Fa temps que ho penso: el món funciona sense conductor, sense mecanismes clars que permetin definir l'orientació, el camí de la nostra evolució. No penso en una persona: parlo de mecanismes, d'organismes, d'institucions transparents i democràtiques. Hi ha institucions correctores de desviacions (l'ONU, el FMI, ... ), o gestos com ara el G-20 d'ahir, però no institucions conductores, de veritable direcció estratègica.
Si un dia es munten, caldrà que assumeixin el repte de plantejar què podem fer i on volem anar com a espècie, en línia, per exemple, amb les reflexions de l'Eudald Carbonell i del José Luís Sampedro.
Però va per llarg, em temo, i no sembla haver-hi alternatives elaborades al "sistema".
Haurem de seguir amb aquest capitalisme basat en la cobdícia de tots, que té com a única norma el créixer més i més, el tenir més i més, el no parar, el córrer i córrer ... perquè sinó, els qui venen al costat et trepitgen i t’arrasen. Com el càncer. La humanitat té càncer: plegats tenim, vivim, alimentem processos de creixement incontrolat, sense altres objectius que ser més competitius que el veí. Alguns parlen de creixement zero, de reduir el ritme. Magnífic i necessari. Però ens cal una conducció, com diuen els amics argentins.
Un dia, immersos en una crisi que tard o dora ens arribarà, els homes i dones, la humanitat, necessitarem prendre en mà el nostre destí, el nostre funcionament, i establir, si hi som a temps, unes finalitats comunes compartides, unes estratègies coherents de reconversió dels comportaments econòmics i socials (qui ha de produir què i per a qui). Un dia, si podem decidir colectivament sobre el destí de la humanitat, necessitarem saber on som, necessitarem disposar d'instruments de mesura orientats a facilitar la presa de decisions, la conducció.
Sortosament, hi ha qui hi pensa. Mireu, per exemple, l'article de Montserrat Domínguez d'avui, comentant els treballs de la sociòloga M. Àngels Durán. (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)
Nota simpàtica: en parlar de marrulleries comptables, M. Domínguez no parla d'enginyeria financera, sinó d'artificios contables. Posats a somniar, penso que potser és degut al mail que vaig enviar el desembre passat a la gentil defensora del lector de La Vanguardia, Sra. Margarita Soler, i que va contestar-me a les poques hores !
I què és un artificio ? Al barri granaíno de l'Albaicín, una petita placa en un petit carrer ho explica ... no massa bé.
L'artifici és un art, una habilitat ... o una cosa, un objecte, un enginy ?
Adjunto (2017) el què diu el DIC de l'IEC:
Si un dia es munten, caldrà que assumeixin el repte de plantejar què podem fer i on volem anar com a espècie, en línia, per exemple, amb les reflexions de l'Eudald Carbonell i del José Luís Sampedro.
Però va per llarg, em temo, i no sembla haver-hi alternatives elaborades al "sistema".
Haurem de seguir amb aquest capitalisme basat en la cobdícia de tots, que té com a única norma el créixer més i més, el tenir més i més, el no parar, el córrer i córrer ... perquè sinó, els qui venen al costat et trepitgen i t’arrasen. Com el càncer. La humanitat té càncer: plegats tenim, vivim, alimentem processos de creixement incontrolat, sense altres objectius que ser més competitius que el veí. Alguns parlen de creixement zero, de reduir el ritme. Magnífic i necessari. Però ens cal una conducció, com diuen els amics argentins.
Un dia, immersos en una crisi que tard o dora ens arribarà, els homes i dones, la humanitat, necessitarem prendre en mà el nostre destí, el nostre funcionament, i establir, si hi som a temps, unes finalitats comunes compartides, unes estratègies coherents de reconversió dels comportaments econòmics i socials (qui ha de produir què i per a qui). Un dia, si podem decidir colectivament sobre el destí de la humanitat, necessitarem saber on som, necessitarem disposar d'instruments de mesura orientats a facilitar la presa de decisions, la conducció.
Sortosament, hi ha qui hi pensa. Mireu, per exemple, l'article de Montserrat Domínguez d'avui, comentant els treballs de la sociòloga M. Àngels Durán. (cliqueu-hi a sobre per llegir-lo)Nota simpàtica: en parlar de marrulleries comptables, M. Domínguez no parla d'enginyeria financera, sinó d'artificios contables. Posats a somniar, penso que potser és degut al mail que vaig enviar el desembre passat a la gentil defensora del lector de La Vanguardia, Sra. Margarita Soler, i que va contestar-me a les poques hores !
I què és un artificio ? Al barri granaíno de l'Albaicín, una petita placa en un petit carrer ho explica ... no massa bé.
L'artifici és un art, una habilitat ... o una cosa, un objecte, un enginy ?
Adjunto (2017) el què diu el DIC de l'IEC:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada