La discussió de la fi de l'estiu amb el Panxo anava de militància. Tot i compartir les crítiques al funcionament del partit, pensa que cal ser-hi per fer sentir la nostra veu. Jo vaig plegar pensant en què el funcionament intern fa inútils les propostes de millora. No prima el debat d'idees, d'estratègies i de projectes: compten els petits interessos, càrrecs i carreres personals dels afiliats. Davant dels valors i dels principis que defensàvem, no hi ha criteri més important ara que l'impacte mediàtic (mediatitzat) i electoral (electoralista) de les actuacions.
Davant d'això, no es tracta de plegar o de retirar-se per l'edat (com m'aconsellen alguns amics). Cal buscar llocs o espais on treballar/militar des de fora de les estructures del partit. Hi ha hagut experiències (els Ciutadans pel Canvi !), però no s'han consolidat.
El partit i els ajuntaments promouen iniciatives de participació, però en condicions generalment condicionades. Jo vaig proposar fa temps explorar altres vies, amb un nom provocador i sense reaccions ... L'objectiu és trobar espais autònoms i mecanismes d'influència progressista per poder relligar desencisats, desubicats ... que són, diuen, milers !
El Panxo diu que si tots els que surten es quedessin ... Però per quedar-se s'ha de tenir molta moral de combat contra els (suposadament) propis companys. I no tothom té aquestes ganes d'esforçar-se desinteressadament per perdre el temps en una lluita desigual: és molt difícil fer avançar coses enfrontat a la marrulleria politiquera.
Si només es milita per millorar les coses, és fàcil i comprensible el desànim quan les dificultats i les travetes venen del teu propi camp. No desanima el debat necessari i la confrontació de posicions, que és enriquidora. Treballar per concertar consensos és apassionant. Però haver de fer equilibris entre interessos personals, esquivant mesquineries, sobrepassant fidelitats personals, enfrontant companys professionals que només pensen en els media i en les eleccions, suposa un repte sovint massa gros pels senzills militants que voldrien ser, simplement, companys !.
I el problema no és només al sí dels partits. Es un problema social, com escriu Germà Bel a La Vanguardia de dilluns 31:
... i com ja ho deien fa temps l'Antoni Puigverd (nota) i l'Oriol Bohigas (nota), entre d'altres.
Com trencar aquesta dinàmica ?
Potser el problema és que no hi ha grans projectes engrescadors, renovadors, motivadors, liderats per persones exemplars i creïbles, que generin un clima de confiança en valors assumibles, que impulsin iniciatives conjuntes de canvi i de progrés ... que quan diguin som'hi, la gent comparteixi efectivament el projecte i segueixi, s'hi apunti !
Vull recordar la nota de l'Antoni Puigverd sobre l'Obama (30.01.09)!
Però, ara per ara, el què preval és el campi qui pugui, el cuidar la barraqueta i navegar sense riscos. Perquè arriscar si anem tirant, no vivim malament ... i no estan clares les alternatives ?
El risc és que, amb la crisi, això poden fer-ho líders populistes que ens empenyin qui sap on ...
Davant d'això, no es tracta de plegar o de retirar-se per l'edat (com m'aconsellen alguns amics). Cal buscar llocs o espais on treballar/militar des de fora de les estructures del partit. Hi ha hagut experiències (els Ciutadans pel Canvi !), però no s'han consolidat.
El partit i els ajuntaments promouen iniciatives de participació, però en condicions generalment condicionades. Jo vaig proposar fa temps explorar altres vies, amb un nom provocador i sense reaccions ... L'objectiu és trobar espais autònoms i mecanismes d'influència progressista per poder relligar desencisats, desubicats ... que són, diuen, milers !
El Panxo diu que si tots els que surten es quedessin ... Però per quedar-se s'ha de tenir molta moral de combat contra els (suposadament) propis companys. I no tothom té aquestes ganes d'esforçar-se desinteressadament per perdre el temps en una lluita desigual: és molt difícil fer avançar coses enfrontat a la marrulleria politiquera.
Si només es milita per millorar les coses, és fàcil i comprensible el desànim quan les dificultats i les travetes venen del teu propi camp. No desanima el debat necessari i la confrontació de posicions, que és enriquidora. Treballar per concertar consensos és apassionant. Però haver de fer equilibris entre interessos personals, esquivant mesquineries, sobrepassant fidelitats personals, enfrontant companys professionals que només pensen en els media i en les eleccions, suposa un repte sovint massa gros pels senzills militants que voldrien ser, simplement, companys !.
I el problema no és només al sí dels partits. Es un problema social, com escriu Germà Bel a La Vanguardia de dilluns 31:
... i com ja ho deien fa temps l'Antoni Puigverd (nota) i l'Oriol Bohigas (nota), entre d'altres.
Com trencar aquesta dinàmica ?
Potser el problema és que no hi ha grans projectes engrescadors, renovadors, motivadors, liderats per persones exemplars i creïbles, que generin un clima de confiança en valors assumibles, que impulsin iniciatives conjuntes de canvi i de progrés ... que quan diguin som'hi, la gent comparteixi efectivament el projecte i segueixi, s'hi apunti !
Vull recordar la nota de l'Antoni Puigverd sobre l'Obama (30.01.09)!
Però, ara per ara, el què preval és el campi qui pugui, el cuidar la barraqueta i navegar sense riscos. Perquè arriscar si anem tirant, no vivim malament ... i no estan clares les alternatives ?
El risc és que, amb la crisi, això poden fer-ho líders populistes que ens empenyin qui sap on ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada