Més elements pel MATARÓ MARÍTIM

Fa unes setmanes varem fer un sopar amb amics participants al procés de reflexió impulsat per l'Ajuntament. Pensava que podríem anar una mica més enllà de les reflexions centrades gairebé exclusivament en les oportunitats de negoci o en les clàssiques orientades a la formació. Però no hi va haver reaccions favorables a les meves propostes: potser massa tímides o poc explicades. Tinc intuïcions, però no soc un expert en el tema.

Sortosament, hi ha experts que insisteixen en els canvis socials i culturals que convindria adoptar, considerant les problemàtiques i les perspectives que les crisis anuncien. L'article del Manuel Castells a La Vanguardia d'avui n'és un bon exemple (caldria fer un petit fulletó amb els 10 o 12 articles més representatius que ha publicat a La Vanguardia sobre aquests temes ! )

Castells cita exemples d'experiències i recerques sobre la mesura de la felicitat, del benestar/benviure, per anar més enllà de la simple dimensió monetària, que és la opció més senzilla … i la que més interessa els qui només pensen en els diners !

Proposa dos temes interessants que poden contribuir a la felicitat de la gent: la sociabilitat i l'adaptabilitat.

Des de la perspectiva que m'interessa, és a dir, quines iniciatives públiques (municipals/comarcals) podríem pensar per impulsar el benestar/benviure (la felicitat) dels mataronins i maresmencs, aprofitant millor la nostra riquesa marítima, l'article del Castells podria ser-nos útil.

Es tractaria de plantejar, complementàriament a d'altres, les possibilitats de prendre iniciatives polítiques per afavorir concretament aquesta sociabilitat (més relacions, més xarxes, més activitats colectives, més implicació ciutadana en projectes …) i l'adaptabilitat (més pedagogia, més informació, més exemplaritat, … ).

Són dues pistes que caldria explorar. Llegiu l'article, val la pena !

I si encara teniu un moment, ara que és temps de vacances, podeu llegir també l'article del sarcàstic Gregorio Morán (Atreverse a decir no), que parla, de fet, també, dels diners i de la felicitat. Una de les moltes frases provocadores: "La enseñanza no está pensada para aprender a vivir, sino para proporcionarte una manera de ganar el dinero suficiente para que puedas vivir ..."

Simpàtic Forges: toros i burros

Avui, a El País:
Resultat d'un procés escrupulosament democràtic, exemplar: una Iniciativa Legislativa Popular !


... i el "corolario" del dimarts 3:

Sobre sindicalisme ...

... sobre història i perspectives.

És un article que em sembla gairebé definitiu per entendre la situació al nostre país i les perspectives més aviat negres, malauradament. Val la pena llegir-lo dues vegades, sobretot les consideracions finals !

(cliqueu a sobre per ampliar-lo ...)

Per la "petita història", recordar que la meva etapa de sindicalista es va acabar, malauradament, el juny del 1979, quan el Luigi va decidir que ja n'hi havia prou de contestataris a la UGT catalana, i que la nostra feina de suport tècnic i econòmic als sindicalistes podia deixar en evidència les seves pràctiques directives i fer trontollar els xollos que imaginava pel seu futur immediat.

Dos petits records: el meu carnet i la "credencial" per participar en el XXXI Congrés "confederal" de 1978 !

Postals religioses d'estiu …

Les tradicions religioses segueixen presents i els funcionaris intermediaris dels hipotètics deus segueixen tirant de la rifeta … Alguns amics em diu que, tranquil, que poc a poc això s'acaba. Sembla que esperin una mort natural, com va passar amb la dictadura franquista. Com sovint, preval la tàctica sobre l'estratègia: no fos cas que parlant clar i intentant fer avançar les mentalitats perdéssim alguns vots ...

Cada cop em costa més debatre a aquest nivell de gestos i de posicionaments utilitaristes a curt termini. Com no hi han principis diferenciadors, al final tot és "política", és a dir equilibris formals per no molestar ningú. I la gent perd els referents necessaris i desconfia dels "polítics", que són vistos com a experts mestres del dribbling intelectual interessat, partidista. Amb la mica de voluntarisme romàntic, utòpic, que encara em queda, he escrit quatre ratlles sobre la qüestió. Sense esperança, però per coherència.

Per no caure en aquests debats excessivament tacticistes que només interessen als compradors de vots, em sembla que el què ens hauria d'interessar als qui voldríem empènyer endavant els nostres conciutadans, és clarificar els objectius finals i les estratègies més adequades per aconseguir-los.

Amb els conservadors, reaccionaris davant del progrés colectiu, partidaris de l'individualisme selvàtic, no cal perdre-hi el temps: només treure'ls-hi la careta.

Però amb els qui es declaren "progressistes", cal veure quin model de persona, de ciutadà, i de societat persegueixen efectivament: volen productors-consumidors-votants fidels i conformats, o persones conscients, analítiques, autònomes, responsables, implicades, solidàries ... lliures ? Es dediquen, de fet, a comprar vots, a generar fidelitats i adhesions a la seva marca política, amb mesures simplement paliatives, compensatòries, caritatives ... o intenten imaginar, impulsar iniciatives o polítiques per fer progressar realment la humanitat, és a dir,

- per afavorir l'empowerment dels ciutadans, és a dir, que tinguin més coneixements i capacitats, més inteligència per evitar dependències i submissions, més valor per reaccionar a pràctiques i tradicions de manipulació religioses, sectàries o polítiques, per deixar enrere, per superar, supersticions, pors i creences irracionals;

- per facilitar que les persones siguin més conscients, autònomes, i responsables davant les problemàtiques personals, socials, econòmiques, culturals, ... i poder orientar lliurement la seva vida;

- per promoure valors i actituds de tolerància, de respecte, de convivència, de cooperació, d'implicació cívica voluntarista i solidària.

Dit això, les postals, sense comentaris específics: ... a la missa de "les santes" a Mataró ...



- a Santiago, el rey d'un Estat que es declara laic (o només a-confessional ?) ...


- els islamistes resant a Lleida, on l'amic Àngel Ros actúa, sembla, dignament ! (portada de La Vanguardia del dissabte 24 de juliol)



- i els dirigents de la Unió Europea rebent els dirigents d'esglèsies i organitzacions religioses, el 17.07.2010: veieu les referències oficials del BEPA (Bureau of European Policy Advisers), que les justifiquen.

La petita navegació tranquila ...

... un bon exemple d'innovació.

En el grup de reflexió sobre el futur Mataró Marítim, jo predicava desenvolupar la petita navegació tranquila per popularitzar l'esbarjo de mar buscant opcions senzilles, funcionals, pràctiques, a l'abast de la majoria, especialment de determinats colectius: famílies, sèniors, ...

Com passa sovint amb les idees innovadores, no ho vaig aconseguir ...

Però la intuïció era bona: només cal navegar amb el Google per internet.

La darrera troballa, un kayak a trossos dissenyat per suecs !

Més senzill, impossible. Més inteligent, tampoc, encara que no té gens de TICs. I el preu assequible, considerant que, de fet, tens un kayak senzill o doble, que pots transportar amb facilitat, moure'l amb una mà, pujar-lo amb ascensor si cal, i guardar-lo amb facilitat.

Que no perdèssim la fe ni l'esperança !

Escapada al coll de Parpers en bici:
- els 3 quilòmetres de pujada en 25 minuts ...
- la baixada, en 5 minutets.
I cap a Dosrius a esmorzar, com vol la tradició dels ciclistes fondistes.

En arribar, una paradeta amb cors inflats del PSC, i una simpàtica militant ens ofereix un testet amb llavors ... perquè seguim creient. No diu en què, però defensa l'honorabilitat de la majoria dels polítics. Hi estic d'acord. Però, a la paradeta, cap document, cap explicació, cap element per convèncer: el principal és ... seguir creient !

Li he explicat les meves batalletes de sociata dels anys '70 i ella m'ha confessat la seva implicació (familiar) amb la causa.

Cada cop em semblen més evidents les similituds entre les actuacions pastorals que practiquen alguns dirigents del PSC i les dels bisbes de l'esglesia catòlica: bienaventurados los pobres de espíritu ... bienaventurados los mansos ... porque ellos votarán socialista !

Integrar ciutadans per l'autogestió política ...

El Periódico de divendres 23 publica una enquesta interessant sobre les posicions dels ciutadans catalans respecte de l'autonomia, l'autogovern, la independència. Probablement es pugui millorar la metodologia de l'enquesta: per exemple, oferint, com a opció, la possibilitat d'anar enrere. És a dir, de comptar els qui pensen que, en el fons, el què caldria és desfer la "deriva" autonòmica que complica les decisions, genera burocràcia i té uns costos excessius … (el Baròmetre de juliol diu que aquests serien només el 3'4 % ! )

Però els resultats, arrodonits i redibuixats, poden ser útils per fer la necessària foto de Catalunya després de la tempesta: 30 / 50 / 20 !



(El baròmetre del CIS de juliol'10 diu que, a Espanya, la foto és aquesta:






Segons el darrer baròmetre del CEO disponible (abril 2010), les posicions eren aquestes (caldrà esperar els resultats del baròmetre després de la sentència !) (Doncs el baròmetre de juliol diu que el 45% conservador o reaccionari ha baixat al 32'5% !)

Ara caldria mesurar altres dimensions del problema. Per exemple:
- quins valors tenen els ciutadans que opten per cadascuna de les opcions,
- quines situacions econòmiques, laborals, professionals, socials es donen,
- quins interessos conscients tenen cada grup de ciutadans,
- què és el què els motiva realment i condiciona les seves decisions,
- quins sentiments, quines cultures i tradicions,
- quines dinàmiques de pertinença grupals, quins fenòmens identitaris,
- etc.

És a partir d'aquestes realitats, tenint en compte aquestes dimensions complexes dels interessos i motivacions dels ciutadans, que cal definir les opcions polítiques possibles de governança.

La primera tasca dels estrategues dels partits i de les organitzacions socials, seria explicar millor, encara, més concretament, més comprensiblement, als ciutadans concernits (els qui viuen i treballen a Catalunya …), les diverses formes d'arquitectura político-institucional, i, sobretot, els seus avantatges i inconvenients.

Malauradament, molts dels qui volen més autogovern i els qui pensen en una futura independència, el primer que fan és criticar els altres més moderats, més conformats, i acusar-los de ser poc catalans, de ser depenents de Madrid.

Els qui volen més autogovern, per sobre del teatre politiquero, dels gestos i dels símbols, més enllà del mercadeig sensibler i sentimentalista dels vots, haurien de pensar en objectius i estratègies integradores, aglutinadores, per sumar nous addictes a les seves opcions.

Aquests radicals autonomistes/independentistes haurien de pensar que només creant un "rapport de forces" favorable hi hauran possibilitats reals d'avançar pel seu camí. Per tant, els seus objectius haurien de ser convèncer els indecisos, els conformats, els tebis, … amb arguments efectius dels avantatges de les seves opcions. L'objectiu hauria de ser sumar ciutadans als projectes per aprofundir continuadament, radicalment, l'autogovern ... construir catalanitat !

Com fer-ho ? Quina estratègia respecte d'aquests altres ciutadans, aliats necessaris, indispensables, per conformar majories decidides a optar democràticament per més poder de decisió, per més capacitat autònoma de gestió ?

La pitjor és la confrontació electoralista que desqualifica i menysprea els qui no ho veuen tan clar. El pitjor és començar a fer batalles internes, quan els "enemics", els oponents reals, les resistències, són, bàsicament, a fora …

Cridar ben alt i ben fort independència suma ciutadans cap a opcions més autogestionàries ? Serveix per aconseguir més recolzament cívic militant per millors formes d'autogovern ? La gent socialista que promou "un nou cicle" ha elaborat un manifest molt interessant: cal llegir-lo detingudament !

Recupero l'article del Joan Majó a El País del 14.07: com sempre, precís, concret, clar !

Consideracions sobre la "unitat" ...

En Manel penja una nota interessant al seu diari per denunciar proclames (hipòcrites ?) sobre la pretesa unitat dels partits catalans.

Em sembla interessant i aclaridora, i denuncia el joc mediàtic de La Vanguardia i tot el què hi ha al darrera.

Jo li vaig enviar un petit comentari:
Manel, tens tota la raó en aquests comentaris !
Cal diferenciar la unitat dels "figurants", de la unitat dels ciutadans !

Tendim a analitzar la realitat en funció dels actors de la comèdia política, i no en funció de les posicions, dels interessos, dels sentiments dels ciutadans de Catalunya.

La unitat real per la que cal treballar és la unitat entorn d'un projecte concret, clar, comprensible, assumible i assumit de país, de Catalunya ... no de Polònia !

I ell em va respondre:
El meu gran dubte és sí en societats obertes i actuals por haver-hi un sol projecte col•lectiu. Quin projecte puc bastir amb el que van a la seva, amb els que passen, amb els que ja els està bé, amb els que volen canvis, amb els que van a fotre i amb els que van a fotre’m, amb els que creuen amb Déu i amb els que no hi creuen, amb els que pensen que tenim característiques pròpies i amb els que no hi creiem?

Avui, més enllà d’estar d’acord amb un marc de convivència per què tothom pugui dir-hi la seva respectuosament i sent respectat, en unes regles de com viure i participar, no crec pas que hi hagi cap unitat possible. La democràcia i la seva acceptació. El projecte ha de ser el que surti del debat i la convivència democràtica, no el que alguna part imposi a les altres.

La democràcia es la millor forma coneguda, per ara, de resoldre els diferents punts de vista i actuar que moltes vegades, quasi bé sempre, són enfrontats. Jo tinc el meu projecte, el socialista, que intentaré que hi hagi el més gran nombre de gent que el segueixi, però sense pretendre ni que sigui l’únic ni que sigui absolut, fins i tot ni somniar en la nostre societat rica -relativament en recursos, coneixements i comportaments- que sigui amplament majoritari.

Bé, me’n vaig a predicar, és la meva feina. Com tu em dius, per això em paguen.

Jo li he replicat amb aquestes consideracions:
Manel, lògicament comparteixo les teves consideracions sobre la democràcia i la diversitat de perspectives i projectes !

Però hi ha, en la democràcia, diferents vivències: la dels qui en tenen (i practiquen) una concepció radicalment democràtica, oberta, respectuosa i tolerant, i la dels qui l'accepten com a formes que cal suportar i que fan totes les trampes possibles per defensar els seus interessos ...

Fixat aquest marc, entre els qui treballen honestament pel país, amb projectes diversos, hi ha (hi hauria d'haver ...) la responsabilitat i la capacitat de pactar, de consensuar, de concertar, de cooperar en projectes de país assumibles per la més àmplia majoria ... possible.

De fet, el projecte de Unió Europea és un bon exemple de projecte que neix d'aquesta convicció: treballar junts per viure millor. Amb totes les diferències d'interessos, però aprofitant totes les sinèrgies possibles.

Però això exigeix visions, voluntats, competències i capacitats que no són massa valorades en els processos de selecció dels responsables dels partits (i dels governs) que coneixem ...

Petit exemple d'aquestes actituds: la proposta d'un petit "dirigent" (membre de la penya de gestors municipals barcelonins ...), en arribar al procés de reorientació del PCproEuropa cap a la futura Secretaria per a la Unió Europea: hem de protegir l'Anna Terrón ! ... quan jo proposava concertar un programa de suport als Ajuntaments amb les 4 Diputacions. Preferia el "nosaltres sols" als esforços, a les dificultats i a les exigències de rigor i de coherència programàtica ...

Des de les petites mediocritats i personalismes interessats, és molt difícil imaginar projectes compartits que necessiten confiança dels ciutadans, honestedat, capacitats i credibilitat.

Catalunya/Espanya: ... quines "complicitats" ?

Xavier Vidal Folch escriu avui a El País una reflexió pragmàtica sobre les relacions de Catalunya amb Espanya. Interessants.

I conclou dient que cal alumbrar nous paradigmes per la interelació, per a la interdependència, que cal buscar noves complicitats entre Catalunya i Espanya.

Potser té raó, vist des de Catalunya. Però jo em pregunto si, a l'altre banda, si hi ha gaire gent interessada en buscar complicitats. Seguint amb el pragmatisme del Xavier: quin interès hi tindrien ? Ara que, progressivament, els poders polítics, econòmics, mediàtics ... són més concentrats a Madrid, perquè ens necessiten ?

Mentre siguem sumisos i seguim pagant, potser amb alguns copets a l'esquena en tindran prou. Potser es limitarán a fer alguns gestos per rebaixar tensions, per "comprendre" els nostres sentiments ... com ho ha insinuat ja la Fernández de la Vega.

Sobretot si des de Catalunya no hi ha un projecte social, colectiu, ciutadà, potent. Més que la unitat difícil dels mercaders de vots, cal construir catalanitat entorn d'un projecte real de país. Qui pot treballar-hi ? Complicat, difícil: els qui es mouen, ara per ara, sembla que només saben fer-se trabetes entre ells, mentre a Madrid s'en deuen enfotre, contents ! No els cal veure "Polònia": la realitat ja és prou sarcàstica ...

La prova, avui mateix a El País:

Professionalitat, competències, acreditació … i Colegis/Associacions !

Dos articles (d'avui i d'ahir) sobre aquestes qüestions, molt simptomàtics dels canvis tecnològics, econòmics i socials de les nostres societats.

Per insistir en el "lifelong learning" …


i en la necessària redefinició del paper, de les funcions dels Colegis/Associacions

Les "ajudes" al tercer món ...

Des del nostre viatge al SENEGAL el 2000, aquestes polítiques em preocupen molt. Sobretot en relació amb les qüestions de la immigració: la solució dels problemes del "tercer món" no passa per acollir aquí els més arriscats, els més ambiciosos, els més preparats ...

Calen polítiques mundials concertades per facilitar un desenvolupament equilibrat ... que tindria molts "costos" per les societats occidentals. Per això és més fàcil la caritat, el paternalisme (estratègies habituals dels benpensants acomodats), que no pas obrir els mercats i establir regles del joc més justes. Rés de nou, però cal repetir-ho per no oblidar-ho !

Diu el senyor Easterly a la Contra d'avui:

"El Banco Mundial, como la mayoría de las instituciones de ayuda al tercer mundo, carece de accountability (no rinde cuentas por lo que hace a nadie) y de feedback (respuesta de los afectados por sus acciones). Y ninguna organización humana es efectiva si no comprueba los efectos de sus acciones y después rinde cuentas por ellos ..."

"… muchas de esas ayudas son incluso contraproducentes. Perpetúan dictaduras, alimentan corruptelas, prolongan desigualdades, desincentivan reformas estructurales y mantienen burocracias estériles e inoperantes ... las buenas intenciones no logran por sí solas buenos resultados … aceptemos que el tercer mundo saldrá - muchos países ya han salido y otros están saliendo y saldrán-de la pobreza por su propio esfuerzo: sin nuestra ayuda y a menudo a pesar de nuestra ayuda … "

"Esa mentalidad de que sólo nosotros podemos salvar al tercer mundo es paternalista. Los pobres no necesitan caridad, sino trato de tú a tú y que les dejemos competir con nosotros … darles reglas de comercio justas sin los aranceles que imponemos a sus productos. Darles menos limosnas y más oportunidades de competir con nosotros sin hacerles trampas ..."

"Tras esas ñoñerías para sacarnos dinero y perpetuar instituciones ineficientes hay, además, una nefasta mentalidad de paternalismo neocolonial o, si prefiere, de imperialismo humanitario ..."

Més idees per construir "catalanitat"

Salvador Cardús escriu avui a La Vanguardia (21.07.10) algunes reflexions sobre la unitat civil dels catalans.
Em sembla interessant presentar la independència (no m'obsessiona massa, personalment ...), com un projecte de futur per cohesionar la societat. I això sí que m'interessa: promoure projectes colectius concertats, assumits per una àmplia majoria. Construir catalanitat.

Algunes de les idees del Salvador Cardús:

"En el fondo, la verdadera pregunta a la que habría que dar respuesta es a qué llamamos "cohesión social" y qué tipo de "unidad civil" es razonable esperar de una sociedad compleja y avanzada como la catalana ..."

"Es decir, cuáles deben ser los vínculos que necesita una sociedad fundada sobre sucesivos movimientos migratorios y desarrollada sobre la base de una radical tolerancia a la diversidad, hasta el límite de la pérdida de casi todo atributo identificador que no sea el de la lengua propia y el de una experiencia de convivencia pacífica dentro de un territorio con una gran historia de progreso social y político ..."

"La independencia ya no debería ser el causante teórico de ninguna ruptura social, sino que podría llegar a conseguir justo lo contrario: la verdadera posibilidad de vertebrar civilmente a una sociedad a la que treinta años de autonomismo no han sido capaces de unir, según sostienen los que nos amenazan con supuestas divisiones sociales ..."

"Dicho de otro modo: la independencia de Catalunya podría ser –debería ser– el gran factor de cohesión civil política no basado en ninguna esencialidad que nos remita al pasado, sino que nos proyecte hacia el futuro ..."

"El problema fundamental de la sociedad catalana es que en estos momentos se ha quedado sin un proyecto propio de futuro. Su tradicional ambición de prosperidad está en riesgo y el país podría dejar de ser visto como promesa de progreso individual y colectivo. Y ese sí es un riesgo para la cohesión social de una sociedad compleja."

Com construir catalanitat ?

El Josep Mª Vallés en dona el marc a El Periódico de dilluns 12:

"En aquest context, la sortida de la trampa nacional-estatista serà complicada i tindrà costos no menors. Convé prevenir-los o mitigar-los, especialment pel que fa a la concòrdia civil del país. Serà la missió dels que ocupen posicions de responsabilitat. I no només en la política: també en el món sindical i empresarial, en l'àmbit mediàtic, cultural i acadèmic.

No es pot renunciar a les exigències de reconeixement col·lectiu i capacitat política que formula des de fa anys la societat catalana. Però s'ha de demostrar amb les polítiques socials i culturals de les nostres administracions que aquest procés no pot ni ha d'anar en detriment de l'harmonia social interna.

S'ha de desenvolupar un discurs polític que substitueixi les velles categories de l'Estat-nació per fórmules flexibles com les que s'experimenten en alguns estats de la Unió Europea. I cal guanyar amb sobrietat i solvència la comprensió d'actors internacionals que també compten en aquesta història. Es tracta d'un esforç a mitjà i llarg termini que es desaprofitarà si no s'acompanya amb la necessària combinació d'ambició i pragmatisme que permetria sortir de la trampa tant a la Catalunya que es va manifestar dissabte com a la Catalunya que es va quedar a casa."

Molts més del què podiem pensar !!!

Jornada extraordinària, històrica !

Tindria moltes coses a dir, a comentar, però he preferit retallar i penjar les idees que han publicat alguns dels meus principals referents ideològics, a La Vanguardia i El País d'avui diumenge:
(cliqueu-hi a sobre per llegir millor ...)

A manifestar-nos ! ... que ja n'hi ha prou !

Jo hi aniré, una mica cansat, amb la motxilla plena de qüestions, de consideracions, de contradiccions ...
però vull anar-hi per manifestar la meva indignació
contra la mesquinesa i la ignomínia dels populistes manipuladors de sentiments,
contra la manca de respecte i de comprensió de les nostres maneres de fer,
contra els gitanos que ens regategen recursos,
contra els qui tenen por de l'autonomia i la diversitat,
contra els reaccionaris que bloquegen el camí amb sentències legalistes, formalistes, confusionàries, conscientment provocadores de més confrontacions inútils,
contra els mediocres, els cofois ignorants, els intolerants,
contra els qui es diuen progressistes i són incompetents per imaginar maneres més amicals de convivència i de cooperació.




L'Antoni Puigverd, a La Vanguardia de dilluns 5, considerava que "Mientras una aplastante mayoría de españoles de matriz castellana no soporta la excepción a su regla, los de matriz catalana creen que la pedagogía de la diferencia es imposible, que no sirve de nada ..."

Jo vaig començar a fer pedagogia a la UGT "confederal", a Madrid, el 1976, de la mà del Xavier Guitart i del Joaquín Almúnia. Després, més implicat, els anys '80, des del Ministeri d'Indústria seguint el Joan Majó a Madrid. No ha servit de gaire: no és una qüestió de idees, només, a la base hi ha els interessos, les pors, la incultura (excuseu).

Tant de bo siguem capaços ...
- de respectar-nos, també, entre nosaltres,
- d'entendre les nostres diversitats i interessos,
- d'imaginar processos compartits cap a objectius comuns solidaris
- de construir i concertar estratègies efectives,
amb inteligència i astúcia, sense innocència, amb contundència, radicals, enfront d'un poder polític central sord i avassallador.

Construïm catalanitat, si us plau !!!
Endavant !!!

Ah, Europa ...

L'amic Lluís Bassets escriu a El País d'ahir (8.07.10) una reflexió molt interessant sobre la visió anglesa de la Unió Europea, que comparteixo.

Especialment pel que fa referència a la Commonwealth, que jo sempre he recordat !

No calen comentaris, el Lluís ho explica clar i precís: mireu què diu al darrer paràgraf:
Es la culminación de una gran maniobra estratégica que, en propiedad ...

- empezó con el ingreso de Reino Unido en 1972, de la mano de un gobierno conservador,

- culminó con la dilución de la UE en el actual club de 27 miembros ...

- y encuentra su remate florido en una política exterior que sencillamente ignora y prescinde de un proyecto de unificación europea que da por liquidado ...

La tradicional visita a BXL !

Per descansar, respirar "verdura", prendre el pols a la Comissió, veure bons amics, … i menjar musclos ! (del 21 al 27 de juny ...)

Parant a METZ, per veure la darrera i probablement última gran construcció "pour épater le personnel": la delegació del Pompidou parisenc. Prima l'espectacularitat (com el Guggenheim a Bilbao …), per sobre de la funcionalitat i dels continguts. És com una nova catedral, que és bonic de veure, de passejar-hi … encara que la utilitat sigui relativa i discutible.














A la Comissió, mals vents. Es noten les conseqüències del ralentí del procés de consolidació del projecte, trasbalsat per l'ampliació i la crisi. Excepte les mesures estrictament defensives en l'àmbit econòmic, no sembla haver-hi ha massa entusiasme per les polítiques clàssiques de recerca, educació, medi ambient … I per les més volgudes, les més esperades, les polítiques de cohesió, estan molt contestades i amenaçades de regressió.

De què han servit més de 20 anys de fons estructurals ? No es pensa en el què hagués passat sense aquests fons. Però la realitat és que els contribuents nets no volen o no poden seguir amb un esforç tant important de solidaritat en aquests moments en què prima el "sálvese quien pueda" ... La semestral Spanish Presidency of the Council of the EU, amb moltes penes i poca gloria.

Internament això es tradueix en una falta de trempera europea, en manca d'objectius i de lideratge, en desgana generalitzada, en conservadorisme poruc, en l'augment d'influència dels formalistes i dels auditors. Espanya, com sovint, malgrat els discursos, gestionant molt malament l'ús dels fons estructurals (Corbacho, Mavi Rojo, ...).

A BXL, que viu del funcionariat, no em va semblar que es notés massa la crisi que diuen que patim. Els amics, acollidors, contents de reveure'ns. Filigranes, al seu lloc. El nou museu Magrite, interessant. El chalet Robinson, restaurat i operatiu el transbordador. El nostre piset, a punt d'estrenar tramvia. Els parcs, magnífics com sempre ... quan fa sol. L'hotel Pantone, suggerit per la Maria, simpàtic i original. El viatge, amb la nova furgoneta (una mica tractor ...), perfecte: plena de trastos i tirant com un cavall amb ganes.