Estirant, estirant ... va caure el mur !

... de Berlín, és clar, el 9.11.89, ara fa 20 anys !

El Pep Andreu em va convidar a parlar-ne a TV de Mataró (l'autèntica ...), amb la Teresa Carreras, el Toni Segarra, el Juli Sanmartin i el Blai Serena.

Escenari molt de cafè de "havent sopat", cadires poc còmodes per treballar, intervencions potser massa llargues (no cal tallar als 59 segons, però tampoc deixar enrotllar-se massa ...), en fi, qüestions metodològiques que s'haurien de plantejar els amics de la nova TV mataronina/maresmenca.


Pel que fa el tema, varen sortir vivències personals i consideracions diverses. El tema barreja l'element simbòlic, extraordinari, amb el debat de fons, sord, dur: perquè es va enfonsar (implosionar) el comunisme soviètic ? ha guanyat definitivament el capitalisme ?

















Resumint les meves aportacions:

1. entre d'altres factors (nomenclatura, corrupcions, repressions i manca de llibertat, competència militar i econòmica amb els americans i amb el "món occidental", en un entorn hostil de guerra freda, ... ) també va ajudar-hi les limitacions operatives de la planificació econòmica centralitzada, burocratitzada, ineficaç i ineficient.

2. el comunisme es va enfonsar, i va suposar la fi de la utopia anomenada comunista. Però, com diuen molts opinadors als diaris, les qüestions que pretenia resoldre el comunisme continuen gairebé totes vigents ! La principal, donar respostes justes i cooperatives a problemes colectius. El capitalisme, la competitivitat descarnada, la producció guiada pel benefici, l'egoisme i la cobdícia com a valors predominants, demostren dia a dia els seus límits.

3. els problemes que tenim com a espècie humana són molt greus:
* és evident que el mercat sense governança mundial ens porta al desastre (l'autobus sense conductor ...);
* la cobdícia i l'egoísme, el creixement pel creixement, com a motors econòmics, condicionen un progrés solidari;
* que els desequilibris entre zones i regions sembla que s'agreugen;
* que les desigualtats entre persones (la pobresa ...) son cada cop més intolerables;
* que els recursos naturals s'estan esgotant;
* que el canvi climàtic pot ser irreversible;
* que les migracions están perturbant els equilibris socio-culturals;
* que el creixement demogràfic complicarà encara més les coses;
* que els radicalismes étnics i religiosos poden impedir concertar solucions equilibrades;
* que, malgrat les aparences, probablement, la salut mental, l'equilibri mental de les persones, empitjora ...

4. i nosaltres, què ? cofois, indolents ? el Daniel Innerarity alerta de la "vetustez" de les nostres pràctiques polítiques davant les tasques històricas noves ! La majoria de dirigents polítics i empresarials estan esperant que s'aclareixin els núvols, que passi la tempesta. ... Les intuïcions que ara semblen utòpiques esdevindran necessàries: haurem de repensar què vol dir "benviure" i buscar una lògica alternativa a la competència i la competitivitat: la cooperació, la coordinació, la concertació, ...

(... estimulat pel Xavier Manté, preparo una nota sobre Correa, president de l'Ecuador ...)

5. un petit brot d'optimisme: finalment, el Tractat de Lisboa (reducció tosca de la tan desitjada/esperada Constitució de 2004), i malgrat les mesquines trabetes d'un president malhonest, s'ha pogut ratificar. La Unió Europea tindrà nous mecanismes de funcionament que li haurien de permetre de recuperar un paper significatiu a nivell mundial, per fer front als problemes greus que, sense dubtes, ens esperen ... No és probable que ho faci per defensar polítiques solidàries, però sí que pot aportar una mica de racionalitat al merder general.

6. un petit núvol preocupant: qui seran els escollits per dirigir/impulsar la nova etapa ? En aquest regateig obscur i perillós, si els anglesos guanyen (Blair, Miliband, ...), malament. Fins que pleguin, haurà passat una dècada: 10 anys perduts, desaprofitats, mentre els altres països no paren !