el contrario, nada desmotiva más que asistir a la continua escalada de los más inútiles, de los más pelotas y de los más dóciles. Hace demasiado tiempo que la mediocridad campa por sus respetos, y presumiblemente tenemos para largo."

4.- Finalment, i també a El País, un altre sobre despeses i impostos, de l'Enric Hernàndez. Propugna evitar els pressupostos que són "un galimatías indescifrable destinado a ocultar no pocas arbitrariedades en el empleo de nuestros impuestos".

Efectivament, sobretot si no es lliguen a estratègies coherents i comprensibles. He proposat en diverses ocasions predicar un "canvi cultural" per supeditar els pressupostos a la definició d'objectius i estratègies i al balanç de resultats de les activitats operatives. Vivim massa lligats a la cultura dels números que ho amaguen tot, incomprensibles per a molta gent ...

L'esforç del Conseller Castells, la programació presupostària, anava en aquest sentit. Hauria de buscar elements per poder-ne fer un petit balanç: va ... o no va ? Probablement quedi molt per fer !

01 d’agost 2009

La crisi del PS francés ...

... continua, malgrat els esforços de la Martine Aubry. Fa uns dies recollia aquí unes reflexions seves. Avui penjo algunes idees prou significatives de Manuel Valls, membre del PSF, parlamentari i alcalde de Evry desde 2001, recollides pel diari El País el passat 26 de juliol: (Cal tractar-les amb prudència, com totes les entrevistes curtes)

- el Partido Socialista no representa en Francia ninguna esperanza … La gente percibe que este partido no parece preparado para gobernar.

- la izquierda europea tiene problemas para articular un proyecto global y coherente frente al capitalismo, el sentido mismo del socialismo europeo se ha ido perdiendo. Porque pensar en otro tipo de sociedad que no sea capitalista no tiene sentido.

- El papel de la izquierda en una sociedad capitalista y que siempre será capitalista es la lucha contra las desigualdades. Para la izquierda, las desigualdades provienen de injusticias y defiende movilizar toda la maquinaria del Estado para corregirlas. La derecha es más fatalista ...

- Somos un partido de alcaldes y de presidentes de regiones. Sabemos gobernar. Con sentido práctico, con visión realista de la sociedad … La gente confía en nosotros para que les gobernemos en las ciudades y en las regiones. Pero cuando se trata de gobernar el Estado, la cosa cambia.

En resposta a aquesta crisi d'idees, de projecte per governar l'Estat, Manuel Valls considera que el PSF té "una crisis de liderazgo. Hay que transformarse completamente ... Y una de las maneras de transformarse es abriendo el partido con unas primarias que, como en Estados Unidos, convoquen a militantes y simpatizantes, al mayor número de gente que vote ... " i per això va anunciar fa unes setmanes que es presentará a les futures primàries socialistes destinades a elegir l'oponent a Nicolas Sarkozy en les eleccions presidencials de 2012.

Potser perque és massa complicat imaginar un projecte d'Estat, proposa una moguda "royalista", "obamista", per fer participar a la gent. Potser desesperançat de trovar un projecte global engrescador que pugui orientar el progrès social, proposa preguntar a la gent què els preocupa, què voldrien concretament, i mirar, amb pragmatisme, realisme i possibilisme, què es pot fer per donar-hi respostes: màrketing populista i mediàtic ?

Martine Aubry proposava inventar una societat per ben viure junts, un nou sistema de producció i de distribució de riqueses. Però Valls sembla claudicar i renunciar a pensar alternatives globals i coherents a les lògiques econòmiques, socials i culturals que genera el capitalisme.

Com si la política de les esquerres consistís en corregir les ineficiències de les polítiques capitalistes, individualistes i competitives de les dretes: fets, no paraules, mesures socials, però no polítiques de societat. Mesures concretes, correcció de desequilibris, cops d'efecte, gestos mediàtics. Administració dels recursos públics, gestió de les possibilitats, polítiques planes … no "polititzar" els problemes: "a la derecha no le interesa demasiado el tratamiento "político" de los temas", com senyalava Daniel Innerarity

Polítiques per "generar riquesa i llocs de treball", polítiques per "innovar i ser competitius", polítiques de "creixement pel creixement en sí" … però no polítiques de cooperació, de transformació i de canvi de les lògiques pernicioses del sistema capitalista … que és el què encanta als qui prefereixen competir individualment per aconseguir bens i serveis, abans que compartir esforços per millorar plegats.