L'amic Rafael Jorba escrivia un article, el passat dissabte dia 1, a La Vanguardia, demanant un europeisme càlid (cliqueu a sobre per ampliar-lo ...)
Parteix de constatar que la idea d'Europa s'ha anat diluint, diu, per dues forces de signe oposat: un moviment centrífug encoratjat per la globalització, i un altre de centrípet, afavorit pels nacional-populismes que promouen el tancament identitari i l'enfortiment dels vells estats nació.
Es pregunta com es pot trobar un nou relat amb ànima capaç de superar la disjuntiva entre els valors calents (identitaris i simbòlics) i els valors freds (drets i deures de ciutadania). I parla d'un federalisme càlid com el que proposava, diu, l'Ernest Lluch per a Espanya.
També parla d'identitat cívica, d'ilusions ... n'hem parlat sovint (notes), però hem d'evitar caure en un voluntarisme innocent. Tot i que programes com Erasmus, que sempre he proposat ampliar a d'altres colectius, em sembla que generen relacions de complicitat personal absolutament necessàries.
No es tracta, penso, d'un problema ideològic, espiritual, o de valors ... és una problemàtica d'interessos concrets que cal identificar, reconèixer, respecte de la que cal buscar solucions concretes, factibles i efectives.
Ni tampoc d'un problema de comunicació. No si val fer demagògia com fa la "tigressa" Reding dient que escolta la ciutadania. Quan era la meva comissària, contra tota lògica simplificadora i concentradora dels programes de formació professional (l'antic Leonardo da Vinci ...), va fer passar el seu petit programa (e-Learning) per poder vendre millor la seva imatge ...
El panorama que va plantejar dilluns passat l'Eneko Landaburu, a la xerrada organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu, és realment crític i preocupant.
Pensant en les properes eleccions europees, cal tenir en compte els diversos nivells de la problemàtica:
- a nivell mundial, la regió europea és en clara decadència respecte de les noves potències i dels països emergents: en poques dècades, si les regles del joc continuen sent les d'una competència acarnissada de tots contra tots, els estats europeus podem esdevenir un conjunt relativament insignificant, irrellevant, des d'un punt de vista econòmic i polític. A més, si no canvien els models de creixement i consum, podem anar cap a crisis molt difícils de resoldre: aigua, energia, materials, clima ...
- a nivell de cada estat membre, les repercussions es fan sentir cruament i les perspectives són molt preocupants: es generen problemàtiques socials i econòmiques greus, apareixen pors i angoixes entre la ciutadania, amb reaccions de replegament individualista, insolidàries, que intenten protegir i conservar el que es té. És molt difícil d'acceptar, però cada estat membre, sol, no pintarà res en el futur que es prefigura. Probablement, vistes les actituds de les elits dirigents, si s'adopten polítiques de cooperació amb altres estats, serà més per necessitats imminents que per solidaritats ideològiques o voluntaristes ...
- pel que fa a la Unió Europea, el projecte polític més important (probablement), de la història de la humanitat, ha aconseguit avenços extraordinaris i resultats espectaculars, però es troba probablement en un impàs: o tirem endavant amb força (millores radicals de governança, recuperar cooperació i solidaritat, ...), o sucumbirem a les amenaces creixents de regressió econòmica i política. Fins fa poc, fins abans de les crisis, jugàvem a Europa perquè tots hi guanyàvem. Però ara que la Unió ha perdut la seva funció repartidora i exigeix compartir esforços, assumir limitacions i riscos, l'esperit europeu decreix: a España, entre 2008 i 2013, la confiança en la Unió ha baixat 50 punts, del 66 al 17%!
Així les coses, quins objectius i estratègies ? Adjunto un esquema que pot ser útil per explicar qui fa què:
- a nivell mundial, penso que cal anar cap a d'altres sistemes on comptin altres factors que la simple maximització dels beneficis i la crua lògica simplista dels costos directes de producció. Cal imaginar altres modes de producció de bens i serveis orientats a la satisfacció raonable de necessitats comunes, a la utilització racional de recursos, a la distribució equilibrada i coherent de capacitats productives entre països i regions, des de principis de coordinació i cooperació solidària, amb mecanismes de governança mundial democràtics, eficients i efectius ...
- a nivell europeu, és evident que la Unió ha de reconstruir la seva arquitectura i assegurar dinàmiques de funcionament operatiu molt més eficients i eficaces, al servei de noves polítiques. Cal promoure altres regles del joc a nivell mundial, cal garantir esforços compartits i equilibrats entre tots els estats membres, cal promoure polítiques més cooperatives i solidàries, més sostenibles, cal suscitar, si, més consciència ciutadana i més adhesió a un projecte europeu clar, comprensible que eviti derives tecnocràtiques o elitistes ...
- a nivell de cada estat membre, caldria prendre consciència de la problemàtica mundial, europea i estatal, promoure el canvi de les grans orientacions que ens porten al xoc, evitant les sortides solitàries el campi qui pugui, els egoismes colectius dels diversos pobles, i promovent polítiques de reorientació cooperatives i solidàries, europees i mundials !
I, pensant en les eleccions europees del 25 de maig, quines conclusions ?
Caldria revisar els programes per veure si hi ha propostes bàsiques pels grans reptes que he dibuixat:
Però, en qualsevol cas, sobretot, hauríem d'anar-hi, a votar !
Qualsevol resultat, si no és recolzat per una participació significativa, tindrà poca força per afrontar els reptes que he apuntat.
Malauradament, ja és una mica tard per canviar actituds i predisposicions, però cal intentar-ho. Ens hi juguem molt els propers anys !
Parteix de constatar que la idea d'Europa s'ha anat diluint, diu, per dues forces de signe oposat: un moviment centrífug encoratjat per la globalització, i un altre de centrípet, afavorit pels nacional-populismes que promouen el tancament identitari i l'enfortiment dels vells estats nació.
Es pregunta com es pot trobar un nou relat amb ànima capaç de superar la disjuntiva entre els valors calents (identitaris i simbòlics) i els valors freds (drets i deures de ciutadania). I parla d'un federalisme càlid com el que proposava, diu, l'Ernest Lluch per a Espanya.
També parla d'identitat cívica, d'ilusions ... n'hem parlat sovint (notes), però hem d'evitar caure en un voluntarisme innocent. Tot i que programes com Erasmus, que sempre he proposat ampliar a d'altres colectius, em sembla que generen relacions de complicitat personal absolutament necessàries.
No es tracta, penso, d'un problema ideològic, espiritual, o de valors ... és una problemàtica d'interessos concrets que cal identificar, reconèixer, respecte de la que cal buscar solucions concretes, factibles i efectives.
Ni tampoc d'un problema de comunicació. No si val fer demagògia com fa la "tigressa" Reding dient que escolta la ciutadania. Quan era la meva comissària, contra tota lògica simplificadora i concentradora dels programes de formació professional (l'antic Leonardo da Vinci ...), va fer passar el seu petit programa (e-Learning) per poder vendre millor la seva imatge ...
El panorama que va plantejar dilluns passat l'Eneko Landaburu, a la xerrada organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu, és realment crític i preocupant.
Pensant en les properes eleccions europees, cal tenir en compte els diversos nivells de la problemàtica:
- a nivell mundial, la regió europea és en clara decadència respecte de les noves potències i dels països emergents: en poques dècades, si les regles del joc continuen sent les d'una competència acarnissada de tots contra tots, els estats europeus podem esdevenir un conjunt relativament insignificant, irrellevant, des d'un punt de vista econòmic i polític. A més, si no canvien els models de creixement i consum, podem anar cap a crisis molt difícils de resoldre: aigua, energia, materials, clima ...
- a nivell de cada estat membre, les repercussions es fan sentir cruament i les perspectives són molt preocupants: es generen problemàtiques socials i econòmiques greus, apareixen pors i angoixes entre la ciutadania, amb reaccions de replegament individualista, insolidàries, que intenten protegir i conservar el que es té. És molt difícil d'acceptar, però cada estat membre, sol, no pintarà res en el futur que es prefigura. Probablement, vistes les actituds de les elits dirigents, si s'adopten polítiques de cooperació amb altres estats, serà més per necessitats imminents que per solidaritats ideològiques o voluntaristes ...
- pel que fa a la Unió Europea, el projecte polític més important (probablement), de la història de la humanitat, ha aconseguit avenços extraordinaris i resultats espectaculars, però es troba probablement en un impàs: o tirem endavant amb força (millores radicals de governança, recuperar cooperació i solidaritat, ...), o sucumbirem a les amenaces creixents de regressió econòmica i política. Fins fa poc, fins abans de les crisis, jugàvem a Europa perquè tots hi guanyàvem. Però ara que la Unió ha perdut la seva funció repartidora i exigeix compartir esforços, assumir limitacions i riscos, l'esperit europeu decreix: a España, entre 2008 i 2013, la confiança en la Unió ha baixat 50 punts, del 66 al 17%!
Així les coses, quins objectius i estratègies ? Adjunto un esquema que pot ser útil per explicar qui fa què:
- a nivell mundial, penso que cal anar cap a d'altres sistemes on comptin altres factors que la simple maximització dels beneficis i la crua lògica simplista dels costos directes de producció. Cal imaginar altres modes de producció de bens i serveis orientats a la satisfacció raonable de necessitats comunes, a la utilització racional de recursos, a la distribució equilibrada i coherent de capacitats productives entre països i regions, des de principis de coordinació i cooperació solidària, amb mecanismes de governança mundial democràtics, eficients i efectius ...
- a nivell europeu, és evident que la Unió ha de reconstruir la seva arquitectura i assegurar dinàmiques de funcionament operatiu molt més eficients i eficaces, al servei de noves polítiques. Cal promoure altres regles del joc a nivell mundial, cal garantir esforços compartits i equilibrats entre tots els estats membres, cal promoure polítiques més cooperatives i solidàries, més sostenibles, cal suscitar, si, més consciència ciutadana i més adhesió a un projecte europeu clar, comprensible que eviti derives tecnocràtiques o elitistes ...
- a nivell de cada estat membre, caldria prendre consciència de la problemàtica mundial, europea i estatal, promoure el canvi de les grans orientacions que ens porten al xoc, evitant les sortides solitàries el campi qui pugui, els egoismes colectius dels diversos pobles, i promovent polítiques de reorientació cooperatives i solidàries, europees i mundials !
I, pensant en les eleccions europees del 25 de maig, quines conclusions ?
Caldria revisar els programes per veure si hi ha propostes bàsiques pels grans reptes que he dibuixat:
- quines prioritats volen donar a la Unió per jugar en el tauler mundial ?
- quines reformes de l'arquitectura institucional comunitària, i quines propostes per assegurar una dinàmica efectivament comunitària enfront les vergonyoses derives intergovernamentals ?
- quines mesures concretes per tornar a donar a la Comissió Europea el seu paper motor amb capacitat de proposició i d'impuls de polítiques per l'interès general comunitari ?
- quines iniciatives per simplificar radicalment, finalment, les polítiques comunitàries i per concentrar-les en l'essencial ?
- ... i quines reformes en la funció pública europea que garanteixin les competències i les capacitats dels seus treballadors, l'eficiència i l'eficàcia de les seves feines ?
- quina formació tenen ?
- quins coneixements de la realitat institucional europea ?
- quines competències, quines capacitats, a més de les lingüístiques ... que se'ls hi suposen ?
- quina experiència de concepció i concertació de polítiques en entorns diversos, hostils i amb interessos diferents, que caldrà articular ?
Però, en qualsevol cas, sobretot, hauríem d'anar-hi, a votar !
Qualsevol resultat, si no és recolzat per una participació significativa, tindrà poca força per afrontar els reptes que he apuntat.
Malauradament, ja és una mica tard per canviar actituds i predisposicions, però cal intentar-ho. Ens hi juguem molt els propers anys !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada