En Manel penja una nota interessant al seu diari per denunciar proclames (hipòcrites ?) sobre la pretesa unitat dels partits catalans.
Em sembla interessant i aclaridora, i denuncia el joc mediàtic de La Vanguardia i tot el què hi ha al darrera.
Jo li vaig enviar un petit comentari:
Manel, tens tota la raó en aquests comentaris !
Cal diferenciar la unitat dels "figurants", de la unitat dels ciutadans !
Tendim a analitzar la realitat en funció dels actors de la comèdia política, i no en funció de les posicions, dels interessos, dels sentiments dels ciutadans de Catalunya.
La unitat real per la que cal treballar és la unitat entorn d'un projecte concret, clar, comprensible, assumible i assumit de país, de Catalunya ... no de Polònia !
I ell em va respondre:
El meu gran dubte és sí en societats obertes i actuals por haver-hi un sol projecte col•lectiu. Quin projecte puc bastir amb el que van a la seva, amb els que passen, amb els que ja els està bé, amb els que volen canvis, amb els que van a fotre i amb els que van a fotre’m, amb els que creuen amb Déu i amb els que no hi creuen, amb els que pensen que tenim característiques pròpies i amb els que no hi creiem?
Avui, més enllà d’estar d’acord amb un marc de convivència per què tothom pugui dir-hi la seva respectuosament i sent respectat, en unes regles de com viure i participar, no crec pas que hi hagi cap unitat possible. La democràcia i la seva acceptació. El projecte ha de ser el que surti del debat i la convivència democràtica, no el que alguna part imposi a les altres.
La democràcia es la millor forma coneguda, per ara, de resoldre els diferents punts de vista i actuar que moltes vegades, quasi bé sempre, són enfrontats. Jo tinc el meu projecte, el socialista, que intentaré que hi hagi el més gran nombre de gent que el segueixi, però sense pretendre ni que sigui l’únic ni que sigui absolut, fins i tot ni somniar en la nostre societat rica -relativament en recursos, coneixements i comportaments- que sigui amplament majoritari.
Bé, me’n vaig a predicar, és la meva feina. Com tu em dius, per això em paguen.
Jo li he replicat amb aquestes consideracions:
Manel, lògicament comparteixo les teves consideracions sobre la democràcia i la diversitat de perspectives i projectes !
Però hi ha, en la democràcia, diferents vivències: la dels qui en tenen (i practiquen) una concepció radicalment democràtica, oberta, respectuosa i tolerant, i la dels qui l'accepten com a formes que cal suportar i que fan totes les trampes possibles per defensar els seus interessos ...
Fixat aquest marc, entre els qui treballen honestament pel país, amb projectes diversos, hi ha (hi hauria d'haver ...) la responsabilitat i la capacitat de pactar, de consensuar, de concertar, de cooperar en projectes de país assumibles per la més àmplia majoria ... possible.
De fet, el projecte de Unió Europea és un bon exemple de projecte que neix d'aquesta convicció: treballar junts per viure millor. Amb totes les diferències d'interessos, però aprofitant totes les sinèrgies possibles.
Però això exigeix visions, voluntats, competències i capacitats que no són massa valorades en els processos de selecció dels responsables dels partits (i dels governs) que coneixem ...
Petit exemple d'aquestes actituds: la proposta d'un petit "dirigent" (membre de la penya de gestors municipals barcelonins ...), en arribar al procés de reorientació del PCproEuropa cap a la futura Secretaria per a la Unió Europea: hem de protegir l'Anna Terrón ! ... quan jo proposava concertar un programa de suport als Ajuntaments amb les 4 Diputacions. Preferia el "nosaltres sols" als esforços, a les dificultats i a les exigències de rigor i de coherència programàtica ...
Des de les petites mediocritats i personalismes interessats, és molt difícil imaginar projectes compartits que necessiten confiança dels ciutadans, honestedat, capacitats i credibilitat.
Em sembla interessant i aclaridora, i denuncia el joc mediàtic de La Vanguardia i tot el què hi ha al darrera.
Jo li vaig enviar un petit comentari:
Manel, tens tota la raó en aquests comentaris !
Cal diferenciar la unitat dels "figurants", de la unitat dels ciutadans !
Tendim a analitzar la realitat en funció dels actors de la comèdia política, i no en funció de les posicions, dels interessos, dels sentiments dels ciutadans de Catalunya.
La unitat real per la que cal treballar és la unitat entorn d'un projecte concret, clar, comprensible, assumible i assumit de país, de Catalunya ... no de Polònia !
I ell em va respondre:
El meu gran dubte és sí en societats obertes i actuals por haver-hi un sol projecte col•lectiu. Quin projecte puc bastir amb el que van a la seva, amb els que passen, amb els que ja els està bé, amb els que volen canvis, amb els que van a fotre i amb els que van a fotre’m, amb els que creuen amb Déu i amb els que no hi creuen, amb els que pensen que tenim característiques pròpies i amb els que no hi creiem?
Avui, més enllà d’estar d’acord amb un marc de convivència per què tothom pugui dir-hi la seva respectuosament i sent respectat, en unes regles de com viure i participar, no crec pas que hi hagi cap unitat possible. La democràcia i la seva acceptació. El projecte ha de ser el que surti del debat i la convivència democràtica, no el que alguna part imposi a les altres.
La democràcia es la millor forma coneguda, per ara, de resoldre els diferents punts de vista i actuar que moltes vegades, quasi bé sempre, són enfrontats. Jo tinc el meu projecte, el socialista, que intentaré que hi hagi el més gran nombre de gent que el segueixi, però sense pretendre ni que sigui l’únic ni que sigui absolut, fins i tot ni somniar en la nostre societat rica -relativament en recursos, coneixements i comportaments- que sigui amplament majoritari.
Bé, me’n vaig a predicar, és la meva feina. Com tu em dius, per això em paguen.
Jo li he replicat amb aquestes consideracions:
Manel, lògicament comparteixo les teves consideracions sobre la democràcia i la diversitat de perspectives i projectes !
Però hi ha, en la democràcia, diferents vivències: la dels qui en tenen (i practiquen) una concepció radicalment democràtica, oberta, respectuosa i tolerant, i la dels qui l'accepten com a formes que cal suportar i que fan totes les trampes possibles per defensar els seus interessos ...
Fixat aquest marc, entre els qui treballen honestament pel país, amb projectes diversos, hi ha (hi hauria d'haver ...) la responsabilitat i la capacitat de pactar, de consensuar, de concertar, de cooperar en projectes de país assumibles per la més àmplia majoria ... possible.
De fet, el projecte de Unió Europea és un bon exemple de projecte que neix d'aquesta convicció: treballar junts per viure millor. Amb totes les diferències d'interessos, però aprofitant totes les sinèrgies possibles.
Però això exigeix visions, voluntats, competències i capacitats que no són massa valorades en els processos de selecció dels responsables dels partits (i dels governs) que coneixem ...
Petit exemple d'aquestes actituds: la proposta d'un petit "dirigent" (membre de la penya de gestors municipals barcelonins ...), en arribar al procés de reorientació del PCproEuropa cap a la futura Secretaria per a la Unió Europea: hem de protegir l'Anna Terrón ! ... quan jo proposava concertar un programa de suport als Ajuntaments amb les 4 Diputacions. Preferia el "nosaltres sols" als esforços, a les dificultats i a les exigències de rigor i de coherència programàtica ...
Des de les petites mediocritats i personalismes interessats, és molt difícil imaginar projectes compartits que necessiten confiança dels ciutadans, honestedat, capacitats i credibilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada