11 d’abril 2011

Compartint experiències, vivències, valors, emocions ... ?


Un company de vida és molt més que una amistat. Comprometre's a conviure suposa compartir efectivament, pràcticament, la vida, la petita vida diària però també les grans ilusions, les vivències, les experiències, les dificultats, les emocions.

I difícilment és possible un compromís així, un acompanyament continuat si no es comparteixen, suposo, també, els valors bàsics, les finalitats principals dels nostres comportaments i actuacions.

Ja varem discutir d'això quan la Meritxell Batet va decidir compartir la seva vida amb un ilustre i influent militant del PP. Educat, simpàtic, però militant d'un partit amb uns valors que sovint ratllen en la mesquinesa, l'individualisme extrem, i que no sembla que l'aprofundiment democràtic els interessi massa. Com es pot coexistir cada dia, sopant, esmorzant, comprant, compartint projectes professionals i polítics ?

Misteri.

A no ser que un militi en un partit com qui treballa en una multinacional: avui pots lluitar per Microsoft, però demà per Google, ... i sempre, per la teva carrera.

Ahir vaig tenir una sorpresa. El Jaume Collboni, cap de la darrera campanya socialista per les eleccions al Parlament, s'ha casat amb un realitzador creador de programes de teleporqueria com Sálvame, la Noria o Aquí hay tomate.

Montilla, Iceta, Belén Esteban, Risto Mejide, Paolo Vasile (conseller delegat de tele5) i altres tertulianas, tots a festejar-ho ! No he trobat la foto del líder de la UGT que, diuen, anava tot vermell: quina conya, jugar amb els colors històrics en aquests ambients ...

Fa temps que em preocupa la influència (aclaparadora en certs indrets) de l'aparell de l'església catòlica i de certs gregaris convençuts sobre el funcionament del PSC.

Però amb aquesta notícia, ara puc entendre moltes coses. Especialment les relacionades amb les necessàries (inexistents ...) polítiques de pedagogia social i política que necessita el nostre país, i especialment, les anomenades "classes populars". En el fons, hi ha coincidència i connivència: el poble, com més tonto i més gregari, millor pels qui viuen de paternalismes i populismes baratos.

El Javier m'alerta de que El País d'avui dia 12, acaba una anàlisi editorial (El Acento), amb aquesta reflexió, també contundent, sobre el què qualifica de compromís històric:
No hubo beso a la salida del Ayuntamiento, pero sí banquete y por todo lo alto. El hotel Vela, la obra de Ricardo Bofill ... uno de esos símbolos de gran lujo de los que solía abominar la vieja izquierda, fue el broche de esa síntesis, de esa comunión de ideas de los que han dejado de ser dos mundos en conflicto: la izquierda realmente existente y aquellos que saben cómo encontrar eco entre las masas. Cosas de la modernidad líquida ...

I un amic em diu que aixì emergeix a la llum pública una possible causa de les collonades i disbarats que varen caracteritzar la darrera campanya electoral dels socialistes ... i a molts ens quedaran a la memòria les imatges de ridícul i de vergonya aliena que varem veure i viure.

Collons !

2 comentaris:

Javier ha dit...

Pep, un olvido imperdonable para un observador como tu...falta la roja figura del representante de la clase obrera de Catalunya.
Recomiento leer la editorial (El acento) de El País titula "Un compromiso histórico".
Salut i força (malgrat tot.
Javier Casciaro

Pep MOLSOSA ha dit...

Javier, gràcies pel comentari !
Ho he arreglat una mica. Efectivament, el compromís històric és l'hòstia !