Intentant comprendre què passa al PSC ...

Sembla que l'article d'un dels meus referents principals, l'Antoni Puigverd, ha fet forat.
Escriu, a La Vanguardia del dilluns dia 7, que el PSC és com el pastor que "desuella" el seu ramat ...

Efectivament, l'article del Puigverd és clar i contundent: (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)

- el PSC era un partit d'agregació, basat en l'obertura i el consens: ho sabem els qui hi érem als primers anys '70;

- els dos primers lideratges no van saber cristalitzar aquesta riquesa interna:
la bonhomia del Joan Raventós (jo la vaig patir, en la crisi de la UGT, a finals dels '70), i l'intelectualisme del Raimon Obiols;

- quan els "capitans" (municipalistes) es fan amb el poder, a mitjans dels '90, fent saltar el tap de l'Obiols (diu el Puigverd), es produeix alguna cosa més que un canvi de dirigents: hi ha un canvi de cultura política, i el partit esdevé, de facto, diu, leninista, monolític, pragmàtic (qui es mou, no surt a la foto).

I l'Antoni Puigverd conclou que la crisi ideològica del PSC és filla de la falta de llibertat i de mèrit (?).
Citant Isidre Molas (socialisme és llibertat), es pregunta quina llibertat pot conrear-se en un partit on només deixen que els discrepants apareixin a la foto quan el barco s'enfonsa ?

La llibertat de pensament i d'opinió és bàsica, per descomptat. Però no és condició suficient per construir un partit polític progressista.
Hi han altres elements que probablement expliquen la deriva del PSC:

a)- l'excessiva orientació municipalista, que orienta les activitats cap a la gestió quotidiana dels (petits) problemes concrets de la gent, i que deriva en un excessiu tacticisme basat en el marketing electoralista;

b)- aquest àmbit d'actuació local, on els caps de llista tenen molt de poder, atrau a molta gent que busca beneficis o satisfaccions personals i que accepta jugar a lògiques de lleialtats i fidelitats personals: qualsevol ciutadà voluntariós i obedient pot esdevenir un "dirigent" i pensar en una carrera política prou interessant ...

c)- aquesta dinàmica tendeix a fer confondre l'aparell (local) del partit amb l'equip de govern municipal, i elimina l'autonomia necessària entre la política general i la gestió municipal ...

d)- els militants tenen molt poc interès en ampliar el partit, en obrir-lo a ciutadans motivats, desinteressats personalment, lliures i disposats a cooperar: les batalles internes per anar a les llistes o per poder gaudir de la menjadora, del pessebre, centren, de fet, les principals activitats del partit ...

e)- quines motivacions i satisfaccions ideològiques poden tenir els ciutadans que voldrien fer militància cívica rigorosa pel progrés general ? quines habilitats antiburocràtiques necessitarien dominar per esquivar l'aclaparadora màquina de poder establert ?

Des d'una altre perspectiva, també caldria valorar la funció de les organitzacions sectorials del partit. Jo vaig "coordinar" durant uns dos anys, havent tornat de BXL, la de qüestions europees, sota la direcció executiva de la Maria Badia, i vaig cooperar amb la d'educació ... Mai varen tenir, em sembla, una importància a l'alçada dels reptes polítics del país.

Per pensar-hi. Tant de bo hi hagués algun "dirigent" que volgués recuperar la cultura política progressista, àmplia, oberta, exigent, rigorosa ... Jo hi tornaria !
No veig caliu a les bases per un canvi estratègic com aquest.
No és només un problema d'idees: cal, també, un lideratge renovador, decidit, coratjós, que faci una reconversió radical del partit cap a maneres de militar àmplies i obertes !
Malauradament, només pot venir, em sembla, d'algun "iluminat", que sigui capaç de colar-se a dalt de tot, en aquests temps de canvis tan importants.
Potser l'Àngel Ros (bon amic), que té experiència de direcció política i de gestió tecnològica tan en l'àmbit públic com en el privat (Coca-Cola, cerveses SantMiquel) ...