Polítiques Tecnològiques ?

Fa una mica més d'un any, ja vaig penjar una [ nota ] sobre el debat i la promoció de les TIC, preocupat pel contingut de les "jornades tecnològiques" de 3 o 4 hores...
Després, aprofitant la presentació de Ctecno, vaig parlar en una altre [ nota ] de la comèdia tecnològica barcelonina, incitat per l'actuació espectacular de la Pilar Rahola ... i la seva columneta a La Vanguardia.
Ara rebo una invitació per assistir a la presentació d'un cicle sobre SMART CITIES, organitzat conjuntament pels Enginyers, la Fundació Ctecno i el Cercle del Coneixement.

Rateta com sempre, miro el programa:
- inauguració i clausura pels "popes" de les entitats organitzadores i pel conseller d'Empresa i Ocupació,
- tres Ajuntaments que explicaran la seva visió (el de BCN el menys representatiu del ajuntaments catalans, el de Sant Cugat que fa temps que ven planificació sui-generis, i el de Dublín, quina justificació desconec ...), en 1'5 hores;
- i quatre grans empreses (Abertis Telecom, Cisco, IBM i Indra) explicaran les seves aportacions tecnològiques, durant 2 hores.

No hi veig representants de les organitzacions municipalistes. És lloable la iniciativa, però sembla que implicar, des de l'inici, tots els agents i partners concernits seria una bona idea.

La Comissió Europea ha obert una consulta pública amb aquesta mateixa etiqueta, però, de moment, no sembla que sigui a l'ordre del matí. I el termini per fer-hi aportacions s'acaba el 13 de maig ... Seguirem tant autònoms i autistes com és habitual respecte de les activitats de reflexió estratègica de la Unió Europea ?

Iniciatives com aquesta, lloables, confirmen però la meva impressió de que, al nostre país, aquestes iniciatives tecnològiques tenen més aviat una finalitat bàsicament relacional, d'informació/comunicació ... i de propaganda.

Quin valor afegit concret aporten les entitats organitzadores ?
De moment, deixo oberta la qüestió. M'he apuntat a la sessió del 12 de maig, al CosmoCaixa (!), on es presentará el Cicle de conferències que es durà a terme entre l’octubre i el novembre de 2011. Després podré fer apreciacions més fonamentades.

El Jordi Pericàs em diu que "vivim uns temps de superficialitat i banalitat, i això ho contamina tot. L'absència de rigor, i de feina ben feta és una constant. L'important és l'eslògan, el màrketing i les paraules. El que hi ha de debò a darrera ...importa poc. Hem perdut la capacitat de l'anàlisi crítica de les coses, i sobretot hem perdut l'interès en contrastar l'efecte de les nostres accions i decisions ... ". "Ara toca parlar de les Smart Cities", em diu el Jordi, i "fa poc parlàvem d'administració electrònica, però això ja no ven ni excita els venedors de "crecepelo" ... malgrat la feina que encara hi ha per fer per dotar-nos d'administracions eficients ... sembla que això és massa dur i no llueix".

Aprofito per recordar dues experiències personals ben diferents, realitzades en un context de complicitat entre governs/administracions, productors/subministradors d'eines i tecnologies pel món local, i, lògicament, usuaris/experts dels ajuntaments espanyols i catalans:

- la primera, sota l'impuls del Joan Majó i el seu PEIN, i en acord amb l'Angel Ros, responsable aleshores d'aquests temes a la FEMP: grups de treball conjunts per identificar prioritats, especificacions tècniques i procediments per promoure innovacions en la gestió cadastral i en la tramitació electrònica d'expedients;

- la segona, des de l'ICT, amb el suport de la Diputació de Barcelona (Joan Rangel/Jordi Pericás), amb una lògica semblant: enquestes de situació, grups d'experts, productors i d'usuaris per establir especificacions i funcionalitats dels paquets de programes de gestió, per avaluar aquests paquets i facilitar la tasca dels futurs usuaris però, també, dels qui els tenien de desenvolupar i adaptar. (Ja havia parlat d'aquesta iniciativa en una [ nota ] d'octubre de 2008)

Trobo a faltar, ara, aquesta funció d'intermediació, d'anàlisi rigorosa i sistemàtica, des de la perspectiva de l'interès general. És interessant afavorir la racionalització de la oferta i de la demanda, fer-les més transparents. A més de saber qui fa què, a més de disposar de la informació, els responsables locals suposo que agrairien estudis comparatius, anàlisi de prestacions, de costos i de condicions, agrairien coneixement útil, orientat a la presa de decisions.

En definitiva, el què fa, per exemple, la FNAC amb les càmeres fotogràfiques ... o el que pretenia que fés el TIC SALUT quan li vaig vendre la idea a la consellera Geli. Ho recordava a la nota del febrer 2010. Més ambicioses, les iniciatives de la Comissió Europea amb les plataformes tecnològiques, les joint technological initiatives o les KIC: Knowledge and Innovation Communities , que vaig comentar en una [ nota ] de gener 2009.

Retallar pressupostos ? Canviar les maneres de dirigir !

Fa dies que volia escriure sobre el tema, però l'escepticisme i la desconfiança m'han desanimat fins ara d'obrir el word i dir quatre idees bàsiques, elementals.

Però avui, dilluns 25 d'abril, hi ha un article a La Vanguardia que diu coses sensates i que no havia llegit fins ara. Diu el Juan Ramis-Pujol, professor a ESADE, que, a més de les necessàries i inevitables reduccions pressupostàries, cal, també :
- impulsar innovacions organitzatives,
- donar més poder de decisió a funcionaris amb voluntat creativa,
- i substituir els equips directius no competents per a liderar aquestes iniciatives.

Jo ho vaig intentar, ara fa just 5 anys, com president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme, animat per la consellera Geli i el seu braç executor, el Carles Manté.
Durant dos anys, semblava que una nova lògica era possible. Altres presidents d'altres consells rectors m'hi encoratjaven.

Malgrat les senzilles i tímides propostes meves:
- millorar les capacitats i el funcionament dels òrgans de govern,
- millorar els instruments de direcció estratègica per fer-los més oberts i transparents, més comprensibles i efectius, més útils,
- generar un clima de cooperació franca amb tots els treballadors, i establir pràctiques de concertació amb els professionals, veritable capital de l'hospital,
- corregir petites corrupteles i decisions poc racionals, excessivament interessades i motivades per lògiques familiars, amicals i corporatistes,
- abolir estils de direcció i de gestió massa personalistes, massa autoritaris,
- . . .
la casta dirigent, potent, organitzada, es va sentir atacada, va veure trontollar el seu bonviure de dècades, i va reaccionar. I la consellera va cedir. Fins i tot em va desacreditar, mentint, en el Parlament. Mesos després, en una entrevista forçada, em va reconèixer, malauradament, la seva impotència. Mesos després, des de la mateixa tribuna del Parlament, altres em van agrair les meves aportacions per millorar la governança del gegantot de l'ICS.

Els companys d'aquí, fidels a la lògica partidista, van callar, disciplinats: el què diguin a Barcelona.
Les esquerres governants van acotar el cap davant les pressions de la casta gerencialista.

Per això m'ha semblat interessant l'article de Ramis-Pujol: els temps fàcils s'han acabat. La solució simple de retallar pressupostos, no servirà si no va acompanyada, precedida penso jo, d'iniciatives creïbles per millorar l'eficàcia i l'eficiència, de noves maneres de dirigir, de governar els hospitals i els serveis de salut en general.

Les castes dirigents poden dirigir d'altres maneres ? Ho dubto. El Director General de la meva DG a la Comissió Europea, davant les propostes innovadores del comissari Kinnock per fer front a la crisi del 1.999, ens va reunir a tots els directors i caps d'unitat per dir-nos que, a partir d'aleshores, "il fallait faire semblant qu'on est transparent ...", és a dir, teníem de fer veure que érem transparents.

Davant la crisi, que en realitat és un canvi d'època, caldrà molta pedagogia, moltes explicacions rigoroses, raonables, equilibrades a tothom: als professionals i als usuaris. Però, sobretot, probablement, caldria substituir, efectivament, els equips directius massa acostumats a estils prepotents, autistes, ineficaços.

Sense aconseguir la implicació convençuda dels professionals, sense la comprensió conscient dels usuaris i dels ciutadans, no ens en sortirem. Cal, probablement, desmuntar catedrals burocràtiques i pensar en estructures més operatives de concertació. Cal, ja seria hora, abandonar mètodes de propaganda clàssica, per impulsar iniciatives creïbles d'intercomunicació amb els usuaris.

Caldrà veure si el govern té la visió, la voluntat, les capacitats i el coratge d'impulsar una renovació profunda de les maneres de governar aquests serveis, dels òrgans de govern excessivament formalistes, dels equips gestors massa acostumats a dècades de vivències glamuroses.

Cal generar confiança mútua ...

l'Escala, capital del vent ?

Aprofitant les festes, les sensacions del viatge a la Bretanya i les darreres navegacions virtuals sobre el tema, he concretat una vella idea sobre la promoció de la petita producció d'energia eòlica.

Aprofitant la circumstància de ser petit propietari d'un apartament a l'Escala, on el vent és present molt sovint, he enviat la proposta a l'Alcalde actual. Veurem com bufen els vents passades les eleccions del 22 de maig. Però la proposta pot ser ja útil per a la campanya.

Es tracta de convertir l'Escala en capital del vent, en punt de trobada i referent de la petita eòlica local, colectiva o particular. Els temps i vents que venen justifiquen, penso, iniciatives d'aquest tipus.

Adjunto les dues pàgines molt esquemàtiques amb la idea:

Cliqueu a sobre per ampliar i llegir !

Links a notes passades: la darrera idea per a l'Escala [ aquí ].
Les altres notes sobre molins són a la carpeta corresponent,
a la llista de l'esquerra de la pantalla.
Val la pena veure la [ nota ] de 2009 sobre la producció descentralitzada d'energia, del Jeremy RIFKIN, comparant-la amb la lògica de la xarxa internet.

Problemes energètics ? Incompetents, impotents ...

Tenim un problema energètic de fons, evident. Però també tenim una problemàtica política. En el nostre país, a Espanya i a Catalunya (però també a França, sembla ...) domina una política energètica basada en la gran concentració de la producció, dominada per algunes grans empreses.

No conec massa el detall, però sembla que la producció autònoma és molt complicada, que tota la normativa apunta a produir per alimentar la xarxa general controlada pels grans subministradors, i a desanimar iniciatives locals, cíviques o particulars.

No és una problemàtica tècnica: és el resultat d'una correlació de forces. D'un costat, els productors dominants, i, de l'altre, uns governs inconscients, insolvents, desganats ... o impotents, manipulats, condicionats.

Aprofitant la darrera nota sobre molins, he navegat una mica per la xarxa per actualitzar elements. I els resultats confirmen la intuïció: els nostres governs, malgrat discursos i gestos, sembla que no tenen la inteligència, el talent, la voluntat ni el coratge per impulsar polítiques innovadores en aquest camp. Només queda esperar que, en els propers anys, aquestes opcions esdevindran necessàries. Haurem perdut molt de temps discutint de nacionalismes i federalismes. Del Guardiola i del Mourinho.

Miraré què diuen sobre el tema els companys de la Comissió d'Energia del Colegi/Associació d'Enginyers.

De moment, per que consti, alguns documents ben clars i pedagògics sobre polítiques públiques inteligents i decidides als USA i al UK:

Els links a la AWEA americana, i a la BWEA anglesa, anomenada RenewableUK des del 2010

Éoliènnes per la Bretanya ... una mica burros, els catalans, sí !

Dels milers i milers de molins que hi havia a la Bretanya, de vent, d'aigua, de les marees, ben poca cosa en queda.
Però n'hi ha molts de gegants, impulsats per les grans companyies, i alguns exemples interessants de petites éoliènnes doméstiques o agrícoles.
Guardo aquí algunes fotos: un molt antic de pedra, a Batz, un original metàlic ideat per Bollée, a Épuisay, dos exemples d'eòliques mitjanes, industrials i domèstiques ...

... una original experiència amb eix vertical (que té pinta de gest mediàtic de la distribuidora farmacèutica OCP !) ... i la millor, la d'aquests burros catalans que s'hi posen de cul !

Mentre éram allà dalt, aquí, efectivament, els catalans seguíem fent rucades !

Més aniversaris: els 40 de casats, també des de la Bretanya !

Fa 40 anys varem declarar públicament que ens estimaríem sempre, i que conviuríem mentre tots dos volguéssim fer-nos companyia. I, de moment, hem arribat fins aquí, sentint-nos molt ben acompanyats !

Penjo, pel record, la "participació" feta amb la primera offset del pare, una foto nostre el dia del casament (17.04.1971, a la petita ermita de Sant Simó), el text del compromís, la foto mentre el llegíem (les iaies ploraven ...), i el Julià Cots, l'amic capellà progre, feia de testimoni ...

... i la foto de la passejada de celebració, a la platja de Batz ...

63 ... a la Bretanya !

Torna a ser 14 d'abril, i ja ha passat un any més !

Aquest cop ens hem escapat amb la Montse a la Bretanya, passant per Orleans, a casa de la meva germana.

Amb l'Annie, ens han preparat un magnífic pastis ... amb les llimones del nostre llimoner !

Ja sóc més a prop dels 65. Però tinc molts projectes i ocupacions de les que voldria fruir ! (... o és fruïr ?)

Més pinzellades ético-morals ...

... i un sol comentari: ja era hora que algú rellevant del PSOE parlés clar !

Fa ja 80 anys que la Constitució Republicana parlava d'ensenyament laic,

inspirat en ideals de solidaritat humana, i amb el treball com a eix metodològic.

No sé si hem avançat massa ...

Compartint experiències, vivències, valors, emocions ... ?

Un company de vida és molt més que una amistat. Comprometre's a conviure suposa compartir efectivament, pràcticament, la vida, la petita vida diària però també les grans ilusions, les vivències, les experiències, les dificultats, les emocions.

I difícilment és possible un compromís així, un acompanyament continuat si no es comparteixen, suposo, també, els valors bàsics, les finalitats principals dels nostres comportaments i actuacions.

Ja varem discutir d'això quan la Meritxell Batet va decidir compartir la seva vida amb un ilustre i influent militant del PP. Educat, simpàtic, però militant d'un partit amb uns valors que sovint ratllen en la mesquinesa, l'individualisme extrem, i que no sembla que l'aprofundiment democràtic els interessi massa. Com es pot coexistir cada dia, sopant, esmorzant, comprant, compartint projectes professionals i polítics ?

Misteri.

A no ser que un militi en un partit com qui treballa en una multinacional: avui pots lluitar per Microsoft, però demà per Google, ... i sempre, per la teva carrera.

Ahir vaig tenir una sorpresa. El Jaume Collboni, cap de la darrera campanya socialista per les eleccions al Parlament, s'ha casat amb un realitzador creador de programes de teleporqueria com Sálvame, la Noria o Aquí hay tomate.

Montilla, Iceta, Belén Esteban, Risto Mejide, Paolo Vasile (conseller delegat de tele5) i altres tertulianas, tots a festejar-ho ! No he trobat la foto del líder de la UGT que, diuen, anava tot vermell: quina conya, jugar amb els colors històrics en aquests ambients ...

Fa temps que em preocupa la influència (aclaparadora en certs indrets) de l'aparell de l'església catòlica i de certs gregaris convençuts sobre el funcionament del PSC.

Però amb aquesta notícia, ara puc entendre moltes coses. Especialment les relacionades amb les necessàries (inexistents ...) polítiques de pedagogia social i política que necessita el nostre país, i especialment, les anomenades "classes populars". En el fons, hi ha coincidència i connivència: el poble, com més tonto i més gregari, millor pels qui viuen de paternalismes i populismes baratos.

El Javier m'alerta de que El País d'avui dia 12, acaba una anàlisi editorial (El Acento), amb aquesta reflexió, també contundent, sobre el què qualifica de compromís històric:

No hubo beso a la salida del Ayuntamiento, pero sí banquete y por todo lo alto. El hotel Vela, la obra de Ricardo Bofill ... uno de esos símbolos de gran lujo de los que solía abominar la vieja izquierda, fue el broche de esa síntesis, de esa comunión de ideas de los que han dejado de ser dos mundos en conflicto: la izquierda realmente existente y aquellos que saben cómo encontrar eco entre las masas. Cosas de la modernidad líquida ...

I un amic em diu que aixì emergeix a la llum pública una possible causa de les collonades i disbarats que varen caracteritzar la darrera campanya electoral dels socialistes ... i a molts ens quedaran a la memòria les imatges de ridícul i de vergonya aliena que varem veure i viure.

Collons !

Idees de cap de setmana a l'Escala

Caminant, passejant pels bonics indrets de l'Escala i Sant Martí d'Empúries, amb el cap ben despejat, sense ni un petit airet tramuntanenc, la imaginació brolla radiant.

En temps de crisi energètica i de l'altre, i després de veure un extraordinari documental sobre la illa danesa de Samso, he tingut la idea de posar dos eòliques en llocs estratègics de la costa escalenca.

Per qüestions energètiques, estètiques i pedagògiques: generar energia, animar el paisatje i predicar noves solucions. Ja sento tota la paperassa burocràtica que cau sobre mi, i medito: quin país amb tant poca trempera ! Però algú ho havia de dir ...

Però mireu que diuen a la presentació del reportatge a la web de TV3:

A Dinamarca, la petita illa de Samso, situada entre el mar Bàltic i el del Nord, s'ha convertit en el paradís de les energies netes, en punt de referència per a les energies renovables. Tot el que funciona amb electricitat, aquí, ve del vent. El cent per cent d'energia eòlica. Una revolució verda, que afecta a tothom.

Ja fa més de deu anys que Samso va fer aquesta particular revolució verda. Els euros de Brussel·les i les corones de Copenhaguen van començar el procés. Però va caldre un compromís massiu dels insulars per adoptar les energies renovables. Un exemple únic d'autodeterminació i de maduresa, que va germinar en la creació de l'Acadèmia de l'Energia, un lloc d'exposició i de reflexió creada per i per als habitants de Samso d'on van sortir la majoria de decisions ...

Com m'agradaria allunyar-me nord enllà, dèia l'Espriu ...

e i c : ens haurem d'indignar ?

El procés de reorientació estratègica del Col.legi/Associació segueix obert. Ara toca modificar els Estatuts, la nostra constitució interna. Sembla que ja hi ha un projecte, que serà sotmès a l'aprovació de la Junta Directiva el proper dilluns dia 11 d'abril. Que jo sàpiga, no ha estat el resultat d'un procés obert i participatiu. Malgrat les crides a la implicació del video promocional ...

Uns quants dirigents deuen haver fet el treball. Els membres del grup de treball sobre comissions, per exemple, quines conclusions haurien de servir per proposar canvis estatutaris, no n'hem sabut rés. Els membres de la Junta Directiva han rebut el projecte, però no els socis en general.

Malgrat disposar com mai d'eines de comunicació, malgrat tenir un departament de comunicació 2.0 relativament ben dotat, malgrat l'obsessió per la presència en les xarxes socials, aquesta reflexió s'ha portat amb una discreció extrema, segurament excessiva. Com si hi hagués por. Si el document el tenen tots els directius, perquè no el poden tenir, també, tots els associats ? Perquè seguir, en ple segle de la comunicació, amb tradicions noucentistes ? Els directius són, d'alguna manera, delegats dels socis per governar l'entitat. Però els més importants som tots, els socis, el col.lectiu sencer. Perquè uns quants han de tenir informació privilegiada ?

Pel que fa la reorientació estratègica, les propostes que he anat fent fins ara, són, sembla, amplament compartides. Fins i tot pel degà i pel director general: així m'ho varen manifestar en dues ocasions en què ens varem reunir per tractar les meves propostes, després d'haver-les presentat a la darrera Junta General de desembre 2010.

De fet, jo proposava tres eixos fonamentals:

1/ finalitats: un C/A orientat a la participació activa de tots per generar cooperativament valor per tots, per les empreses, pels governs i administracions, per la societat;
2/ governança oberta i transparent: òrgans de govern racionalitzats, instruments de governació clars, comprensibles, útils, i redisseny dels canals d'informació, participació i consulta;
3/ mecanismes de participació efectius: reforçant les comissions i grups de treball, creant tallers, espais o comunitats, i potenciant les xarxes obertes.

Però, curiosament, informalment, clandestinament, alguns amics amb càrrec i que tenen el projecte, cedint a les meves súpliques, em piulen, em xiulen, em filtren males sensacions ...

- la referència simbòlica a la participació hauria desaparegut ... (article 5 dels actuals estatuts), però apareix explícitament, sembla, la promoció de la competitivitat industrial i la creació d'un sistema d’acreditació de la competència professional (perquè aquest detall en els estatuts ?);

- les empreses podrien ser formalment sòcies adherides, no simbòlicament com fins ara ...;

- hi hauria una Junta de compromissaris representativa de la diversitat (iniciativa intel.ligent), però sembla que el projecte proposa també que hi hagi cooptació pels majoritaris de 20 compromissaris més que podrien consolidar la majoria ...

- no sembla haver-hi cap referència a instruments moderns de governació (planificació, programació, orientacions estratègiques, balanç, avaluació ... ), ni garanties de comunicació digital efectiva ...

- els instruments de cooperació sembla que es quedarien igual, no es tocarien, excepte per fer-hi entrar les empreses ...

Escoltant aquestes piulades, la música és més aviat decebedora, grisa, i sembla més motivada per reaccions defensives, porugues, que per una decidida voluntat coratjosa i lúcida de progressar.

Cap de les meves innocents i assumibles propostes sembla haver estat retinguda ... i guanyaria pes, en canvi, la idea del Col.legi d'Empreses que predicava el director general fa mesos ... La manca de recursos no ens hauria de fer perdre els principis !

Potser m'he equivocat, potser he sobrevalorat les possibilitats d'evolució, de canvi de la nostra institució. Potser hi ha massa tecnocratisme il.lustrat i poca sensibilitat democràtica. No sé si hi haurà alguna reacció, alguna indignació (actitud ara de moda ...), si les piulades que he sentit es confirmen. Com arreu, potser també aquí, qui es mou, cau.

Mala senyal per una entitat que vol, que hauria de ser, referent. Anem darrera, per exemple, de l'Ateneu Barcelonès i la Generalitat ens porta gairebé 10 anys d'avantatge en programació pressupostària. Nosaltres sembla que seguirem, tranquils, amb els nostres comptes i memòries. Molta innovació, molta bombeta ... però sembla que ens podem trobar amb un veritable viacrucis les properes setmanes !

Indignació, reacció, ... esperança ?

Ja vaig parlar del llibret del Hessel en una [ nota ] de gener. En realitat són 14 pàgines de text àmpli: probablement com un article llarg de El País ! Potser no n'hi ha per tant, i caldria veure el perquè de l'éxit mediàtic. Però té frases enternidores si penses en qui les escriu, des dels seus 93 anys.

Per exemple:

- que cal una organització racional de l'economia que asseguri la subordinació dels interessos particulars a l'interés general ... amb més justícia, més llibertat ... però no la llibertat incontrolada de la guineu en un galliner !

- que la pitjor de les actituds és la indiferència: que cal que ens indignem, que ens comprometem (s'engager ...), que treballem per a una ruptura radical del pensament productivista, de la lògica del "sempre més", i fem prevaldre l'ètica, la justícia, l'equilibri durable;

- i que cal una insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que només ens proposen el consum de massiu, el menyspreu dels febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competència a ultrança de tots contra tots.

Rés de nou, però és una obra clara, simple, directa ... escrita amb el cor, que respira autenticitat, que genera adhesió ... i seguidors: penjo un article a El País de diumenge 3, sobre la iniciativa del seu amic, l'avi Sampedro.

I per acabar amb un article esperançador del Manuel Castells. Un pel optimista, però potser és el què necessitem ...

(cliqueu sobre els articles per ampliar-los i llegir-los millor !)

Quaresma: quatre ratlles a l'Antoni Puigverd

Antoni, aprecio molt els teus articles, i em sembla que comparteixo gairebé al 100% els teus valors bàsics. Però em sento lluny de tu quan parles de la religió. Ho respecto, però avui m'he decidit a escriure quatre ratlles en reacció a l'article sobre la Quaresma, a La Vanguardia de dilluns 28.

Jo no considero la desaparició de la Quaresma com una victòria de la modernitat sobre la repressió, de la llibertat sobre la submissió, de la felicitat postmoderna sobre l'obscuritat antiga. Tampoc comparteixo l'optimisme ideològic contemporani que tindria, dius, una imperiosa tendència a ridiculitzar, menysprear o expulsar de les nostres vides el llegat de la tradició, considerada amarga i repressiva. Ni tampoc em sembla que l'ésser lliure i autònom que imaginava la Il•lustració volgués suplantar el déu cristià per esdevenir un "pelele" consumidor.

Volem suplantar Déu ? No. Volem treure'ns de sobre visions interessades, volem treure'ns de sobre el Déu que fan servir els qui es presenten com els seus ministres/funcionaris, que diuen parlar en nom d'un déu (t'ho pots imaginar, realment, això ?), i que, sovint, són lluny de promoure polítiques radicalment humanistes, solidàries.

Sabem molt poc, encara, sobre el món, l'univers, la vida ... Si a l'explicació de tots els interrogants l'anomenem "déu", jo crec que hi ha un déu, una X que representa les respostes que se m'escapen, el sentit últim de la nostra existència. M'agrada pensar-ho així en les nits clares de cels estrellats. I ja vaig penjar algunes idees en una [ nota ] l'any passat.

Incapaços per l'autocrítica ? Hi ha molta gent motivada per la modernitat, pel progrés, que és molt conscient dels límits i fracassos de la societat contemporània, que denuncies. Hi ha molts socialistes, per exemple, i per concretar, que pateixen les mesquineses i les incompetències de molts dirigents, i que no renuncien a treballar per promoure valors solidaris, a pensar en maneres més socialistes d'organitzar la convivència, de produir i compartir el que necessitem.

És evident que la mentalitat, el comportament, els valors dels homes, de la humanitat, de la societat que ha tirat a la brossa qualsevol preocupació sobre el significat de l'existència, com tu dius, resulten d'un complicat procés d'interacció de les forces econòmiques, polítiques i ideològiques. Parles en l'article del sistema econòmic, de l'economia del consum, de la publicitat i de les pantalles hipnòtiques. Així es fa la cultura, efectivament, malauradament.

Els consumidors indefensos, pobrets, de la programació de cadenes com Tele5, poc poden fer per reaccionar a continguts que configuren, inconscientment, els seus valors i pautes de comportament. Per cert, deixa'm fer un petit comentari: encara no he vist el Rouco Varela i la seva gent fer campanyes valentes contra la propagació de la misèria moral que fan aquestes televisions, cada dia, davant de milions de ciutadans. Ciutadans que pateixen, també, les polítiques paternalistes que busquen la submissió i el vot gregari, que prefereixen el votant fidel i dependent més que el ciutadà informat !

La qüestió no és barallar-nos "tradicionalistes" i "modernistes". Necessitem imaginar actuacions, iniciatives conjuntes, campanyes, ... (polítiques, en dèiem abans de la perversió mercantilista dels partits), que contribueixin al que en anglès en diuen empowerment ciutadà (ciutadans informats, competents, agents, autònoms, responsables ...), i que promoguin valors humanistes radicals, solidaris, justos.

Hauríem de promoure aquests valors des d'altres perspectives, menys contaminades pels interessos de velles estructures que volen mantenir el seu poder i influència. Si volem despertar la intel•ligència, la consciència ... perquè utilitzar velles creences, supersticions ... o tradicions ? Deixa-m'ho dir amb un petit exemple simpàtic: perquè hem de mirar l'espectacle anual de les Perseides parlant de les llagrimetes de Sant Llorenç ? Jo segueixo amb molt d'interés les activitats de la British Humanist Association, i són molt dignes, fresques, exemplars.

Insisteixo, em sembla que comparteixo probablement absolutament tots els teus valors humans, i aprecio i admiro la teva capacitat i sensibilitat per predicar-los. Per a molts amics, els teus articles són referències útils per caminar, per trobar camins.

Comprenc i voldria respectar el teu "background" religiós. Però perquè no intentar treballar per una societat de persones ciutadanes lliures i autònomes, des de concepcions i valors simplement humanistes i solidàries, sense referències antigues que en compliquen i, probablement, en condicionen la seva comprensió ?

No he oblidat els valors bàsics que predicava el Jesús que em van explicar de petit. Els segueixo considerant fonamentals. Però detesto la hipocresia de molts dels qui diuen predicar-los, i especialment dels qui, a més, es diuen socialistes ...

Seria bo per a tothom, consensuar una declaració sobre els "valors humans", tal com es va fer amb els "drets" humans, des d'una lògica protectora/defensiva. Perquè no fer aquesta nova declaració des d'una lògica positiva i agermanadora ? De fet, ja hi ha un precedent: la Declaració feta el 2002, per l' International Humanist and Ethical Union, a Amsterdam, i que ja vaig penjar en una [ nota ] anterior.

També estaria d'acord en promoure estades depuratives per renunciar a plaers materials, per enfortir l'esperit, per reflexionar sobre pautes i comportaments més humanistes, més solidaris, més humanistes, sobre valors més senzills, comprensibles, nets i transparents. Si han de ser per molta gent, i per gent jove, perquè etiquetar-les com a "quaresmals" ?

Per acabar, respecto els qui volen seguir amb les tradicions. Però no puc acceptar que me les imposin: ara que preparo les vacances de primavera, perquè haig de dir de "setmana santa" ? El passat 19, molts amics em varen felicitar el meu "sant". Excusa'm, però per a mi, això és una petita humiliació. I m'agradaria poder desprendre-me'n, descontaminar-me'n. El 2009, algú deia que calia parlar menys de Darwin i més de l'evolucionisme ...

La reacció de l'Antoni ...

... sempre tant obert i disposat !

Antoni, gràcies per respondre i per fer-ho de seguida ! La derrota estrepitosa de tres segles d'il•lustració sí que em mou a reflexió. I el fracàs de l'esquerra catalana, espanyola ... i europea, també.

Comparteixo totes les teves anàlisis: titelles en mans del sistema, socialistes i socialdemòcrates mirant de tapar les ineficiències de la lògica capitalista, esquerrosos ridiculitzant l'Albiol, el Le Pen (la seva filla fa més forat que el seu pare ...), el Berlusconi, el Sarkozy, i a tota la galeria de nous personatges de les teles digitals.

I estic d'acord en què cal pensar en la societat, no en els grupets. I en les organitzacions, les agrupacions, les forces que poden actuar col•lectivament per fer-la progressar. Malauradament, tens raó, predicar valors, des de l'esquerra, és molt mal vist ... Tots els meus ex-companys estan obsessionats a gestionar pressupostos, no a promoure ciutadania activa i responsable, solidària. Insisteixo, em sembla que estem d'acord en els valors i en els objectius, malgrat vinguem de camins una mica diferents.

Però, probablement, si el nostre objectiu és pensar on anem col•lectivament, cap a quina societat, amb quins valors, amb quina nova concepció del benestar i del benviure (en solidaritat, en democràcia, en ciutadans agents conscients, ...), a mi, les antigues banderes em destorben si les fem onejar massa. Jo em considero laic, d'esquerres, és a dir, a favor de solucions col•lectives a problemes col•lectius, però també humanista: sense els valors humans, sense el respecte i l'estimació entre uns i altres no tenim futur !

Tots hem d'aprofitar el nostre passat, la nostra experiència, les nostres conviccions. Però només mirant endavant amb rigor i radicalitat podrem imaginar models d'existència i de convivència justos i humans.

He llegit l'article del Ruiz Simon i m'ha sapigut greu. Efectivament, no afronta la qüestió essencial que tu planteges, i vol ridiculitzar els "clericals" ... El teu article no era religiós, però enquadraves la qüestió en el marc del debat modernistes/cristians (més o menys ...). I les referències a la tradició milenària, sobre la que hi han apreciacions força divergents, o les referències als crims o a les putineries fetes en nom del progrés socialista, més aviat compliquen, dificulten, el parlar serenament de projectes de futur.

Cap on anem ? quins mecanismes perversos econòmics, psicològics, culturals ... hi ha a la base de tanta malifeta ? Però, sobretot, què podem fer, plegats, per no acabar malament ? Aquesta és la qüestió !

Pep Molsosa

Antoni,

per aportar algunes idees en resposta a les teves qüestions pertinents, per contribuir al necessari diagnòstic que reclames encertadament, he intentat ordenar les meves idees, i te les adjunto per si poden ser útils:

1/ els homes tenim unes necessitats que Maslow, per exemple, ha caricaturitzat amb aquella senzilla i útil piràmide;

2/ les societats han anat organitzant-se per satisfer aquestes necessitats amb resultats diversos, però gairebé sempre amb dificultats, desequilibris, desigualtats, dominacions, explotacions. Els diversos avenços tecnològics i energètics han afavorit canvis en la manera de produir i distribuir bens, en la manera de relacionar-se, en les maneres de veure, entendre i comprendre la realitat, en les formes de viure i conviure;

3/ l'aparició de la lògica capitalista per fer funcionar l'economia (produir i distribuir), amb el benefici i l'acumulació de capital i de poder com a motor fonamental dels agents empresarials, i l'estimulació complementària del consum per engrassar el sistema, va provocar una acceleració econòmica exponencial, i ha fet aparèixer la cobdícia (de la que tu parles sovint), l'ambició, l'egoisme, l'individualisme com a valors dominants en les societats dels darrers segles.

4/ malgrat els intents d'establir lògiques i sistemes alternatius (socialistes, comunistes, cooperativistes, ...), que varen tenir una certa volada mentre predominava l'escassetat de recursos i de bens, el cert és que la lògica capitalista, basada en el interès privat, personal, individual ha guanyat, ha triomfat àmpliament. Probablement, els qui varen desenvolupar les experiències alternatives es varen centrar excessivament en els aspectes econòmics i molt poc en promoure els necessaris valors humans i de cooperació solidària, de governança democràtica. I, potser, també, els qui es preocupàven exclussivament dels valors, no varen considerar l'impacte sobre les persones, i les seves consciències, del context econòmic-productiu on viuen;

5/ les esquerres menys radicals varen intentar pal•liar o limitar les disfuncions i desequilibris de la lògica capitalista. En èpoques de bonança, la redistribució de la riquesa produïda, el foment del consum, l'establiment de serveis (sanitat, educació, transports, ...), els mecanismes de protecció i les reformes socials i democràtiques, va fer rebaixar les tensions, però sense qüestionar radicalment la lògica dominant;

6/ els sindicats, els partits, els moviments ... poden aglutinar les masses contra l'opressor capitalista i explotador quan són relativament pobres i no tenen massa a perdre. Però en un context consumista, llaminer, quan hi ha pastanaga a repartir (productes, serveis, càrrecs, privilegis, ...), l'acció col•lectiva és més difícil d'organitzar, i apareix el campi qui pugui, el tonto l'últim, el buscar-se la vida, la competitivitat ! ...

7/ parlem del mercat com a mecanisme fonamental on es decideix què produir. Però no del mecanisme bàsic incitador: el interès personal, les oportunitats de negoci privat ! És com mirar, per exemple, el sistema solar, sense ser conscients que és la força de la gravetat la que explica el què veiem. No hi ha mecanismes col•lectius d'orientació econòmica: les polítiques industrials han estat desterrades, els mecanismes de regulació desacreditats, les institucions d'intermediació tecnològica, escombrades.

8/ en les darreres dècades, tot el fenomen s'ha amplificat extraordinàriament amb els mitjans de comunicació, d'informació ... i de manipulació. Mai hem tingut tanta informació, però és difícil elaborar coneixement rigorós i útil. Mai hem estat tant sotmesos a poders ideològics/culturals que ens converteixen en titelles, com tu també expliques.

9/ el sistema, d'alguna manera, ha explotat: innovar per innovar, créixer per créixer més i més ... Estem en una dinàmica cancerígena, que es desenvolupa sense sentit, sense projecte, sense orientacions, sense prioritats col•lectives, sense criteris de utilitat social efectiva, sense control de funcionalitat, d'equilibri o de sostenibilitat global.

10/ i l'esquerra, pobreta ! ... els qui volien altres lògiques econòmiques, polítiques, socials, poc han pogut fer per resistir el impacte del tsunami ideològic, cultural, omnipotent, omnipresent que es deriva de la lògica capitalista. Ha escombrat gairebé tots els valors per deixar un mar d'éssers desorientats, cobdiciosos, egoistes, individualistes, competitius, jugant amb cinisme i hipocresia per intentar assegurar o millorar la seva situació personal. Molts dels qui es presenten com a líders d'esquerres responen, de fet, a valors egoistes i competitius, tenen un afany de poder considerable, difícilment amaguen la seva cobdícia. Alguns tenen un discurs d'esquerres per que pensen que així poden comprar més vots per als seus interessos i fer carrera política.

Podríem seguir. Però em sembla que la situació no s'explica, bàsicament, per un fallo dels il•lustrats o pels errors de l'esquerra. N'hi ha hagut, i de grossos, i probablement haguéssim pogut resistir millor. No hem sabut, tots plegats, promoure els valors bàsics necessaris o els mecanismes socials, econòmics, polítics que facilitessin una convivència humana més solidària, més cooperativa, que tendís al desenvolupament equilibrat i harmoniós de les persones.

Però és que la triple aliança entre:
(1) les necessitats i aspiracions de la gent,
(2) el consumisme desmadrat promogut pel capitalisme econòmic i financer, i
(3) l'acció manipuladora de valors i consciències dels grans poders mediàtics, era una força molt difícil de batre, per molts murs de contenció que s'han imaginat o construït.
Aquest seria el meu diagnòstic.

Mirant ara endavant, potser sóc excessivament pessimista. En les nostres societats, esperant que passi la crisi, no veig massa forces que tinguin propostes o projectes articulats capaços de fer canviar les tendències i orientacions principals, cap a una nova època, com alerta el Joan Subirats, per exemple. Per tant, la prioritat, en aquest descampat ideològic batut pel tsunami, cal reconstruir i promoure valors bàsics, humans, socials, econòmics, cal plantejar les grans qüestions de l'espècia humana, com suggereix, per exemple, l'Eudald Carbonell.

Per això sento massa pesada la motxilla de les tradicions. Potser és millor debatre on volem anar, que no pas recordar massa els nostres antecedents ideològics. Malgrat que és maca la idea de trenar tradició i modernitat, necessitem totes les energies per anar radicalment a les essències bàsiques, per promoure la consciència, l'autonomia responsable, la capacitat d'actuar personal i col•lectivament en el interès de tots i de cadascú.

Hauríem de mirar de fer el necessari per estar el millor preparats possible quan arribin temps durs, temps d'escassetat, que ens obligaran sense dubtes a canviar. Pot ser ens en sortirem ... o no.

e i c: nous instruments de cooperació

En el marc del desplegament del Pla Estratègic decidit durant 2010, participo en un grup de treball sobre millora de les comissions (tècniques), liderat pel Miquel Obradors.

Després d'unes quantes sessions de treball, i de força papers d'anàlisi i de proposta, he preparat aquest darrer document per cloure una primera etapa de reflexió [ document ].

Caldrà veure ara les reaccions de l'equip que lidera tot el procés de renovació estratègica, abans de seguir concretant o desenvolupant les idees.

Resumint, el document proposa:
- enfortir les comissions actuals (representativitat, direcció, mètodes de treball, ...),

- i ampliar els instruments: grups de treball, tallers o comunitats i xarxes obertes.

De manera coordinada, integrada, totes aquestes eines han d'anar orientades a:

- millorar efectivament la participació activa de tots els companys,

- crear un ambient obert i transparent que la faciliti,

- garantir el rigor i la coherència dels treballs (de la producció colectiva d'inteligència),

- i, sobretot a generar la necessària credibilitat i capacitat d'influència colectiva davant les empreses, les institucions, els governs i les administracions.

És un document breu, sintètic, de 3 pagines, que es llegeix en 3 minuts ...

A la carpeta sobre enginy i enginyers (a l'esquerra), podeu trobar més notes sobre el Colegi i l'Associació !