Tornant de vacances, els diaris han publicat diversos articles sobre aquestes qüestions.
En penjo les referències comentades:
- la primera, l'escrit de Rafel Argulloll, a El País, el 17 de setembre: El cap sota l'ala. Argulloll critica els ciutadans-estruços que no reaccionen davant la deriva dels valors, davant del protagonisme de personatges com els esportistes multimilionaris, els especuladors, els tertulians cridaners, les prostitutes de luxe, i tota la xusma que apareix a les teles. El ciutadà estruç és el responsable, el protagonista d'una democràcia fraudulenta en la que s'emfatitzen els drets i es refusen els deures ...
No hi estic d'acord.
Què poden fer els pobres ciutadans davant la merda que els inunda ? Normalment, en una democràcia que funciona, amb partits progressistes seriosos, rigorosos, els ciutadans designen els seus representants per fer la convivència més justa i solidària, per adoptar estratègies i polítiques de millora colectiva.
Què poden fer els pobres ciutadans si la democràcia, si els partits, si els dirigents progressistes no impulsen polítiques específiques de promoció cultural, de renovació democràtica, de ciutadania activa ? En el fons, tenen por d'una ciutadania massa formada, massa informada, massa desperta. Reaccionen com moltes esglésies: si els feligresos pensen, se'ls hi acaba el negoci. Juguen amb les pors, temen la transparència, estan obsessionats l'impacte mediàtic i a curt termini dels seus gestos.
Què poden fer doncs els ciutadans ? Muntar uns altres partits ? Votar altres dirigents ? La meva vella idea de sindicat de ciutadans és cada cop més vàlida. Calen organitzacions de defensa cívica ! Però el context és cada cop més hostil, més difícil, la gent està cada cop més cremada, més desesperançada, més desafeccionada al treball de voluntariat militant. Són ciutadans-estruços ? No, són ciutadans impotents maleducats, malformats, malcriats, manipulats, per un sistema (educatiu, comunicatiu, judicial, polític, ...) que promou borregos adormits.
- la segona referència va precisament en aquest sentit. En el seu llibre Contra la indiferencia (comentat per Josep Massot a La Vanguardia del 12.09.10), Josep Ramoneda denúncia el procés ideològic orientat "a desprestigiar la política, a afavorir que la ciutadania se'n desentengui, a construir un sistema on els ciutadans són estrictes comparses". Segons Ramoneda, la revolució conservadora (triomfant) porta a que hi hagi menys Estat, i, diu, "quan es retira l'Estat tornen o la religió o el diner ..." Caldria, conclou, "recuperar l'ideal ilustrat, l'emancipació personal, treballar per aconseguir que el ser humà sigui capaç de pensar i decidir per sí mateix" ...
- la tercera referència complementa l'anterior, des d'un punt de vista colectiu. José Manuel Pérez Tornero (UAB), en la pàgina de debat sobre l'altruisme, a La Vanguardia del 12.09.10, diu que cal:
- "reconstruir la societat basant-nos en la cooperació";
- "una reingeniería mediática que haga ostensible el altruismo cotidiano ... que ayude a visualizar las fuentes espontáneas de cooperación...";
- "un cambio de paradigma político global ... que las instituciones políticas se comprometan a adoptar un compromiso de cooperación global ... no uno basado en la dádiva graciable ... un cambio de rumbo: menos imposición propagandista y más diálogo, menos agresividad militar y más tolerancia cívica, menos depredación económica y más sostenibilidad ..."
M'encanta aquesta formulació reivindicant la cooperació: si la màxima és la competitivitat, som a la selva, en el tots contra tots. Uns guanyen i d'altres perden: és el colapse del "egoisme pretesament eficient", promogut pels neoliberals, com explica Pérez Tornero.
He recordat el discurs que vaig penjar aquí del senyor Correa, president de l'Ecuador, el novembre de 2009 [ nota ]. Val la pena rellegir-lo: és un exemple concret del què caldria fer per canviar el rumbo.
Aprofito per enllaçar amb les meves propostes sobre cooperació europea:
- donant idees als savis catalans pro-Europa [ nota ],
- i celebrant el 50è aniversari dels Tractats de Roma: un camí ben llarg, Europa ! ... [ nota ]
I acabo deixant un fil obert: tota aquesta indiferència, aquest aborregament de la ciutadania, és el millor adob pels populismes i fanatismes.
Alguns ja comencen a fomentar pors en comptes d'explicar i promoure projectes progressistes clars i engrescadors.
Que no ens passi rés a les properes eleccions !
En penjo les referències comentades:
- la primera, l'escrit de Rafel Argulloll, a El País, el 17 de setembre: El cap sota l'ala. Argulloll critica els ciutadans-estruços que no reaccionen davant la deriva dels valors, davant del protagonisme de personatges com els esportistes multimilionaris, els especuladors, els tertulians cridaners, les prostitutes de luxe, i tota la xusma que apareix a les teles. El ciutadà estruç és el responsable, el protagonista d'una democràcia fraudulenta en la que s'emfatitzen els drets i es refusen els deures ...
No hi estic d'acord.
Què poden fer els pobres ciutadans davant la merda que els inunda ? Normalment, en una democràcia que funciona, amb partits progressistes seriosos, rigorosos, els ciutadans designen els seus representants per fer la convivència més justa i solidària, per adoptar estratègies i polítiques de millora colectiva.
Què poden fer els pobres ciutadans si la democràcia, si els partits, si els dirigents progressistes no impulsen polítiques específiques de promoció cultural, de renovació democràtica, de ciutadania activa ? En el fons, tenen por d'una ciutadania massa formada, massa informada, massa desperta. Reaccionen com moltes esglésies: si els feligresos pensen, se'ls hi acaba el negoci. Juguen amb les pors, temen la transparència, estan obsessionats l'impacte mediàtic i a curt termini dels seus gestos.
Què poden fer doncs els ciutadans ? Muntar uns altres partits ? Votar altres dirigents ? La meva vella idea de sindicat de ciutadans és cada cop més vàlida. Calen organitzacions de defensa cívica ! Però el context és cada cop més hostil, més difícil, la gent està cada cop més cremada, més desesperançada, més desafeccionada al treball de voluntariat militant. Són ciutadans-estruços ? No, són ciutadans impotents maleducats, malformats, malcriats, manipulats, per un sistema (educatiu, comunicatiu, judicial, polític, ...) que promou borregos adormits.
- la segona referència va precisament en aquest sentit. En el seu llibre Contra la indiferencia (comentat per Josep Massot a La Vanguardia del 12.09.10), Josep Ramoneda denúncia el procés ideològic orientat "a desprestigiar la política, a afavorir que la ciutadania se'n desentengui, a construir un sistema on els ciutadans són estrictes comparses". Segons Ramoneda, la revolució conservadora (triomfant) porta a que hi hagi menys Estat, i, diu, "quan es retira l'Estat tornen o la religió o el diner ..." Caldria, conclou, "recuperar l'ideal ilustrat, l'emancipació personal, treballar per aconseguir que el ser humà sigui capaç de pensar i decidir per sí mateix" ...
- la tercera referència complementa l'anterior, des d'un punt de vista colectiu. José Manuel Pérez Tornero (UAB), en la pàgina de debat sobre l'altruisme, a La Vanguardia del 12.09.10, diu que cal:
- "reconstruir la societat basant-nos en la cooperació";
- "una reingeniería mediática que haga ostensible el altruismo cotidiano ... que ayude a visualizar las fuentes espontáneas de cooperación...";
- "un cambio de paradigma político global ... que las instituciones políticas se comprometan a adoptar un compromiso de cooperación global ... no uno basado en la dádiva graciable ... un cambio de rumbo: menos imposición propagandista y más diálogo, menos agresividad militar y más tolerancia cívica, menos depredación económica y más sostenibilidad ..."
M'encanta aquesta formulació reivindicant la cooperació: si la màxima és la competitivitat, som a la selva, en el tots contra tots. Uns guanyen i d'altres perden: és el colapse del "egoisme pretesament eficient", promogut pels neoliberals, com explica Pérez Tornero.
He recordat el discurs que vaig penjar aquí del senyor Correa, president de l'Ecuador, el novembre de 2009 [ nota ]. Val la pena rellegir-lo: és un exemple concret del què caldria fer per canviar el rumbo.
Aprofito per enllaçar amb les meves propostes sobre cooperació europea:
- donant idees als savis catalans pro-Europa [ nota ],
- i celebrant el 50è aniversari dels Tractats de Roma: un camí ben llarg, Europa ! ... [ nota ]
I acabo deixant un fil obert: tota aquesta indiferència, aquest aborregament de la ciutadania, és el millor adob pels populismes i fanatismes.
Alguns ja comencen a fomentar pors en comptes d'explicar i promoure projectes progressistes clars i engrescadors.
Que no ens passi rés a les properes eleccions !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada