El comiat del Pep MANTE

Tornant de Madrid, mala notícia: ha mort el Pep Manté. Ahir divendres 21 varem anar al seu comiat, a can Fulló. El Pitu Borràs i el Pep Riera han fet una petita nota per La Vanguardia.

Uns petits records:

- els inicis a "la política", en el Grups Comunistes Revolucionaris, llegint amb ell el catecisme leninista;

- les divergències d'orientació en el tractament dels conflictes sindicals: nosaltres a la UGT, intentant salvar empreses implicant-hi els treballadors, i ell, en ocasions, massa orientat a obtenir indemnitzacions ...

- el nostre piset a la cooperativa de vivendes de Rocafonda, de la que ell en va ser promotor principal, i on va proposar a la Montse de treballar al Xumet, la primera petita escola bressol del barri, i que va suposar l'inici de la seva estimada professió de mestre ...

- i el correu que va enviar-me el febrer del 2006, quan el seu cosí va decidir el meu cessament:

Amic Pep, n' haviem parlat i ja et vaig dir que m' agradava la teva il.lusió. Desaparegut el funest Gerent no t' han deixat tenir iniciativa. No estan per la participació i això ja fa anys va trencar un projecte maco de cogestió. Anims, despres de Europa aterrices a casa i els "teus" et fan la traveta. Jo ja hi estic acostumat i els treballadors del Consorci també. Però nosaltres encara tenim ganes de lluita i de no callar, com ara fas tu. Una abraçada, Pep Manté.

L'acte de comiat va ser extraordinari: un cant a la vida, a l'amor entre tots, al treball, a la cooperació, a les festes, al ben viure plegats ! Actes així serveixen per anar assumint que la vida és meravellosa, però finita. I, que quan s'acaba, és sovint una putada, sobretot si és fora de temps.

Com el comiat del Quico Oller, actes així serveixen per assumir progressivament, racionalment, amb bon sentit, el què som. Els qui s'empatollen amb supersticions i creences, els qui viuen de litúrgies esperpèntiques ... que n'aprenguin !