Llarg cap de setmana empudegat per l'affaire Millet. Quin personatge, i quins advocats defensors ! Com que el pobre home ha confessat i està penedit del seu error, no cal que vagi a la presó. Com aquesta serveix per reinserir, i l'home diu que ja està penedit, doncs vinga, a seguir, que aquí no ha passat rés !
Com els de la tele seva, que ridiculitzen el President, demanen perdó l'endemà, i ja està. No hi ha responsabilitats ? Lo més curiós del cas és que veig el Montilla, a cal Monegal, dient que vale, que accepta les excuses i que aquí no ha passat rés ... silenci ! Avui callo jo, demà callaràs tu ! Com a ciutadà, em sento enganyat, com a demòcrata escopit. Quina moralitat colectiva és aquesta ? A partir d'ara, si em salto un semàfor, i la poli em para, diré que ho sento molt, que n'estic penedit, que ja no ho faré més. I espero que m'apliquin la mateixa lògica que al President.
Tornant al pet del Millet, diversos articles als diaris d'aquests dies parlàven més aviat del silenci còmplice de tots plegats.
1/ l'article del JC Rodríguez Ibarra, a El País de dissabte 19, defensant el Zapatero. Critica els militants i membres de la Comissió Executiva del PSOE i del seu Comité Federal: en les reunions, "todo son elogios y aplausos ... nadie se atreve a levantar la voz". Diu que els que estan per sota de Zapatero "creen que deben su puesto a la voluntad de Zapatero, lo que anula o difumina su capacidad para ser libres y aportar visiones personales a la difícil tarea de governar un país desde la perspectiva socialista". Estaríem, diu, davant del dilema de saber si la generació actual "decide asumir su responsabilidad o queda como una generación perdida y silenciosa". El silenci, afegeix, no és conseqüència d'un suposat autoritarisme del Zapatero, sinó de "la cobardia de los que han hecho dejación de su responsabilidad". No explica el perquè això és ara així: abans (ells) eren collonuts, ara els militants són covards. Què ha passat ?
2/ Andrea Camilleri, a El País de divendres 18, reivindica la ràbia comunista com a antídot moral pel seu país, que vota i admira Berlusconi. Diu que els italians "estamos enfermos mental, política, económicamente y sobretodo, en cuanto a las costumbres, domina la inmoralidad". Predomina, diu, la moral del vespino, que circula per direcció prohibida, passa en vermell, puja a la vorera ... i ningú diu rés. Els italians voldrien ser vespinos i no complir cap norma ... Recorda la reflexió d'un periodista del NY Times: "No habéis matado al fascismo realmente, y es una enfermedad que sufriréis durante décadas, que reaparecerá en formas que no reconoceréis ..."
3/ Pilar Rahola, a la seva columna a La Vanguardia del diumenge 20, es pregunta respecte del pet del Millet: " ¿Nadie se dio cuenta? ¿No hubo auditorías públicas, a tenor de los millones de euros que le daban las administraciones? ¿No había consejos de administración? ¿Todos sus miembros eran ciegos, sordos y mudos? … o estamos gobernados por una pandilla de incompetentes, que regalan el dinero público como si fuera agua, o en algunas esferas del poder alguien sabía y alguien consentía. No queda mucho margen para opciones intermedias … el oasis catalán no era tranquilo porque estaba limpio. Era tranquilo porque decidimos usar máscaras para no oler la pestilencia".
4/ Antoni Serra Ramoneda, en una columna a El País, el mateix diumenge 20, denunciant La dejación de la sociedad civil, parla dels òrgans colegiats de govern, en els que els presidents han assumit ... funcions executives "acumulando información y poder en sus manos ... lo que inevitablemente relega a un papel pasivo a los otros integrantes (a menudo amigos o simplemente correligionarios), del máximo órgano colegiado. Nadie, finalmente, ejerce la necesaria función supervisora de los gestores" I proposa un codi de bon govern.
Vista l'experiència, potser caldria més que un codi "moral": caldria que els membres dels òrgans de govern fossin, de fet, co-responsables de les decisions que formalment adopten. Menys misses periòdiques, menys powerpoints, menys procediments buits, i menys voluntarisme figuratiu i més responsabilitats.
Quan vaig intentar dinamitzar el Consell Rector del CSdM, la consellera Geli i la seva mà dreta, el Carles Manté, em varen tallar el cap. Ningú del PSC va qüestionar el gest. Es varen molestar molt quan vaig explicar la meva visió dels fets. Calia tapar, callar, silenci, no generar ones mediàtiques. Fa un parell d'anys que faig propostes concretes (mètodes de treball, disseny funcional, ...), a institucions i fundacions (IVALUA, BOFILL, UGT, ... ), però fins ara no han considerat important promoure iniciatives per potenciar l'eficàcia dels òrgans de govern d'empreses o institucions públiques. No convé prendre riscos i crear enemistats ...
5/ Finalment, Antoni Puigverd aprofita avui per insistir en el què considera la crisi de la societat civil catalana, estructurada de manera feudal: "un conglomerado de feudos domina nuestro panorama. A veces, como sucedía en la edad media, los feudos pelean entre sí. Pero frecuentemente pactan y se reparten instituciones, presidencias de caja, consejos de administración, patronatos, mandarinazgos, canonjías. Con frecuencia lo hacen a regañadientes, como aquel chiste del paciente que aprieta las pudibundas partes del dentista mientras pregunta, sarcástico: "¿No nos haremos daño, verdad?". Pactan, compadrean, se reparten el espacio vital y comparten, por encima de todo, el silencio: "¿No ens farem mal, veritat ?"
