"mise au point" de les darreres qüestions europees

La més espectacular, potser, la presidència semestral francesa de la Unió, la presidència del president Sarkozy ! Ha estat significativa, il·lustradora, del què podria ser la Unió Europea amb altres estructures de direcció política, deixant enrere els feixucs mecanismes de fa ja tantes dècades.

Tradicionalment, es considerava que la Comissió era el motor europeu. Que calia un òrgan per sobre dels Estats que mirés, per sobre dels interessos nacionals, cap a l'interès general europeu. És evident que la Comissió no juga aquest paper des de l'any 95, quan va plegar el president Delors. Els successors (Santer, Prodi, Barroso), han estat designats precisament per fer funcionar la màquina administrativa, però sense liderar, sense empènyer, sense molestar políticament els grans Estats.

Jo era partidari d'una Comissió forta, europeista, professional, eficaç i eficient. Però, visiblement, això no és possible. Els Estats ho han impedit, certament, anomenant comissaris i condicionant promocions.

Joschka Fischer criticava a Durao Barroso a El País, però el problema no és Barroso, que va ser designat precisament per obeïr i no molestar !

La Comissió, els alts funcionaris, els directors generals, directors, caps d'Unitat, administradors, i, també, especialment, els sindicats, ... han estat incapaços de dissenyar una alternativa i liderar un impuls innovador. No hi ha hagut un conjunt de valors europeistes integradors, vertebradors. Massa sovint, els "buròcrates" s'han plegat als interessos nacionals ... o han seguit una lògica de confrontació més que de cooperació intel.ligent amb els Estats membres. La comissària Cresson en va ser un exemple patètic, que jo vaig viure directament.

Darrerament, des de l'estratègia de Lisboa el 2000, els procediments de coordinació oberta entre Estats són tot un repte a la capacitat de lideratge tècnic i polític de la Comissió. No em sembla que se'n surti massa bé ...

Per això la declaració del president francès Sarkozy (és un error construir Europa contra els Estats), és molt significativa. Cal una direcció europea forta, dinàmica, operativa: si la Comissió no ho ha pogut fer (o no li han deixat, o no n'ha sabut), caldria que el Consell se'n responsabilitzés. Però, per fer-ho, és evident que els mecanismes actuals no són els adequats. Després d'una presidència trepidant i mediàtica, ara passarem sis mesos expectants, patint la contradicció de ser dirigits per un president que no creu en el projecte.

Fa unes setmanes (28.11), la comissària Wallström, a El País, insistia encara en què cal reforçar les polítiques de comunicació per explicar millor què fa la Unió. Luís Arroyo havia senyalat uns dies abans (7.11), que "los fundadores de la Unión y sus sucesores optaron por el único camino posible: la puesta en marcha de un proyecto más asentado en lo instrumental que en lo expresivo; más racional que emocional; más logístico que mítico; más práctico que afectivo. Fueron audaces y realistas, y los resultados están a la vista".

Ahir diumenge (21.12), un grup d'amics del Miquel Roca insistia en la necessitat d'un projecte europeu des de Catalunya ...

Viure, conèixer, actuar, treballar, compartir amb col·legues d'altres estats europeus: a mi em sembla que les emocions, l'afectivitat, surten del viscut, de la cooperació concreta, de l'experiència de fer plegats, i no de discursos voluntaristes o de gestos mediàtics.

Mentrestant, aquí estem liats amb els espaguetis bolonyesos, discutint el futur de l'educació amb un projecte de Llei que no té cap referència a les polítiques europees. No hi ha (de moment), cap referència a cooperar, a compartir problemàtiques i experiències amb els nostres veïns.

Jo he proposat esmenes via blog i mail als dirigents de la conselleria i als diputats amics. No he vist cap gest dels eurodiputats (socialistes) catalans en aquest sentit. I això que venen eleccions ...