Altre cop a Madrid, divendres ...

... per acompanyar la Montse que segueix, amb molt d'èxit, predicant a la capital. Varem ser-hi el març, i en vaig fer un comentari. Ara, gairebé dues-centes persones inscrites per seguir pensant en millorar els seus mètodes pedagògics per a la petita infància. Els hi encanta, diuen, el seu entusiasme, el creure's el què explica, el ensenyar a mirar els nens ...

Jo, fidel company, darrera seu amb l'AVE cap a Madrid. I aprofito per veure coses pendents: el Museo del Ferrocarril i el MUNCYT, al Paseo de las Delícias.
La primera temptativa, fracassada: no obren a les tardes ...

Em serveix per veure una confessió rotunda al frontal de la capella de la parròquia del barri:
(els capellans ?) troben deliciosos els fills dels homes, els hi agraden els nens. I el carrer del Crist sembla que és tallat !





Dissabte al matí, nova temptativa, i aquest cop ho aconsegueixo.

Al Museu del Ferrocarril, més que un museu, sembla un aparcament de velles màquines apretades, que en dificulta la visió. Gairebé cap explicació didàctica, només petits cartells tècnics/administratius. Resulta molt difícil trobar una referència al primer tren de Mataró o al seu impulsor Biada. A destacar però, la gran màquina de vapor retallada per mostrar el funcionament de la caldera i la generació de vapor. Però cap explicació sobre com el vapor fa moure les rodes ... En canvi, han recuperat un vagó amb un saló de luxe: sillons còmodes i abundant coberteria de plata !



















Al Museo Nacional de Ciencia y Tecnologia, la decepció és total. En un edifici de 12 x 65 metres (una dotzena de cases de cos de Mataró, sense comptar el pati ...), amb dues plantes, hi han posat sis motos (catalanes ...), un cotxe vell, un esportiu dels anys 70, i tres bicis a la planta baixa, i, a la planta alta, màquines de retratar antigues, un saló de dentista, un podòmetre, unes quantes cintes de mesurar distàncies, unes màquines de cosir i planxar ... i poca cosa més. Unes quantes caricatures de científics "variopintos" mal classificats, quatre frases sobre coneixement, imaginació i creativitat, in un ninot del pobre Einstein que no sembla saber on l'han posat ...

La sola excusa: està en obres de reforma ... i té "ventanas" a Granada, Valladolid, València.
He visitat el Parque de las Ciencias, a Granada dos cops, i vaig penjar comentaris en aquest blog [març de 2009] i [maig de 2010].

Quina diferència amb l'opció catalana: només cal visitar la web del Museu (nacional) català i, especialment, el sistema territorial que integra.
Sembla que la tecnologia i la ciència, el treball i les màquines, a la capital espanyola, no són massa valorades.
Tenen altres valors i interessos: política, administració, banca, ...

... i el dissabte 15, exposició ...

Primer a la Casa Encendida, obra social de CajaMadrid, on mana el Rodrigo Rato, amb una exposició molt interessant sobre valors, arts i cultura a la Unió Soviètica, dels anys 20 als 40, anys de revolució i guerra, manant el Lenin i l'Stalin. L'han titulat la Caballería Roja, fent referència a un dels quadres on se la veu atacant ...

Ambientada en el context polític, econòmic i social de l'època, els quadres, maquetes i escultures són maques, ilustradores.
Però el que més m'ha impressionat són les pinzellades textuals, ben trobades, que retraten les principals idees de l'època: dura, cruel, mecànica ...

Penjo algunes imatges, però, sobretot, les pinzellades ...
Cliqueu-hi a sobre per engrandir-les, i llegiu-les dues vegades, o tres.
És interessant comparar situacions i polítiques d'aquella època i d'ara. Els mecanismes són molt semblants als d'ara, però han canviat de mans i d'objectius finals.



























Hi deuria haver molta indignació, però no es podia manifestar.
Ens va impressionar el quadre d'un personatge sense cara, sense mans, davant d'una casa sense finestres ...

... i manifestació dels indignats, a la Cibeles !

Aprofitant la nostra estada a Madrid, hi varem anar per reclamar dignitat, per manifestar la nostra indignació davant les maneres dels qui governen i dels qui tenen poder de decisió, davant dels qui condicionen les dinàmiques econòmiques, polítiques i socials d'aquests darrers anys. Ho explica força bé Enric Hernàndez:

Hi havia molta, molta gent (els organitzadors parlaven de mig milió ...), des del Paseo del Prado, Neptuno, Cibeles i cap a Sol, per la calle de Alcalá, en un ambient molt juvenil i familiar, divers, festiu:
Estamos arreglando el mundo, disculpen las molestias !








El moviment és com una flama que recorda periòdicament que les coses van malament, que la indignació creix, i que molts no ens volem quedar a casa callats, suportant mesquineries, manipulacions i incompetències. Amb totes les contradiccions i limitacions, la gent vol expressar la seva consciència, el seu crit reclamant dignitat !












Parlàvem de que això beneficia al PP, que deu mirar la manifestació somrient des de les finestres ... contenta !
Però no és la manifestació, no és el moviment del 15 O qui beneficia al PP, a les dretes.
És més aviat, la incompetència de les esquerres oficials la que ha deixat sense esperança i perspectives a molta gent.
No és la gent que s'indigna qui afavoreix la dreta. És l'esquerra tova la que genera frustració, impotència, indignació.
És la dreta qui ens porta a la crisi, però és l'esquerra establerta que no sap reaccionar, la que empeny la gent al carrer !

Primàries al PSF: el gran debat

Quina nit, la d'ahir, amb la Martine i el François !














Feia molt de temps que seguíem un debat polític d'una hora i mitja sense adormir-nos, sense decebre'ns o emprenyar-nos. Contents, a quarts d'onze varem anar al Café del Mar a fer un bocata, satisfets i contents !

Quina sana enveja ! Espanya i Catalunya podem ser campions del món en futbol, plens d'habilitat i inteligència. Però, políticament, cal assumir-ho, juguem a segona.

Potser seria bona idea fitxar per un temps el candidat que no surti diumenge. Que vingui a entrenar els socialistes locals !

Una organització exemplar, meticulosa, dirigida pel David Pujadás (petitet i nascut a BCN !),
i debats ben estructurats, ben debatuts, amb claredat, contundència i respecte mutu, animats pels periodistes de Le Monde i de France 2.

Em feia por que l'experiència de confrontar dos candidats del mateix partit no derivés cap a atacs personals i joc brut,
perjudicant-los a tots dos sota la rialla de la dreta sarkozyana. Pas du tout ! Respecte democràtic exemplar !

Molt pedagògics pel que fa els grans temes: capitalisme financer i especulatiu, paper de la banca, reconstrucció de la Unió Europea, crisi de l'euro, démondialisation/globalització regulada, ocupació, formes de governar, participació, ocupació, educació, immigració ... i reclamant un Estat estratega i el desenvolupament de polítiques industrials ! Amb dades precises, rigoroses, dominant la complexitat i la interrelació entre els diferents àmbits polítics.

Aquí, sota l'impuls de la cultura de dretes, i davant la incompetència/ignorància/incapacitat de la nostra esquerra governant, sembla que l'Estat només serveixi per contribuir al benestar de la gent, un Estat compassional en diu el tercer candidat, l'Arnaud Montebourg. És evident que amb visió, voluntat i coratge, una altra governança més eficaç, més justa i solidària és possible.

Varem dormir una mica més tranquils, pensant que, encara, hi ha qui té algunes idees inteligents per mirar de parar tot aquests merder.

Amb la Montse, nosaltres votaríem a la Martine ... que sembla més sensible a les problemàtiques i més dura amb els poderosos. El François sembla molt competent, però potser una mica "tou": la gauche molle, li diuen ...

Aprofito per penjar un document francés del 1993, que m'inspirava quan treballava a la política estructural de la Comissió Europea, i que conté propostes concretes per enfortir la intervenció estratègica de l'Estat !

Bricolatge mariner: la petita navegació tranquila

Fa uns dies, el programa Thalassa, de TV3, presentava l'experiència de Bosco Plana, professor de tecnologia en un institut,
que s'ha construït un petit veler a partir de plànols comprats via internet.

Malgrat totes les traves i obstacles burocràtics, ha pogut finalment navegar amb la seva embarcació. Explica que, a diferència d'altres països europeus, on hi ha una cultura del mar i del bricolatge, del faci-s'ho-vosté-mateix, aquí sembla que tot són dificultats i desconfiances respecte de l'autonomia constructiva. El Bosco, a més d'un espavilat constructor autònom de petites embarcacions, és un heroi anti-formalismes.

Tots els polítics i gestors s'omplen la boca predicant la innovació, l'emprenedoria, però, a la pràctica, hi ha un reaccionarisme aclaparador. Formalitats, paperassa, normes, reglaments ... que impedeixen desenvolupar la imaginació, la inventiva, la innovació, l'autonomia vivencial.


Jo, de petit, mamava cada mes la revista Mecanica Popular. I cada setmana la francesa l'Usine Nouvelle. Tinc la impressió de que vaig aprendre molt més enginy i enginyeria amb aquestes revistes que amb la grisa i freda carrera a l'ETSEIB !

El Bosco va dedicar probablement unes 1.000 hores del seu temps d'oci (10 hores/setmana x 40 setmanes/any x 2 anys), més 1.500 o 2.000 euros en materials, a construir-se aquest petit veler que disfruta ara en família.

No hi ha hagut "negoci": el Bosco ha disfrutat 2 anys, més els 8 o 10 que probablement gaudirà del seu petit veler, amb la seva família, a uns costos gairebé insignificants. Ha satisfet les seves necessitats d'esbarjo, de realització i satisfacció personal, sense donar negoci a d'altres, sense consumir productes del mercat, sense crear llocs de treball ...
Haurem d'anar explorant aquestes vies complementàries per gaudir d'un oci saludable, pel benviure i el benestar.

No tot han de ser oportunitats de negoci i creació de llocs de treball. Potser caldria promoure la indústria de materials i components pel bricolatge mariner, per l'auto-construcció de petites embarcacions. I promoure la petita navegació tranquila: un grup al facebook ja porta aquest nom, la slow sailing ! En els debats del Mataró Marítim ja vaig fer aquest tipus de proposta: però els animadors ieseros només buscàven negoci, oportunitats de negoci !

I, posats a imaginar, perquè no aplicar la lògica d'IKEA en aquest àmbit ?

Hauríem de recuperar les reflexions del Michel Rocard de 1966, Les moyens d'en sortir !
Un altre dia ...

Primàries històriques del PS francés

Pour mémoire, com diuen els francesos, penjo la portada del Libération i l'editorial de Le Monde.

Després de la patética aventura vodevilesca del candidat Strauss-Khan, aquesta iniciativa haurà estat molt útil per a tothom. Jo vaig veure un dels debats a sis, per France2, i va ser molt pedagògic, molt aclaridor.

Em va semblar que era en una Universitat, en comparació al nivell de bressol que tenim per aquí.

Val la pena fer una navegadeta per la web de l'iniciativa [ primaries psf ]

Steve Jobs, en la memòria

Als diaris, webs i blogs ja hi ha tota la informació.
Jo vull guardar algunes imatges ...

Visita al convent de les Caputxines: qui era el Pau Martí ?

Aquest dissabte al matí hem anat a descobrir una mica d'arquitectura amagada a Mataró.
Hem pogut entrar una mica al convent de les caputxines, a l'Esplanada, davant de casa la mare.
Iniciativa encomiable, agraïments a tots els qui ho han fet possible, malgrat les dificultats !
De fet, només hem pogut visitar el claustre mal repintat d'un blanc estrident.
Espero que en una propera ocasió es pugui veure també l'hort, el cosidor, la miranda, ... sense molestar les 6 o 7 monges que encara hi viuen.

















Està ubicat en una finca que fa uns 140 metres de nord a sud i uns 110 d'est a oest, és a dir, uns 14.000 m2, en ple centre de Mataró !







Un amable Xavier Alarcón, del Museu Arxiu de Sta Maria, ens ha explicat l'història religiosa dels inicis de les monges caputxines a Mataró (cap el 1600 ...).
















Però el més interessant ha estat al final, fora de programa, quan l'Alexis Serrano ens ha donat la seva interpretació històrica dels orígens. Semblaria que tot respon a la necessitat del senyor Pau Martí de quedar bé amb algun dels reis de l'època. Sembla que es dedicava a comerciar aiguardent i que va fer molts, molts calés. No devia ser massa catòlic el mètode, doncs en el seu testament va dir que no recordava com els havia aconseguit ...

El cert és que en les batalletes entre dinasties monàrquiques (felipistes, austriacistes, ...), el senyor Pau Martí va quedar al costat de la que va perdre. Per poder sobreviure, va fer construir aquest convent (entre 1730 i 1740, a un cost extraordinari, diuen, per a 31 monges), i així va obtenir el reconeixement de la dinastia guanyadora. Des d'aleshores, fa més de 250 anys, les monges, cada dia, resen per la seva ànima i li agraeixen l'iniciativa.

És molt interessant llegir l'article que publica Alexis Serrano el 2004, a la Sessió d'Estudis Mataronins ! Un dia caldrà recuperar totes les històries reals, amagades per interessos inconfessables ... Llegint aquestes simpàtiques notes, sembla mentida que hi hagi gent que reivindiqui el gran paper del cristianisme a la nostra història, que encara cregui en l'Esperit dit Sant i la Maria verge. Hòstia, que encara facin el joc a aquesta esglesia vaticanista rica i poderosa, no ho entenc. O sí ...

... i la cara amagada de les Caputxines

Després de la visita del claustre, em varen quedar ganes de veure tot el convent, sobretot la seva cara principal.
Gràcies a un amic l'he pogut veure. Penjo les dues fotos de les façanes amagades que no es veuen des dels carrers:




Ara ja només em queda entrar a les habitacions: què feien amb tants metres les 31 monges per a les que, diuen, estava dissenyat el convent ?

Un gran misteri: hi ha la planta baixa més dues plantes amb 25 finestres/habitacions per planta !




Penjo també la foto de la porta tapiada al costat de l'Esplanada.
Al plànol original hi era, efectivament:

Ja seria hora: motos pel carril BUS !

Ja fa molts anys que se'n parla, i ara sembla que pot haver arribat l'hora !












L'altre dia, al matí, dimarts, entrant a BCN en cotxe, parat a la cua quilomètrica que es fa sistemàticament en hores punta, abans d'arribar a la plaça de les "glòries" catalanes, vaig tenir temps per comptar les motos que utilitzen (jo ho faig sempre !) el carril BUS/TAXI. Una mica més de la trentena per minut. Comptant les dues hores punta al matí, entre 7'30 i 9'30, això suposa una mica més de 3.000 motos cada matí ! (30 x 120 = 3.600 )

Estic convençut de que si es fes promoció, si es recomanés a les motos passar per aquest carril, molta més gent s'animaria a utilitzar aquests vehicles lleugers per anar a BCN, fins arribar a les 4 o 5.000 motos cada matí !

I, posats a demanar,
- perquè no pintar un carril moto de sortida de BCN, a la dreta ?
- perquè no preveure un carril BUS des de Montgat ?
- perquè no ampliar un carril al túnel de la ronda de Mataró ?
- perquè ... perquè no s'hi posa una mica més de voluntat ?

Són solucions molt barates: pots de pintura ! Només cal visió, capacitat de decisió i coratge !

De fet, tinc notes penjades al blog des de fa 3 o 4 anys !
- la proposta de nou carril a la ronda de Mataró [ nota ], el 2007 ! El 2009 hi tornava a insistir [ nota ], reclamant més pebrots !
- el comentari sobre els carrils d'entrada a BCN per "Glòries" [ nota ], el gener de 2008,
- i la [ nota ], l'estiu de 2008, sobre seguretat amb el meu video a la zona de Montgat / BCN:

La política ha mort ? ... ens cal més política !

Aquest cap de setmana he trobat aquests articles als diaris.

El Manolo Castells a La Vanguardia del dissabte, en aquest inici de precampanya, denuncia les mentides sistemàtiques dels governants. Les autoritats polítiques, diu, ens menteixen, segueixen enganyant el personal, per ignorància, per incompetència, o mentint, perquè, en darrer terme, ens consideren ignorants i irresponsables.


El Jordi Barbeta, el diumenge, potser una mica desesperançat, diu que ja no hi ha rés a fer, que ja no hi ha política, que la política ha mort.


El Joan Subirats, per contra, aguantant els cops, el mateix diumenge a El País, insisteix en la necessitat de canviar els esquemes mentals, de modificar les nostres pautes vitals ... i acaba reivindicant més política, millor política !



Com sempre, El Roto ho dibuixa clarament en quatre ratlles !