No us penseu que m'ha passat per alt el macro-show del dissabte per beatificar el senyor Samsó. Però vaig agafant una certa mandra a comentar temes religiosos. Apunto només que, anant a comprar, en passar per davant de Santa Maria, em va impressionar tot l'aparell de seguretat i d'organització: tíos durs, secs, vestits de negra, alts, prims, ... en un ambient molt diferent del que un pot imaginar en pensar en reunions de persones unides per l'amor als altres, diuen.
Sense ganes d'entrar en detalls, penjo una foto de l'acte, beneït per totes les nostres excel·lentíssimes, il·lustríssimes i laiques autoritats ...
i una anècdota explicada per la Montserrat Julió (Vida endins, Viena Editorial, 2003), que va haver d'exiliar-se després de la guerra, a Xile, amb el Winnipeg (recuperada pel Miquel Torner al seu blog)
Fa referència a la seva àvia Ramona, de qui diu que "les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai ..."
La Montserrat Julió explica que amb la seva àvia, entraven "a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent."
"Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció."
"Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític."
"Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció.
- ...Ai, fill meu (va fer ella), sóc vella i aviat me n'aniré...
El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família.
- Però, què voleu dir, mare ?
- No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó.
- No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? (preguntà el pare).
- El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams!
- Deu pams, de què?...
- Deu pams de cel, fill meu! ... "
"El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar traient-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel·lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat ... (i que el mossèn) ... imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern ..."
"L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes. Deu mil pessetes de l'any 1934 ! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular ..."
He reproduït el text traient valoracions de l'autora, per deixar el relat estricte dels fets.
Es poden fer molts comentaris. La meva pretensió ara i aquí és només anotar elements, informacions.
De tota manera, cal dir ben alt i clar que assassinar persones és un crim detestable, intolerable.
I que hem de treballar per una convivència oberta i respectuosa,
lluitant contra tot tipus de manipulació de les emocions i de les consciències.
Però els qui només pensem en valors humans, tenim el dèficit de la litúrgia: els funcionàris religiosos l'exploten "divinament" ...
Sense ganes d'entrar en detalls, penjo una foto de l'acte, beneït per totes les nostres excel·lentíssimes, il·lustríssimes i laiques autoritats ...i una anècdota explicada per la Montserrat Julió (Vida endins, Viena Editorial, 2003), que va haver d'exiliar-se després de la guerra, a Xile, amb el Winnipeg (recuperada pel Miquel Torner al seu blog)
Fa referència a la seva àvia Ramona, de qui diu que "les seves preocupacions desembocaven sempre en el mateix tema, la religió. Llegia llibres amb tapes negres, resseguint les frases amb l'ajut d'una lupa. Es tractava d'històries verídiques, llegendes àuries, vides esgarrifoses de santes pures i verges martiritzades amb foc i tota mena d'eines enginyoses perquè el turment no s'acabés mai ..."
La Montserrat Julió explica que amb la seva àvia, entraven "a l'església que trobàvem més a mà: un dia paràvem a la parròquia de Santa Maria; un altre, a Sant Josep o a Santa Anna i ens hi estàvem una mitja horeta anant d'un altar a l'altre: el de les ànimes, ple de flames i mitja humanitat clamant entre el foc; el de santa Llúcia, mostrant, damunt d'una safata, els ulls que li havien arrencat; el de sant Sebastià, ferit de mort per una infinitat de sagetes. L'itinerari era tètric. L'àvia, en canvi, semblava reconfortada després d'haver resat una tirallonga d'avemaries que anava comptant amb un rosari de filigrana d'argent."
"Tantes hores d'olorar cera i encens, pensant sempre en l'altre món, la feien cada dia més amiga dels capellans, amb la confiança de trobar una salvació eterna amb garanties de pes. Plena de dubtes i d'esperança, va caure en mans de mossèn Samsó, rector de Santa Maria, home mundà, un xic fatxenda i, pel que sembla, dotat d'una innegable seducció."
"Tenia una clientela de beates riques i l'àvia, que a base d'estalvis havia reunit un bon fons, acabà confessant-s'hi i confiant-li les seves inquietuds més íntimes. A la calaixera gran, coberta pels llençols de fil, hi havia una capsa on es guardaven les reserves. Només l'àvia i el pare hi tenien accés i eren els encarregats d'administrar un capital que podia necessitar-se en un moment crític."
"Un bon dia el pare observà que els bitllets de banc havien disminuït de manera considerable. Els va comptar tres o quatre vegades i, amb certa cautela, preguntà a la seva mare quin era el motiu de l'estranya reducció.
- ...Ai, fill meu (va fer ella), sóc vella i aviat me n'aniré...
El primer pensament del pare fou d'alarma. Imaginà que la dona patia algun mal incurable que no havia desvetllat per por d'alarmar la família.
- Però, què voleu dir, mare ?
- No sé si ho saps... Des de l'estiu que em confesso amb el rector de Santa Maria, mossèn Samsó.
- No, mare, no ho sabia ni m'importa. Això és un assumpte vostre... i què més? (preguntà el pare).
- El mossèn, que va pel camí de la santedat, m'ha tret un pes de sobre i m'ha fet la gràcia d'assegurar-me un lloc al cel... Ell, que tot ho pot, me n'ha venut deu pams!
- Deu pams, de què?...
- Deu pams de cel, fill meu! ... "
"El pare, indignat, no s'ho acabava de creure però, de mica en mica, va anar traient-ne l'entrellat. D'aquesta manera va descobrir que la parcel·lació del cel, per obra i gràcia del rector de Santa Maria, feia temps que havia començat ... (i que el mossèn) ... imposava la seva autoritat damunt les parroquianes pobres d'esperit i esporuguides a les quals, hàbilment, sabia embolicar amb sofismes, fins a aconseguir que la víctima se sentís segura amb els socors d'un intermediari que es tractava, com aquell qui diu de tu, amb el Pare Etern ..."
"L'àvia Ramona havia pagat al clergue, per un tros de cel de deu pams de llargària, sense aclarir-ne quants en feia d'amplada, deu mil pessetes. Deu mil pessetes de l'any 1934 ! El pare no va perdre temps. De bon matí es presentà a casa del senyor rector i, sota l'amenaça de veure's als tribunals, el pillet afluixà la bossa sense piular ..."
He reproduït el text traient valoracions de l'autora, per deixar el relat estricte dels fets.
Es poden fer molts comentaris. La meva pretensió ara i aquí és només anotar elements, informacions.
De tota manera, cal dir ben alt i clar que assassinar persones és un crim detestable, intolerable.
I que hem de treballar per una convivència oberta i respectuosa,
lluitant contra tot tipus de manipulació de les emocions i de les consciències.
Però els qui només pensem en valors humans, tenim el dèficit de la litúrgia: els funcionàris religiosos l'exploten "divinament" ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada