Fa 40 anys, en una nit de lluna plena, en un foc de camp per la serralada de Can Bruguera, fent revisions de vida amb la colla d'amics i amigues socialment preocupats, teníem la companyia (no sé ni perquè, ni com), d'un jove enginyer de Sabadell (o de Terrassa ?).
Recordo que ens va fer aquesta pregunta: vosaltres voleu treballar per viure, o voleu viure per treballar ? La majoria, espontàniament, va respondre la primera opció. No recordo què vaig contestar jo, però el cert és que des d'aquell dia he pensat molts cops en la qüestió. I que, fent balanç, a la pràctica, jo, fins ara, he viscut més aviat per treballar ...
M'agrada ser útil, m'agrada ajudar, m'agrada cooperar amb altres per mirar de resoldre problemes, per oferir serveis. I he trobat molta gent així, a tots els nivells i sectors.
Des del torner que m'explicava les característiques de l'acer i de les eines (quan jo tenia 18 anys), a lampistes, al meu tiet Cisco (xofer d'autobusos que coneixia els motors com ningú !), als fusters (el taller-universitat del pare Bosch !), els paletes, ... fins les infermeres i metges, els mestres, els informàtics, ...
Treballar és dur si estàs sotmès a llargs horaris i a condicions de treball penoses (mala organització, mal ambient, mala direcció, explotació econòmica, ...). Malauradament és el cas de molta gent, si. Per això els empresaris van anar deixant de banda esquemes "tayloristes" per organitzar maneres de treballar amb més contingut professional, més responsabilitats i més cooperació, conscients de que la motivació personal és factor clau de la feina ben feta ... i de la productivitat global de l'empresa !
Jo he mirat d'orientar la meva carrera des d'una perspectiva social (utilitat, solidaritat), professional (rigor, innovació), i política (progressista, socialista, cooperadora). No ha sigut fàcil, he tingut sovint problemes amb jerarquies burocràtiques, corporatistes, politiqueres, reaccionàries, m'han tallat el cap dues vegades, m'han estroncat sovint la "carrera", però estic relativament satisfet de les meves aportacions. He viscut molt per treballar útil. I potser he descuidat una mica la meva família. Em sap greu.
Primer volia ser director de cine, després arquitecte. Però els problemes socials i laborals dels darrers anys del franquisme (finals dels '60, primers anys '70) em varen fer optar per una carrera tècnica industrial per posar les meves habilitats professionals al servei dels treballadors. Primer clandestinament, amb els Vegara, Comín, Salvador, Martin Toval, amb qui feia formació i assessorament als treballadors que reaccionaven en condicions difícils a "l'imperi del capital". Després, a partir de 1976, a la UGT. I després ... ja ho escriuré un altre dia !
Però ara, jubilat, pensionat per la Comissió, tinc la mateixa vocació i ganes de ser útil a la gent. Probablement amb més consciència i experiència que quan vaig començar, en què només intuïa els camins. Ara no tinc tanta energia ni capacitat de treball o de lideratge, però em sembla veure-hi una mica més clar.
I com que les necessitats i problemàtiques colectives continuen, m'encantaria poder seguir treballant, co-operant. Sense responsabilitats directes, amb flexibilitat, ajudant i traspassant coneixements i experiència si poden ser útils. Parar-se obligatòriament, de cop, als 60 o 65 em sembla absurd, em sembla una aberració, resultat d'una manca d'organització colectiva, d'una incapacitat d'imaginar processos més progressius de final d'etapa, de final del cicle.
Hi haurà qui vulgui fer-ho, tip d'esgotar-se en treballs durs i en males condicions. Evident. Però per a una gran majoria, si no hi hagués l'obsessió colectiva de la jubilació, si els "grans", els sèniors, poguessin assumir progressivament funcions de suport, de consell, d'orientació, si hi haguessin fórmules més dignes i flexibles de seguir implicat en la dinàmica colectiva (com ho fa la meva Montse, per exemple), molta gent ho agrairia. I viuria millor: és molt important sentir-se IN i no deixat de banda, OUT.
Recordo que ens va fer aquesta pregunta: vosaltres voleu treballar per viure, o voleu viure per treballar ? La majoria, espontàniament, va respondre la primera opció. No recordo què vaig contestar jo, però el cert és que des d'aquell dia he pensat molts cops en la qüestió. I que, fent balanç, a la pràctica, jo, fins ara, he viscut més aviat per treballar ...
M'agrada ser útil, m'agrada ajudar, m'agrada cooperar amb altres per mirar de resoldre problemes, per oferir serveis. I he trobat molta gent així, a tots els nivells i sectors.
Des del torner que m'explicava les característiques de l'acer i de les eines (quan jo tenia 18 anys), a lampistes, al meu tiet Cisco (xofer d'autobusos que coneixia els motors com ningú !), als fusters (el taller-universitat del pare Bosch !), els paletes, ... fins les infermeres i metges, els mestres, els informàtics, ...
Treballar és dur si estàs sotmès a llargs horaris i a condicions de treball penoses (mala organització, mal ambient, mala direcció, explotació econòmica, ...). Malauradament és el cas de molta gent, si. Per això els empresaris van anar deixant de banda esquemes "tayloristes" per organitzar maneres de treballar amb més contingut professional, més responsabilitats i més cooperació, conscients de que la motivació personal és factor clau de la feina ben feta ... i de la productivitat global de l'empresa !
Jo he mirat d'orientar la meva carrera des d'una perspectiva social (utilitat, solidaritat), professional (rigor, innovació), i política (progressista, socialista, cooperadora). No ha sigut fàcil, he tingut sovint problemes amb jerarquies burocràtiques, corporatistes, politiqueres, reaccionàries, m'han tallat el cap dues vegades, m'han estroncat sovint la "carrera", però estic relativament satisfet de les meves aportacions. He viscut molt per treballar útil. I potser he descuidat una mica la meva família. Em sap greu.
Primer volia ser director de cine, després arquitecte. Però els problemes socials i laborals dels darrers anys del franquisme (finals dels '60, primers anys '70) em varen fer optar per una carrera tècnica industrial per posar les meves habilitats professionals al servei dels treballadors. Primer clandestinament, amb els Vegara, Comín, Salvador, Martin Toval, amb qui feia formació i assessorament als treballadors que reaccionaven en condicions difícils a "l'imperi del capital". Després, a partir de 1976, a la UGT. I després ... ja ho escriuré un altre dia !
Però ara, jubilat, pensionat per la Comissió, tinc la mateixa vocació i ganes de ser útil a la gent. Probablement amb més consciència i experiència que quan vaig començar, en què només intuïa els camins. Ara no tinc tanta energia ni capacitat de treball o de lideratge, però em sembla veure-hi una mica més clar.
I com que les necessitats i problemàtiques colectives continuen, m'encantaria poder seguir treballant, co-operant. Sense responsabilitats directes, amb flexibilitat, ajudant i traspassant coneixements i experiència si poden ser útils. Parar-se obligatòriament, de cop, als 60 o 65 em sembla absurd, em sembla una aberració, resultat d'una manca d'organització colectiva, d'una incapacitat d'imaginar processos més progressius de final d'etapa, de final del cicle.
Hi haurà qui vulgui fer-ho, tip d'esgotar-se en treballs durs i en males condicions. Evident. Però per a una gran majoria, si no hi hagués l'obsessió colectiva de la jubilació, si els "grans", els sèniors, poguessin assumir progressivament funcions de suport, de consell, d'orientació, si hi haguessin fórmules més dignes i flexibles de seguir implicat en la dinàmica colectiva (com ho fa la meva Montse, per exemple), molta gent ho agrairia. I viuria millor: és molt important sentir-se IN i no deixat de banda, OUT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada