Vaig sentir aquesta expressió el passat desembre, en el debat posterior als "referèndums", exercici insòlit de democràcia autogestionària, tal com els va definir Xavier Bosch, presentador del programa "Àgora" a TV3. La proposava Raimon Ribera, professor d'ESADE.
I em va sembla molt encertada: serveix de ben poc que, els més convençuts, els més radicals "catalanistes", escenifiquin gestos com aquests, si no van orientats a crear consciència de país, de poble, a ampliar complicitats amb la majoria dels catalans, en una perspectiva seria i engrescadora: cal, efectivament, construir catalanitat !
De vegades, sembla que plorem massa, que fem rebequeries, que ens comportem com a nens petits enfront dels pares que no ens entenen. Cal ser més adults, més radicals, més contundents ... però ampliant majories, ampliant la gent disposada a apostar i votar per un projecte de país capaç, autònom i responsable.
De vegades, també, veig la relació Catalunya/Espanya com matrimoni. La convivència exigeix voluntat de compartir, de cooperar. I si sempre ens estem discutint, si uns sempre ens critiquen, si tan dolents som ... millor divorciar-nos. El problema és que ells no ens veuen com a parella (federada): més aviat ens veuen com un fill maleducat, descregut, que sempre demana més, i volen restablir l'autoritat paternal !
Amb aquestes idees al cap, de cop, llegeixo avui, a La Vanguardia, l'article del Ferran Mascarell, que explica molt bé aquesta necessitat de construir, de consensuar/concertar un projecte.
Val la pena llegir-lo sencer, tots els paràgrafs son densos i plens de sentit.
Però, per concentrar el missatge, en reprodueixo algunes idees:
- De poco sirve proclamar el legítimo deseo de independencia o de federalismo si no se vincula a un proyecto entendible de país, capaz de hacer frente a los retos que impone un mundo que está cambiando y nunca será lo que ha sido.
- Nuestro entorno está tratando de descifrar un nuevo paradigma social, económico y cultural ... Catalunya tendrá serios problemas de empleo, energía, envejecimiento, capacidad sanitaria, pensiones, medio ambiente, capacitación tecnológica, competitividad, educación, cultura emprendedora y valores.
- ¿Cómo lo afrontamos? ¿Cómo poner en el mundo decenas de empresas cualificadas y competitivas, tecnológicamente avanzadas y presentes en las redes globales? ¿Cómo convertir la cultura, los valores, conocimientos, ideas y la investigación en el primer capital de la nación? ¿Como reiniciar los caducos modos de hacer política?
- ¿Cómo, pues, transferir la energía afirmativa del independentismo, el federalismo o el soberanismo a la búsqueda de un paradigma social convincente?
- Una nación, lo sabemos mejor que nadie, es más que una declaración, es un proyecto; un proyecto siempre en construcción basado en una memoria (plural) compartida y un contrato de convivencia. Sin memoria, sin contrato y sin proyecto no hay nación; y por lo tanto es muy difícil que una mayoría suficiente de ciudadanos la sienta como tal.
Catalunya precisa una nueva unidad civil y política fundamentada en un proyecto renovado de país ... Las etiquetas ya no movilizan mayorías sociales. Hay que imaginar un país real, tangible, mejor.
No serveixen eslògans com el tradicional "fets i no paraules". Ens calen "paraules per fer ... plegats" ! Molts pensaran: primer la independència, després el projecte. Tal com estan i tenim les coses, si no hi ha projecte, no hi haurà independència !
Un petit apunt a les idees del Mascarell: competitivitat ? em sembla un tòpic de la dreta capitalista que ha calat molt fort. Aprofitant que busquem nou paradigma, perquè no pensar en altres "tòpics": cooperació, coordinació, orientació conscient i responsable de l'economia ... que ha de ser capaç de generar i distribuir els productes, bens i serveis útils socialment, respectant els drets individuals i colectius, en un entorn d'equitat i de recursos limitats ...
I em va sembla molt encertada: serveix de ben poc que, els més convençuts, els més radicals "catalanistes", escenifiquin gestos com aquests, si no van orientats a crear consciència de país, de poble, a ampliar complicitats amb la majoria dels catalans, en una perspectiva seria i engrescadora: cal, efectivament, construir catalanitat !
De vegades, sembla que plorem massa, que fem rebequeries, que ens comportem com a nens petits enfront dels pares que no ens entenen. Cal ser més adults, més radicals, més contundents ... però ampliant majories, ampliant la gent disposada a apostar i votar per un projecte de país capaç, autònom i responsable.
De vegades, també, veig la relació Catalunya/Espanya com matrimoni. La convivència exigeix voluntat de compartir, de cooperar. I si sempre ens estem discutint, si uns sempre ens critiquen, si tan dolents som ... millor divorciar-nos. El problema és que ells no ens veuen com a parella (federada): més aviat ens veuen com un fill maleducat, descregut, que sempre demana més, i volen restablir l'autoritat paternal !
Amb aquestes idees al cap, de cop, llegeixo avui, a La Vanguardia, l'article del Ferran Mascarell, que explica molt bé aquesta necessitat de construir, de consensuar/concertar un projecte.
Val la pena llegir-lo sencer, tots els paràgrafs son densos i plens de sentit.
Però, per concentrar el missatge, en reprodueixo algunes idees:
- De poco sirve proclamar el legítimo deseo de independencia o de federalismo si no se vincula a un proyecto entendible de país, capaz de hacer frente a los retos que impone un mundo que está cambiando y nunca será lo que ha sido.
- Nuestro entorno está tratando de descifrar un nuevo paradigma social, económico y cultural ... Catalunya tendrá serios problemas de empleo, energía, envejecimiento, capacidad sanitaria, pensiones, medio ambiente, capacitación tecnológica, competitividad, educación, cultura emprendedora y valores.
- ¿Cómo lo afrontamos? ¿Cómo poner en el mundo decenas de empresas cualificadas y competitivas, tecnológicamente avanzadas y presentes en las redes globales? ¿Cómo convertir la cultura, los valores, conocimientos, ideas y la investigación en el primer capital de la nación? ¿Como reiniciar los caducos modos de hacer política?
- ¿Cómo, pues, transferir la energía afirmativa del independentismo, el federalismo o el soberanismo a la búsqueda de un paradigma social convincente?
- Una nación, lo sabemos mejor que nadie, es más que una declaración, es un proyecto; un proyecto siempre en construcción basado en una memoria (plural) compartida y un contrato de convivencia. Sin memoria, sin contrato y sin proyecto no hay nación; y por lo tanto es muy difícil que una mayoría suficiente de ciudadanos la sienta como tal.
Catalunya precisa una nueva unidad civil y política fundamentada en un proyecto renovado de país ... Las etiquetas ya no movilizan mayorías sociales. Hay que imaginar un país real, tangible, mejor.
No serveixen eslògans com el tradicional "fets i no paraules". Ens calen "paraules per fer ... plegats" ! Molts pensaran: primer la independència, després el projecte. Tal com estan i tenim les coses, si no hi ha projecte, no hi haurà independència !
Un petit apunt a les idees del Mascarell: competitivitat ? em sembla un tòpic de la dreta capitalista que ha calat molt fort. Aprofitant que busquem nou paradigma, perquè no pensar en altres "tòpics": cooperació, coordinació, orientació conscient i responsable de l'economia ... que ha de ser capaç de generar i distribuir els productes, bens i serveis útils socialment, respectant els drets individuals i colectius, en un entorn d'equitat i de recursos limitats ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada