En diverses notes d'aquest bloc surt el tema de la "conducció", del govern de l'economia mundial. Per exemple, en una d'abril de 2009 ( els instruments de conducció ), i en una posterior citant l'Antón Costas ( una rara oportunidad ... ), de juny de 2009.
Molts cops utilitzo el símil del bus per parlar del "sistema": en un bus ple de gent, hi ha experts que miren la pressió dels pneumàtics, l'oli i les revolucions del motor, el nivell de benzina, que controlen si tots hem pagat ... però no hi ha conductor. Tots mirem per la finestra, molts criden per córrer més i més ... però no sabem on anem.
I, quan parlem de civisme, d'educació, de democràcia, hi ha un cert consens, entre els "progressistes", en què la finalitat de les iniciatives i polítiques ha de ser promoure persones, ciutadans formats i informats, autònoms i conscients, responsables i capaços de conviure respectuosa, cooperativa i solidàriament.
Per això, em va agradar l'article de Borja Vilaseca, a El País/Negocios del diumenge 10, parlant de "el amanecer de otra economía", i, sobretot, de l'economía consciente !
Tenim, vivim, en un sistema econòmic inconscient, i, per tant, irresponsable: hi ha reguladors, controladors, supervisors, estimuladors, ... però ningú orienta, ningú condueix, ningú guia cap a cap destí. El què importa és que funcioni, com més de pressa millor !
A les qüestions bàsiques de l'economia: què cal produir, per a qui, com, on, ... no respon ningú, només el gran mercat ... inconscient ! En el món occidental, l'Estat cobreix una mica els disfuncionaments i desequilibris, les desigualtats més xocants, però no hi ha mecanismes de govern que assegurin la utilitat social real del què es produeix, ni la coherència dels recursos naturals emprats. Sense oblidar les condicions en què es produeix o es presten els serveis.
Per això l'article de Borja Vilaseca és simpàtic i suggeridor. La idea principal: "Aunque el capitalismo ha demostrado su eficacia a la hora de promover crecimiento económico, ha resultado ineficiente para fomentar bienestar y felicidad en la sociedad. La negatividad, el estrés, la ansiedad y la depresión son las enfermedades más comunes de nuestro tiempo. La paradoja reside en que somos más ricos que nunca, pero también mucho más pobres. En este caso, la inconsciencia ha consistido en querer crecer por crecer, sin considerar la finalidad y las consecuencias de dicho crecimiento."
No estic gaire d'acord amb la seva idea de que el pilar del nou paradigma econòmic emergent és la responsabilitat personal. És molt important la consciència personal que ens porta a ser més responsables individualment, però el dèficit important el tenim en mecanismes colectius que assegurin la consciència colectiva necessària per dotar-nos de mecanismes comunitaris d'orientació, de conducció oberta i democràtica.
Però, certament, les iniciatives empresarials com les anomenades de responsabilitat social corporativa (les que no són simplement màrketing), els comportaments anomenats de consum responsable i ecològic, o d'estalvi conscient en bancs ètics, van en el bon sentit.
Molts cops utilitzo el símil del bus per parlar del "sistema": en un bus ple de gent, hi ha experts que miren la pressió dels pneumàtics, l'oli i les revolucions del motor, el nivell de benzina, que controlen si tots hem pagat ... però no hi ha conductor. Tots mirem per la finestra, molts criden per córrer més i més ... però no sabem on anem.
I, quan parlem de civisme, d'educació, de democràcia, hi ha un cert consens, entre els "progressistes", en què la finalitat de les iniciatives i polítiques ha de ser promoure persones, ciutadans formats i informats, autònoms i conscients, responsables i capaços de conviure respectuosa, cooperativa i solidàriament.
Per això, em va agradar l'article de Borja Vilaseca, a El País/Negocios del diumenge 10, parlant de "el amanecer de otra economía", i, sobretot, de l'economía consciente !Tenim, vivim, en un sistema econòmic inconscient, i, per tant, irresponsable: hi ha reguladors, controladors, supervisors, estimuladors, ... però ningú orienta, ningú condueix, ningú guia cap a cap destí. El què importa és que funcioni, com més de pressa millor !
A les qüestions bàsiques de l'economia: què cal produir, per a qui, com, on, ... no respon ningú, només el gran mercat ... inconscient ! En el món occidental, l'Estat cobreix una mica els disfuncionaments i desequilibris, les desigualtats més xocants, però no hi ha mecanismes de govern que assegurin la utilitat social real del què es produeix, ni la coherència dels recursos naturals emprats. Sense oblidar les condicions en què es produeix o es presten els serveis.
Per això l'article de Borja Vilaseca és simpàtic i suggeridor. La idea principal: "Aunque el capitalismo ha demostrado su eficacia a la hora de promover crecimiento económico, ha resultado ineficiente para fomentar bienestar y felicidad en la sociedad. La negatividad, el estrés, la ansiedad y la depresión son las enfermedades más comunes de nuestro tiempo. La paradoja reside en que somos más ricos que nunca, pero también mucho más pobres. En este caso, la inconsciencia ha consistido en querer crecer por crecer, sin considerar la finalidad y las consecuencias de dicho crecimiento."
No estic gaire d'acord amb la seva idea de que el pilar del nou paradigma econòmic emergent és la responsabilitat personal. És molt important la consciència personal que ens porta a ser més responsables individualment, però el dèficit important el tenim en mecanismes colectius que assegurin la consciència colectiva necessària per dotar-nos de mecanismes comunitaris d'orientació, de conducció oberta i democràtica.
Però, certament, les iniciatives empresarials com les anomenades de responsabilitat social corporativa (les que no són simplement màrketing), els comportaments anomenats de consum responsable i ecològic, o d'estalvi conscient en bancs ètics, van en el bon sentit.
1 comentari:
Si construir catalanitat és teoritzar sobre el que és el ser o no ser etern, el concepte no em valdria. Però si és definir, per exemple, què passarà amb el Barça quan siguem independents, aleshores sí que vull construir catalanitat. Poso el Barça com a exemple paradigmàtic d'una de les renúncies que potser caldria assumir. Perquè la independència comporta renúncies, a més d'avantatges en la gestió del propi país, en la concepció del seu ser: “... que ha de ser capaç de generar i distribuir els productes, bens i serveis útils socialment, respectant els drets individuals i colectius, en un entorn d'equitat i de recursos limitats ...”. La signo aquesta, Pep.
De moment però, no ha sorgit cap polític (si més no, jo no el conec pas) amb prou talla com per gosar dir això, que el Barça, com l'entenem ara, potser no podrà existir; ni la gran Barcelona tampoc. Algú que pugui concebre una idea de Catalunya, explicar-la en tots els seus aspectes i convèncer una gran majoria de ciutadans que és millor perdre el Barça que continuar essent la màquina de pagar (diners) i pegar (fot-li al mono que és de goma!) de Madrid.
He seguit el teu consell i he llegit l'article sencer i... teoria, molt bona, però teoria.
Per cert, al costat de l'escrit d'en Mascarell hi ha la columna de la Rahola. No sempre estic d'acord amb l'ex d'Esquerra, però la seva crítica és encertada en el sentit: ara per ara, semblem el país de la “señorita Pepis”.
I per mi, visca Catalunya lliure!
Publica un comentari a l'entrada