30 de maig 2008

Simptomàtic: quo vadis, PSC ?

Com es pot celebrar que el PSC ha fet 30 anys, sense pensar i convidar tots aquells que varen contribuir a la seva constitució i que han militat significativament durant anys a la seva consolidació ?

Al Pasqual li han faltat uns mesos de militància: com en les millors burocràcies administratives, les normes són les normes, fins i tot les decidides autònomament, sembla, pels militants de base ...

S'ha pensat en companys que van lluitar dur els primers anys, com ara el Jesús Salvador i d'altres ?

Una organització amb aquesta poca sensibilitat moral, que no respecta ni reconeix a tots els qui han militat, treballat o cooperat en les activitats del PSC (sobretot en els temps difícils quan no hi havia càrrecs remunerats), difícilment pot tenir capacitat empàtica davant de la ciutadania.

Perquè no fer directament una festa oberta a tots els qui, d'una manera o altre, lligats d'alguna manera al PSC, i des de posicions de vegades discrepants, han contribuït al progrés social del país ?

Fins i tot des d'una perspectiva egoista o electoralista, sembla que hagués sigut millor. O per reteixir complicitats, simpaties, ...

Malauradament, sembla que hi hagi una concepció corporativa del partit: som els que som a dins, això és cosa nostra, aquí només compten els qui cotitzen regularment ...


2 comentaris:

molsosaconsultors ha dit...

Amic (i cosí, per escreix) Pep,
Per primera vegada he visitat el teu blog i l'he trobat certament interessant. M'atreveixo a enviar-te una opinió.
Et lamentes de la manca de visió i del greuge a Maragall per part del partit. Hi estic d'acord. Senzillament, això no es fa amb qui s'ha mullat el cul durant anys per una idea no solament corporativa, sinó de país.
En aquest sentit, vist des de fora tota vegada que no sóc "partidista", observo que als darrers anys s'ha produït una basculació evident des del Barcelonès cap el Baix Llobregat i el PSC s'ha tornat més PSOE. Aquesta deriva geogràfica no és gratuïta i comporta peatges importants. Com també en comporta la incorporació de "gestors", de gent mancada d'ideologia sentida i assumida, que no són altra cosa que "trepas" en les estructures dels partits (l'exemple més evident és el del Sr. Iceta). Dir que d'aquests elements n'hi ha per tot, que no són exclusius del PSC, sinó fixeu-vos en l'inefable David Madí.
També existeix la renúncia a certs principis per tal d'assumir la Presidència del país, a base de pactar i repactar en una situació d'evident desavantatge en la negociació.
Aquesta deriva del PSC el durà a la pèrdua de la seva essència, per desgràcia dels catalans.

jaume molsosa

Pep MOLSOSA ha dit...

Jaume,
encantat de rebre comentaris teus !
Quan ens veiem en parlarem amb calma, de tot aixó.
De tota manera, el Miquel Iceta té defectes i virtuts, però no precisament la de ser "trepa": no comparteixo el seu estil operatiu, però és un "pencón" de l'hòstia !
Efectivament hi ha molts "trepes" al PSC, que sense massa mèrits personals ni professionals, es dediquen a llepar culs, i a repartir fidelitats per obtenir càrrecs o beneficis ...
Llàstima, sí !