Com els de la tele seva, que ridiculitzen el President, demanen perdó l'endemà, i ja està. No hi ha responsabilitats ? Lo més curiós del cas és que veig el Montilla, a cal Monegal, dient que vale, que accepta les excuses i que aquí no ha passat rés ... silenci ! Avui callo jo, demà callaràs tu ! Com a ciutadà, em sento enganyat, com a demòcrata escopit. Quina moralitat colectiva és aquesta ? A partir d'ara, si em salto un semàfor, i la poli em para, diré que ho sento molt, que n'estic penedit, que ja no ho faré més. I espero que m'apliquin la mateixa lògica que al President.
Tornant al pet del Millet, diversos articles als diaris d'aquests dies parlàven més aviat del silenci còmplice de tots plegats.
1/ l'article del JC Rodríguez Ibarra, a El País de dissabte 19, defensant el Zapatero. Critica els militants i membres de la Comissió Executiva del PSOE i del seu Comité Federal: en les reunions, "todo son elogios y aplausos ... nadie se atreve a levantar la voz". Diu que els que estan per sota de Zapatero "creen que deben su puesto a la voluntad de Zapatero, lo que anula o difumina su capacidad para ser libres y aportar visiones personales a la difícil tarea de governar un país desde la perspectiva socialista". Estaríem, diu, davant del dilema de saber si la generació actual "decide asumir su responsabilidad o queda como una generación perdida y silenciosa". El silenci, afegeix, no és conseqüència d'un suposat autoritarisme del Zapatero, sinó de "la cobardia de los que han hecho dejación de su responsabilidad". No explica el perquè això és ara així: abans (ells) eren collonuts, ara els militants són covards. Què ha passat ?
2/ Andrea Camilleri, a El País de divendres 18, reivindica la ràbia comunista com a antídot moral pel seu país, que vota i admira Berlusconi. Diu que els italians "estamos enfermos mental, política, económicamente y sobretodo, en cuanto a las costumbres, domina la inmoralidad". Predomina, diu, la moral del vespino, que circula per direcció prohibida, passa en vermell, puja a la vorera ... i ningú diu rés. Els italians voldrien ser vespinos i no complir cap norma ... Recorda la reflexió d'un periodista del NY Times: "No habéis matado al fascismo realmente, y es una enfermedad que sufriréis durante décadas, que reaparecerá en formas que no reconoceréis ..."
3/ Pilar Rahola, a la seva columna a La Vanguardia del diumenge 20, es pregunta respecte del pet del Millet: " ¿Nadie se dio cuenta? ¿No hubo auditorías públicas, a tenor de los millones de euros que le daban las administraciones? ¿No había consejos de administración? ¿Todos sus miembros eran ciegos, sordos y mudos? … o estamos gobernados por una pandilla de incompetentes, que regalan el dinero público como si fuera agua, o en algunas esferas del poder alguien sabía y alguien consentía. No queda mucho margen para opciones intermedias … el oasis catalán no era tranquilo porque estaba limpio. Era tranquilo porque decidimos usar máscaras para no oler la pestilencia".
4/ Antoni Serra Ramoneda, en una columna a El País, el mateix diumenge 20, denunciant La dejación de la sociedad civil, parla dels òrgans colegiats de govern, en els que els presidents han assumit ... funcions executives "acumulando información y poder en sus manos ... lo que inevitablemente relega a un papel pasivo a los otros integrantes (a menudo amigos o simplemente correligionarios), del máximo órgano colegiado. Nadie, finalmente, ejerce la necesaria función supervisora de los gestores" I proposa un codi de bon govern.
Vista l'experiència, potser caldria més que un codi "moral": caldria que els membres dels òrgans de govern fossin, de fet, co-responsables de les decisions que formalment adopten. Menys misses periòdiques, menys powerpoints, menys procediments buits, i menys voluntarisme figuratiu i més responsabilitats.
Quan vaig intentar dinamitzar el Consell Rector del CSdM, la consellera Geli i la seva mà dreta, el Carles Manté, em varen tallar el cap. Ningú del PSC va qüestionar el gest. Es varen molestar molt quan vaig explicar la meva visió dels fets. Calia tapar, callar, silenci, no generar ones mediàtiques. Fa un parell d'anys que faig propostes concretes (mètodes de treball, disseny funcional, ...), a institucions i fundacions (IVALUA, BOFILL, UGT, ... ), però fins ara no han considerat important promoure iniciatives per potenciar l'eficàcia dels òrgans de govern d'empreses o institucions públiques. No convé prendre riscos i crear enemistats ...
5/ Finalment, Antoni Puigverd aprofita avui per insistir en el què considera la crisi de la societat civil catalana, estructurada de manera feudal: "un conglomerado de feudos domina nuestro panorama. A veces, como sucedía en la edad media, los feudos pelean entre sí. Pero frecuentemente pactan y se reparten instituciones, presidencias de caja, consejos de administración, patronatos, mandarinazgos, canonjías. Con frecuencia lo hacen a regañadientes, como aquel chiste del paciente que aprieta las pudibundas partes del dentista mientras pregunta, sarcástico: "¿No nos haremos daño, verdad?". Pactan, compadrean, se reparten el espacio vital y comparten, por encima de todo, el silencio: "¿No ens farem mal, veritat ?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada